O plorar, ja que de vegades els sentiments
estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.
El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU
i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.
El Periódico ha tingut accés a l’acord al que
han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està
tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.
Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen
com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba
a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan
diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho
vaig tenir clar: segur que l’hi ha.
A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint
una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar
qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La
veritat és que es fa difícil saber-ho.
Llista única com volia Mas, no. Eleccions
immediatament com volia Junqueras, tampoc.
Però encara hi altres esculls que s’han de
resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per
al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà
abans de que s’acabi el seu mandat.
Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà
de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que
n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per
tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores
més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.
Vull recordar que les eleccions del 27 de
setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho
preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i
segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o
sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?
Els qui com jo som escèptics a tots aquest
procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part
de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern.
No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han
de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del
nostre país.
Sense anar més lluny, ahir llegia que des de
la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure
dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.
Mireu, ara que per motius de salut he de
viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI
encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o
80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació
de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.
Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital
en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que
ho heu escoltat a més gent.
El passat dia 12, dimecres, mentre esperava
que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de
saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a
part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.
-Com han canviat les coses, Ismael.
-Molt, han canviat molt.
Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls
hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de
postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig
dir:
-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho
ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar
una-
-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va
contestar una de les dues-
La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo
de com estan anat les coses ens els darrers anys.
Independència? Amb matisos (amb molts de
matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del
benestar. Això que ens han robat a
les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.
I no em val que em diguin que tota la resta ho
recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es
torna a recuperar.