 |
| Foto: Maria Teresa Pons. |
La meva dona me deia anit que si fos designat
per a un càrrec important, els meus enemics (personals i/o polítics)
recuperarien els escrits i els posts que he fet al llarg de la meva vida com
elements llancívols cap a mi.
Li vaig dir que no me preocupava gens ni mica,
ja que sempre he tractat amb respecte al meus oponents.
A diferència de Quim Torra (la veritat, no me
surt anomenar-lo MH) jo si he estat en política. I també a diferència d’ell mai
ocuparé un càrrec important, ni que sigui de rebot.
Estar en política t’ensenya moltes coses. Per
a bé o per a mal. T’ensenya a guardar les formes (al menys en públic) Però
també t’ensenya la crueltat, les enveges i les rancúnies que s’amaguen darrere
de qualsevol lloc.
Com us explicava l’altre dia quan us anunciava
la visita 2 milions al meu blog la Via Augusta, el vaig inaugurar un 22 de
juliol de 2007. Per tant fa més de 10 anys d’opinions, vivències, anècdota,
crítica, fotos i un llarg etcètera... Tot i la dificultat que pot comportar la
recerca de determinats posts, segur que ne trobareu alguns una mica pujats de
to.
Però no us penseu que la creació del blog va
ser fruit d’un impuls. Feia molt de temps que ho estava meditant. Volia
crear-me una mena de diari personal i obert a tothom. Que la gent sabes el que
pensava i, d’aquesta manera, fer-los també pensar a ells sobre el perquè i com
de les coses que passen tots els dies.
No m’ho amago. Durant la meva trajectòria una
ideologia i dos partits polítics han estat els blancs de les més aferrissats
atacs: la ideologia que se troba a la que està a la meva dreta i el PP i CDC. Tot
i que tampoc he m’he estalviat crítiques a ningú quan ha cregut convenient
fer-ho, fins i tot als meus o millor
dit, a aquells que eren els meus.
Malgrat això, la immensa majoria de les
vegades tracto els meus detractors amb el màxim respecte, tret de que hi hagi
una enemistat manifesta entre tots dos fruit d’un comportament humiliant i
deplorable.
Capítol a part se mereixen els apartats de les
meves fotos denúncia que, al llarg dels anys he anat canviant de nom segons
bufava el vent i les crítiques que rebia per part dels meus seguidors.
Considero una vergonya (i ho dic així de clar)
que alguns dels seguidors de pàgines obertes al Facebook per a donar veu a la
ciutadania i que aquests puguin expressar lliurement les mancances i deficiències
de la nostra ciutat, justifiquin certes actituds incíviques que surten
denunciades i fins i tot t’amenacin en denunciar-te ells a la policia.
Entenc aquests quan la gent se comporta d’aquesta
manera és que les hi has tocat la fibra sensible. O dit d’una altra manera: són
comportaments que han comès ells mateixos o bé sé senten identificats perquè
els solen fer amb més o menys freqüència.
El que és evident és que no me callaran.
Seguiré opinant, criticant, explicant coses i publicant fotos com vinc fent des
de que vaig obrir-me el meu blog.
I espero també que tu m’acompanyes en aquesta
petita aventura de comunicar cada dia les meves dèries, perquè, a la fi, només
són dèries d’una persona que necessita transmetre el que pensa.
