VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. ALBI 12

QUAN ESTÀ BÉ, ESTÀ BÉ! 1-11-2016

Construint les vores dels voltants de la plaça de la Castellania d'Amposta. 

Ja tocava!  

I Pedro Sánchez va marcar l'agenda

JORDI ÉVOLE

Periodista

La massa de militants socialistes està molt mancada d'oxigen i el seu exsecretari general n'hi pot donar

Crec que és inèdit que el dia de la investidura d’un president del Govern sigui un altre polític el protagonista. De fet, durant tota la setmana Pedro Sánchez ha sigut capaç de marcar l’agenda mediàtica. Gol del seu petit equip de comunicació. Victòria en la primera batalla d’una guerra que sembla molt difícil que acabi guanyant.

  Sánchez reapareix dimecres: «Demà votaré 'no'. Dissabte, ja veurem». Especulacions durant 48 hores. Divendres a última hora convoca la premsa per dissabte. Més expectació. Dissabte, compareixença, on es veu que aquell candidat impostat dels seus primers dies, aquell candidat de cartró pedra, ens mostra el seu costat més humà. I ahir, 'Salvados'. Els he de dir que és un privilegi disfrutar molt de tant en tant d’una exclusiva. Quan ensumes les ganes que té el ciutadà de veure aquesta entrevista. Quan et paren a l’aeroport i et diuen: «Pregunta-li per Susana… I per Felipe». O un senyor al bar: «Mira, jo vull saber què li va semblar el que va dir Rufián». (Per cert, ¿què li passa a Rufián? ¿És ell o la seva caricatura? Perquè hagi de sortir ahir fins i tot el bo de Tardà a dir que si algú s’ha sentit ofès, ERC no ho pretenia. En el fons, crec que el problema és que Rufián ha fet el discurs menys català dels que se li recorden a un diputat català. I alguns diuen parlant baixet «No era això, Gabriel, no era això»).

  I sobre Pedro Sánchez, doncs que crec que s’ha tret un pes de sobre. Que parla amb més llibertat que mai. Que ja pot dir tranquil·lament que Catalunya és una nació, que el PSOE ha de negociar amb Podem i amb els independentistes, i posa noms i cognoms als poders econòmics i mediàtics que el van pressionar perquè no formés un govern alternatiu. Ja és una tradició (i una pena) que els polítics parlin amb més llibertat quan deixen el poder.

MISSIÓ TITÀNICA

La missió de Sánchez és titànica, quixotesca. S’agafa el seu cotxe, el seu 'rocinante', i es posa a galopar per Espanya sense por de lluitar contra els gegants. Sembla que la majoria de la militància socialista està amb ell. Però no l’aparell, que ja ha sigut despietat amb Sánchez, i més que ho pot ser. Ni Josep Borrell va ser capaç de vèncer aquest aparell cada vegada més allunyat de les bases. Sánchez no em va semblar mai un revolucionari, ni algú amb carisma desbordant. Però compte: la massa de militants socialistes està molt mancada d’oxigen, i Sánchez n’hi pot donar.

  Si comencem a veure actes en agrupacions on la militància desbordi les seus, com va aconseguir Borrell el 98, la inquietud pot tornar a Ferraz.

És clar que perquè vegem aquestes imatges hi ha d’haver mitjans de comunicació allà. O no. Si Sánchez encén la metxa a les agrupacions, i els mitjans no li donen cobertura, el remei serà pitjor que la malaltia perquè en l’era de les xarxes socials no hi ha apagada mediàtica que valgui.

PEDRO ‘SOLO’

De Ferreres al Periódico. 

Ahir vaig seguir més o menys (sense massa interès, per a que ens entenguem) l’entrevista que Jordi Evole li va fer a qui fins fa un mes era el Secretari General del PSOE Pedro Sánchez.

Al començar l’entrevista, el periodista de la Sexta ja li va dir que es deixés anar, que no posés el freno. Al cam d’una moments li va haver de tornar a dir. Tot i què Sánchez va ser clar en alguns moments, des del meu punt de vista no va voler fer sang, conscient, segurament, que les guerres fratricides mai són bones. Segurament gent que ara està al seu favor sé li girarien ràpidament en contra.

Però el que Sánchez no va dir tot i que ho va insinuar, ho van dir el preàmbul del programa uns militants socialistes que Evole havia convidat per a l’ocasió. Algun d’ells fins i tot va dir que va estar a punt d’estripar el carnet després de la maniobra per apartar-lo del càrrec encapçalada per Diaz i González.

També es va dir que González s’hauria d’abstenir a l’hora de fer algun comentari com els que ha fet darrerament. Una mica de seny sempre és positiu i és quan te’n adones que no estàs sol amb les teves idees i que hi ha molta més gent que pensa com tu, encara que també els hi ha a qui els hi sembli bé tot el que està passant darrerament. Com sempre passa, només el temps posarà a cadascú al lloc que es mereix. Zapatero per exemple va passar de ser, possiblement, el millor president de la recent història democràtica espanyola a ser el principal artífex de la caiguda en picat del partit.

Entre les perles que va deixar Sánchez a l’entrevista d’anit cal destacar la denuncia sobre el poder que tenen les forces fàctiques del país i, a requeriment d’Evole va donar dos noms: César Alierta (president de Telefònica) i el diari el País.

Segons Sánchez, aquestes forces fàtiques van posar tots els pals a les rodes que van poder amb la finalitat d’impedir un govern del PSOE amb Podemos i el suport dels partits independentistes catalans. Aquestes coses s’intuïen (o és que tu no?), però no és el mateix que sigui un rumor que no una confessió d’una persona que ha viscut els fets com a protagonista principal.

La diputada de Podemos Carolina Bescansa que va participar posteriorment a la tertúlia de la periodista Ana Pastor, va dir que estava al·lucinada pel que acabava d’escoltar... Però què és pensava? Benvinguda a la realitat de la política espanyola.

Sempre s’ha dit que els partits polítics miren més pels seus propis interessos que pel bé de la societat. És cert, els fets així ho demostren. I, a sobre, els principals partits (i no només els d’aquest país) estan condicionats pels poder fàctics (digueu-los-hi IBEX-35 o com vulgueu) I sinó, de què els canvis radicals d’actitud de la majoria dels polítics!

Retornant a Sánchez, sembla ser que la seva dimissió dissabte poques hores abans del segon i definitiu ple d’investidura va ser estratègica, ja que de no haver renunciat hauria votat no a Rajoy i hauria hagut de trencar la disciplina de vot dels seu partit.

Segurament que molts dels què m’esteu llegint direu: I què? Efectivament, com sabeu hi va haver 15 diputades i diputats (entre ells els 7 del PSC) que van votar no, però si ho analitzes no és el mateix. Aquest 15 diputats, sobre tot els que no són del PSC, ho tenen molt magre tornar a repetir a les llistes. Ja sabeu allò de qui es mou no surt a la foto; al menys de que Pedro Sánchez tornés a fer-se amb el poder del PSOE. En canvi Sánchez havia de demostrar que ell no és com els altres i abans de contradir un mandat del Comitè Federal va preferir dimitir.

A part de tot això, ara tindrà tot el temps del món (no sé de que viurà sense sou públic ni del partit) per a recórrer la geografia espanyola i buscar suports per a tornar-se a presentar.

Els barons i els capitosts del partit no li posaran gens fàcil. Segur!