dimarts, 26 de juliol del 2016
La guerra civil en 10 còmics
Anna Abella
Autors com Paco Roca, Carlos Giménez i Miguel Gallardo han abordat la memòria històrica del país en vinyetes
Pesos pesants del còmic nacional però també alguns estrangers com l'italià Vittorio Giardino, han contribuït amb obres imprescindibles a la memòria històrica de la guerra civil, narrant en vinyetes relats banyats de ficció i, en la majoria de casos, històries reals basades en experiències i testimonis propis o de familiars. En el 80è aniversari de l'inici del conflicte bèl·lic, vet aquí deu referents per acostar-se amb absolut rigor al tema des de la historieta.
'LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA'
Paul Preston i José Pablo García (Debat)
El títol més recent és sens dubte l'adaptació al còmic del magne assaig de l'historiador espanyol Paul Preston ‘La guerra civil española’ realitzada per José Pablo García. L'autor de 'Las aventuras de Joselito' (Reino de Cordelia) firma tant del guió com el dibuix i va aconseguir sortir airós del repte de sintetitzar en 240 pàgines amb un temps limitat a set mesos de treball l'obra de l'hispanista, que va anar beneint les vinyetes. El llibre es va situar la setmana passada en el número 3 del rànquing de llibres més venuts de no-ficciód'EL PERIÓDICO.'36-39 MALOS TIEMPOS'
Carlos Giménez (Debolsillo)
Amb el tamís de la seva pròpia autobiografia Carlos Giménez s'ha convertit en un mestre a retratar la memòria de la guerra i també, a ‘Paracuellos’ (Debolsillo) la de la més dura postguerra, soferta en les seves pròpies carns sent un nen en un dels hospicis de Franco. Per les pàgines de ’36-39 Malos tiempos'se sent, negre sobre blanc, la por a la mort, la fam, el fred, els bombardejos i la carnisseria bèl·lica soferta per la gent del poble. L'autor de 'Barrio' i 'Pepe' (Panini) és un fervent defensor de la necessitat de no oblidar. 'ELS SURCOS DEL AZAR'
Paco Roca (Astiberri)
Paco Roca ja havia ‘flirtejat’ amb laguerra civil i l'exili a França en àlbums com 'El ángel de la retirada’ i ‘El faro’ (amb guió de Serguei Dounovetz), totes dues a Astiberri, abans de llançar-se a l'ambiciosa ‘Los surcos del azar’(Millor obra al Saló del còmic de Barcelona del 2014). En ella, l'autor d'‘Arrugaues’ i ‘El invierno del dibujante’ es fica en la història bussejant en testimonis reals i creant un brillant homenatge als exiliats republicans que van ajudar a alliberar París dels nazis després de fugir d'Espanya davant l'avanç franquista.EL ARTE DE VOLAR / EL ALA ROTA
Antonio Altarriba i Kim (Edicions de Ponent / Norma Editorial)
Antonio Altarribaal guió iKim al dibuix, s'han alçat com el millor i més infal·lible tàndem per abordar aquest punyent i revelador díptic, retrat de la guerra i la postguerra i les nefastes conseqüències que van tenir en el pare i la mare del guionista, miralls de tota una generació. A ‘El arte de volar', Premio Nacional de Còmic 2010, Altarriba es va acostar a la vida i la frustrant mort del seu progenitor, que va combatre amb la República, va patir l'exili i els camps de concentració, la lluita contra els nazis... Sis anys després, el guionista necessitava saldar un compte amb la seva mare, exemple de tantes i tantes dones “invisibles” que van suportar en silenci i amb resignació i submissió l'època que els va tocar viure. El resultat ha sigut un no menys brillant títol: 'El ala rota’.
