ENRIC HERNÁNDEZ
Si cedís ERC, i sempre que l’expresident i l’exconseller Toni Comín renunciessin als seus escons, els números donarien per ungir en segona votació el líder de l’ANC. Però succeeix que el jutge Pablo Llarena ja va invocar el risc de «tumults» per vetar el trasllat dels diputats presos al Parlament, i res indica que tingui un altre criteri sobre un aspirant a la presidència.
Esquerra busca guanyar temps per treure profit de la negociació amb JxCat, ja que no hi ha acord ple ni sobre qüestions tangibles, com la fiscalitat, ni sobre les simbòliques, com la construcció d’un nou relat que apaivagui la decebuda afició. L’homèric periple del postautonomisme a la preindependència no tenia bitllet de tornada.
Tots saben, excepte potser a Brussel·les, que aquesta legislatura no servirà per "construir república" sinó, amb sort, per reconstruir la malparada autonomia catalana. El dilema és com deshabituar dos milions de sobiranistes a les creixents dosis de realisme màgic que els subministraven diàriament els terapeutes del procés.
EL ‘DEAD LINE’
Aquestes vacil·lacions de l’independentisme i la seva aparent apatia per recobrar el Govern no estan exemptes de riscos. Aviat el Constitucional haurà de dictaminar si la designació frustrada de Puigdemont va activar el calendari de la legislatura, i podria fixar en el 31 de març el deadline de la investidura. De manera que d’aquí tres setmanes Rajoy, gràcies al 155, tindria a la mà dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al maig. Fins i tot amb l’imputat Jordi Turull com a presidenciable.
Si l’animadversió i la desconfiança mútua arruïnen la formació del Govern, no hi haurà telepredicadora ni talk show que redimeixi les forces independentistes.
El veto de la CUP a Sànchez i els titubejos de JxCat i ERC poden abocar a eleccions, sobretot si el Constitucional dictamina que els terminis ja corren
El cop de porta de la CUP a Jordi Sànchez i la resistència d'Esquerra a investir-lo mantenen en punt mort la legislatura catalana. L’independentisme anticapitalista percep un tuf autonomista i capitalista en els plans de JxCat i ERC, mentre que els republicans, reu per reu, desafien a postular Oriol Junqueras argüint que la seva elecció sí que restituiria el Govern enderrocat per Mariano Rajoy, tal com defensava Carles Puigdemont.
Si cedís ERC, i sempre que l’expresident i l’exconseller Toni Comín renunciessin als seus escons, els números donarien per ungir en segona votació el líder de l’ANC. Però succeeix que el jutge Pablo Llarena ja va invocar el risc de «tumults» per vetar el trasllat dels diputats presos al Parlament, i res indica que tingui un altre criteri sobre un aspirant a la presidència.
Esquerra busca guanyar temps per treure profit de la negociació amb JxCat, ja que no hi ha acord ple ni sobre qüestions tangibles, com la fiscalitat, ni sobre les simbòliques, com la construcció d’un nou relat que apaivagui la decebuda afició. L’homèric periple del postautonomisme a la preindependència no tenia bitllet de tornada.
Tots saben, excepte potser a Brussel·les, que aquesta legislatura no servirà per "construir república" sinó, amb sort, per reconstruir la malparada autonomia catalana. El dilema és com deshabituar dos milions de sobiranistes a les creixents dosis de realisme màgic que els subministraven diàriament els terapeutes del procés.
EL ‘DEAD LINE’
Aquestes vacil·lacions de l’independentisme i la seva aparent apatia per recobrar el Govern no estan exemptes de riscos. Aviat el Constitucional haurà de dictaminar si la designació frustrada de Puigdemont va activar el calendari de la legislatura, i podria fixar en el 31 de març el deadline de la investidura. De manera que d’aquí tres setmanes Rajoy, gràcies al 155, tindria a la mà dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al maig. Fins i tot amb l’imputat Jordi Turull com a presidenciable.
Si l’animadversió i la desconfiança mútua arruïnen la formació del Govern, no hi haurà telepredicadora ni talk show que redimeixi les forces independentistes.
