dijous, 24 d’abril del 2014
SR. FERRAN BEL, ALCALDE DE TORTOSA
Dies més tard m'ho va confirmar un ampostí que va portar el seu pare i que va aparcar d'on hi acabava de sortir un altre cotxe i en arribar es va trobar en la corresponent multa.
Jo recordo quan a la Residència (per a molts sempre es dirà així) s'hi podi aparcar sense gaires dificultats a l'aparcament cobert que hi ha enfront de l'entrada principal.
Què ha passat? Que la flota de cotxes ha augmentat, però també el nombre de usuaris i familiars que hi acudeixen diàriament. Però el nombre de places d'aparcament no ha augmentat en la mateixa proporció. Ni mol menys!
La solució no passa per dissuadir els conductors sancionant els cotxes mal aparcats. La solució passa per donar alternatives per a poder aparcar. Però això, ho entenc, és massa difícil. A més a més, la majoria d'usuaris que arriben en cotxe són de fora i no el poden castigar a les urnes.
Aquest matí hem hagut de portar d'una tirada a ma mare i a ma sogra. Les hem descarregat davant de l'entrada de Consultes Externes, però tot hi portar una targeta de minusvàlid, no he trobat aparcament pels voltats de l'Hospital i he hagut d'aparcar a la urbanització del Parc Nivera, on per cert, no era la primera vegada que ho feia.
Els fossars de les muralles (quina troballa què es va fer al seu dia!) fa temps que es col·lapsen i, avui m'ha semblat que estaven més plens que mai.
Solucions imaginatives, Sr. Alcalde, solucions imaginatives... Però em dóna la sensació que no hi ha voluntat política ni, tal vegada, la suficient intel·ligència per a trobar-hi una solució.
JUTJAR EL JUTGE O LA VERGONYA DE LA JUSTÍCIA ESPANYOLA
Aquests dies s’està parlant molt d’Epidio
José Silva, el jutge jutjat.
Se’l jutja per presumpta prevaricació
i demorar maliciosament els casos on Miguel Blesa, el que fora president
de Caja Madrid està implicat.
Segurament, si recordem que Miguel Belsa
compta amb l’amistat íntima de José María Aznar, podrem entendre moltes
coses.
Crida l’atenció com casos com el Gürtel
s’està demorant en el temps mol més que els casos anteriors i no passa
res, tal com ho va denunciar el propi Silva.
La intromissió del poder executiu en
particular i el polític en general en temes judicials és molt greu. No
pot ser que en casos on hi ha polítics imputats o, sense estar-ho, sé sap
que hi havia consentiment per a que es portessin a terme les martingales
que tots coneixem, s’acabi inhabilitant els jutges mentre els polítics
segueixen ocupant els seus preuats càrrecs sense que els hi passi res.
Quina confiança tenim que tindre amb
la Justícia? El cert és que molt poca tirant a nul·la.
dimecres, 23 d’abril del 2014
PRESENTACIÓ DE LA BIOGRAFIA DEL CERAMISTA JOAN PANISELLO CHAVARRIA
Ahir dimarts, la sala Brull de l’edifici
de l’EMD de Jesús es va omplir de gom a gom per retre homenatge a l’insigne
ceramista jesusenc Joan Panisello Chavarria, amb motiu de la publicació
de la seva biografia escrita per Emigdi Subirats i publicada per l’Onada
Edicions.
El primer en prendre la paraula va ser
Pere Panisello, president de la EMD que va exaltar la figura d’un dels
fills més il·lustres de Jesús i, segurament, el més universal. Després
va intervenir Dolors Queralt, presidenta d’Òmnium Cultural a les Terres
de l’Ebre com a organitzadora de l’acte. En la seva intervenció va destacar
la figura de Panisello citant dues quantitats: els més de 200 adjectius
que hi surten a la biografia glosant la seva figura i els més de 8.000
colors que ha aconseguit fer durant la seva dilatada carrera. Dolors va
preparar per l’ocasió un powerpoint amb els que, segurament, han estat
els millors moments de la vida de l’artista, però també amb bona part
dels adjectius que surten al llibre. Entre tos ells, el que més el definia,
era el d’internacional –va dir-
Emigdi, l’escriptor de Camp-redó va
parlar de l’obra, de les dificultats i de les limitacions que va tenir
per exigència de l’editorial, ja que al voler fer un llibre de butxaca,
es va haver de reservar (no m’agraden per aquest cas adjectius com rebutjar
o descartar...) molt de material sobre tot fotografies i això que prèviament
ja se’n havien fet diverses seleccions. Però és que la vida de Joan ha
estat mol intensa i plena de grans moments per a resumir-ho finalment en
unes poques pàgines i un grapat de fotografies. També va voler destacar
que a l’hora d’escriure-la li van interessar més detalls concrets de
la seva vida que els aspectes de la seva obra, un tema tractat més sovint
i de forma més extensa pels experts sobre el tema.
Finalment li va arribar el torn al protagonista
de la nit. Va començar parlant de cadires de tres potes per a continuar
elogiant a totes aquelles persones que han format part de la seva vida,
sobre tot la seva dona Joana, el seu fill Moisès i el seu cercle més íntim
d’amics i col·laboradors i també dels alumnes als qui va donar classe.
Amb les seves paraules Joan ens va fer protagonistes a tots els presents
i fins i tot els absents que, per una cosa o una altra no van poder compartir
amb ell un acte tan entranyable com el que es va viure anit.
Durant la seva intervenció, Joan va estar
en la seva salsa: xerraire, entranyable, comunicador, proper (i
uns quants adjectius més, potser no 200, però sí uns quants...) En un moment
donat me’n vaig adonar que, segurament, entre els qui érem presents a
la sala Brull de l’edifici de l’EMD de Jesús, jo era un dels que menys
relació havia mantingut amb ell. No l’he vist mai treballar, no he participat
de cap projecte, no li he ajudat a muntar cap exposició... Però en la meva
faceta de periodista aficionat si que el vaig entrevistar per a la Ventana
de la Agencia, la revista interna del lloc on treballa (a saber: l’Agència
Tributària)
Joan va tancar l’acte igual que com
el va obrir: signant llibres. Quan vaig arribar n’estava signant a la
mateixa taula on es venien i després de saludar-nos em va dir el que sé
sol dir en aquests casos: -Com què ja has arriba tu, anem a començar.
I quan me’n vaig anar el vaig deixar
signant llibres. Però abans va signar-me els exemplars que havia comprat.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)