El PP pretén renovar-se. Com passa amb tots els partits, després del congrés nacional hauran de venir forçosament els autonòmics o regionals (mot molt mes acceptat pel partit de Rajoy) Mentre que per al nacional pareix que s’estigui fent mans i mànegues per a que només hi hagi una sola candidatura liderada per D. Mariano, a algunes regions d’Espanya, com Catalunya, la manca de lideratge d’un candidat sense carisma i posat a dit pel president nacional està aconseguint que “quasi a diari” li surtin rivals a l’hora de disputar-li la presidència a Daniel Sirera.
No passa el mateix a altres comunitats com València, Múrcia o Madrid, on el lideratge dels actuals presidents no és discutit per ningú. De les tres comunitats citades (o regions) l’única que no li és fidel a D. Mariano és Madrid amb Dña. Esperanza Aguirre (Espe per als amics) que pareix (ara sí, ara no) voler-se postular per a disputar-li la presidència Nacional a Rajoy. I a poc que pogués, segur que ho faria. Però de no tenir plenes garanties de victòria la portarà a adoptar una postura conservadora (com no!) de “veure-les venir” i “esperar temps millors”. Avui, Carlos Carnicero al Periódico, a la seva columna, “la Roda” parla de tot l’enrenou que hi ha al PP. Però el diari ha comès un error. Mentre que destaca la frase següent: “La història certifica que és molt difícil impulsar una renovació des del fracàs”. Si llegeixes l’article, la frase queda així: “La història certifica que és molt difícil liderar una renovació des del fracàs”. Només canvia una paraula: impulsar per liderar. Però el sentit canvia totalment. He de dir que al llegir el destacat he m’ha fet pensar que, normalment, és tot el contrari. La renovació d’un partit es fa millor des del fracàs polític que des d’una victòria aclaparadora. I el PP el passat 9-M va tenir un fracàs polític. Encara que els resultats fossin molt bons, el fracàs és inqüestionable, ja que un partit que surt amb aspiracions de guanyar i no ho fa, fracassa! L’altra frase té molt més sentit. Quan s’ha perdut, el líder que ha portat el partit a la derrota, perd bona part del seu actiu i no és difícil que surtin veus discordants i altres dirigents amb ganes de disputar-li el lloc.
El panorama polític català és molt diferent. A la candidatura oficial de Sirera i a la ja anunciada de Montserrat Nebrera, qui va ser la número 2 amb Piqué i que fins fa poc no estava afiliada al partit, avui se n’ha afegit una altra: la de Alberto Fernandez Diaz, que, la veritat sigui dita, no sé que pot aportar de nou un polític que ho ha intentat tot i no ha aconseguit res! La veritable renovació seria la de Nebrera, però a un partit polític on conten molt més les persones que els seus idearis, serà difícil vèncer la oficial de Sirera que, evidentment, compta amb tot el suport del líder nacional Mariano Rajoy.
Un puzzle difícil de fer encaixar en un marc polític no exempt de controvèrsies per la diversitat, tal com diu Carnicero, d’ideologies dintre d’un mateix partit (liberals, conservadors, socialdemócrates...) I potser alguna més tirant cap a la part més extrema de la dreta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada