LUIS MAURI
El PDECat no vibra amb Puigdemont, però aquest ha atrapat Junqueras. És el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse postconvergent
Vaig aprendre del mestre Vidal-Folch un ensenyament fonamental. Abans que el títol, res. Primer titula i després escriu. Així ho faig des de llavors. Resulta de gran ajuda per centrar el relat. Acabo de titular, tot i que he d’admetre que sense originalitat. El títol plagia el de la cançó de Blades. ¿Era necessària aquesta imitació? Hi ha molt poques coses absolutament necessàries en la vida i aquesta no és una excepció. Però sí que és pertinent. Veuran per què.
En les societats del benestar, tendim a pensar que tot està calculat pels sistemes de previsió. Ens costa acceptar l’adversitat, el dolor, la incertesa. Volem una vida de risc zero. Inexistent. L’atzar no domina el tinglado. Les estructures econòmiques condicionen la forma política, la seva evolució. Ho sabem des de Marx. Però condicionar no significa determinar. L’atzar no domina el tinglado, però hi juga el seu paper.
Relleu frustrat
Fins fa dos mesos estava escrit que era l’hora del relleu en l’hegemonia del nacionalisme català. L’enfonsament postconvergent estava cantat. Ningú donava un duro pel PDECat. Cap sondeig discutia la coronació d’ERC. Però la situació es va capgirar dramàticament en pocs dies.
Puigdemont va estar a un segon de convocar eleccions per evitar el 155. Es va aturar in extremis, bombardejat pel magma independentista, especialment per ERC. I ja res va ser igual. Puigdemont va fugir a Bèlgica i Junqueras va ser empresonat. Puigdemont es va treure de la màniga una candidatura personalista per birlar el lloc de la llista unitària que Junqueras va vetar. El PDECat no vibrava amb Puigdemont, però no tenia alternativa. Era el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse. Ara, els sondejos són eloqüents. Puigdemont atrapa Junqueras.
Com li canta Blades a Pedro Navaja, transsumpte del Mackie Messer o Mack the Knive de Brecht, ert sobre el brut asfalt del Bowery pel tret de la dona a qui acaba d’apunyalar… «valiente pescador, en el anzuelo que tiraste, en vez de una sardina, un tiburón enganchaste».
El PDECat no vibra amb Puigdemont, però aquest ha atrapat Junqueras. És el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse postconvergent
En les societats del benestar, tendim a pensar que tot està calculat pels sistemes de previsió. Ens costa acceptar l’adversitat, el dolor, la incertesa. Volem una vida de risc zero. Inexistent. L’atzar no domina el tinglado. Les estructures econòmiques condicionen la forma política, la seva evolució. Ho sabem des de Marx. Però condicionar no significa determinar. L’atzar no domina el tinglado, però hi juga el seu paper.
Relleu frustrat
Fins fa dos mesos estava escrit que era l’hora del relleu en l’hegemonia del nacionalisme català. L’enfonsament postconvergent estava cantat. Ningú donava un duro pel PDECat. Cap sondeig discutia la coronació d’ERC. Però la situació es va capgirar dramàticament en pocs dies.
Puigdemont va estar a un segon de convocar eleccions per evitar el 155. Es va aturar in extremis, bombardejat pel magma independentista, especialment per ERC. I ja res va ser igual. Puigdemont va fugir a Bèlgica i Junqueras va ser empresonat. Puigdemont es va treure de la màniga una candidatura personalista per birlar el lloc de la llista unitària que Junqueras va vetar. El PDECat no vibrava amb Puigdemont, però no tenia alternativa. Era el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse. Ara, els sondejos són eloqüents. Puigdemont atrapa Junqueras.
Com li canta Blades a Pedro Navaja, transsumpte del Mackie Messer o Mack the Knive de Brecht, ert sobre el brut asfalt del Bowery pel tret de la dona a qui acaba d’apunyalar… «valiente pescador, en el anzuelo que tiraste, en vez de una sardina, un tiburón enganchaste».
