LA NOSTRA RIBERA 135

GRAU DE CASTELLÓ 8

Unions i divisions

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Roma va oferir la seva primavera a una Unió Europea tardorenca. Malgrat els temors, tot va anar bé. En les dues manifestacions dels pro Europa va haver-hi més gent de l’esperada. Però tampoc molts, perquè Europa no produeix emocions. A Londres, davant el compte enrere del 'brexit', va anar molta més gent a defensar una Unió Europea avui qüestionada des de molts fronts.
 

Per primera vegada des de fa 60 anys, la Unió Europea no s’ampliarà sinó que es reduirà. Per primera vegada els europeus temem que els nostres fills viuran pitjor, la democràcia està amenaçada en alguns països i la guerra treu el cap a les nostres fronteres. Davant d’aquesta situació, el que seria pitjor seria convertir la commemoració en l’autocomplaença que nega els problemes d’un dels processos civilitzatoris més importants de la història humana. El Papa els ho va dir als membres del Consell Europeu: la Unió Europea no pot morir. En part, d’èxit, perquè ha aconseguit l’objectiu fonamental de la pau entre els europeus. I en part per la debilitat de la seva dimensió social i per no haver completat una unió política que garanteixi un progrés compartit i sostenible.

La UE va néixer per aconseguir un objectiu que no podia ser més polític: unir els destins de França i Alemanya. I podria simplement deixar d’existir segons quin fos el resultat de les pròximes eleccions franceses. No oblidem que el Tractat de Roma va ser sobre una unió econòmica perquè uns anys abans, el 1954, no va ser possible abordar directament la unió política al rebutjar França la creació de l’Europa de la Defensa. Però, paradoxalment, les amenaces exteriors –terrorisme, immigració i Putin– i la contestació anti Brussel·les dels partits populistes de dreta i d’esquerra han començat a produir un espai de debat públic a escala europea, condició indispensable per a la creació d’un demos europeu que serveixi de base a una democràcia supranacional.
 

DIVISIONS IMPOSSIBLES D'OCULTAR

Celebrem que aquests dies a tot Europa s’hagi parlat d’Europa. Però siguem conscients que la Declaració de Roma, firmada a la mateixa sala on es va firmar el tractat de la després rebutjada Constitució, no pot ocultar les seves profundes divisions. Entre el nord i el sud per qüestions lligades a la crisi de l’euro. I entre l’est i l’oest pels problemes de la immigració i el rebuig de la idea de l’Europa a dues velocitats. La resistència de Grècia i Polònia a firmar la Declaració de Roma simbolitza aquestes divisions.
 

Les hores de discussió sobre el text han rebaixat les ambicions inicials d’aprofitar el 'brexit' per fer un gran salt endavant. L’Europa a diverses velocitats ni s’esmenta. En canvi, s’envia un missatge aTrump recordant els avantatges del lliure canvi i la necessitat de respectar els compromisos en matèria de canvi climàtic.
 

La socialdemocràcia europea ha d'escollirentre pactar amb la dreta o amb els progressistes

Però no es podrà fer res per superar les divisions intraeuropees abans de les eleccions franceses i alemanyes. I aquestes eleccions estan produint diferents dinàmiques polítiques d’unió i divisió en els partits socialistes. A França, el PS està a la pràctica escindit, perquè una gran part dels seus dirigents es neguen a recolzar Benoît Hamon, l’elegit en les primàries, i se’n van amb el seu rival Emmanuel Macron. Fins al punt que l’òrgan del PS que controla el procés de les primàries ha amonestat per deslleialtat Manuel Valls per negar-se a apadrinar Hamon. No obstant, l’ex primer ministre va anunciar ahir públicament que votarà Macron.

UNITAT AL VOLTANT DE SCHULZ A L'SPD

En canvi, a Alemanya hi ha una extraordinària unitat al voltant del nou candidat, Martin Schulz, elegit president del partit socialdemòcrata amb el 100% dels vots. Un resultat 'a la búlgara' però que en realitat reflecteix el pes del dirigent. La popularitat de Schulz és deguda al fet que no ha estat involucrat ni en les reformes de Schröder ni en els governs de gran coalició. Tant a Alemanyacom a Holanda, l’experiència demostra que les coalicions amb la dreta no li van bé a l’esquerra. A Alemanya ja no es parla de 'grosse koalition', sinó de R2G, la coalició entre dos grups rojos (R) –l’SPD i Die Linke– i els Verds (G).
 

