dilluns, 25 d’abril del 2016
'La prostitució que va patir Canal 9 és tan increïble com vergonyosa'
Abelard Saragossà lingüista i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València
Des d’un punt de vista intern, una actuació que contribuiria a fer que la institució siga més respectada (i sobretot més estimada, que és el sentiment més important) és divulgar més les seues accions. El valencianisme i en general la societat valenciana deu saber quines aportacions està fent l’AVL al poble valencià pel que fa a la normativa (com ara, quines són les aportacions de la gramàtica de l’AVL), però, també, fora d'este àmbit.
Fora de la normativa, podem recordar que el govern anterior no feia enquestes sobre l’ús social del valencià i, enfront d'esta absència cridanera, l’AVL va recuperar aquella actuació i, també, davant d’una política lingüística positiva, l’entitat destinava una part del seu pressupost a animar a usar el valencià. Un altre exemple és que, enfront de la marginació política que patia Escola Valenciana, l’AVL li ha fet suport i ha aparegut al seu costat moltes voltes.
- Creu que l’AVL hauria de treballar en paral·lel amb l’IEC?
En paral·lel, no; en coordinació. Ara: per a coordinar-se cal que hi haja voluntat pels dos costats. Tinc entès que l’AVL ha enviat escrits a l’Institut d’Estudis Catalans que no han tingut resposta o que han tingut mala resposta. Com a mínim, això deia Pere Maria Orts en una entrevista publicada en El Temps un parell de voltes.
- Què opina dels recents encontres que han tingut la RACV i l’AVL? Creu que seria possible que totes dues entitats s’avingueren i que col·laboraren per a construir un país amb identitat pròpia?
Crec que no hi han hagut relacions, només manifestacions del president de la RACV.
Pel que fa a la col·laboració, la RACV és una institució pública i totes les institucions públiques deuen col·laborar amb l’Acadèmia. O al revés: l’Acadèmia deu col·laborar amb totes les institucions públiques valencianes.
He publicat un article en la premsa proposant un camí per a concretar eixa col·laboració entre les dos institucions. Proposava que l’AVL és qui té la potestat legislativa per a posar normes i, per tant, la RACV, el que hauria de fer si creu que una determinada norma és incoherent és presentar una argumentació a l’AVL per tal que, si l’argumentació és coherent, l’accepte. I tot açò hauria de ser públic perquè d'eixa manera podem saber qui actua bé i qui no.
- Aleshores es tractaria més d’un consens?
No crec que siga qüestió de pactar o consensuar. En la civilització hi han moltes coses que s’han de pactar i quan fem pactes arribem a consens. Però en el cas de la normativa lingüística, tota norma hauria d’estar fonamentada i, per tant, argumentada. Més que consens, del que es tracta és d’investigar i argumentar i demostrar per què no és adequada per al valencià una determinada norma.
- Com veu el valencià actualment en la nostra societat respecte d’altres èpoques? Com pensa que ha evolucionat socialment? Tenim futur i possibilitats de viure plenament en català més prompte del que ens pensem?
El valencià viu en una situació de supeditació social al castellà, cosa que té efectes negatius en la llengua (com li passa al castellà davant de l’anglès en Puerto Rico). El valencià que es parlava en els anys sixanta i setanta era més ric que l’actual, sobretot en fraseologia. Eixe empobriment seguirà produint-se a la curta.
El futur del valencià depèn, en primer lloc, de la consciència i de la voluntat dels valencians. En eixe factor central, els valencians hem millorat sensiblement. En els anys seixanta, hi havia molt de provincianisme entre nosaltres.
A la llarga, si la consciència de ser valencians i la voluntat de dirigir el nostre futur segueixen creixent, eixos factors són els que permetran no solament l’augment de l’ús social del valencià, sinó també la recuperació de la qualitat del valencià.
En eixe procés, els lingüistes valencians tenim la responsabilitat de mostrar als valencians quines són les estructures i el lèxic bàsic que definixen el valencià en relació al castellà. Per ara, no veig en els llibres de llengua estructures del valencià, i poc del lèxic bàsic. Això no obstant, en la meua Gramàtica valenciana raonada i popular (publicada en el 2003) apareixen, repetidament, estructures lingüístiques distintives del valencià.
