Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va
ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital
espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per
a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)
Aquests resultats són els que passaran a
englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se
consulta.
Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar
cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques
que no sempre estaven a l’abast de tothom.
I per què explico això? Perquè dintre d’un
temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona
com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de
l’eliminatòria.
Segons els jugadors matalassers, el seu
entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser
degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.
Després de veure les imatges i meditar-ho en
tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son
excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per
sobre en els dos partits de l’eliminatòria.
Si fos veritat que Neymar els va provocar amb
gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació
per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més,
si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars
exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha
dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.
Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una
expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético,
no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del
reglament i més d’un com el van expulsar del camp.
Potser alguns d’això en diuen esperit
guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt
menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant
faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir
avantatge al joc.
I encara diré més: És que ja ningú se’n
recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser
fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li
perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?
Sincerament crec que va ser una argúcia molt
ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps
a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)
I parlant dels àrbitres, que dolent Gil
Manzano. On troben àrbitres així?
Mireu, i amb això acabo. L’any passa,
possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler
emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la
lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les
coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol
espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.
Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè
qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les
coses.
L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap
perdre i punt!
