HISTORIETES DE L'AMPOSTA PROFUNDA IX

A Roig no li passava...

      

Ja sabeu que la passada setmana hi va haver una roda de premsa conjunta entre els grups municipals de ERC-EA i PSC-PM on van criticar les bufandes que van rebre un grup de 9 treballadors municipals per haver tingut una especial dedicació en el compliment del seu treball. M’agradaria saber el que pensa la resta de la plantilla quan passen aquestes coses, encara que és fàcil que es facin aquesta pregunta:

-És que jo no compleixo amb la meva feina?   

Què no s’equivoquin, la majoria fan la feina que tenen encomanda i de vegades potser més (no seria el primer cas que algú fa feines de superior categoria a la que pertany professionalment)

El més sorprenent de la roda de premsa conjunta va ser el final, quan Toni Espanya va denunciar la creació de dos nous llocs de treball: un responsable jurídic i un altre responsable de recursos humans i econòmics.

Si això s’arriba a portar a terme, el que es pretén és diluir les tasques de la secretaria i de la interventora que són les persones encarregades, precisament, d’aquests temes a l’ajuntament.

I per què es fa? Molt senzill. Perquè tant la secretaria com la interventora, tal com es diu vulgarment, no els hi deixen passar cap. Així, cada cosa irregular que fa l’equip de govern (i durant l’any en fa moltes) elaboren un informe negatiu, tal i com és perceptiu. Aquests informes són una eina molt valuosa per als grups de l’oposició, ja que els dona arguments per a criticar la gestió de l’equip de govern. Per això, tal i com va passar en el darrer ple (i com jo us vaig informar el seu dia) un membre de l’equip de govern, va qualificar de fer política, l’elaboració d’aquests informes, només perquè no complauen a l’alcalde i a la resta de regidors de CiU.

Per aquells que ho desconeixen, els recordaré que durant la major part del govern de Roig, l’Ajuntament d’Amposta no tenia ni secretari ni interventor. Hi havia dos funcionaris (em temo que els mateixos que ara han de fer responsables) que en feien les funcions, però que no tenien la plaça en propietat.

Recordo que primer va arribar la secretaria i després la interventora, però no recordo exactament quan va ser. La secretaria potser va arribar al final del mandat de Roig i la interventora ja amb Manolito com alcalde.

L’actitud de l’equip de govern, amb l’alcalde al cap davant només pot tenir un qualificatiu: caciquil!

Pel bé de la majoria dels ciutadans d’Amposta només espero que torni la normalitat. Perquè bona part de les coses que han passat a Amposta durant es darrers més de 20 anys no són normals.

Durant molts d’anys a Amposta es va seguir al peu de la lletra la doctrina Pujol. Roig va ser un alumne avançat. Suposo que no tan per a superar el seu gran líder, però si que és cert que la manera de governar (i d’actuar) estava inspirada per aquell que va estar 23 anys al front de la Generalitat de Catalunya i avui és un presumpte delinqüent al qui sé li han retirar tots els honors dels que gaudia pel càrrec que va ocupar.   

ESTACIÓ MADALENES II

CALACEIT VI

El perill és a fora i a dins

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

L'atemptat de 'Charlie Hebdo' obliga a reforçar la seguretat i també a combatre la xenofòbia

No és l'islam, però sempre va lligat a una versió radical de l'islam. Als cinc continents, el terrorisme és obra d'un molt estès moviment extremista, el gihadisme, la finalitat del qual consisteix a vèncer els enemics de la religió musulmana, que som tots nosaltres, mitjançant un esforç de la voluntat. El terme gihad té un significat complex, però en síntesi significa això, esforç. Esforç de superació, en general no violent, però que en la seva versió teocràtica i totalitària menysprea el valor de la vida humana i considera que tot Occident en bloc és una amenaça per a tot l'islam.