Amb l’actual composició del Bundestag, ja haurien pogut formar Govern. Però a l’SPD li va fer por unir-se amb l’esquerra i va preferir ser soci minoritari de Merkel. Això pot canviar la pròxima vegada. Es tracta de la mateixa decisió en matèria d’aliances que ha de prendre a tot Europa la socialdemocràcia. I d’això depèn com sigui la futura Europa, perquè aquesta es comença a fer a casa, elegint els governs que després la construeixen a Brussel·les. 

DECEBUTS AMB ELS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT

Estic per pensar que Rajoy i Montoro no se parlen... La passada setmana Rajoy, a Barcelona, va prometre una inversió de 4.200 milions d’euros en infraestructures per a Catalunya fins el 2020. Dimarts en canvi, quan es fan fer públics els Pressupostos Generals de l’Estat per aquest any, la inversió a Catalunya pel mateix concepte va caure un 2,7% respecte l’any passat... Més del 50% respecte a la de l’any 2011... Però no només va caure a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya... Excepte les Illes Canàries...

Fa anys me van explicar un acudit de Jaimito. Per una vegada, Jaimito era un bon alumne i el preferit de la professora. Un dia, un company de classe per a putejar-lo va escriure a la pissarra: Jaimito és qui té la polla més gran de classe. Cuan Jaimito va entrar a l’aula ho va voler esborrar, però un grup de company li ho va impedir. Així, quan va entrar la mestra i ho va veure, va preguntar qui havia posat allò i tota la classe va cridar a l’uníson: Jaimito, Jaimito... La professora, molt seriosa li va dir a Jaimito que li volia parlar a la sortida de l’escola. Va sonar el timbre i mentre la resta de companys marxaven, Jaimito es va quedar. Després d’una llarga estona, Jaimito va sortir de l’escola més xulo que un vuit... Els companys de classe que s’havien esperat pels voltants de l’escola li van preguntar a Jaimito que li havia dit la professora i aquest els hi va respondre: Xiquets, no hi ha res com la propaganda.  

Una bona campanya de propaganda tot i que el producte sigui defectuós, pot tenir un resultats magnífics. Però si això era el que pretenia Rajoy, evidentment s’equivoca de mig a mig. El poble català, que mai ha sigut tonto del tot, fa anys que no es creu res del que ve de Madrid, encara que, en aquest cas ho digués a Catalunya. Potser va ser així per a evitar ser escridassat i emportar-se, (ves a saber!) alguna tomatada...  

Montoro va voler vendre els pressupostos com els de la postcrisi. Potser li va faltar adornar-ho amb una mica de focs artificials, però va posar prou èmfasi com per a convèncer a aquells que encara hi creuen i que cada com són menys.

Sembla ser que el sector més perjudicat serà el de Rodalies. Finalment (quina novetat!) no es farà la inversió promesa... Cal recordar però que les estacions de tren que hi ha dintre del nostre territori no pertanyen a la xarxa de Rodalies de Catalunya... Si de cas, a la xarxa de Rodalies del Tercer Món. Així que haurem de continuar resignats als retards per culpa de la catenària, perquè s’ha avariat el comboi o perquè fa massa vent a la zona d’Hospitalet de l’Infant... .

El mateix dimarts per la nit, al Facebook i il·lustrat amb un mapa de l’Estat espanyol, l’amic benicarlando Jordi Maura ja es queixava per la port que els hi toca als valencians de la inversió pressupostada. Va ser la primera queixa de totes les que he vist o he sentit posteriorment. La població catalana representa el 14% del total d’Espanya i el seu PIB el 19%. Semblaria lògic que la inversió anés, al menys, en consonància amb algun d’aquests paràmetres... Però no, la inversió total per al 2017 representa un 12% del total. Les comunitats més agraciades són: Castellà i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura. Les dues primeres governades quasi sempre pel PP i les altres dues per a dissimular... Què no es digui... Tot i que les dretes no han dissimulat mai...  

Per cert, sabeu per què Canàries és l’única comunitat on augmentarà la inversió? Perquè l’únic diputat de Nova Canàries potser decisiu a l’hora d’aprovar-se!

Cal recordar però, que els pressupostos encara han de passar tot el tràmit parlamentari i per tant, estan subjectes a modificacions puntuals si és que el PP i els seus aliats accepten alguna esmena. Això vol dir què encara és possible que pugui créixer la inversió per a Catalunya? Potser sí que al final pensaré que sou tontets...