dissabte, 22 d’abril del 2017

L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 
La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.
A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...
Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.
Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.
Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.
Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.
Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!    

LA NOSTRA RIBERA 150






ALCÁZAR DE SAN JUAN 10







L'estratègia de l'efígie

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

A veure quina cara farà Rajoy si ERC guanya a Catalunya


Dues certeses emergeixen inqüestionables en la primera Setmana Santa d’aquesta incerta nova era de la postveritat. La primera acredita que el president dels Estats Units, Donald Trump, sembla fermament decidit a provar totes les armes amb noms xulos del seu arsenal i, de passada, amortitzar fins a l’últim dòlar del seu promès augment de la despesa militar. La segona estableix que, si un vol reunir-se amb un grup de polítics a Espanya per parlar de política, convé assegurar-se abans que els seus mòbils estan damunt de la taula, a la vista i apagats, perquè si no et grava algun adversari ho farà un soci o un company de partit.
Al Govern espanyol li encanta que l’ambaixada nord-americana recordi al món com mola una Espanya forta i unida, es filtra que a l’antiga Convergència dubten entre autonomisme, independentisme o enrajolar fins al sostre, el Govern de Junts pel Sí va camí d’acabar convertit en el Govern de Junts Perquè Sí i fins i tot Jimmy Carter fa la cobra. El madrilenyocentrisme que acostuma a monopolitzar l’anàlisi política a Espanya s’ha afanyat a diagnosticar el final del procés i a anotar-lo com un nou èxit de la infal·lible estratègia de l’efígie de Mariano Rajoy: estar-se quiet i no tocar res que ja ho trencaran tot ells. Així va guanyar diverses eleccions, així es desfà dels seus rivals polítics, així va fer entrar en crisi l’oposició per la corrupció, així recuperarà Gibraltar i així arreglarà això de Catalunya, proclamen mentre engrandeixen la seva llegenda.
Podria ser. Les habilitats de Rajoy sempre resulten superiors a les que anticipen els seus adversaris, i ho descobreixen massa tard. Però també podria ser que els moviments registrats a Catalunya tinguin poc a veure amb les classes accelerades de Dret Constitucional impartides per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, la dringadissa de les monedes d’or a les buides bosses del Ministeri de Foment o les inhabilitacions a terminis de la Justícia del Rei i que, lluny d’indicar el final de res, anunciïn l’inici d’una etapa diferent.
La coalició que governa Catalunya ja no dona per més. L’espai nacionalista està a tocar d’una mutació generacional. Ni la vella Convergència, ni el nou Partit Democràtic han pogut resistir l’avanç d’Oriol Junqueras i Esquerra Republicana de Catalunya, convertida de facto en la força dominant del nacionalisme i en ruta imparable cap al seu oligopoli electoral.
El president Puigdemont i el seu partit necessiten portar al límit l’estratègia unilateral per intentar sobreviure lligant el seu destí al futur del candidat Oriol Junqueras; necessiten arrossegar-lo amb ells.
Esquerra i Junqueras en tenen prou d’evitar aquests corrents perillosos i esperar uns comicis que semblen cridats a deixar en la inanició els seus competidors per l’espai nacionalista mentre la converteixen, de lluny, en la primera força política de Catalunya; potser fins i tot en l’única capaç de conformar un govern estable.
A veure quina cara fa l’efígie per gestionar un escenari en què el temps no ho arreglarà tot, només ho podrirà més.