dimecres, 29 de maig del 2013

España: compro, cambio, vendo…

Moncho Alpuente.

Éramos más felices cuando no leíamos las páginas de economía, muchas de esas páginas eran amarillas o asalmonadas para facilitar, probablemente, su desgajamiento inmediato del grueso del periódico. Eran tiempos de buenas noticias de esas que nunca son noticia porque no podemos disimular nuestro gusto por la catástrofe, ese placer morboso que oculta la sensación de alivio que produce el hecho de que los sucesos catastróficos les hayan ocurrido a otros, aunque cuánto más cerca caigan de nosotros mayor será el deleite culpable que experimentaremos al leerlos. Un cadáver en el piso de arriba impacta más que una masacre en el Extremo Oriente.
Reza un axioma periodístico que no hay nada más viejo que un periódico de ayer, aserto de corto vuelo porque la prensa digital deja obsoleta cualquier noticia de hace un rato. El vertiginoso flujo de la información se derrama en cascada tumultuosa que sumerge cualquier evento que haya ocurrido hace más de diez minutos. Y sin embargo siempre parece que estamos leyendo el periódico de ayer, los mismos nombres, los mismos perros y los mismos collares. Día a día vamos incorporando nuevos miembros a la jauría: financieros, banqueros, consejeros, empresarios, intermediarios y sicarios que medraban en el anonimato y que van desfilando por las tribunas y los tribunales, responsables subsidiarios de todos los males económicos, testaferros y cabezas de turco, hombres de paja y de barro.
Hoy cuando las hemerotecas empiezan a ser patrimonio arqueológico, memoria dormida, pequeñas historias de la Historia grande y ajena, el pasado aflora y los fantasmas abandonan los panteones y ululan lúgubremente en todas las esquinas y vuelven a meter el miedo en el cuerpo sobre todo a sus deudos y allegados. Así ha ocurrido con la reaparición de Aznar, más inquietante aún sin el bigote que disimulaba ese labio superior, fino e inmóvil como de muñeco de ventrílocuo de sí mismo. Si la Patria mayúscula le llama y sus numerosos compromisos internacionales se lo permiten, José María Aznar volvería para salvarnos de los suyos y de nosotros mismos, para reincidir en las políticas, de aquellos polvos que crearon estos lodos, de aquella generosa Ley del Suelo que alimentó la burbuja del ladrillo y alimentó los ectoplasmas de la crisis, burbuja que no pudo, no supo y, al fin y al cabo, no quiso pinchar Rodríguez Zapatero en sus dubitativos años de gobierno.
La deslealtad del expresidente Aznar ha enturbiado, aún más, las oscuras aguas del Mar de Génova, pero Rajoy ha advertido que no cambiará  de rumbo y seguirá navegando con el piloto automático orientado hacia Berlín que está dispuesto a rescatar a los jóvenes españoles de todos los naufragios. 5.000  jóvenes españoles serán reclutados para estudiar la FP en Alemania y convertirse en obreros especializados. Legiones de jóvenes parados y desahuciados harán cola en las fronteras germanas o deambularán por Europa o más allá buscando un lugar en el mundo, Legión extranjera, Tercio de emigrantes, batallón de desterrados.
En sentido inverso la frontera española espera recibir a cambio una oleada de nuevos españoles: Será español todo extranjero que pueda permitírselo adquiriendo viviendas o invirtiendo en España sus caudales. España se compra, se vende, se alquila o se cambia por otro país más solvente. Quédense señoras y señores, inversores todos, con este país de chichinabo que tanto contribuyeron a crear con sus anteriores inversiones, manipulaciones y conspiraciones. Está bien, nosotros nos iremos y les dejaremos el campo libre para que construyan y destruyan a su albedrío, pero a cambio queremos que se lleven también grandes lotes de políticos abyectos, empresarios perversos, banqueros crueles y tesoreros infieles. Ya verán como darles alguna utilidad, nosotros no hemos sabido aprovecharlos, pero ustedes sí y ahí los tienen para que hagan con ellos lo que sea menester. Podría darles alguna idea al respecto pero seguro que a ustedes ya se les habrá ocurrido algo. Cuídenlos bien, manténgalos en lugares frescos y aireados, ellos se aclimatan bien, solo tienen que regarlos con cierta frecuencia pero sin excesos, aquí se regaron demasiado y se  nos pudrieron.

dimarts, 28 de maig del 2013

SOBRE LA LOMCE O LA “LLEI WERT”

Per què serà que tret el PP, tothom s’oposa a la llei Wert? Alguns l’han qualificat com la llei werteder.
Fins i tot UPyD (de Rosa Díaz i Toni Cantó) s’hi mostra en contra. I això que alguns qualifiquen obertament a UPyD com a partit de dretes. Cal recordar per aquells que van malament de memòria o no se’n han assabentant, que el PP els va finançar la campanya electoral i la setmana passada van votar en contra de reprovar el règim franquista juntament amb els populars.  
Pel que he pogut llegir la llei és dolenta a matar... I retrògrada.  Com ens afecta?
 
A CATALUNYA:
-Pretén limitar l’ús del català a l’escola i, carregar-se de passada la llei catalana d’Immersió Lingüística avalada pel Tribunal Constitucional (ves per on!) 
 
A TOT L’ESTAT.
-Se fomentarà l’assignatura de religió, encara que no sigui obligatòria, així com els valors propis de la dreta espanyola (que està entre les més ràncies d’occident)
-Serà una llei intervencionista que limitarà el poder i l’autonomia dels centres educatius, sobre tot el de la Universitat.
-En determinades matèries, es retornarà a l’ensenyament de quan jo era adolescent, es a dir, un retorn al passat de al menys 40 anys.
-Es potenciarà l’ensenyament privat, sobre tot el religiós en detriment del públic. Què tindrà l’ensenyament públic que no agrada a la dreta? Ni als del PP ni tampoc als de CiU.
Arturo Mas vol aglutinar a totes les forces vives catalanes (i catalanistes): partits, sindicats, universitats, associacions de mestres, associacions de mares i pares, etc. per a fer un front comú per a oposar-se a l’aplicació de la lleia quan aquesta entri en vigor. Molt bé, totalment d’acord!
No obstant, els partits de l’esquerra (PSC i ERC) ja han advertit a Mas que ho faran sempre i quan es potenciï més l’ensenyament públic. Més d’acord encara!
 
Ja sabeu que es demana de l’ensenyament des dels sectors més progressistes:  PÚBLIC, CATALÀ I DE QUALITAT!!
Aquest és el camí.  

I JO SENSE ASSABENTAR-ME

Foto: Ebredigital.
Ho he hagut de llegir al diari. A l’hora d’esmorzar he fullejat el Diari Ebre (l’edició territorial del Diari de Tarragona) per assabentar-me que aquest passat cap de setmana hi va haver un congrés de la UGT per a reelegir per cinquena vegada a Wifredo Miró com a secretari general de les Terres de l’Ebre. Abans d’això, l’única notícia que vaig tenir va ser mer mig d’un company que va anunciar-me que Wifredo es presentava a la reelecció. Com afiliat que sóc de la UGT, no m’ha arribat cap tipus de comunicació. Potser és degut a les retallades.
Encara que pugui fer-me pesat, us explicaré molt breument la meva activitats sindical.
Any 1977. Encara que treballava a Castelló, m’afilio a CC.OO. de Tortosa. Secretari general Agustí Forné.
1982. Treballava a Vinaròs i m’afilia la UGT del Baix Maestrat. Secretari general Rafel Genovés.
1984. Estava a l’atur i em vaig afiliar a la UGT de Tortosa. Secretari General Dionisio García.
1986. Començo a treballar a l’Agència Tributària i amb una sèrie de companys (Rafael Hueso, Pepe Favà, Pedret, etc.) constituïm el sindicat de la FSP de les Terres de l’Ebre.
Allà pels anys 90 arriba una de les èpoques més fosques del sindicat. Després d’afers nacionals com la fallida de la Cooperativa Promoció Social d’Habitatges (PSV) que esquitxa a una part de la cúpula nacional i que li costa el càrrec a Nicolás Redondo, a nivell provincial es reunifiquen les diferents territorials i les Terres de l’Ebre passen a dependre de Tarragona. La meva defensa del territori em porta a donar-me de baixa d’afiliat. Durant aquest temps Wifredo Miró ja es nomenat president d’una gestora a nivell provincial.  
Al cap d’uns anys es recobra l’autonomia i una mica més tard em demanen que formi part de la llista de la UGT a les eleccions sindicals de l’AEAT de Tarragona. Hi accedeixo i poc després (no recordo exactament quin any) en torno a afiliar. Wifredo Miró és nomenat nou secretari general i fins avui.Sembla el conillet de Duracel
És cert que des de fa uns anys no xafo la seu del sindicat. Potser més per deixades que per desavinences personals o d’altres motius. Però també és cert que des de la seu de Tortosa no se’ns té cap mena de consideració (i ara parlo en plural perquè em refereixo al col·lectiu de treballadors del que formo part)
Per tant, ni individual ni col·lectivament em relaciono massa amb el meu sindicat. Però és una opció personal que no treu que no em sé tingui informat de qualsevol acte que es faci. Només a mode d’exemple, l’executiva de Tortosa no em va anunciar els actes que es feien per a commemorar el 1r de Maig. La informació que rebo o és per mig d’un company del sindicat de Justícia o via Tarragona, Barcelona o del propi sindicat de la Agència Tributària (què és autònom)
Fa quatre anys (suposo) quan s’havia de celebrar l’altre congrés per a reelegir a Miró, si que m’ho van fer saber i fins i tot em van preguntar si hi volia assistir com a delegat. La meva resposta és negativa. No vull assistir a cap mena de pantomima on sempre es nomena als mateixos.  
Al menys, espero tenir una carta del Secretari General de les Terres de l’Ebre on se’ns expliqui que ha estat reelegit per cinquena vegada i en que consistirà la seva estratègia sindical. Sí? Dubto que així sigui.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA II