Es diu que en el futur les guerres seran per l’aigua. Sense arribar a tant, tota la controvèrsia sorgida arran del frustrat PHN del PP, ha creat una sèrie disputes interterritorials, que, segurament, no acabaran. És difícil acontentar tothom i amb el tema de l’aigua en tenim un bon exemple. L’aigua dóna riquesa allò on va, però també pot portar la mort d’allí on prové. Per tant s’ha de ser molt curós a l’hora de prendre una decisió tan important. El problema principal és que l’actual model de concentracions humanes no és sostenible. Les grans ciutats congreguen cada cop més gent que buscant oportunitats de viure o sobreviure. Això crea grans nuclis de població i fa que altres zones queden pràcticament deshabitades. Paradoxalment, en aquestes zones deshabitades és on hi ha més recursos naturals, mentre que les zones superpobldes produeix una escassetat d’aquests recursos. Si a més a més sé li suma una època de sequera, s’accentua la manca de recursos hídrics i. el pànic, d’avant el problema que arriba, ja està servit! Els mitjans de comunicació han contribuït considerablement a crear l’ambient propici de pànic entre la ciutadania. Segurament no era el que es pretenia, ja que les campanyes van encaminades a fomentar l’estalvi de l’aigua para assegurar un abastament del recurs durant un temps més llarg i a l’espera de les solucions definitives que han d’arribar dintre de pocs mesos. Està previst que dintre d’un any, la dessalinitzadora del Prat es posi en funcionament i aporti 60 m3 anuals per a satisfer la demanda de l’àrea de Barcelona. També s’hi estan posant altres mesures com la depuració d’aigües residuals, l’estalvi domèstic mitjançant solucions que permeten la reutilització de les aigües anomenades “grises”, etc.
Però l’administració, impulsora de campanyes de consciènciació ciutadana d’estalvi d’aigua, la primera cosa que hauria de fer és donar exemple. I no sempre és així. Davant de la utilització indiscriminada de recursos quan no hi ha una alarma social, se li ha de sumar l’enorme quantitat d’aigua que es perd per les canonades de subministrament urbà, considerada en un 30 % de la totalitat de la que transporta. La xarxa de distribució és deficient fruit del poc manteniment que s’ha fet al llarg dels anys i quan es vol posar remei, sovint, s’arriba tard. Davant d’aquesta situació “d’emergència nacional” per la perllongada sequera i per la disminució dels recursos hídrics que abasteixen la macroconcentració urbana de Barcelona, els governs s’han vist obligats a prendre mesures més o menys urgents. En campanya electoral, la majoria de partits (inclosos el socis de govern a Catalunya) van garantir davant la ciutadania que no hi hauria transvasament de l’Ebre. Sóc del parer que, la solució que han acabat prenen (la interconnexió de xarxes o transvasament a Barcelona), que segurament és la més lògica, la tenien pensada des de feia molt de temps però no sabien com podria sentar a l’opinió pública. Així van anar escampant globus sonda per avaluar quin de tots tenia menys rebuig entre els ciutadans, grups ecologistes i, fins i tot, la PDE. Entre totes les alternatives aportades (portar l’aigua amb vaixells i trens, transvasament del Segre, comprar-la a les comunitats de regants, etc.,) finalment s’ha acabat imposant la interconnexió de xarxes, ja proposada pel govern de CiU l’any 2003 i que tant rebuig havia tingut per part la PDE. Perquè ha estat escollida la interconnexió? Segurament perquè és una de les més barates i la única que pot garantir a llarg termini que Barcelona i la seva zona d’influència no tornin a tenir problemes de subministrament d’aigua. Mentre, Francisco Camps, el President de la Generalitat Valenciana, s'esgarra les vestidures i clama al cel per l’aigua que no els va arribar... La situació és la mateixa? No, amb rotunditat! Potser ens enganyin, però ara portar aigua a Barcelona és degut a una “emergència nacional” per la sequera i, evidentment, per garantir el consum domèstic d’una zona consolidada com és l’àrea metropolitana. València i Múrcia volen l’aigua per a seguir creixent de forma insostenible i fomentar l’especulació. Un model que, pel que es veu, a la majoria dels seus habitants ja els va bé. Malgrat tot, la portada d’aigua a Barcelona no deixa de ser un transvasament, encara que els governs d’Espanya i de Catalunya no vulguin utilitzar aquesta paraula! I també l’excusa perfecta per a reclamar l’aigua de l’Ebre aquells que es creuen perjudicats amb la derogació del PHN!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada