Recordo
perfectament qui em va donar la notícia de la mort de Franco, amb qui anava i
el lloc on ens trobàvem. I és que la mort del dictador ens va marcar a tots els
que visquérem en aquells moments transcendentals de la història del nostre
país.
Jo era
de la OJE (Organización Juvenil
Española), una de les poques associacions juvenils legals que hi havia,
evidentment depenent del Frente de Juventudes. A la Galera teníem un casal per a dur a terme una sèrie
d’activitats culturals i recreatives. També s’anava de campaments o trobades a
punts concrets de la geografia provincial. De no ser així, difícilment es
podien fer activitats en un temps on tot estava controlat pel règim.
Només
havien passat uns dies des de la mort de Franco, la majoria dels dirigents
locals de la província varem fer una estada al col·legi Menor Eugeni D’Ors de
Valls on se’ns va explicar que podria passar a partir d’aquell moment. Vull
deixar clar que mai ningú em va parlar de política, ni van intentar inculcar-me
unes determinades idees, ni tan sols en aquella estada. També és possible que
això fos així, perquè ja hi havia d’altres llocs on s’impartia la denominada Formación del Espíritu Nacional o la doctrina de l’Església
Catòlica, tan influent amb el règim franquista.
Ens
van explicar que les dretes s’havien d’organitzar en associacions polítiques
prèvies a la formació dels partits polítics i que a l’esquerra aquest pas no
els hi calia donar, ja que, en la clandestinitat, els partits polítics (PSOE,
PCE, PSP, ERC, Lliga Comunista Revolucionaria, i molts d’altres) ja estaven
organitzats i llestos per a participar en uns comicis democràtics. No obstant,
es va parlar d’un termini entre 5 o 6 anys abans de que es fessin unes
eleccions general. Els esdeveniments van acabar per superar pràcticament
tothom.
Primer
va arribar la llei per a la Reforma Política del 76 i el 15 de juny de 1977 (una
data per al record) les primeres eleccions generals després de la II República
Espanyola. En aquelles eleccions va guanyar per casi tot arreu la UCD d’Adolfo
Suárez, fins i tot a la majoria de pobles de les Terres de l’Ebre on CiU encara
no havia fet acte de presència.
Uns
mesos abans s’havia legalitzat el PCE, però també Comissions Obreres. I tot
just el mes de setembre m’afiliava a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya
(la CONC) A Tortosa tenia la seu al començament de l’avinguda Colom a tocar de riu
Ebre.
En
aquell temps es podia votar a partir dels 21 anys que era quan obtenies la
majoria d’edat. Finalment, l’any 78 s’establia la majoria d’edat als 18. Aquest
va ser un canvi transcendental per a la majoria dels joves d’aquella generació,
ja que abans, quan arribaves als 18 anys només podies treure’t el carnet de
conduir de motos i cotxes.
Per
tant, en arribar el 6 de desembre de 1978, la il·lusió per votar per primer cop
era mol gran. Ens havien presentat la Constitució com la norma garant de la
democràcia i ens ho varem creure. D’aquí les ganes que tenia de dipositar el
meu vot a l’urna corresponent. No cal dir que el meu vot va ser favorable. Molt
possiblement, d’haver sabut el rígida que era i els problemes que ens portaria
en el transcurs dels anys, el sentit del meu vot hagués estat diferent.
Sempre
recordaré amb estimació les primeres municipals, les del 79. A la Galera hi va haver
una única candidatura independent que integrava diferents ideologies. Després
de 35 anys segueixo pensant que va ser el millor ajuntament que hi ha hagut
fins ara. La prioritat d’aquell primer ajuntament va ser la construcció de les
xarxes d’abastiment d’aigua i clavegueram. Unes plaques a la façana de
l’edifici consistorial recorden la inauguració dintre d’aquella primera
legislatura. També es va construir un escorxador que, encara avui, és dels pocs
que hi ha a la comarca on s’hi poden matar corders i porcs. També es van
substituir els noms dels carreres amb connotacions franquistes i es van
eliminar els símbols que el règim anterior havia obligat a posar. Mon pare anava
de suplent en aquella històrica candidatura.
A
d’altres pobles con Santa Bàrbara i Godall van continuar governant els alcaldes
nomenats després de la mort del dictador i que es van presentar en candidatures
independents. A partir de 1983 ho van fer a la llista de CiU així com l’alcalde
de la Galera.
Aquell
any hi van tornar a haver eleccions generals que van canviar poc el panorama
polític espanyol i la UCD va tornar a guanyar seguida pel PSOE de Felipe
González.
La
instauració per decret de la Generalitat provisional amb Tarradellas va donar
pas a l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia i a les primeres eleccions
autonòmiques catalanes l’any 1980. Catalunya recuperava així l’autogovern que
havia tingut abans de la guerra Civil. Al conjunt del territori va guanyar CiU,
però sense majoria absoluta i ERC, encapçalada per Heribert Barrera, va donar
la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol (CiU), donant inici a un llarg
mandat de més de 23 anys. A les comarques de l’Ebre continuava guanyant la UCD.
Amb
una UCD molt desgastada, el PSOE, però sobre tot el seu secretari general
Felipe González van assolir una acaparadora victòria el 28 d’octubre de 1982
amb 202 diputats de 350 que composaven (i composen) l’hemicicle del Congrés
dels Diputats.
Des de
l’any 1977 la meva activitat política havia anat en augment. Vaig participar en
diverses campanyes electorals donant suport al PSC fins que m’hi vaig afiliar
el maig de 1983 després de les segones eleccions municipals al veure que en
alguns pobles petits hi seguien guanyant els mateixos de sempre. Un any
abans m’havia afiliat a la territorial del Baix Maestrat de la UGT que tenia
per secretari general a Rafel Genovés, un personatge a qui sempre he recordat.
Aquella
visió romàntica que tenia de la política durant aquells anys, l’he anar perdent
poc a poc a mesura que m’he anat fet gran i me’n he adonat que a una bona part
dels polítics els mous mes el poder i els diners que no un autèntic servei a la
ciutadania.
És una
llàstima que s’hi embrutat el nom de la democràcia de la manera que ho han fet
alguns.
