CANTAVIEJA (CANTAVELLA) -2-

Per què l’adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar

El regal de Port Aventura d'una UCI pediàtrica i una àrea de jocs adaptada a Sant Joan de Déu és un regal enverinat. Caldria anul•lar un concurs de transport sanitari amb tantes sospites.


Ramon Serna

Preocupant que no arribi l’ambulància. Preocupant per la persona malalta que perdrà la seva sessió de rehabilitació, diàlisi o quimioteràpia o per qui, en cas d’urgència, no li arribi l’equipament sanitari necessari. Preocupant pel personal que presta el servei, que veu amb enorme frustració com s’ha degradat tant la seva feina com les seves condicions laborals i que espera el ruixat que li caurà de boca de l’esmentada persona malalta, com si la responsabilitat fos seva. Una responsabilitat que no serà per l’empresa concessionària del transport sanitari, més preocupada a fer-se atractiva al millor comprador. I tampoc no gaire pel Departament de Salut, que està trigant massa a penalitzar l’empresa pels seus evidents incompliments contractuals.

Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2.556.000 euros, adjudicat amb molta polèmica durant el passat 2015 i posat en marxa, segons el lot, entre el passat novembre i el 14 de gener d’aquest any. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC és propietat d’Investindustrial, fons de capital risc controlat per la família Bonomi, també propietària de Port Aventura. I són tan bons homes que, tan aviat com van sortir les adjudicacions esmentades, van regalar una UCI pediàtrica i una àrea adaptada de jocs infantils a Sant Joan de Déu. Aquesta seqüència d’esdeveniments està en el centre de la denúncia que la CUP ha presentat a la Fiscalia aquesta setmana passada. Com fa uns dies deia Ignacio Escolar: ‘Menos caridad y más pagar impuestos, doña Pilar‘.

No, no sabem encara si la família Bonomi o Investindustrial surten als ‘Papers de Panamà’, però sabem que el TSC va presentar a concurs uns vehicles de transport que tenia compromesos amb una altra adjudicació, amb unes targetes de transport que no complien les condicions requerides pel concurs i unes bases de les quals no disposava. Factors tots aquests més que suficients per excloure l’empresa del concurs. Sabem també que el concurs estava mal plantejat perquè no partia de xifres reals dels serveis ordinaris que s’haurien de cobrir, raó per la qual la primera sospita sobre els incompliments era la d’un pacte entre el CatSalut i el TSC, segons el qual aquesta no seria penalitzada. Sabem que Josep Maria Padrosa, el director del CatSalut que signa les adjudicacions, no és precisament una persona molt curosa en les seves adjudicacions, com demostra el fet que l’Autoritat Catalana de la Competència li anul·lés el concurs de Rehabilitació de 2012, multant, entre altres, la seva exempresa Fisiogestión per “repartir-se el mercat”. Tampoc no és curós en el control dels seus papers, com demostra, si més no, l’escàndol produït quan es va descobrir que constava com a apoderat de les empreses que contractava com a director del CatSalut. A més, el seu historial ens mostra que sempre ha anat sortejant la legalitat i que no ha estat exemple de transparència. A Girona el recordem perquè va implantar i defensar cobraments sense suport legal a pacients sense targeta sanitària als CAP de la costa, perquè protegia incompatibilitats de càrrecs intermedis, perquè ens amagava els convenis amb les entitats concertades… Sabem que Padrosa havia anat canviant de càrrec de la mà de Xavier Pomés i Abella. Quan Pomés dirigia l’ICS, va nomenar Padrosa subdirector d’Atenció Primària. Quan Pomés va passar a ser conseller de Governació, va fer de Padrosa el director general dels Bombers. Després Pomés va ser conseller de Sanitat, però llavors en Padrosa ja es va passar a la privada.

Però què pinta en Pomés en aquest enrenou? Doncs ja fa molt que és delegat de la Cúria General de l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu pels centres de l’Amèrica Llatina. Però no es passa tot el temps a les amèriques, ni molt menys. Per exemple, va ser ell qui va rebre la condecoració que va donar Morenés als metges del nostre Hospital Sant Joan de Déu per salvar la cama d’una nena afganesa. Compatibilitzava aquestes feines amb la presidència dels hospitals Clínic i Sant Pau, amb els seus interessos privats, entre altres, amb el Grupo MGO, que rep contractes de la Generalitat però que ell va abandonar a finals de 2014, i amb l’E-Center propietari d’Ambulàncies Reus, empresa que, mira per on, ha perdut en aquest concurs l’adjudicació que tenia amb l’anterior. Al consell d’administració de l’E-Center va entrar per mig de la seva empresa Mandel Investments, que encara consta com a administrador solidari. És a dir, que segurament els seus interessos s’han vist perjudicats pel concurs i potser li calia alguna compensació.

És clar que el fet d’evidenciar aquestes ‘coincidències’ serà catalogat de populisme o de “franctiradors disposats a etiquetar qualsevol intent de modernització com a privatització del sistema” o de “discursos demagògics més propis del Maig del 68 que del segle XXI”, com deien els senyors Pomés i Josep Maria Via en un escrit conjunt, propugnant que ens deslliurem dels “actuals sistemes de gestió pública i control” i que abracem, com si no els tinguéssim prou abraçats, “els instruments de gestió i auditoria empresarial”. Però és tan i tan gran el saqueig posat en evidència en aquests darrers sis anys de lluites en defensa de la sanitat pública, que finalment hem aconseguit posar en qüestió el model sanitari català, al carrer i al Parlament, i hem manifestat que volem ja un canvi.

