A PROPÒSIT DE CATALUNYA I ESPANYA

Avui, el diari esportiu “El 9”, inclòs dintre del Punt (però que també es pot comprar per separat) porta un interessant article d’opinió sota el títol de "Què és Catalunya?", signat per Toni Padilla. El sots títol ens aclareix una mica millor de que va: “El francès Thierry Henry s’afegeix a la llista de persones vinculades al futbol que han dit la seva sobre la qüestió de la identitat catalana”. Malgrat tot, i com acostuma a passar, no es destaquen les paraules del jugador francès del Barça, en canvi, en una columna lateral si que es poden llegir comentaris fets per altres persones sobre la identitat del Barça i Catalunya.
Pel que es pot llegir a l’article, Henry va fer unes declaracions a la Vanguardia, on deia: “Catalunya no és Espanya, i això s’ha d’entendre”. La veritat és que les declaracions m’han sorprès un tant, ja que no coneixia la manera de pensar del jugador. França és un país molt centralista i els pensaments en àmbit regionalista (jo no dic separatista), no són gaire corrents. Potser Henry estigui influenciat pel qui va ser el seu companys fins l’any passat Didier Thuram, molt més compromès amb causes com la catalana.
Les frases que reprodueix de personatges (no vull dir personalitats) són les següents: “El que més greu em sap és que la copa d’Espanya no l’hagi guanyat un equip espanyol” (Dita per Chendo, jugador del Madrid l’any 1990) Mira què hi farem, jo preferiria guanyar copes d’Europa i que el Madrid no guanyés res... La següent frase és de Santiago Bernabeu, el president del Madrid dels anys 60 i 70, filla de la població d’Almansa (Albacete): “No encerten els que diuen que no estimo Catalunya. L’estimo i l’admiro, malgrat els catalans” (1969) És que a la vinya dels senyo hi ha d’haver de tot. Fins i tot castellans intolerants i nacionalistes espanyols! “El Barça és l’exercit desarmat de Catalunya” (Bobby Robson -1997-) Menys mal! Mira que si resulta que és una reencarnació dels Almogàvers... Espanya, en una setmana, conquerida! “Barcelona també és Espanya, no? (L’esposa del ministre franquista Camilo Alonso Vega, després de la final de copa de 1969) Segurament és l’única frase que se li recorda a dita senyora. El seu marit va ser un dels que es va unir al cop d’estat de Franco. Sobra qualsevol comentari. “Catalunya és un país entre Espanya i França” (Joan Laporta -2008-) Dit així pareix que estiguéssim parlant d’Andorra, el país dels Pirineus. Oleguer Presas, un dels jugadors del Barça més compromesos amb la causa catalana va dir l’any passat: “El fet de jugar amb Catalunya és poder representar el teu país. És una manera de reivindicar el fet d’existir”. En canvi, els jugadors que són cridats a jugar amb “la roja”, tant contents! I finalment una frase de Ramón Mendoza (molt conegut al món dels cavalls) de l’any 1994: “Ja n’estic tip. El catalans es quedaran amb tot: tenen carreteres més bones, entrades i sortides d’una ciutat millors, i encara ens diuen centralistes”. Un aclariment: Ramón Mendoza no va xafar mai les Terres de l’Ebre...
Però jo no vull acabar aquí. Vull recordar un altre personatge de l’esport que l’autor de l’article o no va conèixer o no se’n a recordat. Em refereixo al jugador de bàsquet, el nord-americà Bob Guyette, que va jugar amb el Barça a la segona meitat de la dècada dels 80. Després d’un habitual arbitratge parcial a la pista del Madrid, ja al vestuari va dir alguna cosa així: “No entenc perquè el Barça porta aquests colors”. I a la pregunta de quins hauria de portar va limitar a fer un gest amb els dits sobre el pit: va dibuixar-se les quatre barres!

VOCABULARI POLÍTIC

Sempre he pensat que en política s’hi val tot (o quasi tot) Evidentment quan s’arriba a l’insult o la desqualificació, sense tenir-ne proves (i no parlessin d’arribar a les mans), ja ens aniríem a un terreny més propi de la delinqüència i la marginalitat.
Ahir va ser un dia prolífic amb insults. El primer “camp de batalla” cal situar-lo a Galícia. D’acord que estem en campanya electoral que és quan es produeixen més “excessos verbals” (només al recordar el que va dir Alfonso Guerra a un míting dels socialistes gallecs: “Per a saber qui està implicat en les trames de corrupció del PP, només cal mirar-se les fotos de la filla d’Aznar”) El que passa és que Alfonso ho diu amb gràcia. Com a bon sevillà sempre n’ha tingut. És una persona ocurrent i culta, malgrat que de vegades no ens agradi el que diu (sobre tot quan toca qüestions properes a un mateix) Però la ironia fina, no sé li pot negar... Tornant a Galícia, ahir, en un altre acte electoral del PP, el president del PP d’Orense José Luis Baltar, un històric del PP (suposo que quan se’ls anomena històrics vol dir que ja han passat més anys que no els hi queden) I afegeix la notícia: “El darrer supervivent del clan de la boina”. Aquí encara ens fem més a la idea de la longevitat dintre del partit que fa fundar Fraga. El que no sé i, per tant, no us puc explicar és això del “clan de la boina” (ho buscaré) Bé, com deia, aquest senyor, al parlar de Manuel Vázquez (no sé si té res a veure amb Jesús Vázquez, que també és gallec), que és el número 2 de la llista del PSG-PSOE per Orense (o Ourense) i, fins ara el conseller de Medi Ambient, el va qualificar de “maricón, miserable i pufero”. Després, al referir-se al candidat del BNG Anxo Quintana, li va dir “maltractador”, ja que es veu que està en un procés de separació de la seva muller. Encara que no tots els que es separen ho fan per aquests motius... Però el senyor Baltar extreu les seves pròpies conclusions (o sap alguna cosa que no ha transcendit)
L’altre escenari caldria buscar-lo molt més prop. Per els que m’esteu seguint des de Tortosa, “l’acció” va passar a la vostra mateixa ciutat. En aquest cas va tenir dos protagonistes: l’alcalde Ferran Bel i l’exalcalde Joan Sabaté. El primer va qualificar el segon de “trànsfuga”. Segurament per la militància anterior del senyor Sabaté. Ahir mateix, al comentar-ho em van donar una informació que, segurament, molts pocs coneixent. Sabaté, al complimentar la fixa de senador, en la primera vegada que va ser al Senat i quan encara era militant d’ICV, a l’hora de posar el partit polític al que pertanyia, va posar PSC: segurament, pensant en donar ja el salt a l’altra formació. Mentre que aquest va qualificar a Bel “d’ultradretà”, ja què, segons Sabaté, “no accepta les formes i el seu objectiu és exterminar l’enemic”.
Per acabar-ho d’arrodonir, avui mateix, l’eurodiputat Luis Herrero, aquell que fa uns dies va ser expulsat de Veneçuela per dir-li “dictador” a Chavez, ha qualificat al jutge Garzón de “cabrón con pintas” i “mufón”. Mentre Carlos Fabra, el totpoderós president de la Diputació de Castelló, va titllar de “pallassos” als membres de l’oposició. Però ja sé sap que “pallasso”, segons els Suprem, no és insult.
Queda demostrat així la “bona collita” d’ahir que caldria posar-li una marca (al dia) per a recordar-nos d’ell en el futur com a exemple de, al menys, el que no s’ha de dir en públic. Si els polítics són de les persones que més surten a la televisió, de seguir així, potser caldria posar-los en una franja horària de protecció del menor.

HAVER DE MARXAR DE CASA

Valent o inconscient? El cas d’Emilio Gutiérrez, fins ara veí de Lazkao (Guipúscoa) és un d’aquells casos que no passen amb freqüència i per tant, quan passen, criden l’atenció. Per aquells que desconeguin els fets, tot va començar quan el passat dimarts van col•locar una bomba a una casa del poble (o seu del Partit Socialista d’Euskadi) i, com a efectes col•laterals, van fer destrosses a la seva vivenda. El Sr. Gutiérrez, “ni corto, ni perezoso”, va agafar una maça de ferro, va anar fins una herriko taverna i la va empedre a cops amb el local fins destruir-lo.
Segurament no va avaluar les conseqüències que li portaria haver pres una decisió així i executat l’acció posterior. Jo me’n vaig assabentar per la ràdio i, com jo, molta gent. Un dels que ho va escolar (crec que en aquest cas per la tele), em va dir de seguida: “A aquest el pelen...”.
No sé si s’ha confirmat l’autoria dels fets, però si va passar al País Basc, de dubtes no n’hi ha molts. I si tenim en compte la reacció d’un sector determinat de la societat basca, identificats com a simpatitzants de Batasuna, de dubte ja no n’hi ha cap! Ahir per la tarda, els manifestants, li deien feixista... Possiblement ignorant el sentit exacte d’aquesta paraula.
La reacció des Sr. Gutiérrez és més fruit d’un impuls momentani degut a les circumstàncies d’haver-li destruït de forma accidental i violenta la seva casa (segons pareix acabava de fer obres i gastar-se un pico...), que d’un odi cap a un determinat col•lectiu. Què, fins i tot, poso en dubte que n’hi tingui. És això un comportament feixista? Evidentment que no!
En canvi sortir un grup organitzat de gent al carrer, amb pancartes, per a protestar contra la seva actitud, està molt més proper a una conducta feixista i violenta (ja sé sap que violència engendra violència) A més, em sorprèn la rapidesa amb la que han confeccionat les pancartes. Això vol dir disposar de la maquinària i el material suficient per a fer-ho en casos com aquest. Una infrastructura que, naturalment, no està a l’abast de tothom!
Però el més greu de tot és que un altre ciutadà amenaçat, tindrà que canviar de poble i allunyar-se del País Basc. No és ni el primer, ni serà l’últim ciutadà que ho té que fer. Els uns perquè estan amenaçats directament per la ETA i els altres perquè es senten amenaçats pel seu entorn (què si fa o no fa és el mateix) Pels radicals que prefereixen la violència que viure amb pau! I la violència no té cap mena de justificació. Ni tant sols la il•legalització de determinats partits o formacions. Amb l’actitud que es pot tenir sobre el tema...
Bona prova de l’exili sofert per molts de bascos la tenim a Benidorm. Al començar la campanya electoral, els líders d’algunes formacions polítiques van desplaçar-se fins allí per demanar el vot d’uns ciutadans que segueixen empadronats al seu país. La pròpia Loira Parin, secretària d’Organització del PSOE, és un cas així.
Diverses vegades us he parlat de mon tió Leonardo. Ell solia dir. “De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però al final tot són dictadures”. Això seria aplicable als feixismes. També, al meu entendre n’hi ha per la dreta i per l’esquerra, però tot són feixismes. És veritat que els extrems es toquen!

RAJOY I QUI L'ENVOLTA

Quan ja ha fet més d’un mes des de que es va donar a conèixer la trama de l’espionatge del PP a Madrid, el degoteig de casos i persones implicades no han parat. Avui mateix el jutge Garzón ha implicat a dos aforats més: Luis Barcenas, senador per Cantàbria i tresorer del partit i també Gerardo Galeote, eurodiputat. I també està en el punt de mira Esteban González Pons, diputat i vice-secretari de comunicació.
Cada vegada pareix més clar que mentre el president del PP Mariano Rajoy pareix que no s’assabentava del que estava passat al seu partit (i el que encara deu d’estar passant...) hi ha dos focus importants de corrupció política: Madrid i València. Precisament allí on el PP és més important. A Madrid, a part dels pesos pesats que són per si sols Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón, hi ha tota una sèrie de protagonistes de rang inferior, però no per això amb menys protagonisme dintre de les diferents trames. No cal remarca que mots dels prohoms del PP o són de Madrid o estàn directament vinculats amb la capital d’Espanya. Com l’exministre Michavila (encara que el seu cognom indica una clara ascendència valenciana.
A València, tal i com explicava l’altre dia amb el títol de “El Búnquer Barraqueta”, l’anti-catalanisme ferotge que ha representat el PP sumat a un model de creixement d’aparador, però que ha repartit molts milions entre els que s’han trobar a l’entorn del PP, començant per la Generalitat, seguint per les diputacions i acabant amb els ajuntament, ha fet créixer, quasi de forma desmesurada un vot que ha atorgat al partit els principals governs de la comunitat i va col•laborar moltíssim amb les victòries d’Aznar duran dues legislatures (la segona amb majoria absoluta)
S’ha parlat molt de les declaracions d’Alfonso Guerra de l’altre dia en un míting a Galícia on va dir que si es vol conèixer tots els implicats en la trama, només cal mirar el vídeo de la bona de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag. Evidentment, no va tant equivocat. Això dóna a pensar que l’entorn de l’expresident està implicat a fons amb, al menys, la trama de Madrid.
Una altra notícia sorprenent són les declaracions de Mariano Rajoy que declarava que no prendria cap mesura en contra dels implicats fins que la Justícia no els declarés culpables. Això vol dir que “no vol fer més sang” que la que s’està fent des dels jutjats (i què no és poca!) Sap que prendre mesures disciplinàries com l’expulsió del partit, seria enfrontar-se amb la majoria de “barons” i acte seguit hauria que dimitir. Encara que la dimissió de Rajoy pot estar cantada. Diumenge vinent són les eleccions autonòmiques del País Basc i Galícia i dels resultats electorals dependrà molt “la mort política de l’actual president”. Cal pensar que a Euskadi no governaran. Per malament que li vagin les coses al PSE, crec més factible un govern del PNV amb els socialistes que una altra cosa. I a Galícia només governaran si aconsegueixen la majoria absoluta.
Amb les imputacions d’avui s’ha demostrat que l’entramat polític del PP, a part d’aconseguir guanys personals (com el cas de Francisco Granados), també servia per a finançar al partit. És el segon cop en que s’ha descobert una trama de finançament il•legal, l’altra va ser l’anomenat “cas Naseiro”.
Podria acabar dient que “qui es cregui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...”, però qualsevol cosa pareix “pecata minuta” comparada amb el sarau muntat pel PP.
I parlant de saraus, no és d’estranyar que, a part d’aquest, el xivarri el vulguin fer cada dia contra velles trames del PSOE, contra un ministre o contra un jutge. Tot s’hi val per mirar de desviar l’atenció. I, com sempre la última paraula, no la tindran els magistrats, sinó la ciutadania. Encara que penso que els “cost electoral” del PP no serà tant com la dimensió de tot l’entramat!

CIUTADANS PEL CANVI PROMOU UNA LLEI ELECTORAL CATALANA

Carme Valls, presidenta de Ciutadans pel Canvi, va anunciar que des de la plataforma que un dia es va crear per a donar suport al President Maragall, es promouria una recollida de signatures per a demanar al Parlament de Catalunya una llei electoral catalana. Per a que el Parlament debati la proposta manquen al menys 50.000 signatures vàlides. La nova proposta, segons anuncia el Periódico d’ahir dilluns, ja estaria redactada pels professors Joan Botella i Jordi Campo. La notícia la donava ahir el Periódico de Catalunya.
És evident que una llei electoral catalana és una de les grans mancances (per no dir la més gran) que fins ara hem tingut a Catalunya, políticament parlant, es clar. Segons la mateixa informació, l’article més innovador seria el 55 en el que es preveuria un hemicicle format d’entre 120 a 150 diputats. Cal recordar que en la actualitat el Parlament de Catalunya que, en aquesta legislatura presideix Ernest Benach, està format per 135 diputats.
A l’espera de conèixer totes les novetats, caldria pensar, al meu parer, que haurien d’estar representades totes i cada una de les comarques catalanes, independentment del seu nombre d’habitants. Però com la circumscripció electoral és la província això seria impossible. Haurien de ser els propis partits polítics el que inclogueren correlativament els candidats representant les distintes comarques i, amb això, el resultat tampoc no garantiria la representació, ja que, en cada una de les candidatures (suposant que tots acabessin tenint representació, cosa que no passa), només entrarien els primers.
Així que cal pensar en una altra fórmula. Sense cap mena de dubte, la nova llei (amb permís del Constitucional), hauria de contemplar la vegueria com a circumscripció electoral catalana i després buscar una forma de repartiment a cavall dels vots totals aconseguits i el nombre assolit en cada una de les comarques que composarien la vegueria. Una proposta semblant a com es constitueixen ara els consells comarcals.
És evident que les vegueries amb més població seguirien tenint un pes predominant en la composició parlamentària, però segurament, la representació territorial seria més equànime. Amb tot això, possiblement, el nombre total de diputats, hauria d’estar més proper als 150 que als 135 d’ara, amb l’increment de despesa que això significaria. Però ja sé sap que no sempre tot podent ser avantatges; en tota solució sempre hi cap algun inconvenient.
Carme Valls, pel que jo sé, no ha vingut gaire per les terres de l’Ebre. Però jo si que recordo una visita que va fer a Gandesa l’any 2003, dies abans de la cita electoral de les municipals, en una trobada que va fer-se d’antics aviadors de la II República. I entre altres càrrecs, ha estat vice-presidenta del Parlament de Catalunya.
No voldria acabar sense dir que jo mateix vaig participar en les reunions prèvies per implantar-se a les Terres de l’Ebre de la ma d’Ansem Cano. Recordo particularment una reunió a Marsà on també hi va assistir la diputada del PSC, la vallenca Núria Segú. Era una nit d’hivern amb molt de fred. La trobada va tenir lloc a una sala de l’ajuntament. Devia de ser l’any 1998 o potser abans i tot.

EL BÚNQUER BARRAQUETA

Els tres primers llocs on vaig treballa van ser a la província de Castelló: Castelló de la Plana entre el 76 i el 77 i Vinaròs entre 1978 i 1984 (en dues empreses) Com es veu van ser els primers anys de la transició democràtica, anys de moltes eleccions: generals, municipals, autonòmiques, Constitució, Estatut d’Autonomia, una vegada més generals, municipals, autonòmiques... Anys de molta càrrega política i sindical.
Els joves d’aquella època teníem moltes més inquietuds. El que havia estat prohibit durant tant de temps, al final deixava d’estar-hi és convertia per a molts de nosaltres en “quasi una obligació”. A les generals del 77 encara no podia votar, però vaig traslladar-me a la Galera per a viure la jornada ben de prop. I el dia següent de la victòria socialista de 1982, anava per la fàbrica cantant la Intencional...
Va ser a la fàbrica (Juan Chaler, SL, també dita del “Peno”, pel malnom de l’empresari) on vaig conèixer a Joan Antoni Fabregat i Miralles. Antoni era una mica més gran que jo. A ell la mort de Franco l’havia agafat a la Universitat de València o estava estudiant Ciències Empresarials. Em contava que era el delegat de la facultat i que havia corregut davant dels grisos (per aquells que no ho sàpiguen, així es coneixia a la policia armada, dita després nacional) Fins i tot portava una dent postissa per haver perdut la d’ell degut a un cop d’una pilota de goma en una manifestació.
Antoni era tot un personatge: un vell lluitador d’esquerres que havia abandonat els estudis quan ja li faltava molt poc per acabar, entre altres coses, perquè un professor “fatxa” li va dir que mai li aprovaria l’assignatura i, pallasso de vocació.
Ell em va explicar moltes coses de la política valenciana, Dels apel•latius “búnquer barraqueta” dedicat a la dreta més recalcitrant de València, de “Blavència”, paraula composada per “blau” de la senyera i dels “blavers” (els nacionalistes valencians) i València.
Eren els temps en que es discutia l’estatut valencià i la denominació oficial que sé li volia donar a la comunitat. Mentre les esquerres volien País Valencià, la dreta estava per Regne de València. Al final, ni uns ni els altres: Comunitat Valenciana!
Jo portava en una carpeta, entre d’altres enganxines “PV innegociable”, sobra qualsevol tipus d’explicació. El que més gres em va saber és que els socialistes valencians, amb Joan Lerma al capdavant, al final acceptessin a buscar una denominació alternativa. Allí, el País Valencià va a començar a perdre la identitat per un costat i començava a allunyar-se de Catalunya.
Lerma va passar, segurament que amb més pena que glòria per la Generalitat Valenciana i van arribar els “populars”. Primer de ma d’Unió Valenciana de Vicent González Lizondo, que, un blaver que, políticament parlant, estava més a la dreta que el propi PP (o l’AP de l’època) Era un anticatalanista declarat que va fomentar l’animadversió entre dues comunitats veïnes, sobre tot en temes de llengua.
Quan els populars van poder fer la seva política, sobre tot basada amb “l’especulació del totxo”, van omplir el País Valencià (deixeu-me que ho segueixi dient així) d’una il•lusió per un creixement desorbitat i insostenible i actuant molt de cara la galeria (Gran premi de F-1, Copa del món de Vela, visita del Papa, etc.) Per a la classe mitjana alta, aquestes polítiques ja els hi anaven bé. Molts guanyaven força diners amb l’especulació immobiliària i els que no, es sentien orgullosos dels creixements urbanístics i per les noves instal•lacions: Terra Mítica, Ciutat de les Arts i les Ciències, Oceanogràfic, Aeroport de Castelló (a punt de inaugurar-se),etc. L’endeutament progressiu de la Generalitat els preocupava poc!
Ben mirat, socialment no ha canviat tant. I la divisió entre els dos sectors segueix sent molt gran. No sabria dir amb exactitud si més abans o ara. El sector que fa decantar la balança és el sector menys polititzat que ja li va bé veure com la seva comunitat avança (típica reacció d’una persona amb mentalitat de dretes o dit d’una altra manera “apolítica”)
Dissabte vaig assistir a Amposta al partit de handbol de 1ª divisió femenina entre l’equip local i el Castelló. A les de la Plana les patrocinava la Diputació de Castelló “de Carlos Fabra” (mereixeria un capítol a part) i “el Ayuntamiento de Castellón”. Crida l’atenció que les institucions en lloc de potenciar el que ells diuen “valencià”, usen el castellà. Dintre d’uns anys potser denominaran “valencià” a un dialecte del castellà. El valencià-català el seguiran usant els mateixos de sempre... Potser cada cop menys!
I una pregunta: Els passara factura a "tota aquesta gent" el tema de les imputacions per un més que possible finançament il·legal del partit?

COMUNICAT DE LA PLATAFORMA "JUICIO A AZNAR"

El sábado 21 de febrero se ha vuelto a reunir la Plataforma Juicio a
Aznar para concretar la fecha y los detalles de la presentación de la
querella contra José María Aznar y otros miembros de su gobierno
durante la invasión de Iraq. Será el día 27 de marzo de 2009, y se
presentará ante la Sala Segunda de lo Penal del Tribunal Supremo.

La querella refleja tres grupos de delitos que el ex presidente del
gobierno, José María Aznar, habría cometido con la participación de
España en la guerra de Irak en 2003.

Uno, por crímenes de guerra. Otro, por la violación del artículo 63
de la Constitución, que dice que es el Rey, previa autorización de
las Cortes Generales, a quien corresponde declarar la guerra y hacer
la paz.

Y el tercero, que vincula directamente la participación de España en
Irak con los atentados del 11 de Marzo.

La Plataforma Juicio a Aznar hará público en los próximos días la
forma en la que cualquier ciudadano podrá adherirse formalmente con
su firma a la querella, sea cual sea su lugar de residencia.

Además, en la reunión de hoy se ha decidido la convocatoria de un
acto público contra la impunidad durante la segunda quincena de
Marzo, coincidiendo con el sexto aniversario de la invasión de Iraq,
y en el que participarán destacadas personalidades de la política o
la cultura, así como juristas y académicos.

Por último, la Plataforma Juicio a Aznar se dirigirá al movimiento
contra la guerra para este año las movilizaciones en conmemoración
del inicio de la guerra de Iraq tengan como eje principal la lucha
contra la impunidad de los responsables de aquella invasión, para lo
cual trabajará como un colectivo más en la organización de lo que se
espera que sea una gran manifestación.

Plataforma Juicio a Aznar.

Madrid, 21 de febrero de 2009

www.juicioaaznar.net

EL PASSAT I EL FUTUR SEGONS GABILONDO I EL DIARI EL PUNT

I que ningú ho interpreti malament. Encara que les notícies de Cuatro són per a Gabilondo una “prejubilació” d’un professional de la ràdio que va ser durant molts d’anys líder d’audiència amb el programa “Hoy por hoy” de la cadena SER i que, es suposa que al final “crema” i que el punt amb l’estrena de la nova web aquesta propera setmana (de moment les notícies encara s’han de llegir a Vilaweb, ha fet una aposta clara cap a un canvi d’imatge i per millorar els continguts informatius, la cosa, no va per aquí...
Iñaqui Gabilondo, la setmana passada, mentre parlava de la trama d’interessos del PP, va dir: “entre els anys 203 i 206”. Òbviament volia dir entre 2003 i 2006. Segurament, qui va escriure les noticies que després els hi surten a la pantalla, va ometre un “0” i ell ho va llegir de forma literal sense adonar-se’n del que dia. Al cap d’uns dies sortia a “l’APM” de TV3 com no podia ser d’una altra manera.
En canvi el Punt d’avui fa “l’operació inversa”. Dóna una notícia i pareix que ho faci amb “clau de futur”. A la pàgina 17 hi ha un articles firmat per la periodista Imma Merino titulat “Com fer presents els absents?" Hi surten dues fotos dels germans Germano. A la primera hi apareixent quatre i és de l’any 1969. Mentre que a la segona n’hi apareixent només tres i és del any 2206 (!). No m’estranya que al menys un ja estigui mort i els altres deuen de ser una família molt longeva ja que, si els 2206 encara hi viuen tots tres, tindran uns 250 anys!

EL PRESIDENT CAMPS CENSURA

Mireu que he vist avui al Plural. A la Junta Directiva Nacional del PP de València, tothom va acabar aplaudint a Francisco Camps. Tothom? No, el president del PP d’Alacant José Joaquín Ripoll que, pel que es veu, és zaplanista, no va aplaudir i què va passar? Què el van treure de la foto!
Segurament que al llarg de la història ha passat moltes vegades. Jo me’n he recordat d’una. Del discurs de Lenin al poble rus on apareixia Trotski al seu costat, però quan aquest va caure en desgràcia per criticar la política oficial de Rússia, se’l va treure. Curiós paral•lelisme!

LA LLEI ANTITABAC NO DÓNA MÉS DE SI

Ne he fumat mai i en canvi, a mi m’han “fumat sempre!” I és que duran molts d’anys he estat fumador passiu... Víctima dels addictes al tabac!
Això ve perquè, tal com diu avui el Periódico, el Ministeri de Sanitat “ha llançat la tovallola” i creu que la llei antitabac “ja no dóna més de si”. Possiblement sigui veritat. Com també ho són els diferents estudis que s’han fet. Sense anar més lluny, recordo un que es va fer públic fa uns dies on es rebel•lava que als locals amb espais diferenciats entre fumadors i no fumadors, el destinat a no fumadors, també hi havia índex de nicotina a l’aire, ja que la separació total, no existeix; sempre hi ha portes per on passa la fum de l’altra sala. I mai a l’inrevés, lògicament.
Jo sempre he dit que els fumadors molesten molt més que el qui no fumem i a sobre són més bruts (parlo del col•lectiu, mai de forma individualitzada) Ells, en potència, podent fer tot allò que podem fer nosaltres i a sobre, tiren fum, escupen, tiren les burilles i els paquests de tabac buïts al terra, etc.
Recordo que la primera llei nacional que hi va haver, prihibia fumar als centres públics de l’administració de l’estat. Era l’any 1988 (Llei 192/1988 de 4 de març) Els companys fumadors, lluny de complir-la, feien mofa als qui, com jo, els demanàvem que s’abstinguessin de fer-ho. Es va habilitar una sala de fumadors, però a l’hora de la veritat es va convertir amb “sala de tertúlies”. Al final es va deshabilitar i van seguir fumant al seu lloc de treball tal com ho havien fet sempre. I una dada curiosa: al nostre centre de treball hi ha dues màquines expenedores: una de cafè i l’altra begudes (aigua, taronjada, cola, etc.) Si ens veient veure una llauna de cola en hores de treball, una cap ens cridava l’atenció. On era la prohibició? En canvi ella, seguia fumant!
Més tard va sortir l’altra llei, la 309/2005 de 27 de desembre. Aquesta si va tenir efectes. El personal va deixar de fumar, però anaven a fer-ho al carrer, amb la conseqüent pèrdua de temps. I els que no fumem? Si tots tenim els mateixos drets i deures, en que podíem ocupar el temps en que el fumador surt a donar compliment del seu vici al carrer? En utilitzar-los per a donar plaer als nostres instints més bàsics i ocults? Encara ningú ha trobat la resposta.
Diu el diari que, fins i tot els diputats del Congrés, d’allí on va sortir la llei, fumen al seu escó. M’ho crec. Una de les empipades més fortes la vaig agafar a finals del 2007. El meu sindicat, la UGT, organitzava un sopar a un conegut restaurant de Tivenys. No hi podia assistir tothom, sinó només aquells a qui es convidava. Solien venir sempre el Secretari General, Pepe Álvarez i també la Isabel López, diputada al Congrés i antiga líder del sindicat del tèxtil. Per molt que el propietari del restaurant digués que no es podia fumar, poc a poc, els fumadors (una gran majoria diria jo), ho anaven fent. Al final, el propietari havia de treure cendrers... L’ambient era irrespirable. Així que em vaig queixar. No trobo bé que un sindicat que defensa els drets i les llibertats dels treballadors, incompleixi una llei de salut pública! Vaig dir que si no es deixava de fumar, no hi tornaria. Ja no m’han tornat a convidar...
Ah! I les meves queixes són fundades: tinc una malaltia pulmonar crònica des dels 27 anys!

LÍMIT AL CREIXEMENT URBANÍSTIC

Potser ja comencem a estar cansat de tanta política (jo encara no, però alguna excusa havia de buscar per abordar un altre tema...) Què si Camps està imputat pel jutge Garzón pel tema dels vestits regalats, què si Rajoy va fixar com a data el 2004 a l’hora de donar per acabades les relacions amb Correa (el cap de la trama que està esquitxant el PP), què si amb Mas de president de la Generalitat, el tema del finançament ja estaria resolt (?)...
Avui, quan llegia el diari a l’hora d’esmorzar dues notícies m’han cridat l’atenció: “Un estudi del Vaticà sosté que l’home i la dona pequen diferent”. I a mi que m’importa... Segurament hi ha coses que el Vaticà considera “pecat” i per a mi “és de lo més normal fer-ho”... Espero que aquesta mena d’estudis no es financin via el que recapta l’Església Catòlica Espanyola per mig de la casella de la declaració de la renda. I si és així què? Jo sempre marco per a “finalitats socials”!
Realment la notícia de la que m’apeteix parlar és de la que diu que “Vic retalla el sostre màxim de la seva població”. Bé! Us imagineu per un moment que tots els pobles (ja no parlo de ciutats) decidissin una cosa semblant? L’especulació urbanística, segurament es veuria molt minvada!
El creixement demogràfic dels pobles aporta certes avantatges, sobre tot, amb el finançament que rep per part de les administracions, però també inconvenients. Un ajuntament que creix ha d’anar corregint a l’alça i de forma constant la seva prestació de serveis i vetllà per a que les altres administracions també ho facin. Així, caldrà construir nous col•legis, centres d’atenció sanitària, tenir una bona xarxa de transport públic, etc. Però també més parcs i jardins, més zones de lleure per als infants. I caldrà adequar les plantilles de treballadors, ja siguin jardiners, policies, paletes, etc.
En canvi, el poble que es nega a créixer és que vol mantenir intacta la personalitat que ha anat adquirint amb el pas del temps: les relacions entre els seus veïns, l’entitat del poble com a tal, etc.
I és que hi ha pobles amb un encant especial, ja sigui per les característiques de les seves construccions, pel paisatge del seu terme. De vegades, una mala política urbanística, el no saber fixar unes normes quan és el moment, li han donat una nova fisonomia i perdre l’encant.
Podríem buscar i trobar mil exemples. Jo només us en donaré un: Les Cases d’Alcanar. Qui ha conegut el poble d’abans (encara que sigui un barri de mariners d’Alcanar) i el d’ara se’n adonarà la gran diferència existent. Ara hi conviuen els blocs d’apartaments amb les unifamiliars, xalets, etc. L’encant com a barri de pecadors s’ha perdut! I una pregunta: Seria sostenible aquest creixement? Jo crec que no!
Vic, no cal dir-ho, té elements singulars dignes de remarcar i que el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) acabat d’aprovar, hi incidirà especialment, com és el barri de les Adoberies, el Raval, l’Eixample de Morató i les Rambles. No desitjarieu una cosa semblant per al vostre poble o ciutat? No voldríeu recuperar aquell aspecte que va tenir quan hereu petits i no tenir places dures (per posar un exemple)?
Però, penso, que el més important són les relacions humanes entre els ciutadans. Als pobles tothom es coneix i quan algun veí té un problema, tothom corre per ajudar-lo, cosa que no passa amb les ciutats que, de vegades, no et coneixes ni amb els veïns de la pròpia escala!

CIUTADANA EXEMPLAR

Ahir, Diari Ebre (de Tarragona), va considerar com a principal notícia de portada la denúncia que va fer la propietària d’una cafeteria d’Amposta als Mossos d’Esquadra, per, segons ella, una actuació “desproporcionada”. Em sembla que, amb aquesta decisió, el rotatiu “eleva” a la categoria d’heroïna a la senyora Encarnación Benimuslem, que aquest és el seu nom.
Ja sé sap que, de vegades, els mitjans de comunicació converteixen amb herois a ciutadans de peu, només que s’ho proposin. I crec que el Diari, ahir, de forma conscient o inconscient, va convertir a aquesta senyora amb la paladina dels qui estan en contra dels Mossos d’Esquadra que són, al cap i la fi, els que vetllen per la seguretat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Aquest mateix matí, la propietària d’un establiment del barri on la senyora Benimuslem té la seva cafeteria (Twister) m’ha dit que ja fa molts d’anys que la coneix i que és una “descarada”. Bé, aquest podria ser un dels apel•latius. Aquesta senyora no és, precisament, una ciutadana exemplar!

L’establiment es va obrir l’any 2007 on abans hi havia hagut una agència d’assegurances. Van fer obres de condicionament del local sense ni avisar a la comunitat de propietaris de l’edifici. El morter el feien dintre d’una furgoneta i hi treballaven fora de les hores de la jornada laboral normal. La qual cosa fa pensar que molt legals no ho devien de ser. Els aparells d’aire condicionat estan a l’altura del terra i la única porta que hi ha al local obre cap a dins, incomplint la normativa. La comunitat de propietaris va presentar una queixa als responsables de l’ajuntament el març de l’any passat i no ha rebut cap resposta. Ni les gestions fetes davant del defensor del ciutadà han donat fruits. Hi ha connivència entre l'equip de govern i ella?
Des de que està la cafeteria, sempre s’hi poden veure cotxes mal estacionats, fins i tot en sentit contrari de la circulació del carrer (el de la propietària hi està sovint) De vegades, els mateixos cotxes marxen del lloc seguit el sentit contrari del carrer. Els passat mes de novembre, la companyia subministradora de la llum li va tallar (segurament que per manca de pagament del rebut, no?)
Al portal del bloc d’habitatges es podien trobar habitualment joves fumant algun tipus de substància estupefaent. I ho dic així de clar, perquè les burilles les tiraven a terra i només calia mirar... Molts de cops, aquest joves eren menors de edat!
I per a que no hi hagin malentesos, no dic ni he dit mai que aquesta droga fos venuda pels propietaris de l’establiment, però si per algú que el freqüentava. I no si fos així, no s’explica com els nois que la consumien solien ser grups diferents, encara que en alguns casos, repetien...

Però la part més visible de la il•legalitat és la terrassa d’estiu que es va col•locar al bar el passat més de juliol. Segons el propi regidor de Governació de l’ajuntament, es va pagar la taxa d’ocupació de la via pública fins el 31-10-2008 (el normal hauria segut fins el 30 de setembre) Però avui encara hi és. I això que, com he dit, ho coneix el regidor i també els comandaments de la policia local.
Però tornem als Mossos. Com es mesura el grau de l’actuació per a saber si es van propassar. Jo, el que tinc clar és que l’actuació dels Mossos ve donada perquè tenen indicis de que es realitzen accions il•legals. I per a que hi hagués els desplegament com el que hi va haver, és que els indicis devien de ser importants (i més si tenim en compte que també hi va participar la policia local) Aquest blog va donar la primícia de l’actuació el mateix dia que es va produir, o sigui, el 7 d’aquest mes. Es estrany que la denuncia que la propietària va posar al jutjat la fes, pràcticament una setmana després (intueixo llegir com a data de la denuncia el 13 de febrer) Aquestes coses es solen fer a “cop calent”. Més enllà sembla més premeditat que una altra cosa.

I he de donar una darrera dada: jo visc al mateix bloc d’habitatges i res no em va impedir seguir dormint.

RECURSOS

Per “anar” per la vida, fan falta recursos... I no només recursos econòmics, què també, sinó “tenir una sortida per a cada situació més o menys difícil”. És el que va fer ahir Mariano Rajoy quan sé li va preguntar sobre el finançament il•legal del PP: “El PP no s’ha finançat amb aquesta trama, pel que jo sé”. I, s’ha finançat d’una altra trama, encara no descoberta? I si ell no ho sap? O si fa com aquell que no ho sap? És una manera de “preparar el terreny” en el cas de que la fiscalia demostri que, efectivament, el PP s’ha finançat amb les comissions d’obres assignades a dit, de factures emeses per “empreses tapadora”, etc.
Recordo que jo, quan anava a Andorra i de tornada em paraven a la duana, feia servir un recurs semblant. Quan la policia em preguntava “si tenia res què declarar”, els hi contestava: “Pèl que jo sé, no”. No em van trobar mai res, segurament, perquè tampoc ho portava, però, d’haver-ho trobat els hi hauria dit: “Ah!, això es tenia que declarar?”. La multa, segurament, me l’haurien posat igual! Però jo no feia com aquell que anava a Andorra i tornava carregat de productes tecnològics de darrera generació, perfums, òptica, etc. I quan li preguntaven que portava al maleter, responia: “Pinso per a les gallines”. I si li demanaven d’obrir-lo i li trobaven tot allò que pretenia treure de contraban, responia: “Què passa? Jo els hi tiro. Si no s’ho mengen, és el seu problema...”.
Un altre recurs emprat pels populars és la cortina de fum que han fet servir per a desviar l’atenció dels seus problemes, incidint en la trobada que van tenir el ministre Bermejo i el jutge Garzón duran la cacera de Jaén. Això m’ha fet recordar quan ara farà quatre anys, el grup municipal socialista d’Amposta va denunciar una sèrie d’irregularitats urbanístiques que s’havien produït: construcció del magatzem d’Arayo, caseta de l’ara alcalde Manel Ferré, etc. Llavors, el fotògraf de la Veu de l’Ebre, quan va anar a fer la foto d’aquesta caseta es va equivocar i a la portada del setmanari va sortir-ne una altra. Lluny d’acceptar les irregularitats, CiU, es va aferrar a l’error fotogràfic (reconegut pel llavors director Josep Maria Arasa), per “posar a parir” els socialistes.
Primícia: Properament igual hi ha notícies relacionades amb el tema (?)

DESESPERACIÓ I CANVI D’ESTRATÈGIA AL PP

Ha d’estar molt desesperat el PP per pensar amb Ruiz-Gallardón com a possible candidat a la Moncloa. Fins i tot, tal com ho anunciava el Periódico d’ahir, comptaria amb el beneplàcit de José Maria Aznar.
Dintre del PP, es veu Gallardón com un moderat, més en la línia del que representa la dreta europea i molt allunyat de les tesis més conservadores de la dreta espanyola (la dreta extrema de la que es parla de vegades) Sobre tot seria el PP de Madrid (controlat per la seva rival més que companya de partit, Esperanza Aguirre qui no ho veuria gens en bons ulls.
Prova evident del que estic dient, és que la opinió, reflectida en consultes fetes a diferents mitjans, el favorit entre els militants i simpatitzants és Rodrigo Rato, una vegada descartada la pròpia Aguirre o altres noms il•lustres del panorama política popular: Aguirre, Camps, Zaplana, Acebes, Mayor Oreja, etc.
I és que els darrers afers estan esquitxant, sobre tot, les comunitats de Madrid i València. I cada dia hi ha novetats. Avui mateix he escoltat a la ràdio (Cadena Ser), tot anant cap a casa a primera hora de la tarda que, l’entramat d’empreses constituïdes a l’entorn de Correa, tenia com dels seus objectius defraudar a l’Hisenda Pública amb factures falses, confeccionades entre elles. Res de nou, però no per això deixa de ser greus si es té en compte de que s’ha creat a l’entorn d’homes molts propers a la direcció del PP, el segon partit en importància i que és, avui per avui, l’única alternativa al PSOE per a governar Espanya. L’exemple del PP no és gens bo. Ara el que fa falta, es veure la reacció del seu electorat!
Tornant a Ruiz Gallardón, si fessin una enquesta sobre quin candidat prefereixo per a liderar el PP, senzillament, no respondria, ja que no em toca a mi expressar-me en aquest sentit. Ara bé, de tots els candidats el PP, el meu parer, és el menys dolent de tots. I és que, malgrat tot, a Gallardón també se li han vist tics autoritaris propis d’un dirigent de la dreta, a pesar dels seus orígens i la ideologia familiar, molt allunyada del que va significar l’ideari franquista duran la dictadura.
Però si el PP “es rebaixa” a nomenar Gallardón com a successor de Rajoy, caldrà estar molt atents (encara més?) al futur panorama polític. ¿Farà Galardón un gir ideològic cap a la part més dretana del parit, allí on es solen situar la majoria dels seus militants? O bé serà el PP el qui faci realment la transició ideològica cap al un centre-dreta més moderat?

(L'acudit és del Ferreres, al Periódico de Catalunya d'ahir)

DE PONTS I PASSAREL•LES

Article publicat avui a Vinaròs News.

Quan es parla d’Amposta, la primera imatge que ens ve al cap és la del pont penjant sobre el riu Ebre. El pont, obra de l’enginyer J. Eugenio Ribera, es va construir entre 1915-1921 i, des de llavors és el símbol de la ciutat. Però el que per aquell temps significà la utilització de la més nova tecnologia, ara, en el segle XXI, el sistema de construcció ha quedat totalment desfasat i, de fer-se ara, de ben segur que es faria d’una altra manera, més funcional i adequada a les necessitats i als temps.
Des de la seva inauguració, l’episodi més difícil que li va tocar viure va ser la Guerra Civil, on es va tirar per terra per a dificultar el pas de l’exercit franquista. Des de llavors fins ara, el manteniment que sé li havia anat fent, era més aviat poc.
Es va arribar a un moment que l’estat de degradació era notable i la dificultat de la restauració més que considerable. L’ajuntament d’Amposta reclamava un reparació urgent i, fins no fa gaire, els diferents governs de l’Estat (ja que la propietat del mateix correspon al govern central) havien desatès les peticions. Fins que arriba el govern de Zapatero i hi destina per a la seva remodelació un total de 3 milions d’euros (500 milions de pessetes) L’execució havia de fer-se en un període d’un any (febrer 2007-febrer 2008)
Però només començar les obres, els tècnics se’n adonen que les deficiències estructurals del pont penjant eren molt més greus que el que a priori es pensava. Així que de seguida van incrementar la seva dotació amb 2 milions d’euros més (un 66 % extra) i van fixar un altre termini per acabar: 30 de novembre de 2008.
Però les dificultats anaven creixent i cada cop que es treia una dels cables que sustenta el pont, havia que mesurar-lo i demanar-ne la construcció d’un de nou a Alemanya i portar-lo fins a Amposta amb un transport especial.
Però mentre, els comerciants de la zona: dos restaurants, tres bars, una armeria, una botiga de llaminadures, una botiga de roba infantil, una tenda re regals i complements, etc. es van començar a posar neguitosos i van fer pressió davant les autoritats locals en busca d’una resposta que no podien donar. I a manca de respostes convincents, van decidir passar a l’acció fent allò que tant agrada als “convergents”: intoxicar” l’opinió pública i prometre’ls la Lluna a canvi del retard. Així, el senador espanyol i exalcalde de la població Joan Maria Roig va arribar a demanar compensacions pel retard molt abans de que es complís el nou termini d’execució. Data que, tant l’ajuntament com Roig coneixien perfectament. Madrid els respongué que “donar compensacions als afectats seria crear un precedent perillós”. El mateix govern d’Amposta hauria pogut pagar indemnitzacions quan, l’any 2007, abans de les eleccions, va reformar el carrer del Grau deixant l’accés als carrers tant estrets que els cotxes tocaven a terra quan volien entrar o sortir del carrer (imagineu-vos els camions!) Més tard, tot i que l’actual alcalde Ferré no ho volia reconèixer públicament duran la campanya electoral, van tenir que retocar aquests accessos per a facilitar el gir als vehicles.
Però els equips de govern d’Amposta (l’anterior i l’actual) es caracteritzen per incomplir sistemàticament el que s’acorda en els plens. Ja siguin mocions dels grups de l’oposició, ja siguin els seus propis pressupostos d’inversions (l’any 2008 no va arribar ni al 20 % d’execució del que s’havia previst)
Deu de fer uns quatre anys, el grup municipal del PSC d’Amposta va presentar una moció a instàncies de l’únic alcalde socialista que hi va haver a la ciutat (Josep Maria Simó -1983-1987-) Es demanava l’arranjament d’una passarel•la de vianants construïda en la seva època d’alcalde que uneix els barris del Pla d’Empúries (separat d’Amposta per un barranc) amb el del Grau. Els habitants dels Pla d’Empúries la utilitzaven per anar a la fleca, a la carnisseria, per agafar l’autobús o assistir a l’església per escoltar missa.

L’anterior equip de govern ens va afirmar que la passarel•la estava reparada. Però la veritat és que, després de veure les deficiències estructurals que patia, va donar una ma de pintura a les dues puntes i la va quedar igual com estava.
Esta vist que fins que no entre un govern socialista a Amposta, aquesta passarel•la no s’arranjarà. Segurament, després, CiU, donarà les culpes al futur govern si hi ha més retards dels previstos. Els de CiU no tenen mai culpa de res!

BUCAREST, LA MEMÒRIA PERDUDA

Dintre del cicle de documentals que s’està projectant a Amposta, amb el títol de “Mirades sobre el segle XX”, la nit passada es va projectar Bucarest, la memòria perduda, del realitzador Albert Solé i guanyadora la setmana passada d’un Goya al millor documental, entre altres premis obtinguts.
Bucarest, està dedicada al seu pare Jordi Solé Tura, qui fou Ministre de Cultura en un des governs de Felipe González i També un dels pares de l’actual Constitució Espanyola, a més a més de lluitador anti-fraquista, locutor de Radio Espanya Independiente (la Pirenaica), etc., etc.
Totes aquestes coses i moltes més surten al documental que és, sobre tot, un homenatge al seu pare que pareix la malaltia del l’Alzheimer. Un dels moments més significatius va ser quan Jordi Solé Tura escoltava les notes de la Internacional, un himne que havia escoltat i cantant miler de vegades i no se’n recordava. Com tampoc quan va estar a la presó o les cartes que, de d’allí va escriure a la seva dona...
Al final, i tal com se’ns havia anunciat a l’entrada, hi va haver la intervenció de l’escriptora i realitzadora Gabielle Garcia Lebre que, al igual que Albert Solé, va néixer a l’exili. Encara que l’exili del pare de Gabrielle va ser al finalitzar la Guerra Civil espanyola com excombatent de l’exercit republicà i la de Jordi Solé Tura va ser un exili voluntari al veure’s perseguit per la policia franquista, al descobrir la seva activitat contra el règim de Franco des de la universitat.
Gavrielle ens va fer reflexionar amb les seves explicacions sobre els fills dels exiliats. S’ha parlat molt dels soldats, polítics i les seves famílies que l’any 1939 van abandonar Espanya per fugir d’una repressió segura per part del nou règim. Però dels fills sé n’ha parlat poc. Qui sap en quines condicions van créixer? Com van ser educats?
La meva dona em va fer veure que d’aquest tema no n’havia parlat mai amb els meus cosins de França. Sabeu, els que em seguiu, que el meu tio Leonardo em va parlar molt de la guerra. D’algunes vivències personals... Em va portar a llocs prop de la Fatarella, Villalba dels Arcs i Miravet, per on van travessar el riu, ja en retirada, en la denominada Batalla de l’Ebre. Fins i tot vàrem recercar llocs que, finalment, no trobàrem, com un pou prop de Villalba que havia calmat la set d’una tropa mal equipada i desnodrida un mes d’agost de 1938... On, en l’intent d’ocupar el poble, una metralladora estratègicament col•locada al campanar de l’església havia fet estralls amb l’exercit.
Però després de l’arribada al camp de concentració d’Argelès sur Mer, res de res. Es veritat que va estar enrolat amb la resistència francesa contra els nazis alemanys, però des de que va finalitzar la guerra, del seu casament amb una filla de Port de la Selva de nom Rosita, de la infància dels meus cosins Miquel i Gerard, res de res...
Per a finalitzar voldria fer-vos constància de la meva ignorància. Tornant al documental Bucarest, he de dir que no sabia ni m’havia passat mai pel cap que la Consellera de Justícia de la Generalitat Montserrat Tura, fos parenta de Jordi Solé Tura. Com tampoc sabia que l’escriptor Sergi Pàmies fos fill del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo i de l’escriptora Teresa Pàmies (va invertir els cognoms) I com la majoria dels citats amb anterioritat, també fill de l’exili, ja que va néixer a Paris (tal com es diu al documental, un lloc d’oportunitats i de trobada de totes les ideologies...)

QUÈ HI HA DARRERA DE LA RECUSACIÓ DEL JUTGE GARZÓN?

El PP va recusar ahir al magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón per haver-se trobat en una cacera amb el Ministre de Justícia Mariano Fernández-Bermejo. Garzón és l’instructor contra les causes de corrupció del PP (així, directament i sense embolics!)
A la cacera, organitzada per un exregidor d’un poble de Jaén, van coincidir les dues personalitats, però, segons els testimonis, quasi ni van parlar i menys sobre el tema del PP.
Així, perquè el PP, sense tenir proves de que, en un moment donat, haguessin pogut parlar sobre les corruptel•les populars. En un estat de dret, que tan defensen els peperos quan es tracta de les “seves garrofes”, sense aportar proves no és pot acusar ningú i ha una màxima en dret que “tothom és innocent fins que es demostri el contrari”. Evidentment, quan he parlat abans de corrupció, ho he dit, perquè de proves contra dirigents populars i el seu entorn, n’hi ha!
La suposada parcialitat de Garzón es deuria a que es va presentar de núm. 2 per Madrid, immediatament darrera de Felipe González l’any 1993!
Per aquella època, Baltasar Garzón era un jove jutge que va arribar a l’Audiència Nacional i que portava la majoria dels casos més sonats (més o menys com ara) Jo vaig arribar a dir d’ell: “Si es presentés per a president del govern espanyol, segur que guanyava!”. Felipe González va ser molt llest i el va saber portar allà on podia ser-li més útil. Sé suposa que li va oferir el Ministeri de Justícia. Finalment, Garzón es va quedar sense res: de jutge “estrella” a diputat “ras”. Allò no anava amb la forma de ser del jutge.
En l’etapa més difícil de Felipe González, on el PP de José Maria Aznar i IU de Julio Anguita feien la coneguda “pinça”, en els temps de “Váyase, Sr. González”, Baltasar Garzón va “descobrir” la trama GAL (Grupo Armado de Liberación, per aquells que no sàpiguen el que volia dir...)
Es va dir que Garzón estava ressentit amb Felipe González perquè, finalment, no el va arribar a fer ministre i, es clar, un càrrec així mola molt i queda molt bé als currículums (encara que ja no caldrà que el presentes en lloc)
Però d’això ja fa molts d’anys, el president del govern és José Luis Rodríguez Zapatero i l’etapa actual no té res a veure amb la darrera legislatura de González. Encara que als del PP ja els va bé recordar-ho per a intentar “treure-li els colors” al PSOE.
Però quan Zapatero va arribar al poder, es va parlar d’una nova etapa. “L’infern” particular, els socialistes ja l’havien passat. Fins i tot, Aznar ho va arribar a fer també duran la primera legislatura (per a bona part dels espanyols) que va treure majoria absoluta el segon cop que es va presentar. Després va arribar l’etapa “de petit dictador” de Josemari que va acabar amb els atemptats de l’11-M de Madrid, dos dies abans de la jornada electoral. La conducta dels membres del govern d’Aznar van portar-los al fracàs electoral i una victòria, impensable uns dies abans, de Zapatero.
Però el PP no es va saber renovar prou. El llast dels Zaplana, Acebes, Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, etc., van trigar molt a començar a deixar-lo anar. I com s’ha acabat demostrant, encara en queda molt! Segons el propi Garzón, hi ha trama que ja fa 10 anys que va començar! Així no és d’estranyar que Ana Botella surti defensant l’etapa del seu marit!!... Abans que algú l’acabi assenyalat amb el dit! És allò de “prevenir abans de curar”.
Garzón només és una excusa. Un intent de desviar l’atenció. Igual que la foto de família de família que es va fer Rajoy amb el barons populars. No cal seguir molt la política per a saber que, molts dels que van sortir a la foto, són els que ja fa temps estan intentant fer-lo fora de la presidència del partit. La “foto” del Sant Sopar (la última cena), la van fer abans de que Crist fos traït per Judes. La diferència és que a la que es va fer al carrer Gènova, de judes n’hi ha més d’un!

MANDA HUEVOS!

Federico Trillo va ser Ministre de Defensa amb el primer govern de José Maria Aznar i President del Congrés dels Diputats al segon. De l’etapa de ministre se’l recorda per l’arenga que va fer als soldats espanyols desplaçats a l’Iraq i d’origen salvadorenc amb un: ¡"Viva Honduras!” I de l’etapa de president del Congrés, per aquella vegada que, tenint el micròfon obert va dir: “¡Manda huevos!” Frases curtes, però contundents...
Com contundent va ser ahir la seva intervenció duran la compareixença del Ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo a qui, entre altres coses, li va dir que el PP trencava el pacte nacional per la Justícia i va acabar demanant-li la seva dimissió. (Manda huevos!)
Però sense cap mena de dubte, l’episodi més greu que li va tocar viure a Federico Trillo va ser en la seva etapa de Ministre de Defensa. Ho recordareu, l’exercit de Terra va llogar un avió (un Iakolef-42) per a transport d’oficials i suboficials destinats a l’Afganistan de retorn a Espanya. L’avió, que reunia unes condicions pèssimes per volar, va estavellar-se a Turquia i hi van morir 62 persones. L’episodi d’identificació dels cadàvers va ser llarg, feixuc i molt deficient per voler tancar ràpidament l’episodi. Amb les presses no es va identificar bé a bona part dels morts i les famílies, en lloc dels seus, van acabar enterrant no sé sap qui... L’oposició va demanar la dimissió de Trillo, però ell, ferm i marcial, va continuar al seu lloc. Ara, demana la dimissió de Fernández Bermejo... Manda huevos!!
I tot arranca al assabentar-se la direcció nacional del PP que el mes passat van coincidir en una cacera el ministre i el jutge Baltasar Garzón, que instrueix algun dels casos en que dirigents del PP i persones vinculades, han estat imputats. Per cert, també ha estat recusat... No hi ha proves, l’organitzador de la cacera ha dit que els va convidar personalment i per separat i que un cop allí pràcticament no es van parlar... Manda huevos!!
Sóc de l’opinió que aquesta estratègia, igual que la “foto de família” de tots els que “pinten alguna cosa al PP” (Ruiz-Gallardon em consta que no hi volia sortir), que van fer-se ahir, és una cortina de fum per desviar l’atenció (o ràfegues de disctració, si ho preferiu així) sobre els conflictes interns i externs que estan vivint. De moment han aconseguit que dels casos d’espionatge a Madrid, que quasi no en parli els mitjans de comunicació.

Tot apunta que és molt greu. Tres dels implicats ja estan a la presó per decisió del jutge Garzón i, algun d’ells està estretament vinculat amb els negocis de l’Alejandro Agag, el gendre de José Maria Aznar... Ara s’expliquen moltes coses. Manda huevos!!

Per si o per no, a partir d’ara, quan algú em convidi a un àpat (no sóc caçador, ni pescador...), per si de cas, li demanaré la llista de convidats, no fos el cas que també hi anés algun dels membres del PP implicats en escàndols urbanístics i em poguessin vincular a mi... Manda huevos!!
(Els acudits són de Ferreres al Periódico de Catalunya)

POLÍTICA SENSE POLÍTICS?

He sentit moltes vegades dir a la gent que “estan desenganyats de la política”. Més que de la política, penso, la gent està desenganyada dels polítics o de la “classe política” que és el mateix. Però jo sempre els dic: “els polítics han d’existir!”
En casos molt extrems (dictadura i anarquia) els polítics podrien ser prescindibles, encara que en la pràctica tampoc ho serien. Franco és declarava personalment “no polític”, però estava envoltat de ministres, secretaris d’Estat, subsecretaris, procuradors en Corts, etc. I a un país com Albània, on existia una dictadura del proletariat, també hi havia un president de la república, ministres, etc. També els sindicats d’ideologia anarquista tenen els seu secretari general, els secretaris sectorials, etc.
O sigui, podríem definir que “polític és aquella persona que fa política” i, segons Aristòtil, “l’home (i la dona) era un animal polític per naturalesa”.
Però és veritat que el polític (en un sentit molt ampli de la paraula) degrada la política (en majúscules) I també és cert que polítics corruptes n’hi ha tot arreu. Una afirmació de collita pròpia: “Al partit que no hi ha polítics corruptes és perquè no han arribat a tenir poder”. No obstant això, no vull dir, ni molt menys, que tots els polítics siguin corruptes. Només una minoria ho és, però aquest són prou per desprestigiar a tot un partit.
Posem, per exemple, el cas del Partit Popular, per actual, no per una altra cosa. De moment, Baltasar Garzón n’ha detingut una trentena. Ni que en fossin 300 (com la pel•lícula)... Què són si el PP té a centenars de milers d’afiliats i quasi 10 milions de votants? Evidentment, molt pocs...
Al partit socialista de l’època de Felipe González, que va ser quan més casos de corrupció van sortir, algú em podria enumerar tots els imputats? Quants en surten... 5?, 10? Molt pocs per a que algú se’n recordi dia sí, dia també d’aquells casos. El que passa és que quan surten a la llum casos de corrupció, tothom pensa que, els que hi estan per sobre, també ho han de saber o tolerar. És possible...
Per al ciutadà de peu, aquell que segueix la política, majoritàriament per televisió, li resulta increïble veure els líders dels dos partits majoritaris (PSOE i PP) tirant-se els plats al cap abans d’arribar a grans acords.
A la sessió d’ahir al Congrés dels Diputats, Zapatero, va allargar la ma al PP i col•laborar plegat per a treure Espanya de la crisi. Rajoy s’hi va negar.
Segurament, Rajoy, està molt més preocupat de com sortir de la crisi interna que pateix el seu partit, amb casos d’espies i corrupció per mitja Espanya, que de col•laborar amb el govern. És evident que, en casos així, com ho va fer abans en la lluita contra el terrorisme, a Rajoy li manca sentit d’Estat i li sobra partidisme.
Ara mateix està molt més preocupat no sortir esquitxat de tots els escàndols en que s’ha vist involucrat el PP que no de donar idees per tornar a fer rutllar l’economia espanyola.
Ah! I que no doni tant la culpa al govern sobre la pèrdua d’ocupació que bona part de la mateix la té el món empresarial i la gran banca. I la majoria d’empresaris (com els dirigents financers no són, precisament, socialistes)
Per molt que ho vulgui justificar Rajoy, ara mateix té un munt de problemes i no sabria dir quin de tot és més gros. Abans de “llançar merda” cap al PSOE ha de mirar de treure-se-la de casa!
Pot ser seria un bon moment, però davant d’un panorama així, potser caldria avançar les eleccions i buscar formar un govern amb un suport ampli de la majoria de partits, inclòs el PP, però sense Rajoy ni tots els qui ara l’envolten!

D’AMPOSTA CAPITAL A L’AMPOSTA DESCAPITALITZADA

Convergència Democràtica de Catalunya d’Amposta, ja fa uns quant anys (en plena lluita contra el transvasament de l’Ebre), va idear un eslògan per cridar l’atenció i incidir en l'opinió dels seus militants i simpatitzants per contrarestar “la marea blava” i tot allò que emanava del moviment.
Aquest lema era “Amposta Capital”. El seu màxim líder, l’alcalde d’aquella època, se’l va fer ràpidament d’ell i va fer-ne bandera de la seva reivindicació. Aquell any, el dia del bou capllaçat, alguns membres de CDC exhibien samarretes gorges amb el lema. Unes samarretes que prèviament havien repartit de forma gratuïta entre ciutadans i empresaris del municipi. No obstant, hi ha que dir-ho, predominava el color blau sobre el groc!! I això que les camisetes eren de pagament!!
També van fer dessuadores que van lluir les xiques del handbol. Igualment grogues i amb el lema d’Amposta Capital.
De vegades, l’anterior alcalde, havia de matisar que “capital” no devia entendres al peu de la lletra com a reivindicació de la “capitalitat” d’Amposta; què capital també significava “important”: Amposta, (ciutat) important!
Tanta va arribar a ser l’obsessió del avui senador d’Espanya que, al cap dels anys, i una vegada va deixar de ser alcalde, que, juntament amb un empresari de la ciutat, va constituir una empresa que portava el mateix nom: AMPOSTA CAPITAL.
Encara eren temps de bonança econòmica, on la construcció d’edificacions era la principal activitat econòmica. Els empresaris del sector, la majoria, guanyaven diners, com es diu vulgarment, “a palades”. Així no és d’estranyar que Amposta Capital, pràcticament abans de començar a desenvolupar l’activitat, ja va patrocinar el Club de Futbol Amposta.
L’edició de divendres passat del periòdic gratuït Més Ebre, publicava una entrevista amb Josep Lluís Tarazona, president del Club de Futbol Amposta i, ja fa unes quantes legislatures, regidor d’esports amb Roig d’Alcalde. Es queixava Tarazona de que el club de futbol s’havia quedat sense esponsorització, malgrat la promesa de l’actual alcalde i d’una persona que “abans era amic” (no citava el nom, però es podia entendre que parlava de Roig), els havien deixat, literalment “amb el cul al aire”. L’import per portar a les samarretes l’eslògan, era de 60.000 € anuals. La conseqüència d’això havia estat que, l’entitat, havia tingut que baixar el pressupost de la temporada amb un 30 % i, evidentment, també les fitxes dels jugadors del primer equip. I no només havia deixat de fer publicitat la principal marca, també la majoria de les empreses petites que hi destinaven 1.500 euros.
Amposta està "descapitalizada" i la conseqüència d’això la pateix l’equip de futbol, però també molts de treballadors que s’han quedat al carrer per “expedients de regulació d’ocupació” (ERO’s) u altres mesures presents pels empresaris de la ciutat.
Estem davant del final del model capitalista convergent d’Amposta?

ELS EXCESSOS DE SÁNCHEZ-CAMACHO

L’Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PPC, aliena al que està passant al seu partit a diverses comunitats autònomes: Madrid, Galícia, València, Andalusia, etc. sortia la setmana passada presentant la nova imatge del seu partit utilitzant la del president nord-americà Barack Obama amb el lema: “La il•lusió i la confiança”. Caldria veure si els populars catalans compten amb el beneplàcit d’Obama per fer-ne us de la seva figura, cosa que dubto!
Avui mateix, la líder del PP a Catalunya, signa un article al Periódico de Catalunya amb el títol de “En record de Julia”, on lloa el paper de la difunta Julia García-Valdecasas, de la que arriba a dir: “Va contribuir de forma rellevant a reforçar el paper de Barcelona i de Catalunya al món”. Tal afirmació em sembla un xic exagerada. A l’exministra del govern d’Aznar i exdelegada del govern central a Catalunya, no li vaig sentir mai una paraula en català (ni tampoc li vaig sentir dir que ho fes en la intimitat) Tampoc mai li vaig veure un gest amb defensa de Catalunya, ni del català, ni dels valors que representen la nostra nació. Més o menys com la majoria de dirigents del PPC, inclosa la pròpia Sánchez-Camacho!
Una dita castellana diu: "Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces".

CORPORATIVISME

Avui diumenge el Periódico de Catalunya entrevista a Carlos Carnicer, president del Consell General de l’Advocacia.
En la entrevista, i tot parlant del tema jutges i la vaga que aquest col•lectiu té prevista, Juan Carlos Rosado, l’entrevistador, li pregunta: “Hi ha més motivacions corporativistes que professionals en el pols que estan mantenint els jutges amb el Govern central?” I respon el Sr. Carnicer: “Jo no tinc constància de quines són les seves verdaderes intencions. Per començar, no es pot parlar de jutges en general. Hi ha dos sectors ben diferenciats que s’arroguen alguna mena de representació per anunciar una vaga: l’encapçalat per alguns jutges degans i el de les associacions judicials. Jo crec que els jutges espanyols són corporativistes i que, a més a més, el seu òrgan de govern (el CGPJ) ha fomentat el corporativisme. Bé, excepte l’actual, que acaba d’entrar.
Arribar al final d’aquesta afirmació tan contundent, jo gosaria preguntar: Hi ha algun col•lectiu que no sigui corporativista? Per a no ser-ho cal tenir una cosa que es diu “consciència de classe” (no s’ha de confondre classe amb ‘classista’; llavors ja estaríem al corporativisme) Tenir consciència de classe vol dir que tothom és igual, sense diferencia estaments socials, nivell educatiu, treball, etc. Molt pocs poden dir-ho. Afortunadament encara hi queden alguns sindicats: UGT, CC.OO, CNT, CGT, etc. que ho poden dir. Potser no tots els seus afiliats ho siguin, però si en una gran majoria.
Uns posaré un exemple clar i entenedor. A l’empresa on jo treballo, en les passades eleccions sindicals a la província de Tarragona, s’hi van presentar 6 sindicats i una associació professional. Aquesta darrera, més un sindicat, clarament corporativistes. Els sindicats van ser: CC.OO, UGT, CGT, CSIF, SIAT-USO I GESTHA. Més enllà de la ideologia que pugui tenir cadascú d’aquest sindicats, GESTHA (les seves sigles volen dir Gestió d’Hisenda), és totalment corporativista, ja que fora del col•lectiu que integra els que ara s’anomenen grup A2 i abans grup B, no treuen vots de ningú més. Només defensen els seu “estatus” i la seva aspiració es cobrar com els del grup A1, o sigui la seva equiparació sense tenir que passar les pertinents oposicions. I la associació professional, també corporativista, és l’Associació Professional d’Inspectors d’Hisenda (o sigui, l’estament més alt, el grup A1) Penso que sobra qualsevol comentari.
Però el “colmo”, és que, només fa unes setmanes em va arribar un correu (bé, de fet ja me’n va arribar un altre fa unes mesos), d’un sindicat que pretén agrupar el grup C2, o sigui, els que abans eren els auxiliars administratius! I què defensaran? Sé suposa que només aspectes que els hi toquin molt de prop...
En canvi, els altres sindicats (alguns d’ells propi dels funcionaris i, fins i tot, de la pròpia Agència Tributària), a l’hora de negociar amb l’administració de Madrid, negocien qualsevol aspecte relacionat amb qualsevol grup, ja sigui l’A1 (que de fet no cal, ja que la pròpia administració ja té cura per ells!), l’A2, el C1,... o el D, que són els ordenances, porters, telefonistes, etc.
La diferència entre els uns i els altres és, a la meva manera d’entendre les coses, molt important!

REDADA A AMPOSTA?

Encara tinc poca informació, però per la que disposo, ahir per la nit als voltants de 2/4 de 2, diverses patrulles dels Mossos d’Esquadra van acordonar els carrers Canadà, Murillo i Amèrica, a l’altura de la cafeteria Twister. Aquest local, regentat per un una “santjaumera”, està molt freqüentat per romanesos i, fins i tot, joves de raça gitana.
No sé si serà per això, però aquest matí, sobre 2/4 d’1, anava circulant per l’avinguda de la Ràpita, quan he vist un càmera i una periodista de TVE. M’ha sorprès veure’ls, ja que avui, a Amposta, no hi ha cap esdeveniment, llevat l’obra de teatre que el grup Dagoll Dagom representarà aquesta nit al local de la Lira Ampostina. Així que m’ha fet pensar que és el que podien fer per Amposta.
Possiblement, les dues coses estan relacionades. I, Televisió Espanyola no feia més que donar la notícia sobre els que es va produir anit.
Seguiré informant quan pugui ampliar la notícia.

MÉS MADRID!

El passat 27 de gener, en la entrada que feia aquí mateix amb el títol de “Hipotètic desenllaç dels espionatges de Madrid”, donava les meves hipòtesis de com es podia acabar la investigació.
Sobre la que va obrir el PP, a instàncies del seu president Mariano Rajoy i que tenia com a instructora a la seva secretaria general Maria Dolores de Cospedal, deia: “La investigació oberta a instàncies de Mariano Rajoy, difícilment farà públics els resultats”. Si ens atenem als fets, ja no és que no es faran públics, sinó que, “oficialment”, no hi ha cas, ja que, finalment, la direcció del PP va encarregar a Esperanza Aguirre (la principal sospitosa de tot aquest enrenou) Hi ha una dita popular que diu: “Posar a la rabosa a guardar les gallines!”. Així que, l’Assemblea de Madrid és, oficialment, qui ha de investigar la trama de l’espionatge o l”Espegate” com diuen alguns mitjans de comunicació. Avui mateix han començat els treballs que ha de resoldre la trama. Sobre els resultats d’aquesta investigació deia el mateix dia: “...El resultat de la investigació del govern de la capital conclourà que no hi ha cas o que la culpa és dels socialistes madrilenys...”. De moment, Dña. Esperanza ja ha tirat merda sobre els socialistes en la persona de Narcís Serra en la seva etapa de Vice-president del govern de Felipe González. Cal recordar que Serra va dimitir... Dimitirà Aguirre? I Granados? I González? Ho poso seriosament en dubte.
De moment, el diari Público d’avui desvela un altre possible cas: El del cunyat de Ignacio González que va ser el promotor d’un camp de golf”. Ahir mateix el vice-president madrileny negava qualsevol tracte de favor cap els seus familiars. Però és que a la trama també està Pablo González, germà de D. Ignacio.
Així que la investigació continuarà, jo seguiré opinant i fent el me particular seguiment i la vida també continuarà. I quan dic “la vida” em refereixo als negocis (més o menys clars) de tota aquesta gran família de “genovesos” que si per alguna cosa volen manar, és per poder fer els seus negocis sense, demanar-los comptes, sigui una mica més difícil que ara. I ara, en vista dels resultats, ja és prou difícil... I si no fos així hi hauria a la presó molta més “purrialla”!
L’acudit el Publica l’edició del Periódico d’avui i és del humorista Ferreres.

QUÈ NO HO HAGEM DE LAMENTAR!

Quan se passa sovint per la mateixa carretera, un sé n’adona de qualsevol novetat que hagi. En canvi, aquelles coses que hi són allí des de fa temps, poden passar totalment desapercebudes als ulls del conductor.
Realment, el motiu que em porta a escriure aquesta entrada és per donar a conèixer una situació perillosa i que podria comportar conseqüències fatals (esperem que no!)
Es tracta de la manca d’il•luminació a la rotonda que hi ha a la carretera d’Amposta a Santa Bàrbara, tot just al desviament de la carretera nova de Freginals. Aquesta rotonda, des de la seva construcció i fins fa menys de dos mesos, estava perfectament il•luminada. De sobte, un dia, me’n adono que estava a les fosques. Vaig donar veus per a que posessin en avís als responsables de la via (Dep. de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya) Un d’aquests avisos el vaig donar al regidor de governació de l’Ajuntament d’Amposta. Abans d’ahir, seguia igual. Una rotonda sense il•luminar per la nit i sense gaire senyalització (com és el cas d’aquesta) resulta ser un dels punts més perillosos en que es pot trobar un conductor. Sobre tot quan està precedida d’una recta (la hi ha quan vens de Santa Bàrbara), on es cotxes solen agafar altes velocitats i, després, els resulta molt difícil frenar a temps.
Ahir vaig veure unes marques de pintura fosforescent sobre el ferm de la carretera i també algunes estaques pel costat de la cuneta. Fins i tot, quan ja me’n anava cap Amposta, dos operaris amb les armilles reglamentàries, prenien mesures a la petita rotonda de Vinallop (avui encara n’he vist un amb un aparell de mesurar) Tot això em va fer pensar que l’arranjament de la carretera ha de ser imminent. Ignoro si ja ha sortit a licitació pública o en quina fase es troba el projecte. Però és bona senyal quan es veu gent que estant fent mesurant i fent marques.
De totes formes, des de PADESA Roquetes (o l’antic escorxador de Fabra) fins la rotonda, hi ha un condicionant: els arbres. Plàtans que ja tenen diverses dècades (jo sempre els he vist i en tinc 5) i una quantitat significativa. No sé si els afectarà o no. Replantar-los a un altre indret i que brotin, ha de ser pràcticament impossible.
Però els usuaris d’aquest tram, agrairem que es faci el més aviat possible. Ja fa anys que sofrim “en silenci” les cues a l’arribar a Tortosa, sobre tot a les hores punta (encara que de cues sempre n’hi ha de més llargues o més curtes...) I és igual sortir de casa a les 7:45 (agafes la cua dels que han d’entrar a treballar a les 8 o els que entren a l’institut) que a les 7:55 (quan ja ha passat l’hora més crítica) L’hora d’arribada al treball és la mateixa.

LA INDÚSTRIA DE LES TERRES DE L’EBRE

La setmana passada, el prestigiós professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona Germà Bel, de les Cases d’Alcanar, va presentar un estudi econòmic de les Terres de l’Ebre per encàrrec de la Generalitat de Catalunya.
Entre les conclusions a que va arribar, en destaquen dues: la implantació industrial es similar a la resta de Catalunya i està molt diversificada.
No seré jo qui discuteixi els resultats d’un estudi com el que ha fet l’amic Germà (puc dir-ho així per que el conec de quan tenia vint i pocs anys), però potser caldria matisar alguna cosa.
De les 4 comarques ebrenques, la menys industrialitzada és la Terra Alta i la que més, la Ribera d’Ebre. Però aquestes dades són un tant enganyoses. L’elaboració de vi, una de les principals fonts d’ingressos dels terraltins, és agricultura o indústria Evidentment es tracta d’indústria (indústria agroalimentària) I pareix que any rera any vagi a més.
En el cas de la Ribera d’Ebre el panorama és molt diferent. Unes poques indústries “fan pujar” la mitjana de forma considerable: les nuclears d’Ascó i les químiques de Flix i Riba-roja d’Ebre.
On si que està molt més diversificada la indústria és a les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Però també es pot matisar molt aquesta afirmació. Normalment, els polígons industrials, es concentren a les poblacions més importants: Campredó i Catalunya Sud a Tortosa (i l’Aldea), Tosses i l’Oriola a Amposta, Valldepins a Ulldecona, la Sénia, Camarles, el Salt a la Ràpita, etc. Però la implantació d’indústria arribada de fora (ja sigui d’inversió estrangera o nacional) és molt minsa en alguns d’aquest polígons. Així, s’hi ha acabat implantant la indústria local, tallers, etc. Seria el cas d’Amposta i la Sénia.
La Sénia, a més a més, té una indústria molt poc diversificada, massa depenent del sector mobiliari. Així, les crisis, que són cícliques, afecten a la Sénia de forma molt més important que a altres pobles. Del meu record, sé de moltes empreses que van acabar tancant i d’altres que van renéixer de les seves cendres (com a Vinaròs, comarca del Baix Maestrat –País Valencià-) A Ulldecona i Santa Bàrbara, en menor mesura, també hi ha hagut, tradicionalment una indústria del moble important.
Santa Bàrbara sempre havia estat el referent en la indústria del botó. Bona part d’aquesta indústria era de capital japonès. Als anys 70 i 80, era tant potent que donava treball a diversos centenars de joves del poble i d’altres del voltant. Fins i tot es va d’haver de canviar les dates de la festa major per adaptar-les a l’època de vacances d’aquestes fàbriques. Avui en dia, després del tancament de la Toar, ja no hi queda cap fàbrica oberta dedicada a la manipulació del nacre o poliester destinat a la producció de botó.
Però com deia ahir mateix, manca més inversió forana. Cal la implantació d’indústries potents, tecnològicament avançades i que puguin ofertar llocs de treball especialitzats.
Tot això sempre s’ha de fer amb col•laboració de la universitat que hi ha implantada al territori (la Rovira i Virgili) i els altres centres formatius que caldria que impartissin cicles formatius destinats a aquesta indústria.
Seria també desitjable que els nostres universitaris, els que surten més preparats a l’hora d’afrontar el món laboral poguessin treballar sense caler desplaçar-se a Barcelona o a altres indrets on, tradicionalment, s’han col•locat les indústries o centres de direcció.

MARTA DEL CASTILLO CASANUEVA SEGUEIX DESAPAREGUDA.

AEROPORT, SI O NO?

La Generalitat de Catalunya va anunciar en el seu pla de transports 2009-2015, la construcció d’un aeroport per a les Terres de l’Ebre que es situaria al terme municipal de Roquetes.
Les lògiques expectatives que pot crear una infrastructura així, contrasta amb l’opinió d’alguns agents socioeconòmics del territori que no el veurien en bons ulls. Segons l’opinió d’aquests ‘experts’, un dels principals motius d’oposició seria que hi ha d’altres prioritats abans de construir una infrastructura aèria. Ràpidament va sortir el Delegat del Govern a les TT.E. per a dir què, efectivament, hi ha d’altres prioritats i que ningú ha dit que un aeroport ha de ser la primera.
Jo voldria dir diverses coses. La primera és que si el govern ens vol construir un aeroport, benvingut sigui. Tot allò que pugui arribar al territori i que signifiqui una millora substancial, penso, és positiu.
Els 27 milions d’euros d’inversió en que s’ha xifrat el cost de la infrastructura, sense haver vist el projecte, crec que es tractaria d’un petit aeròdrom per a petits avions particulars o aerotaxis, sense capacitat, lògicament per a avions comercials.
També penso que, avui per avui, un aeroport no és necessari. Per a ser-ho, caldria tenir un estudi sobre possibles usuaris. I per a crear usuaris, a més a més d’haver una necessitat, cal que hagin unes expectatives.
Però caldria fer una pregunta: Les Terres de l’Ebre, volem créixer realment? I si la resposta és afirmativa, una altra: A quin cost?
Per més que ho penso, les Terres de l’Ebre no disposem d’una indústria forta que faci que puguin arribar possibles compradors, ja siguin de la resta d’Espanya o de l’estranger per a fer negoci amb els nostres empresaris. També es podria destinar a persones acomodades que vinguessin al nostre territori per passar-hi una temporada de vacances. Però més enllà d’uns pocs hotels (ara mateix se me’n acudeixen un a Xerta, un a Alcanar Platja, un altre a Ulldecona i un a Tortosa), no tenim la capacitat d’absorbir gaire turisme i més si parlem d’u n turisme que vingui demandant una oferta pròpia de qualitat.
I no és que les Terres de l’Ebre no tinguéssim potencial (jo sempre ho he defensat), sinó la oferta necessària i diferencial que no puguin donar uns altres indrets. Més enllà d’algunes rutes locals i alguns esforços que s’estan fent des dels consells comarcals, ens trobaríem amb els mateixos tòpics de sempre: sol i platja. I per això només ens cal fixar on es concentren la majoria d’allotjaments turístics: al litoral. Poblacions com l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre o la Ràpita, concentren la major part de les places hoteleres disponibles. Manca potenciar el turisme interior. En donaré uns pocs exemples: la ruta del vi de qualitat centrada, en part, amb l’arquitectura de César Martinell. La de les pintures rupestres amb la construcció de més centres d’interpretació, lligada a una xarxa de museus que puguin complementar amb altres troballes, la vida quotidiana dels nostres avantpassats.
El mateix passaria amb la indústria. Caldria implantar una indústria lligada a les noves tecnologies (I+D+I: investigació científica, desenvolupament i innovació tecnològica)Però per tot això manca una inversió pública i privada que, ara per ara, no tenim.
Llavors, el futur aeroport, ja no seria una infrastructura que plantegés dubtes. Seria una solució per aquells que voldrien venir al nostre territori i, segurament, d’aquells d’aquí que voldrien oferir les nostres marques de qualitat per tot el món!

DEROGACIÓ DEL DECRET DE SEQUERA (Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Després de quasi dos anys d’haver entrar en vigor, el passat dimarts 13 de gener, el Govern de la Generalitat de Catalunya, va derogar el decret de sequera. Les abundoses pluges que van caure sobre Catalunya a partir del maig passat (just quan ho havia de fer per a que no es portessin a terme les mesures de la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes d’aigües de Catalunya) i en la resta de l’any i que han continuat aquest 2009, fa que la situació d’exepcionalitat hagi passat. Encara que els pantans de les diferents conques internes del Principat fa temps que estan en un límit més que raonable, la zona de Girona (pantà de Boadella, conca del riu Muga –l’Alt Empordà-), era deficitària perquè les pluges, allí, no havien estat tant beneficioses. Però les darreres aportacions hídriques fan que, finalment, s’hagi pogut derogar el decret. A principis d’aquest anys, la mitjana d’aigua que acumulaven els pantans catalans s’apropava al 80 % de la seva capacitat, mentre que el maig passat era al voltant del 15 %. Actualment, destaquen el de Susqueda (el que té una major capacitat d’emmagatzement) amb un 79,79 %, seguit del de la Baells amb un 95,66 %, del de Sau amb un 67,21 i el de la Llosa del Cavall amb un 88,20 %.
Si a més, tenim en compte que als Pirineus la pluja ha estat en forma de neu i que els gruixos són més que considerables (equivalen a 561 Hm3 d’aigua), quan arribi el desglaç de la primavera, els rius portaran un cabal abundant que faran pujar un altre cop les reserves d’aigua de Catalunya. Cal esperar que, al menys, en aquests propers dos anys, no hi hagi cap amenaça de transvasament de l’Ebre i que, per llavors, les dessaladores previstes estiguin ja funcionant amb normalitat per garantir aigua suficient al Camp de Tarragona i, sobre tot, a Barcelona i la seva àrea d’influència.
Pel que fa a la valoració de la derogació del decret, he de dir que, si l’aigua està garantida, no es necessari que estigui més temps en vigor. O sigui, n’estic d’acord amb que es doni per enllestit el decret. Un altre tema és l’ús que faci d’aquest aigua. És trist veure com fonts com les de Montjuïc de Barcelona o d’altres poblacions, estiguin seques i no compleixin la seva funció ornamental, atractiu turístic, recreatiu (com és el cas de la que està al parc de la Ciutadella de Barcelona), etc. També resultava una mica xocant que no es poguessin rentar cotxes particulars amb aigua potable i en canvi si es pogués fer als rentadors de les empreses que es dediquin a aquest tipus de negoci. Ara, amb la derogació del decret, totes aquestes prohibicions, quedaran sense efectes i per tant, ja es podrà regar jardins, omplir piscines, rentar cotxes, etc.
El que no em sembla bé és l’oportunitat perduda, sobre tot pels d’alguns ajuntaments, de no prendre mesures per emmagatzemar l’aigua de pluja que es pogués utilitzar per a substituir l’aigua potable en tots aquests casos. No seria, per exemple el cas de Barcelona que, segons anunciava el Periódico de Catalunya del dia 29 d’agost, la capacitat de recollida i emmagatzematge creixerà un 83 % en tres anys (en la actualitat passa dels 400.000 m3) La sequera de l’any pasta va ser un toc d’atenció important a les administracions, però també als particulars de que l’aigua és un be escàs i que qualsevol dia podem tenir problemes. I era, precisament ara, quan la gent havia pres més consciència sobre l’estalvia i la reutilització, quan calia adoptar mesures complementàries als tradicionals pantans i desaladores.
Una d’aquestes mesures que caldria prendre, és l’aprofitament de l’aigua de la pluja que cau a les ciutats i als pobles. Paris seria un exemple a seguir. Els primers passos per a guardar l’aigua es remunten al segle XIII. Per tota la ciutat funciona un sistema de drenatge per a recollir l’aigua de la pluja i, després, per un complex sistema de canals existent sota les principals avingudes, porta l’aigua fins a grans dipòsits on s’emmagatzema. En la actualitat hi ha més de 2.000 quilòmetres de túnels. Part d’aquest aigua acabarà sent aigua potable per al consum humà i la resta es podrà utilitzar per al rec de jardins i neteja de la via pública.
La mesura, en petita escala, també es podria aplicar en urbanitzacions i cases particulars. L’ús de cisternes per acumular l’aigua de pluja era habitual a moltes cases fins la segona meitat del segle XX. Aquest aigua serviria per usos domèstics no de boca, es a dir, per rentar els plats i la roba, dutxar-se, regar els jardins, etc.