Una de les obres de referència d'Abelard Saragossà
- En l’actualitat, la llengua és un dels factors més polèmics de la nostra societat i, tot i que sembla que comencem a avançar, ho fem molt a poc a poc. No tenim dubte que si hi hagués uns mitjans de comunicació en valencià la llengua estaria més normalitzada. Quines creu que podrien ser les claus per aconseguir la RTVV de la qualitat que es mereix la societat i no caure en els errors del passat?
Jo proposaria tres condicions bàsiques. La primera és que la televisió valenciana ha d’estar al servici dels valencians, no de qui governa en la Generalitat. Això pareix una obvietat, però cal dir-ho. La prostitució que va patir Canal 9 és tan increïble com vergonyosa.
La segona condició va unida a l’anterior: la televisió valenciana deu ser autònoma del govern valencià.
La tercera condició és que haurien d’haver mecanismes de control dels qui treballen en la televisió valenciana. En el món universitari, no nega ningú que este deu estar arrelat a la societat a on viu. Però una part significativa de la investigació de les universitats valencianes ignora la societat valenciana. Estaria molt bé que, des de la institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor impulsara una investigació que demostrara estos fets. I bé, eixa situació universitària no hauria de passar en la televisió valenciana. Qui treballe en una institució pública valenciana ha d’estar al servici actiu dels valencians, i hauríem de tindre mecanismes de control per a assegurar-nos de l’arrelament social.
- Un dels membres de la Taula de Filologia Valenciana, Alexandre Ordaz, parla de les Normes del Puig com a reguladores del valencià en l’article “Les grafies TG i TJ en valencià: Útils o inútils? Una resposta occitano-romànica i pel consens”. Creu que són acceptables les Normes del Puig?
En el valencianisme a voltes circulen afirmacions que no són certes. A mi m’han atribuït afirmacions que no he fet i que no formen part del meu pensament. He fet eixa observació perquè crec que no és cert que Alexandre Ordaz haja presentat les normes de la RACV com a reguladores del valencià. L’objectiu que ha intentat mostrar és que, en alguna norma, hi ha poca separació entre la RACV i l’Acadèmia, de manera que, si hi ha voluntat de diàleg, és factible confluir.
Pel que fa a l’acceptació de les normes de la RACV, convé notar que les úniques normes legals són les de l’Acadèmia. Una altra cosa és que, en tal norma o en tal altra hi hagen incoherències o inadequació en relació al valencià. Però, quan això passa, cal actuar com hem comentat: demostrar-ho amb una investigació per a cada norma inadequada.
- Què pot aportar a la societat una entitat com Taula de Filologia Valenciana?
Taula de Filologia Valenciana fa una Jornada anual dedicada a reflexionar com s’ensenya el valencià, en quines condicions socials viu el valencià i com és el model lingüístic valencià. A més, dedica molta atenció a les ideologies que hi han en el valencianisme.
El resultat d’eixa activitat va a parar a la revista anual Aula de Lletres Valencianes, el número 5 de la qual es presentarà ara en la Fira del Llibre.
- També ens agradaria parlar d'algunes de les teues darreres investigacions, què ens pot dir sobre les recents investigacions respecte del sufix -iste?
La forma inicial era un jurista / uns juristes. Però, a l’Edat Mitjana, al segle XV, ja en la llengua clàssica, els parlants varen canviar el jurista per el juriste. Per quin motiu varen fer eixe canvi? La resposta està en les estructures flexives del valencià. Tenim centenars de noms que actuen igual que sogre / sogres per al masculí i sogra / sogres per al femení. Com actua un jurista / uns juristes? La resposta és: com si fóra un nom femení. Però era masculí. Això té una conseqüència important: era una forma irregular. I, davant d’això, els parlants decidiren regularitzar-ho cap al final del segle xiv. Notem que no hi ha res de l’estructura flexiva valenciana en castellà i, per tant, és natural que, en castellà, només hi ha hagut algun canvi esporàdic, mai un canvi general.
Durant els segles XV, XVI, XVII i XVIII, la forma de tota la llengua és un juriste / uns juristes. Però, quan arriba la Renaixença, els intel·lectuals catalans havien sigut educats en castellà i no coneixien la llengua històrica, de manera que actuaren com el castellà i adaptaren la forma un jurista. Una prova empírica de l’afirmació que acabe de fer és que una gramàtica catalana escrita prop de Barcelona molt poc abans de la Renaixença (la de Petit i Aguillar, de 1822) conté repetidament la terminació –iste en totes les paraules que contenen eixe sufix.
Actualment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha restituït la terminació històrica, la qual té tres avantatges: en primer lloc, dir i escriure el juriste és una fidelitat al valencià parlat i al català occidental; en segon lloc, és una fidelitat a la llengua històrica, i, en tercer lloc, és una diferenciació en relació al castellà. Encara hi ha un altre avantatge: molts alumnes valencians pensaven que, quan els seus pares parlaven d'un socialiste parlaven malament i els rectificaven. És a dir, la forma estructural valenciana i diferenciadora del valencià seria parlar malament! Estem davant d’una paradoxa enorme: els carrers valencians actuen bé mentre que la llengua escrita impulsa a abandonar l’estructura flexiva del valencià i a castellanitzar-se.
Arribats a aquest punt ens acomiadem de Saragossà, qui desitja molta prosperitat a La Veu i que augmenten tant els nostres lectors com els agermanats perquè “els valencians, si no estem organitzats, no podem avançar cap a la llibertat. Ara és molt positiu el govern que tenim, les lleis són necessàries, però sense el suport de les persones no podem avançar cap a la llibertat i, per això, necessitem organitzacions i mitjans de comunicació”.
Raquel Sanchis / València.
Abelard Saragossà, filòleg valencià i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, director de Taula de Filologia Valenciana i autor d’obres de referència com la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003) va estar elegit, el passat 9 d’abril, com ja vam anunciar, acadèmic de l’AVL.
El professor Saragossà, qui ja ha col·laborat amb La Veu en anteriors ocasions, ha accedit a contestar-nos unes preguntes sobre la situació sociolingüística que vivim al País Valencià.
- Què ens pot dir respecte de la seua recent entrada en una institució tan rellevant per a la societat valenciana com és l’AVL? Què ha suposat aquest fet per a vostè?
Des d’un punt de vista social, hi havia un sector que demanava per Internet que jo entrara en l’AVL perquè es senten identificats amb els criteris de la normativa que propose i amb els estudis que faig per a solucionar problemes de la normativa. Un manifest del castellonenc Josep Saborit ha tingut un suport apreciable.
Des del punt de vista personal, el fet de ser membre de l’AVL suposa poder debatre amb els qui tenen l’autoritat en la normativa lingüística sobre normes que practiquen els parlants, que divergixen del castellà i que, en canvi, o no figuren en les nostres gramàtiques o figuren en llocs marginals. Per exemple, la construcció temporal demà de matí és inexistent en castellà i ben popular en valencià. També espere debatre, amb els membres de l’AVL, sobre normes que no s’assimilen perquè són poc coherents, com ara la hipotètica elisió de de en la construcció des de que, ja que des no és una paraula i, per tant, des de és una paraula simple i de no hauria de caure. El meu objectiu és impulsar un debat per a aconseguir que el model lingüístic valencià siga més identificador, més assimilable i, en conseqüència, més practicable en la comunicació pública.
- Què li cal a l’entitat per a poder ser un ens normatiu respectat i de referència al seu parer?
Des d’un punt de vista extern, convé que qui parle sobre l’AVL mire si es fonamenta en dades objectives. Els valencians no sempre defenem les nostres característiques positives i les nostres institucions, i eixa limitació a voltes repercutix en l’actuació del valencianisme. Quan una característica valenciana és positiva (o una institució), ho hem de saber i ho hem de dir.
Abelard Saragossà, filòleg valencià i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, director de Taula de Filologia Valenciana i autor d’obres de referència com la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003) va estar elegit, el passat 9 d’abril, com ja vam anunciar, acadèmic de l’AVL.
El professor Saragossà, qui ja ha col·laborat amb La Veu en anteriors ocasions, ha accedit a contestar-nos unes preguntes sobre la situació sociolingüística que vivim al País Valencià.
- Què ens pot dir respecte de la seua recent entrada en una institució tan rellevant per a la societat valenciana com és l’AVL? Què ha suposat aquest fet per a vostè?
Des d’un punt de vista social, hi havia un sector que demanava per Internet que jo entrara en l’AVL perquè es senten identificats amb els criteris de la normativa que propose i amb els estudis que faig per a solucionar problemes de la normativa. Un manifest del castellonenc Josep Saborit ha tingut un suport apreciable.
Des del punt de vista personal, el fet de ser membre de l’AVL suposa poder debatre amb els qui tenen l’autoritat en la normativa lingüística sobre normes que practiquen els parlants, que divergixen del castellà i que, en canvi, o no figuren en les nostres gramàtiques o figuren en llocs marginals. Per exemple, la construcció temporal demà de matí és inexistent en castellà i ben popular en valencià. També espere debatre, amb els membres de l’AVL, sobre normes que no s’assimilen perquè són poc coherents, com ara la hipotètica elisió de de en la construcció des de que, ja que des no és una paraula i, per tant, des de és una paraula simple i de no hauria de caure. El meu objectiu és impulsar un debat per a aconseguir que el model lingüístic valencià siga més identificador, més assimilable i, en conseqüència, més practicable en la comunicació pública.
- Què li cal a l’entitat per a poder ser un ens normatiu respectat i de referència al seu parer?
Des d’un punt de vista extern, convé que qui parle sobre l’AVL mire si es fonamenta en dades objectives. Els valencians no sempre defenem les nostres característiques positives i les nostres institucions, i eixa limitació a voltes repercutix en l’actuació del valencianisme. Quan una característica valenciana és positiva (o una institució), ho hem de saber i ho hem de dir.
Des d’un punt de vista intern, una actuació que contribuiria a fer que la institució siga més respectada (i sobretot més estimada, que és el sentiment més important) és divulgar més les seues accions. El valencianisme i en general la societat valenciana deu saber quines aportacions està fent l’AVL al poble valencià pel que fa a la normativa (com ara, quines són les aportacions de la gramàtica de l’AVL), però, també, fora d'este àmbit.
Fora de la normativa, podem recordar que el govern anterior no feia enquestes sobre l’ús social del valencià i, enfront d'esta absència cridanera, l’AVL va recuperar aquella actuació i, també, davant d’una política lingüística positiva, l’entitat destinava una part del seu pressupost a animar a usar el valencià. Un altre exemple és que, enfront de la marginació política que patia Escola Valenciana, l’AVL li ha fet suport i ha aparegut al seu costat moltes voltes.
- Creu que l’AVL hauria de treballar en paral·lel amb l’IEC?
En paral·lel, no; en coordinació. Ara: per a coordinar-se cal que hi haja voluntat pels dos costats. Tinc entès que l’AVL ha enviat escrits a l’Institut d’Estudis Catalans que no han tingut resposta o que han tingut mala resposta. Com a mínim, això deia Pere Maria Orts en una entrevista publicada en El Temps un parell de voltes.
- Què opina dels recents encontres que han tingut la RACV i l’AVL? Creu que seria possible que totes dues entitats s’avingueren i que col·laboraren per a construir un país amb identitat pròpia?
Crec que no hi han hagut relacions, només manifestacions del president de la RACV.
Pel que fa a la col·laboració, la RACV és una institució pública i totes les institucions públiques deuen col·laborar amb l’Acadèmia. O al revés: l’Acadèmia deu col·laborar amb totes les institucions públiques valencianes.
He publicat un article en la premsa proposant un camí per a concretar eixa col·laboració entre les dos institucions. Proposava que l’AVL és qui té la potestat legislativa per a posar normes i, per tant, la RACV, el que hauria de fer si creu que una determinada norma és incoherent és presentar una argumentació a l’AVL per tal que, si l’argumentació és coherent, l’accepte. I tot açò hauria de ser públic perquè d'eixa manera podem saber qui actua bé i qui no.
- Aleshores es tractaria més d’un consens?
No crec que siga qüestió de pactar o consensuar. En la civilització hi han moltes coses que s’han de pactar i quan fem pactes arribem a consens. Però en el cas de la normativa lingüística, tota norma hauria d’estar fonamentada i, per tant, argumentada. Més que consens, del que es tracta és d’investigar i argumentar i demostrar per què no és adequada per al valencià una determinada norma.
- Com veu el valencià actualment en la nostra societat respecte d’altres èpoques? Com pensa que ha evolucionat socialment? Tenim futur i possibilitats de viure plenament en català més prompte del que ens pensem?
El valencià viu en una situació de supeditació social al castellà, cosa que té efectes negatius en la llengua (com li passa al castellà davant de l’anglès en Puerto Rico). El valencià que es parlava en els anys sixanta i setanta era més ric que l’actual, sobretot en fraseologia. Eixe empobriment seguirà produint-se a la curta.
El futur del valencià depèn, en primer lloc, de la consciència i de la voluntat dels valencians. En eixe factor central, els valencians hem millorat sensiblement. En els anys seixanta, hi havia molt de provincianisme entre nosaltres.
A la llarga, si la consciència de ser valencians i la voluntat de dirigir el nostre futur segueixen creixent, eixos factors són els que permetran no solament l’augment de l’ús social del valencià, sinó també la recuperació de la qualitat del valencià.
En eixe procés, els lingüistes valencians tenim la responsabilitat de mostrar als valencians quines són les estructures i el lèxic bàsic que definixen el valencià en relació al castellà. Per ara, no veig en els llibres de llengua estructures del valencià, i poc del lèxic bàsic. Això no obstant, en la meua Gramàtica valenciana raonada i popular (publicada en el 2003) apareixen, repetidament, estructures lingüístiques distintives del valencià.
Una de les obres de referència d'Abelard Saragossà
- En l’actualitat, la llengua és un dels factors més polèmics de la nostra societat i, tot i que sembla que comencem a avançar, ho fem molt a poc a poc. No tenim dubte que si hi hagués uns mitjans de comunicació en valencià la llengua estaria més normalitzada. Quines creu que podrien ser les claus per aconseguir la RTVV de la qualitat que es mereix la societat i no caure en els errors del passat?
Jo proposaria tres condicions bàsiques. La primera és que la televisió valenciana ha d’estar al servici dels valencians, no de qui governa en la Generalitat. Això pareix una obvietat, però cal dir-ho. La prostitució que va patir Canal 9 és tan increïble com vergonyosa.
La segona condició va unida a l’anterior: la televisió valenciana deu ser autònoma del govern valencià.
La tercera condició és que haurien d’haver mecanismes de control dels qui treballen en la televisió valenciana. En el món universitari, no nega ningú que este deu estar arrelat a la societat a on viu. Però una part significativa de la investigació de les universitats valencianes ignora la societat valenciana. Estaria molt bé que, des de la institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor impulsara una investigació que demostrara estos fets. I bé, eixa situació universitària no hauria de passar en la televisió valenciana. Qui treballe en una institució pública valenciana ha d’estar al servici actiu dels valencians, i hauríem de tindre mecanismes de control per a assegurar-nos de l’arrelament social.
- Un dels membres de la Taula de Filologia Valenciana, Alexandre Ordaz, parla de les Normes del Puig com a reguladores del valencià en l’article “Les grafies TG i TJ en valencià: Útils o inútils? Una resposta occitano-romànica i pel consens”. Creu que són acceptables les Normes del Puig?
En el valencianisme a voltes circulen afirmacions que no són certes. A mi m’han atribuït afirmacions que no he fet i que no formen part del meu pensament. He fet eixa observació perquè crec que no és cert que Alexandre Ordaz haja presentat les normes de la RACV com a reguladores del valencià. L’objectiu que ha intentat mostrar és que, en alguna norma, hi ha poca separació entre la RACV i l’Acadèmia, de manera que, si hi ha voluntat de diàleg, és factible confluir.
Pel que fa a l’acceptació de les normes de la RACV, convé notar que les úniques normes legals són les de l’Acadèmia. Una altra cosa és que, en tal norma o en tal altra hi hagen incoherències o inadequació en relació al valencià. Però, quan això passa, cal actuar com hem comentat: demostrar-ho amb una investigació per a cada norma inadequada.
- Què pot aportar a la societat una entitat com Taula de Filologia Valenciana?
Taula de Filologia Valenciana fa una Jornada anual dedicada a reflexionar com s’ensenya el valencià, en quines condicions socials viu el valencià i com és el model lingüístic valencià. A més, dedica molta atenció a les ideologies que hi han en el valencianisme.
El resultat d’eixa activitat va a parar a la revista anual Aula de Lletres Valencianes, el número 5 de la qual es presentarà ara en la Fira del Llibre.
- També ens agradaria parlar d'algunes de les teues darreres investigacions, què ens pot dir sobre les recents investigacions respecte del sufix -iste?
La forma inicial era un jurista / uns juristes. Però, a l’Edat Mitjana, al segle XV, ja en la llengua clàssica, els parlants varen canviar el jurista per el juriste. Per quin motiu varen fer eixe canvi? La resposta està en les estructures flexives del valencià. Tenim centenars de noms que actuen igual que sogre / sogres per al masculí i sogra / sogres per al femení. Com actua un jurista / uns juristes? La resposta és: com si fóra un nom femení. Però era masculí. Això té una conseqüència important: era una forma irregular. I, davant d’això, els parlants decidiren regularitzar-ho cap al final del segle xiv. Notem que no hi ha res de l’estructura flexiva valenciana en castellà i, per tant, és natural que, en castellà, només hi ha hagut algun canvi esporàdic, mai un canvi general.
Durant els segles XV, XVI, XVII i XVIII, la forma de tota la llengua és un juriste / uns juristes. Però, quan arriba la Renaixença, els intel·lectuals catalans havien sigut educats en castellà i no coneixien la llengua històrica, de manera que actuaren com el castellà i adaptaren la forma un jurista. Una prova empírica de l’afirmació que acabe de fer és que una gramàtica catalana escrita prop de Barcelona molt poc abans de la Renaixença (la de Petit i Aguillar, de 1822) conté repetidament la terminació –iste en totes les paraules que contenen eixe sufix.
Actualment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha restituït la terminació històrica, la qual té tres avantatges: en primer lloc, dir i escriure el juriste és una fidelitat al valencià parlat i al català occidental; en segon lloc, és una fidelitat a la llengua històrica, i, en tercer lloc, és una diferenciació en relació al castellà. Encara hi ha un altre avantatge: molts alumnes valencians pensaven que, quan els seus pares parlaven d'un socialiste parlaven malament i els rectificaven. És a dir, la forma estructural valenciana i diferenciadora del valencià seria parlar malament! Estem davant d’una paradoxa enorme: els carrers valencians actuen bé mentre que la llengua escrita impulsa a abandonar l’estructura flexiva del valencià i a castellanitzar-se.
Arribats a aquest punt ens acomiadem de Saragossà, qui desitja molta prosperitat a La Veu i que augmenten tant els nostres lectors com els agermanats perquè “els valencians, si no estem organitzats, no podem avançar cap a la llibertat. Ara és molt positiu el govern que tenim, les lleis són necessàries, però sense el suport de les persones no podem avançar cap a la llibertat i, per això, necessitem organitzacions i mitjans de comunicació”.
diumenge, 24 d’abril del 2016
TRES TREPIDANTES DÍAS POR LAS COMARCAS DEL MASTRAZGO DE TERUEL Y ‘ELS PORTS’ (CASTELLÓN). DÍA SEGUNDO
OLOCAU DEL REY
La siguiente parada fue en Olocau del Rey, ya dentro de la
comarca dels Ports o sea, en la
provincia de Castellón.
Dejamos el coche justo a la entrada de la población delante
de un pequeño muro, desde allí, en un nivel inferior y tocando a la población
vimos la ermita de San Blas (s. XVI-XVII), que no visitamos. Accedimos al casco
urbano por un viejo puente i nada más cruzarlo una pequeña ermita adosada a las
casas. Esta mucho más reciente, ya que se construyó en el siglo XIX, aunque
tiene algún elemento del siglo XX.
Seguimos nuestro recorrido y de repente un enorme y noble edificio
nos llama la atención. Se trata de la casa del Marqués de la Figuera, una
construcción del siglo XV y que en la actualidad alberga una farmacia en la
planta baja.
Justo cuando acaba este palacio se abre el que sin duda es
el espacio más interesante del pueblo. Una plaza, que lleva por nombre de la
Constitución, con destacados edificios como el que alberga el ayuntamiento (s.
XVI) de estilo renacentista aragonés o el que en su día fue la Lonja de la
Llana (s. XVI) con grandes arcos en la parte baja y junto a ella, el Mesón del
Rey.
Seguimos recorriendo esta calle y arriba, sobre un pequeño
turón vimos los restos del antiguo castillo de Olcaf.
En este punto dimos por acabada la visita volviendo hacia
nuestros respectivos destinos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)