Potser no és rellevant la relació entre els senyors Pomés i Padrosa, malgrat ser tots dos defensors del model en qüestió. Potser cal fixar-nos més en l’interès del CatSalut de Padrosa de traspassar el que és públic al que és privat, ho dirigeixi qui ho dirigeixi. Perquè sí que és rellevant que Sant Joan de Déu viu majoritàriament del pressupost públic, del CatSalut, per molt que l’Orde religiosa es vanti de ser cada cop menys depenent d’aquest pressupost, i de la caritat com a mòbil suprem de la humanitat. Perquè, mentre no quedi clar si l’UCI pediàtrica i l’àrea de jocs regalades per la família Bonomi a Sant Joan de Déu és d’utilització privada o pública, sempre planarà el dubte de si el regal no s’ha fet, en realitat, al CatSalut com a mostra d’agraïment per l’adjudicació múltiple rebuda.

Aquesta adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar. Tenim prou arguments jurídics, ètics i econòmics per fer-ho. I no caldria fer cap nou concurs. No ens cal una col·laboració pública-privada que no és col·laboració sinó sagnia. Gestió directa per part del CatSalut. I que ningú la identifiqui amb burocratització. La Catalunya que volem tindrà una administració eficient, àgil, supermoderna… i participativa. Realment participativa.

LLIÇONS D’ÈTICA? LES MÍNIMES!

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Quan començo a redactar aquest escrit, tot just fa unes hores que acaba de renunciar de José Manuel Soria com a Ministre d’Indústria en funcions. Finalment els esdeveniments l’han superat.

Tal i com ja explicava fa uns dies, Soria anava reconeixent que figurava en societats de els anomenades opaques tal i com aquestes informacions veien la llum i se’n assabentaven els periodistes. Tot i això, en algun cas ho va negar fins que va sortir la seva signatura estampada en algun document.

Puc entendre que puguin haver persones florero que no s’assabenten del que firmen, però un senyor que abans que ministre va ser president de les Palmes, diputat autonòmic, diputat al Congrés, a part d’altres càrrecs de partit, no m’ho crec. Soria era totalment conscient del que estava fent.

També ens hem assabentat que l’Agència Tributària ha emès una paral·lela a Aznar per la que sé li ha fet una liquidació provisional de 199.000€ i, a part, sembla ser (tot i que no és el procediment habitual de l’AEAT) sé li exigeix una declaració complementària. I, per tant, hauria comès frau fiscal ja que el límit està en els 120.000€. Això vol dir que en el pitjor dels casos (que no passarà) Aznar podria acabar a la presó.

També surt al papers de Panamà la dona d’Arias Cañete, el que va ser Ministre d’Agricultura, tan amb Aznar com en Rajoy i que volia fer el transvasament de l’Ebre per ous... Sense conèixer els detalls d’aquest cas, podria ser que la dona de Cañete fos una d’aquestes persones florero a les que em referia abans. I en el cas de que no ho fos, com a dona d’un ministre del govern tampoc està bé que obri comptes opacs a paradisos fiscals.

El que m’emprenya d’aquesta situació és que durant aquests anys de la crisi (millor anomenar-la ESTAFA) han sortit tota una sèrie de personatges, entre ells molts de polítics, que ens han demanat contenció en la despesa i sacrificis econòmics. Per tant, a tots aquells als qui ens van abaixar el sou, ja ho sabeu: ajo y agua (A JODERSE Y AGUANTARSE –tal i com solia dir Carlos Fabra) D’altres, com per exemple Mario Conde sortien dient que ells tot ho feien bé i que em cap cas havien robat tot i enviar al Banesto a la bancarrota.

Per tant, quan te’n assabentes de les mentides que ens han arribat a dir i que els que més ens demanaven sacrificis són els pitjors de tots (algú pot assegurar-me que hi ha algun càrrec del PP completament net?)

Durant anys, en aquest país, qui no ha robar és perquè no ha pogut, no perquè no ha volgut (tal i com em va dir una vegada un) I començat pels del PP i seguint pels de Convergència i continuat pels d’altres partits com els socialistes. Per a tots n’hi ha hagut!

Però el pitjor de tot és que ningú tampoc me pot assegurar que encara no surtin més casos com aquests. El afer dels papers de Panamà afecta només un ganivet que és el de Mossack Fonseca, però despatxos professionals especialitzats en aquest temes n’hi deu d’haver molts més. Per tant, segurament estaríem parlant de la punta de l’iceberg de la corrupció mundial.

Tan ens van dir que la culpa de la crisi era dels ciutadans que havíem gastat el que no teníem que alguns es varen sentir culpables (jo no!) Fins i tot potser tenien remordiments quan portaven, per exemple el cotxe al taller, i el mecànic de torn no els hi feia la factura i així s’estalviaven l’IVA. Potser si que sumats tots aquests ives que no s’han pagat pugui pujar un fotimer de milions d’euros... Però quan pugen tots els ives, tots els irpfes i tota la corrupció que hi ha hagut a aquest país durant les darreres dècades. Perquè la corrupció no ve de fa uns anys, ve de molt més lluny. Recordeu per exemple el cas Banca Catalana?

Com poden el nostres governants demanar-nos que complim amb les nostres obligacions tributàries si segur que ells mateixos o gent del seu entorn més proper estan immersos en casos de corrupció?

No cal anar molt lluny. Al nostre territori l’han afectat casos com l’Innova que té l’epicentre a Reus però que arriba fins a Amposta, el Perelló o Roquetes o el cas de la consultoria Efial que va esquitxar a l’alcalde de l’Ametlla de Mar i, segons sembla, també ho podria fer a qui era l’alcalde de Girona en aquella època... Suposo que sabeu de qui parlo, no?  

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 15-04-2016

Amposta. Illa de contenidors del carrer Brasil. 
Així, la majoria de dies!