Com hem pogut comprovar amb una enorme desolació, el gihadisme radical és un dels principals perills de la nostra societat. Hi ha al món dotzenes de milers de fanàtics gihadistes disposats a matar occidentals, a exercir la violència més extrema allà on convingui, per aconseguir la supremacia de les seves creences fanàtiques o, si més no, afermar-les. No es tracta, doncs, d'un fenomen residual o marginal, sinó central i creixent. Potser arriben a cent mil individus i potencialment poden superar de llarg aquest nombre. No en tenen prou amb el monopoli pràctic del terrorisme a escala planetària que, tant a diversos punts de l'Àfrica com a l'Orient Mitjà, combaten per establir-se i consolidar alguna cosa semblant a bases d'operacions amb cobertura estatal. És imprescindible impedir-ho.

Dimecres va tenir lloc, a París, un dels atemptats més dolorosos, sagnants i significatius d'aquest terrorisme. També un dels que poden portar més conseqüències no desitjades per als demòcrates. L'esfondrament de les Torres Bessones de Nova York va canviar moltes coses al món. Els atemptats de Londres i Madrid van causar un gran impacte emocional que confirmava el rumb de la lluita contra aquest terrorisme global, així com la resposta interior, que consisteix a refermar els valors comuns als demòcrates, al capdavant dels quals hi ha el respecte al pluralisme i a totes les cultures, ideologies, religions i creences. El d'aquesta setmana castiga cruelment la llibertat de premsa, però pot comportar efectes molt negatius per a aquesta mateixa llibertat. No per l'increment de l'autocensura (com a periodista no sabria veure aquest perill), sinó per la possibilitat que, de rebot, la dreta més autoritària vagi guanyant terreny.

Tenim al davant dues menes de problemes. El primer, estratègic i de seguretat. A més de combatre els exèrcits gihadistes, convé reforçar encara més la vigilància, de manera especial sobre la població sensible a l'extremisme islamista, susceptible d'incorporar-se a aquests exèrcits o d'atemptar dins els països occidentals. És, sobretot, un treball policial i de les unitats de lluita antiterrorista, però també comporta un vessant d'integració social. No es pot ocultar que el tancament de perspectives i l'increment de les dificultats per obrir-se pas i trobar un lloc a la societat empeny molts joves musulmans a radicalitzar-se.

L'altre front de combat, el que més de prop ens concerneix com a ciutadans, i en primer lloc els que contribuïm amb un modest gra de sorra a configurar l'espai públic, és la lluita contra la xenofòbia. La tolerància és un valor fonamental de les societats occidentals, un dels que més ens distingeixen dels extremistes i els terroristes. Si en termes generals la xenofòbia és l'ariet de l'extrema dreta, en moments de consternació com el que vivim, els nostres intolerants fan tot el possible per aprofitar la situació a favor seu i per tant, no ho oblidem, contra la llibertat, també la d'opinió. El perill no només és fora, sinó dins, i a dins també creix.

Quan, fa un quart de segle, l'aiatol·là Khomeini va oferir una recompensa de tres milions de dòlars per la mort de l'escriptorSalman Rushdie, autor de suposades ofenses contra Mahoma, el món, i de manera especial Europa, entreveia perspectives d'un futur millor. Aquell mateix any va caure el Mur de Berlín; centenars de milions d'éssers humans podrien accedir a la llibertat. En molt bona part, així ha estat. A Occident a penes sobreviuen algunes dictadures, i cap d'elles de dretes. Ara, el signe de les perspectives s'ha capgirat. La democràcia s'enfronta a noves amenaces. El terrorisme gihadista i el feixisme rampant, que a penes s'oculta rere la careta de l'extrema dreta, es retroalimenten.

Només fa 35 anys que les autoritats franceses van prohibir un setmanari satíric, l'Hara-Kiri, per haver-se burlat del general De Gaulle a la seva mort. Al cap de pocs dies va ressuscitar amb el nom de Charlie Hebdo. Els terroristes assassins dels companys periodistes del Charlie són els primers enemics de la llibertat i usen els pitjors mètodes sanguinaris. Però alerta, n'hi ha que amb formes no violentes però en el fons també execrables, comparteixen bona part dels seus propòsits.