dissabte, 3 de març del 2018
¿Què se n'ha fet de la crosta de TV-3?
LUIS MAURI
La manipulació política de les emissores de la Generalitat no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s'explica sense ella
«S’ha d’arrencar la crosta nacionalista de TV-3 i Catalunya Ràdio». No sé si Joan Ferran, assegut davant meu al seu despatx, va advertir el sotrac dels músculs del meu coll al tensar-se. Vaig mirar de cua d’ull la gravadora. Tot en ordre: funcionava. I vaig visualitzar immediatament el magnífic titular de l’entrevista mentre Ferran seguia desgranant la seva resposta: «Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores de la Generalitat al seu gust, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides a la gent a manifestar-se contra això o allò».
L’entrevista amb el llavors diputat socialista es va publicar en aquest diari el 4 de desembre del 2007. Sobre Ferran van caure ganivets de punta. Havia tingut l’atreviment de profanar un tòtem sagrat del nacionalisme català, el seu nucli d’irradiació ideològica: el conglomerat de ràdio i televisió de la Generalitat.
Segurament, Ferran hauria pogut escollir una metàfora més neutra o menys enervant que la de la crosta. Però això només era el nom, no la cosa. La cosa és el segrest polític dels mitjans de comunicació públics. Aquesta és la cosa, amb un nom o un altre: la conversió de les emissores públiques en òrgans d’agitació i propaganda al servei d’una fracció política del país.
Deu anys després de l’entrevista de la crosta, les dues grans forces del nacionalisme català, JxCat-PDECat i ERC, han estat lluitant aferrissadament pel control polític de TV-3, Catalunya Ràdio i l’ens públic del qual depenen, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Al final de la lluita intestina, els postconvergents s’han quedat amb les emissores i els republicans, amb la CCMA.
La manipulació política dels mitjans públics està tan establerta, té tant d’arrelament que fins i tot sembla una conducta normalitzada. No hi ha en aquest país grans escàndols perquè els partits en el poder segrestin mitjans finançats amb el pressupost públic, els impedeixin informar la ciutadania de manera independent, honesta i plural, i els utilitzin com a agents d’agit-prop. Això és desviar recursos públics a tasques de propaganda partidista, cosa que s’acosta molt al concepte de corrupció.
Deu anys després d’aquella entrevista, les emissores de la Generalitat són un pilar fonamental de l’estratègia independentista. La seva utilització política no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s’explica sense ella. Van néixer amb el propòsit teòric de ser mitjans nacionals de Catalunya i han acabat en mitjans nacionalistes, dirigits exclusivament a la meitat de la població que combrega amb l’independentisme però sufragats amb els impostos de la població sencera.
És evident que no només el Govern nacionalista català manipula les seves emissores. L’Executiu de Mariano Rajoy fa el mateix amb RTVE, on almenys els col·lectius de professionals s’esforcen per fer sentir el seu rebuig. En tot cas, les malifetes alienes no absolen ni justifiquen les pròpies.
La manipulació política de les emissores de la Generalitat no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s'explica sense ella
L’entrevista amb el llavors diputat socialista es va publicar en aquest diari el 4 de desembre del 2007. Sobre Ferran van caure ganivets de punta. Havia tingut l’atreviment de profanar un tòtem sagrat del nacionalisme català, el seu nucli d’irradiació ideològica: el conglomerat de ràdio i televisió de la Generalitat.
Segurament, Ferran hauria pogut escollir una metàfora més neutra o menys enervant que la de la crosta. Però això només era el nom, no la cosa. La cosa és el segrest polític dels mitjans de comunicació públics. Aquesta és la cosa, amb un nom o un altre: la conversió de les emissores públiques en òrgans d’agitació i propaganda al servei d’una fracció política del país.
Deu anys després de l’entrevista de la crosta, les dues grans forces del nacionalisme català, JxCat-PDECat i ERC, han estat lluitant aferrissadament pel control polític de TV-3, Catalunya Ràdio i l’ens públic del qual depenen, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Al final de la lluita intestina, els postconvergents s’han quedat amb les emissores i els republicans, amb la CCMA.
La manipulació política dels mitjans públics està tan establerta, té tant d’arrelament que fins i tot sembla una conducta normalitzada. No hi ha en aquest país grans escàndols perquè els partits en el poder segrestin mitjans finançats amb el pressupost públic, els impedeixin informar la ciutadania de manera independent, honesta i plural, i els utilitzin com a agents d’agit-prop. Això és desviar recursos públics a tasques de propaganda partidista, cosa que s’acosta molt al concepte de corrupció.
Deu anys després d’aquella entrevista, les emissores de la Generalitat són un pilar fonamental de l’estratègia independentista. La seva utilització política no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s’explica sense ella. Van néixer amb el propòsit teòric de ser mitjans nacionals de Catalunya i han acabat en mitjans nacionalistes, dirigits exclusivament a la meitat de la població que combrega amb l’independentisme però sufragats amb els impostos de la població sencera.
És evident que no només el Govern nacionalista català manipula les seves emissores. L’Executiu de Mariano Rajoy fa el mateix amb RTVE, on almenys els col·lectius de professionals s’esforcen per fer sentir el seu rebuig. En tot cas, les malifetes alienes no absolen ni justifiquen les pròpies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)