dissabte, 7 de maig del 2016
LA VIA AUGUSTA CONTRA LA SUPRESSIÓ DE LA LÍNIA DE P-3 DEL SORIANO-MONTAGUT
PROU RETALLADES!!!
A FAVOR DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC I DE QUALITAT!!
A les urnes ciutadans
JOSEP BORRELL
Expresident del Parlament Europeu
Com que no votarem tres vegades, alguna de les solucions que han sigut impossibles serà inevitable
¡A les armes ciutadans!, (Aux armes citoyens!), va ser el crit de la naixent nació francesa enfrontada a les monarquies absolutistes europees. Ara ens criden a les urnes. I ,ben pensat, més val que et cridin a les urnes que a les armes. Hem gestionat amb normalitat democràtica una situació inèdita per la qual ens passarem, almenys, 10 mesos amb un Govern en funcions. En altres temps, aquesta interinitat-incapacitat dels partits per posar-se d’acord hauria provocat pressions dels poders fàctics, sorolls de sabres i borbonejos monàrquics. Res d’això, normalitat democràtica i la Corona sense sortir del paper que la Constitució li assigna. Haver de tornar a votar és una cosa que no s’estila a Europa i una pèrdua de temps i energies davant els problemes urgents per resoldre. Però tampoc és un drama. Més val tornar a les urnes, que embarcar-nos en un mal govern, feble, dividit i sense un programa coherent. ¿Que tot segueix igual o gairebé? Doncs llavors l’impossible serà inevitable.
La democràcia no és la responsable de situacions com aquesta. És el reflex dels canvis socials provocats per la crisi econòmica, la globalització i les transformacions tecnològiques. Les formacions polítiques que han protagonitzat l’alternança política durant la segona restauració borbònica estan en declivi. I les noves no són encara partits organitzats, sinó l’expressió d’un estat d’ànim social generat per una llarga crisi econòmica, insuportables nivells d’atur, pobresa, precarietat i desigualtat. El còctel explosiu de crisi més corrupció havia de tenir conseqüències sobre les estructures de representació. Va passar al final de la primera restauració borbònica, la revolució industrial va engendrar classes socials que van buscar la seva pròpia expressió política, acabant amb el bipartidisme de liberals i conservadors. Ara és la revolució digital, i el que llavors va ser el proletariat ara és el precariat.
No només a Espanya, és un fenomen europeu. A Irlanda, Portugal, Grècia i Itàlia les eleccions produeixen parlaments fragmentats i governs inestables. Ni a França ni al Regne Unit es pot ja parlar de bipartidisme. A Alemanya, després de l’èxit electoral d’Alternativa per a Alemanya ja hi ha almenys, comptant amb els socialcristians bavaresos de la CSU, set partits per prendre en consideració. La diferència és que en altres països s’arriba a acords, encara que a vegades costi temps, com a Bèlgica, els governs durin poc, com a Itàlia, o els dos grans partits es coalitzen quan no en tenen prou amb el suport d’un tercer partit minoritari, com a Alemanya. No conec cas rellevant de repetició de les eleccions. Però la nostra Constitució limita el temps per formar Govern, i una vegada investit és molt difícil fer-lo fora. Per formar-lo n’hi ha prou amb majoria de vots favorables. Però per canviar-lo fa falta majoria absoluta, i a més posar-se d’acord en un candidat alternatiu. Una regla que assegura l’estabilitat del Govern, però que dificulta la seva formació en circumstàncies com les actuals.
La gran coalició a l’alemanya amb Rajoy de president era impossible. No es pot dir a algú davant de milions de persones que no és una persona decent digna de governar, i a continuació fer-lo president del Govern per activa o per passiva. O fins i tot compartir el banc blau. Em pregunto si l’exabrupte de Sánchez a la televisió estava pensat per dinamitar aquesta possibilitat. Rajoy, atrinxerat en la seva exasperant cantarella que el PP havia guanyat les eleccions, confonent el nombre més alt d’escons amb suports suficients, no oferia al PSOE cap opció acceptable. Exclosa aquesta possibilitat i amb Rajoy completament aïllat, Sánchez s’ha col·locat hàbilment en el centre de la resta i ha intentat el que havia de fer, un acord de mínims amb els altres, a la seva dreta i a la seva esquerra.
No ha pogut ser perquè Podem mai ho havia volgut, buscant més l’hegemonia de l’esquerra en una segona volta sumant amb el que queda d’Izquierda Unida. I Ciutadans no tenia la força suficient per completar un dels dos grans, que ja no ho són tant, com va fer CiU amb uns i amb altres. Llàstima que un partit de centre liberal reformista que no representés interessos territorials no hagi existit abans. Ara s’haurà de tornar a analitzar les propostes per resoldre els problemes del país. Però, per favor, no a base de cartes als Reis Mags amb augments de la despesa pública en quanties desestabilitzadores, ni apel·lacions rituals a finançaments indeterminats, com la lluita contra el frau, imprescindible però no suficient. I com que no votarem tres vegades, alguna de les solucions que ara han sigut impossibles serà inevitable.
Expresident del Parlament Europeu.
divendres, 6 de maig del 2016
LA DONA DEL CÈSAR
La coneguda frase la dona de Cèsar no te prou en ser honrada, sinó que ho ha de semblar, tot i referir-se a aquella època, va començar a generalitzar-se posteriorment, però ha perdurat en el temps.
Fa unes setmanes, quan es va destapar el tema dels papers de Panamà, un dels noms que va sortir va ser el de Micaela Domecq Solís-Beaumont, un mom que per si mateix no crida l’atenció, però si dic que es la dona del Comissari Europeu Miguel Arias Cañete, potser llavors li prestarem una mica més d’atenció.
L’evasió de capitals des d’Espanya cap a Suïssa o Andorra ha estat una constant des de fa anys. Recordo que una vegada em va dir un anava sovint a Montecarlo i que no ho feia precisament per a jugar al casino. Els diners que transportava no eren d’ell, sinó del propietari de l’empresa on treballava.
Un altre treballador de la mateixa empresa es va posar roig com una tomata quan li vàrem dir que constava que l’any anterior havia retirar 500.000 pessetes en divises (el màxim permès) Mig milió d’un més mig milió d’un altres sumen un milió i així successivament. Treballadors en tenia uns quants.
D’altres optaven per portar-los més prop. Només calia anar una mica més enllà de la Seu d’Urgell o sigui a Andorra. Com aquell que diu, al costat de casa.
Només els que tenien més recursos optaven per altres solucions molt més enrevessades i assessorats per experts, constituïen societats en els anomenats paradisos fiscals des d’on operaven, sovint fictíciament, ja que la funció principal d’aquestes empreses era blanquejar els diners que s’havien obtingut il•lícitament a Espanya per evitar ser declarats a la hisenda d’aquí i estalviar-se pagar impostos.
El passat dimarts el nom de Micaela Domecq Solís-Beaumont va tornar a ser notícia. Aquesta vegada al conèixer-se que havia estat una de tantes persones que s’havia acollit a la regularització tributària que va aprovar el govern del PP l’any 2012 i que, del qual, formava part el seu marit. Aquella regularització va permetre a molts blanquejar els diners que tenien fora pagant tan sols un 10% quan, d’haver-los declarat quan tocava, haurien d’haver pagar percentatges superiors als 40%. L’oposició va qualificar aquell fet d’amnistia fiscal, encara que Cristobal Montoro es va encarregar de desmentir-ho. Potser no va ser una amnistia, però s’hi va assemblar força.
Vaig escoltar al programa de la Sexta Más vale tarde que pel matí s’aprovava la llei i que per la tarda la dona de Cañete (per als amics) ja regularitzava la seva situació.
Cal recordar que un altre company dels anteriors, José Manuel Soria, que també es va veure relacionat amb els papers de Panamà va haver de renunciar del seu càrrec de ministre en funcions.
Tot i que Cañete no surt, considero els fets de suficientment greus com per a que el comissari europeu (que equival al càrrec de ministre de la UE) hagi de presentar la dimissió de forma taxativa. Si els fets de fa unes setmanes ja ho eren, després del que es va saber dimarts, ja no té excuses per a fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)