UN LARGO SILENCIO
Miguel Gallardo (Astiberri)
L'autor de ‘María y yo’ i ‘María cumple 20 años’ (Astiberri) també va recollir la memòria del seu pare, un supervivent, en 'Un largo silencio''. Miguel Gallardo va completar amb diverses pàgines de vinyetes els 21 folis mecanografiats en els quals el seu pare va narrar la història després de guardar silenci sobre el seu passat durant 40 anys: des de la seva infància humil a Linares, a les bombes, el front de Terol i el de l'Ebre, la fam, els polls i diarrees al camp de concentració d'Argelers, com a exiliat republicà.... Li va tocar viure, deia el creador de Makoki, “al bàndol dels que mai havien tingut, ni tenien res”.'UN MÉDICO NOVATO' / 'ATRAPADO EN BELCHITE' / 'VENCEDOR Y VENCIDO'
Sento (Salamandra / Autoedició)
Sento Llobell, també veterà, com Gallardo, de la generació d'‘El Víbora’, es va plantejar realitzar unatrilogia en còmic sobre la vida del seu sogre, Pablo Uriel, relat familiar que aquest havia relatat en el llibre ‘No se fusila en domingo’. Va començar amb‘Un médico novato’, mostrant les pors de la població civil i la repressió franquista de les primeres setmanes i mesos de la guerra: detencions, afusellaments i passejades. Va seguir amb ‘Atrapado en Belchite’ i ‘Vencedor y vencido’.LES SERPS CEGUES / LAS SERPIENTES CIEGAS
Felipe Hernández Cava i Bartolomé Seguí (BD Banda / Inrevés)
En el multipremiat ‘Les serps cegues’ (Nacional de Còmic 2009, Millor obra, guió i guardó de la crítica al Saló del Còmic d'aquell mateix any…) el guionista Felipe Hernández-Cava i el dibuixant Bartolomé Seguí relataven una història de venjances i intrigues polítiques i policials protagonitzada per un membre de les Brigades internacionals, amb dues trames paral·leles, una en la guerra civil espanyola, amb les barricades a una Barcelona en plena contesa, i l'altra al Nova York de la gran depressió.'EL CONVOY'
Denis Lapière i Eduard Torrents (Norma)
A més de fer-se càrrec del dibuix d''El comboi', Eduard Torrents va nodrir amb passatges reals del passat de la seva família en la guerra aquesta ficció universal sobre els republicans exiliats a França i deportats al camp de concentració nazi de Mauthausen. El seu avi, arrestat pels franquistes i fugit d'un camp de presoners a Guadalajara va aconseguir arribar des d'allà a Barcelona; la seva àvia va travessar sent nena amb els seus pares els Pirineus gelats cap a l'exili. '¡NO PASARÁN!'
Vittorio Giardino (Norma)
L'italià Vittorio Giardino és probablement l'autor estranger que millor ha abordat la guerra espanyola, que segons ell es va convertir en un assaig de la segona guerra mundial. El dibuixant, un enamorat de Barcelona, és autor de la popular trilogia '¡No pasarán!' (reunida en un integra, en castellà i català, a Norma). Forma part de la seva sèrie protagonitzada per l'excombatent de les Brigades Internacionals Max Fridman, i està ambientada a una Catalunya que està a punt de caure en mans de les tropes de Franco i on reflecteix l'ambient i les intrigues que vivien els carrers de la capital catalana.'LA VIDA ES UN TANGO Y TE PISO BAILANDO'
Boldú (Astiberri)
Ramón Boldú tornava a l'autobiografia en ‘La vida es un tango y te piso bailando’ però en aquest àlbum li dedica un important protagonisme al testimoni i les vivències del seu pare durant la guerra civil. El dibuixant anava a visitar-lo una vegada al mes al geriàtric on estava ingressat i, entre partida i partida d'escacs, li explicava batalletes i anècdotes impagables que l'autor convertirà gairebé en un sainet en forma de còmic.
Aquests 10 títols no són els únics sobre la guerra publicats els últims anys. Només cal recordar per exemple 'Joan. Sobrevivir en la guerra civil', de Robin Wood i Carlos Pedrazzini (Panini);'Tristísima ceniza', de Mikel Begoña i Iñaket (Norma), on tracen pinzellades de passada del fotògraf Robert Capa per l'Espanya en guerra; i 'La araña del olvido' (Astiberri), on Enrique Bonet s'acosta a la investigació del cas de l'afusellament del poeta Federico García Lorca.
dilluns, 25 de juliol del 2016
LA SANG QUE NO ARRIBARÀ AL RIU
 |
| Al començar el congrés... |
Al principi semblava que no seria ben bé així i van sortir les primeres divergències, sobre tot a l’hora de buscar la nova denominació del partit. Les denominacions proposades per la direcció sortint no acabaven d’agradar. Finalment es va optar, com sabeu, el nom de Partit Demòcrata de Catalunya que, com ja vaig dir fa unes setmanes, sembla més el nom d’un genèric que el d’un partit que hauria de donar alguna pista sobre la seva ideologia... Però si ho penses, ja va en la línia de la seva ideologia (Ah! Però que té alguna ideologia?)
Una de les qüestions transcendentals va ser l’elecció de la direcció nacional. Històrics convergents com Jordi Turull o Germà Gordó van fer un pas al costat deixant pas a la nova fornada de convergents, entre ells l’alcalde de Deltebre Lluís Soler. Encara que les cares més visibles d’aquesta nova direcció són Marta Pascal, Mercè Conesa i David Bonvehí.
Un dels moments més tensos del congrés va ser quan es va saber que els diputats convergents de Madrid van votar a favor de la candidata del PP Ana Pastor per a presidir el Congrés dels Diputats. Com sabeu, Francesc (Quico) Homs en un primer moment va negar aquest suport, però després (i davant l’evidència) no va tenir més remei que acceptar-ho. I tot a canvi de grup propi, la qual cosa vol dir tenir un calerons extra que de l’altra manera no els haurien tingut.
Als joves de la formació, aquells que tenien alguna possibilitat d’entrar a l’executiva, van mostrar-se en desacord, sobre tot de la manera com sé va fer i la negativa en un primer moment en acceptar el fet. Per cert, un dels diputats que hi va votar a favor (com tota la resta) va ser l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, aquell que deia que ens defensaria i a les primeres de canvi va unir els seus vots amb els que es volen emportar l’aigua... Què ara no anava d’això? Me dóna igual, l’enemic sempre és l’enemic i hi ha que tenir-lo identificat sempre.
Finalment sembla que la sang no arribarà al riu. Els convergents (no crec que mai se’n puguin desempallegar d’aquest apel·latiu) sempre han demostrat ser un partit molt cohesionat i ara que el nou-vell partit començar a caminar no era el moment més idoni per a mostrar discrepàncies al si del mateix.
Això mateix es va poder veure a l’hora d’escollir el president i la vicepresidenta. No diríeu mai en qui van recaure aquests càrrecs? La presidència en tot un desconegut: Artur Mas. Sí, aquell que va fer un pas al costat per a salvar Catalunya, però que no descarta tornar-hi si tot es torça. I la vicepresidència en Neus Munté que després de passar per la UGT (els meus companys de sindicat que la van fitxa s’ho haurien de fer mirar...) va recalar al govern de la Generalitat i va acabar substituint a Joana Ortega quan aquesta va dimitir pel trencament del seu partit (Unió Democràtica de Catalunya) amb CDC. O sigui, tot un carrerón...
Tot i que hi ha hagut canvis, sembla ser que al començament de la singladura res canviarà. La prova és que papa Arturo seguirà comandant la nau, encara que durant els darrers temps ha patit seriosos contratemps. L’acabaran posant novament a flotació? Jo no ho voldria...
CONSELL COMARCAL DEL BAIX EBRE BRESSOL DE POLÍTICS
A les línies precedents he esmentat a dos polítics, tots dos alcaldes que han passat pel Consell Comarcal del Baix Ebre. Un d’ells, tots ho sabeu, va ser l’alcalde de Tortosa Ferran Bel que va créixer políticament presidint l’ens comarcal. Al principi no donava un duro per ell i pensava que allà mateix sé li acabaria la trajectòria política. O no tinc ull clínic (he de reconèixer que m’ha fallat més d’un cop) o Ferran Bel en va aprendre molt o aquells que li van donar confiança no van tenir criteri suficient per adonar-se’n de com era realment i que amb el temps s’ha acabat demostrant.
L’alcalde de Deltebre Lluís Soler va començar a treballar al Consell Comarcal (i ja sabeu això què vol dir) De fet crec que no ha treballat a cap lloc més... Ni falta que li fa, ja que si al nou partit li va mínimament bé, té el futur més que assegurat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)