Quan fa que no has enviat una carta pel mètode tradicional, es adir, amb sobre i segell?
Segurament que ni te’n recordes.
I també estic segur que les úniques cartes que t’han arribat a casa han estat de l’entitat financera. Això sinó és que ho fas tot per l’oficina virtual i llavors, ni això...
Com han canviat els temps! Qui ens havia de dir que les cartes pràcticament desapareixerien. Ara s’envien correus electrònics i whatsapps, fins i tot els missatges de text tendeixen a desaparèixer.
La veritat és que trobo a faltar aquell romanticisme que representaven les cartes dels amics o de les núvies quan feies la mili. Sovint les cartes incloïen una fotografia familiar que incrementava la il·lusió que per si ja et produïa el fet de que el carter s’aturés davant de casa i, sense trucar, et deixes per baix la porta una o diverses cartes.
La casa on vivia a la Galera donava a dos carrers, però el carter tenia per costum de deixar-les sempre per la mateixa porta. Durant molts d’anys, la primera cosa que feia quan hi arribava, era anar a veure si m’havia arribat res. Tinc un record molt especial quan m’arribaven cromos de la darrera col·lecció que m’estava fent (llegiu l'univers virtual dels cromos)
Us podria explicar moltes anècdotes, però n’he triat una. A veure si us agrada.
Costantino Ferreres era (o és) de Traiguera. L’any 1980 l’ajuntament de la Galera el va contractar per a fer les rases per on havien de passar els tubs per al sanejament del poble. Cada dia venia i anava amb el cotxe (crec recordar que era un Renault 6) i havia de deixar el tractor on hi portava acoblada una pala, a la Galera. Buscava un magatzem per no haver de deixar-lo al ras i mon pare li va oferir el nostre, ja que com jo estava de baixa laboral, no necessitava sortir i entrar amb el cotxe i, per tant, el tractor no feia gens de nosa.
Aquest fet va comportar establir una certa relació amb Constantino que, de tant en tant em venia a visitar. Un dia, xerrant, va sortir el tema dels bous capllaçats, una modalitat taurina que no és habitual al País Valencia. Com que per Sant Llorenç, la festa major de la Galera, ja tenia previst tenir les obres enllestides, varem quedar que quan sabria exactament el dia que es faria, li escriuria una carta convidant-lo.
-A quin carrer vius?
-Al carrer Generalísimo...
-Generalísimo? Voldràs dir al carrer Major (a la Galera s’havien canviat els noms a tots els carrers que portaven nom franquistes)
-No, a Traiguera existeixen tots dos, el Generalísimo i el carrer Major.
Però a l’hora d’escriure-li la carta, em vaig oblidar d’aquell particular, així que li vaig enviar la carta al carrer Major de Traiguera.
El matí que es feia el bou capllaçat, Costantino va trucar a la porta de casa (la mateixa per on rebia les cartes)
-Veig que has rebut la carta...
-No, no l’ha he rebut... Ha vingut perquè em vaig assabentar que el feien avui... A quina adreça me la vas enviar?
-Al carrer Major!
-Ho home, et vaig dir vivia al carrer Generalísimo, no te’n recordes?
-És veritat!
-Mira, el carter i jo vivim davant per davant, però no es parlem i, segurament, en veure que l’adreça no era correcta la va retornar.
Efectivament, al cap de pocs dies em va arribar la carta retornada.
