Comentava ahir mateix la dificultat a l’hora de dir si un partit és socialista o socialdemòcrata. La línia (imaginària per suposat) que separa totes dues ideologies és tan fina con fàcil de traspassar. Tret d’alguns països com Portugal on existeixen dos partits diferenciats, normalment a cada país hi ha un sol partit que assumeix bé les tesis socialistes, bé les socialdemòcrates. Igual passa amb la part més esquerrana del socialisme que es pot confondre perfectament amb el comunisme. Un exemple? Sabríeu dir-me quina ideologia té En Comú Podem? Difícil veritat?
Des de les primeres eleccions generals de 1977 sembla que tots els partits van a la recerca de la centralitat política. La Unión del Centro Democrático (UCD), on hi havia els polítics més moderats del règim anterior, però amb una clara ideologia de dreta, fins i tot va incorporar la paraula centre a la seva denominació. El PSOE i el PP també han mirat d’ocupar sempre aquest espai polític que, des del meu punt de vista és més utòpic que real.
Com acostumo a fer quasi sempre, el que heu llegit fins ara bé a ser el preàmbul del meu escrit i serà a partir d’ara quan entraré de fons amb el tema. Un tema que, quan ho he escoltat aquest matí a la SER he al·lucinat en colors.
Explicaven a l'emissora de ràdio del grup PRISA que segon han pogut saber, al proper congrés de Ciudadanos/Ciutadans (C’s), canviaran del seus estatuts l’actual ideologia socialdemòcrata per la liberal progressista. Au, au...!!
No m’hagués pensat mai que C’s pogués tenir una ideologia socialdemòcrata. M’hauria agradat estar present quan es van redactar els estatuts i els arguments del debat que finalment es van tenir en compte per a prendre la decisió d’incorporar-ho. Sabeu el que us dic? Què a la boca sé li pot fer dir qualsevol cosa i no necessàriament ha de ser la veritat.
Fem-ho fàcil. Si separem els partits polítics en dos grups (dreta i esquerra) pràcticament tothom coincidirà amb mi que C’s té una ideologia de dreta, fins i tot molt propera a la del PP.
Amb el canvi estatutari previst molt probablement es farà una aproximació més real al que realment són, tot i que és difícil esbrinar-ho. Com es diu vulgarment no són ni chicha ni limoná... Però sembla ser que a un ampli sector de la població ja els hi va bé... Així són ells també...
Fa 100 anys (i més i tot), només hi havia conservadors i liberals, fins que els obrers es van començar a organitzar creant els primers sindicats i partits de clara inspiració socialista. La ideologia liberal se contraposava a la conservadora, tot i que només amb alguns matisos. Es podria dir que eren els progressistes d’aquella època. Però poc a poc la ideologia liberal (sobre tot en allò que respecta a l’economia) va anar adoptant posicions cada vegada més conservadores. Per això quan es parla de teories econòmiques neoliberals sé sobreentén que estem parlant de posicions molt conservadores.
Si fa més d’un segle només hi havia dues o tres doctrines polítiques i en l’actualitat n’hi ha moltes més (a part d’aquells que diuen que són independents i els altres que diuen que són apolítics), s’entén que els partits, segons bufi el vent, poden adoptar per a les seves estratègies conceptes bàsics d’unes o les altres, modelant així un perfil sovint enganyós del partit. Per tant no ens hem d’estranyar si després acaben incomplint els seus programes.
