IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (II)

Dintre de l’apartat de idees imaginatives per a superar la crisi, he d’informar-vos sobre una que apareix avui el Periódico de Catalunya: una espècie de caixer automàtic per a subministrar llet al detall.
Amb aquesta idea, que ja s’ha posat a la pràctica, s’aconsegueixen dues coses: abaixar el preu (ja que no es cobra l’envàs) i, precisament, al no anar envasada, no cal reciclar-lo. És una de les tres ‘R’ per evitar el consum d’envasos: Reducció, reutilització i reciclatge.

LA CAMARGA

Ahir vaig veure el documental “La Camarga” del realitzador ampostí Santi Valldepérez. Encara que feia molt de temps que n’havia sentit parlar, fins ara no havia tingut l’ocasió de poder gaudir d’un documental excepcional. I ho vaig poder fer perquè el mateix autor me’l va fer arribar, cosa que li agraeixo públicament el detall.
Per aquells que no coneguin la Camarga, cal dir en primer lloc que aquesta zona s’ubica a la desembocadura del riu francès Roine que forma un delta molt paregut al de l’Ebre. Fins ara no coneixia molts de detalls del documental. Una mica l’argument que va de famílies originàries del delta de l’Ebre que van anar a treballar a França, sobre tot a plantar arròs i es van quedar a viure allí. I també que hi sortia un jove cantant jotes en francès. Quan li vaig explicar a mon pare, aquest em va dir de seguida: Vicent! I és veritat, era Vicent Muñoz, fill de Valer (Valeriano) de la Galera i Rosita d’Amposta.
El documental té com a punt de partida el delta de l’Ebre. El “cavero” Amado Cebolla entrevista a dones i homes que van anar a treballar i que després de “fer la temporada” retornaven a casa. Era el grup més nombrós de la gent que marxava a França a treballar. I acaba a França entrevistant als que s’hi van quedar i van arrelar en terres franceses. Va ser el cas dels pares de Vicent i del seu germà gran, Homer.
Però al mirar-lo, les sorpreses anaven sortint un darrera de l’altra. Moltes de les persones que hi sortien, sobre tots els d’Amposta, eren gent que coneixia i als que havia parlat en innumerables ocasions, sobre tot de política. Alguns d’aquests, com ara Juan José Fuster, fill de Cervera del Maestre i casat a Amposta, més conegut per Calaix, ja són morts. També a les fotografies de l’època hi vaig poder reconèixer gent vinculada a la Galera, un poble que no es cita, però que també hi es present encara que de forma “passiva” al documental.
Algunes de les coses que es contàvem en resultaven familiars i les comparteixo totalment. També em sonaven alguns indrets, fins i tot, hi vaig estar en un dels llocs que s’esmenta: Domaine de Boisviel.
Boisviel, en la seva època d’esplendor (queda clar al documental que tots aquests llocs avui estan abandonats), era un mas dividit en dues parts: el Nord i el Sud. L’antic propietari l’havia repartit entre els seus dos fills. Els meus pares anaven en una colla de Santa Bàrbara i treballaven per al patró del N. En canvi al S hi anava gent de la Galera. Pareixia un poble! Hi havia quasi de tot: escola, cantina, camp de futbol, sirena per anunciar l’hora de posar-se a treballar i plegar, etc. Unes furgonetes equipades proveïen de menjar a la gent. Recordo una que venia queviures que al seu propietari li deien Tito i parlava castellà, que era una cosa important per entendres. Però n’hi havia que portaven carn, pa... Fins i tot un carnisser musulmà portava carn “especial” per als de la seva confessió. Alguna vegada hi havíem comprat. I de tant en tant alguna parada ambulant que venia productes de marroquineria...
També hi vaig reconèixer gent a les fotografies que hi sortien. En una d’elles s’hi poden veure els germans Homer i Vicent i la seva cosina de la Galera, Tere.

AMPOSTA ACOLLIRÀ LES FASES D’ASCENS A LA DIVISIÓ D’HONOR DE HANDBOL FEMENÍ

El cap de setmana de després de Pasqua, entre el 17 i 19 d’abril, Amposta acollirà la primera fase d’ascens a la divisió d’honor del handbol femení estatal.
Els equips que jugaran aquesta lligueta són l’amfitrió, l’Amposta, camió del seu grup, el Castro Urdiales de Cantàbria (també primer de grup), el San Sebastián de los Reyes (segon de grup) i el Tenerife (tercer classificat del mateix grup de l’Amposta)
És la quarta vegada consecutiva que l’Amposta sènior femení de handbol participa a la lligueta d’ascens sense haver aconseguit pujar mai. Aquest any tindrà una oportunitat d’or per a fer-ho.
A veure si és possible que per a la temporada que ve 2009-2010 podem veure al nostre pavelló a les millors jugadores estatals en aquest esport. Ànims Amposta!

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI

Aquest matí he escoltat a la ràdio (Cadena SER) que davant la crisi i per tal de no perdre la clientela, hi ha restaurants que ofereixen un menú sense fixar preu i que sigui el propi comensal que l’estableixi. Es a dir, que el client doni la “voluntat”. He escoltat dos exemples: un de Valladolid i un altre de Barcelona. Es veu que el de Valladolid dona un sobre per a que el client, de forma anònima posi dintre el que ell bonament creu que val el dinar. Fins ara no hi ha hagut ningú que hagi deixat el sobre en blanc!
No fa gaire, vaig posar una entrada que un restaurant de Tortosa, de la zona de Ferreries oferia menús a 1 i 2 euros i encoratjava a anar-ho a provar. No sé si hi va anar algú. Seria bo de que contés l’experiència.
Evidentment, en crisi o no, quantes vegades em anat a un restaurant i al sortir-ne em pensat que “ens han aixecat la camisa”. Segur que, pel que hem menjat, si ens haguessin demanat la voluntat, hauríem acabat pagant menys del que pujava la nota.
Una vegada em van explicar una manera de pagar el que és just. Us la explicaré: Quan es demana el que val i l’altre et respon “la voluntat”, es tenen que portar bitllets petits i sé li van donant poc a poc. De manera que arribat a un moment, per cada bitllet que li dones, cal mirar-lo als ulls per veure-li l’expressió. Quan l’altre ja es considerarà “ben pagat”, segurament podrem veure al seu rostre un somriure de satisfacció. Llavors li retirem el darrer que li em dipositat a la ma. Serà el preu just del servei que ens ha ofert!

EL CENTENARI D’UNA CIUTAT

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
L’any passat, Amposta, commemorava el centenari de l’atorgament del títol de ciutat que li concedí el rei Alfons XIII. Els actes de la celebració van començar el 24 de maig amb l’escenificació de l’arribada de qui era l’alcalde l’any 1908, Joan Palau i Miralles, travessant l’Ebre amb una barca. Palau no venia sol, “l’acompanyaven” dues bones noticies: la concessió reial del títol de ciutat i la construcció d’un pont sobre el riu.
Els actes de clausura tindran lloc el proper dissabte 23 de maig amb la recreació d’un mercat de l’època per la zona del casc antic, a tocar de la casa consistorial i amb presència de diversos artesans de les nostres terres. Al voltant d’aquest mercat s’hi faran tota una sèrie d’activitats com escenificacions de petit format, visites guiades, etc. Per apagar la set o fer un mos, també s’instal•larà una zona de tavernes similars a les de fa un segle.
Les dues primeres dècades del segle XX van ser crucials per a la nostra ciutat. Es passava de ser un poble on no hi havia pràcticament cap element arquitectònic remarcable (si exceptuem les restes del castell de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, a la mateixa llera del riu i la torre de la Carrova a 3 km. d’Amposta seguint la carretera de Tortosa) a posar les bases del que seria una Amposta moderna i pròspera. En aquella època, fruït d’una agricultura força generosa basada amb el conreu de l’arròs, es construeixen les cases modernistes situades, sobre tot, a l’avinguda de la Ràpita, el que és, encara avui, el seu carrer principal. Amb el creixement demogràfic de la “nova” ciutat, enrera quedaven el nuclis històrics del Grau i la Vila, així com d’altres barris menors, els més propers al riu i on, històricament, s’havia desenvolupat la vida social. Cal recordar que la denominació de Grau, és indicatiu de barri pescador (Grau de Castelló, de València, de Sagunt, etc.)
Però sense cap mena de dubte, el principal avenç per la ciutat va ser la construcció del pont penjant. Amb el nou pot, que no va començar a construir-se fins 1917 i que acabà el 1921, es donava una solució permanent al problema de creuar el riu més avall de Tortosa. A la dècada dels 70 es construí un altre pont de 4 carrils per fora de la ciutat per substituir l’antic, que ja quedava un tant desfasat. Però no va ser fins l’any passat que s’iniciaren les obres de construcció d’un altre pont molt més avall d’Amposta i que acabarà unint les poblacions de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja.
L’avenç que va significar el nou pont va ser inqüestionable. Amb ell, les comunicacions entre el Nord i el Sud es podien fer amb línia recta, sense caler desviar-se per Tortosa.
Continuant amb els actes de celebració que fins ara s’han dut a terme, divendres 21 de novembre, a l’auditori de la Lira Ampostina, tingué lloc l’espectacle “Amposta, cent anys de ciutat i de música”, que va ser alguna cosa més que un concert, amb gran èxit de públic i crítica.
El segon cap de setmana de desembre, aprofitant la fira de Santa Llúsia, al vestíbul de l’edifici consistorial, va fer-se una petita exposició de vestits de l’època; un aperitiu de la gran exposició que es farà el mes que ve i que serà la culminació d’un taller de confecció on hi participen diverses modistes locals. A la mostra es distingien entre els vestits de festa que portaven les famílies benestants i els de la gent de classe més humil i també els uniformes escolars de les nenes i nens.
Però un dels actes més significatius i del que més temps es podrà gaudir, és l’exposició que va inaugurar-se dissabte 14 de febrer. Sota el títol de “Amposta 1908, crònica d’un temps”, al museu comarcal del Montsià, es pot visitar una complexa exposició que jo dividiria amb 4 parts: els plafons informatius amb imatges d’aquella època, les vitrines amb objectes antics, una projecció de retrats i un reportatge on hi surt gent gran contant records i anècdotes de la seva joventut.
La culminació dels actes del centenari tindran lloc el cap de setmana del 23 i 24 de maig. Les venedores i venedors aniran amb la roba que s’usava ara fa tot just un segle. Fins i tot està pensat que les autoritats municipals també puguin lluir els vestits apropiats per un acte tant rellevant.
La intenció de la Regidoria de Cultura és la consolidació d’aquest mercat. Fins ara, a altres pobles, existeixen recreacions de mercats d’altres èpoques; iber a Alcanar, romà a Traiguera, medieval a Ulldecona, moro a Móra d’Ebre, renaixentista a Tortosa, etc. Però de les característiques dels que es vol fer a Amposta, sembla que no hi ha precedents.

L'HORA DEL PLANETA. AQUESTA NIT DE 20:30 A 21:30 APAGA ELS LLUMS DE CASA

OPORTUNISME, HIPOCRESIA, AMNÈSIA, POCA VERGONYA... O TOT PLEGAT

Acabo d’escoltar unes declaracions per Catalunya Ràdio on, Felip Puig, Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, qualificava de “covardia” l’actitud del president de la Generalitat José Montilla per no haver destituït Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior i Relacions institucionals pels incidents de la setmana passada entre els Mossos d’esquadra i els estudiants anti-Bolonya.
Arribat a aquest punt, igual com passa amb el cas del Iak i Trillo, que no vol assumir cap responsabilitat per la mort de 62 oficials i suboficials de l’exercit espanyol, Felip Puig pareix tenir amnèsia de les seves actituds del passat i també les del seu partit.
Aquesta mateixa setmana em deia un vell socialista (més pels anys de militància que per edat) que “en aquest país es practica poc la cultura de la dimissió” . Felip Puig, si tingués una mica de decència política i fos menys pocavergonya, faria molts anys que es dedicaria a una altra cosa que no fos la política activa.
I jo pregunto: Quins mèrits ha fet Puig per estar al lloc on està? Jo us ho diré en molt poques paraules (crec que no té mes mèrits que aquests). Ser un lleial lacai de Mas i haver estat a disposició del partit sempre que se li ha demanat.
Felip Puig quan havia de votar en contra del transvasament de l’Ebre en el plenari del Consejo Nacional del Agua com a representant que era, ja que en aquell temps era el conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, una “oportuna” indisposició va fer que no pogués assistir-hi. Us en recordeu? Des de llavors, se’l coneix com Felip “Fuig”. No és hipocresia i oportunisme el que té Felip Puig en aquests moments. Jo entenc que la memòria és molt selectiva i que no se’n vulgui recordar de les ficades de pota dels seu passat. Però com tots els polítics, en té i mai ha dimitit ni l’han cessat!
Sobre les declaracions de que “els Mossos estan mal dirigits”, només recordaré dos fets puntuals viscuts per mi en el transcurs de les mobilitzacions en contra del PHN. Les dos situacions van passar a Amposta. En la primera, el llavors President de la Generalitat Jordi Pujol inaugurava una connexió de banda ampla a l’Institut Montsià. Als manifestants ens van situar darrera d’unes tanques al davant mateix. La imprudència va ser fer baixar Pujol pel costat dels manifestants en lloc de fer-ho per l’altra banda de cotxe. Jo que estava a primera fila vaig poder notar la pressió dels de darrera en el moment de sortir el President. Una mica més van per terra les tanques i la multitud va a parar damunt de Pujol. L’altra va ser quan també l’expresident va anar a inaugurar les noves oficines de l’empresa Medesa, a la mateixa entrada d’Amposta segons vens de Santa Bàrbara. Aquell dia els manifestants es van situar, també darrera les tanques, als dos costats de la carretera i Pujol havia de passar tot just pel mig. Curiosament ningú va tenir la precaució de lligar-les entre si, tal com si que s’havia fet pel matí a Ulldecona. En aquell temps els ànims estaven molt més alterats que en altres cops. A l’arribar el cotxe presidencial, els manifestants van trencar els cordons de seguretat i van arribar fins el cotxe que portava Pujol. Aquell dia no sé sap del tot cert el motiu perquè no en va passar una de més grossa... Al cal d’un temps em vaig trobar a un amic mosso que aquell dia era el responsable d’un dels escamots de protecció de Pujol. Tot just vàrem coincidir i, fins i tot creuarem unes paraules. L’amistat ens venia d’uns anys abans. Em va fer una revelació força interessant: “Va ser un error estratègic fer passar a pujol pel mig de dues fileres de manifestants”. No hi van haver dimissions ni cessaments. En canvi, el president es va jugar la seva integritat física...

SOBRE LA MANIFESTACIÓ DE MADRID CONTRA L'AVORTAMENT

És difícil veure a la dreta dividida. Només cal observar les paperetes d’escrutini quan un s’apropa a un col•legi electoral per observar que l’esquerra està composada de partits i partidests, mentre que la dreta la conforma, principalment el PP i alguns d’extraparlamentaris, però pocs.
Diumenge que ve, en canvi, si es dividirà. Una bona part dels electors (inclosos els dirigents del partit) no donen suport a la manifestació que es farà a Madrid contra l’avortament lliure que vol aprovar el govern actual. Suposo que, malgrat tot, encara hi ha diferència entre els ultracatòlics i els que no són practicants o només es limiten a complir amb els principis bàsics de la religió catòlica.
També es va dir que la protesta la volien portar fins les professos de Setmana Santa posant-se els confrares un llaç blanc (com els que es posen per la lluita contra la SIDA, el terrorisme, la violència de gènere, etc.) Tot plegat ho trobo un gran disbarat. Després, els catòlics, diuen que no volen mesclar religió i política (?) Quina absurditat tant gran!
Segurament que si els hi preguntes si són polítics, la majoria et contestarien que “no”. No obstant, farien tot el que estès a les seves mans per fet caure qualsevol govern d’esquerres...
És una contradicció la declaració de protecció de la vida que diuen que fan quan demanen la protecció del fetus i, en canvi, no diuen ni “piu” de l’aplicació de la pena de mort ni condemnen els règims repressius i absolutistes com el de Franco. I no només això, van col•laborar amb ell i van ser còmplices de les atrocitats que van cometre sobre les vides de molta gent: assassinats per pistolers de la FALANGE, ajusticiats, nens separats dels seus pares biològics i lliurats a famílies benestants adeptes als ideals de l’època.
I al Papa, pel tema del condó, li han sortit detractors i també ha trobat adeptes. Els detractors de dintre mateix del Vaticà, ja que el diari oficial de la ciutat pontifícia, L’Observatore Romano, parlava de l’eficàcia del preservatiu per a prevenir malalties de transmissió sexual com ara la SIDA. En canvi, avui, el bisbe d’Orleans deia que el virus de la malaltia és tan petit que pot passar pels porus del làtex. Per tant, segons el bisbe “la seguretat del preservatiu no és del 100 % “ i a sobre, segons ell, “ho sap tota la comunitat científica”. Evidentment, el president de l’associació francesa de lluita contra la SIDA, ja li ha contestat dient que “com a catòlic, sé sent indignat per les declaracions del bisbe”.
I és que molta part del clero, si els deixéssim, els “organitzarien la vida” i, fins i tot, es ficarien al nostre llit!
Potser el que cal és que es dediquin més als temes divins i a ajudar més als necessitats...

DE VEGADES (la majoria) NO ÉS OR TOT EL QUE LLUU

Fa uns anys vaig sentir parlar de la Muela (Saragossa) i del seu miracle econòmic. Van dir que la majoria dels seus habitants tenia un aerogenerador (o molinet) dintre d’una parcel•la de la seva propietat. Això els permetia obtenir uns ingressos complementaris al de la seva activitat. L’alcaldessa del poble, Maria Victoria Pinilla Bielsa, autoritzava les empreses elèctriques a que n’instal•lessin tots els que volguessin.
Em vaig oblidar del nom del poble i encara més el de la seva alcaldessa (què no vaig retenir ni un instant) Fins fa poques setmanes... Ahir la van empresonar juntament amb el seu marit i un empresari del sector de la construcció.
Evidentment, el motiu de l’empresonament tenia que veure amb la instal•lació dels molinets al seu terme municipal. L’alcaldessa, fent un “bé al poble”, reqüalificava terrenys per a noves instal•lacions i, també cal pensar, que per a la construcció de noves vivendes per a donar cabuda als nouvinguts. No cal dir que el poble va veure incrementada la seva població de forma considerable.
Però estic segur, afirmo, que els casos que s’han anat destapant en aquests darrers anys arreu d’Espanya, amb alcaldes del PP, del PSOE o del PAR (Partido Aragonés Regionalista), com és el cas de l’alcaldessa de la Muela, només són la punta de l’iceberg de la corrupció urbanística que va florir a Espanya en els darrers 7 o 8 anys.
Qui no coneix o no ha sentit parlar de casos o d’indicis de corrupció a pobles de la zona? Cal preguntar-se el motiu perquè no actua la fiscalia anticorrupció...
Jo tinc una teoria. Perquè n’hi ha tants que no hi ha prou efectius i primer actuen sobre els que la corrupció és més evident pel nivell d’importància.
De totes formes, passi el que passi o no passi, la vida continua. Ahir em vaig sorprendre quan vaig veure que el Butlletí Oficial de l’Estat portava un anuncia de la Muela signant per la seva alcaldessa on es convocava un concurs per proveir quatre places de policia local. Portava data de l’11 de març.

EL PARLAMENT EUROPEU REBUTJA UNA MOCIÓ DEL PP SOBRE L'ENSENYAMENT EN CATALÀ

No fa gaire, al morir la qui va ser ministra del govern d’Aznar Julia García-Valdecasas, l’actual presidenta del PPC, l'Alicia Sánchez Camacho, la va elogiar i quasi va arribar a dir que si “Catalunya es coneix al món va ser gràcies a ella”.
I es que una de les característiques dels partits de la dreta, és que “tot el que ells fan està bé” i “tenen raó en tot”. Curiosa manera d’entendre la concepció de les coses si no saben, primer, veure’s els seus propis defectes. I que com tots els humans (evidentment m’incloc) en solem tenir molts...
Però ja que parlem de gràcies, voldria agrair al PP, sobre tot a la figura de Luis Herrero pel reconeixement i recolzament que ha fet el Parlament Europeu a l’ensenyament en català a les escoles.
Com que el castellà és una llengua minoritària que quasi no es parla en lloc (ni a la televisió, ni al cinema, ni a la premsa, etc.), el populars espanyols demanaven tenir dret a escollir lliurement l’ensenyament en “español” a les famílies que ho demanessin... Normalment són famílies de classes acomodades i que els seus pares estan treballant a Catalunya ocupant càrrecs de responsabilitats a empreses importants.
El recurs que va presentar el grup Popular Europeu a instàncies del PP espanyol i defensat per l’esmentat Luis Herrero, va ser rebutjat per una àmplia majoria pel Parlament Europeu, donant així un recolzament implícit al sistema d’educatiu català.
Els altres diputats catalans, representats per Maria Badia del PSC, Ignasi Guardans de CiU (a qui per cert, TV3 no parava d’ensenyar-lo, com si hagués estat l’únic diputat en defensar l’ensenyament en català) i Raül Romeva (el seu pare viu a Amposta) van implicar-se clarament en defensa del model d’ensenyament fent entendre als europarlamentaris que Catalunya té una identitat pròpia diferenciada de la resta d’Espanya i que necessita una especial protecció, sobre tot en temes de llengua.
El PP, una vegada més ha actuat en contra de Catalunya i intentant afavorir els interessos dels seus votants. Si continuen (res fa preveure que canviaran de política) per aquest camí, no és d’estranyar que els resultats de futurs comicis no varien substancialment als obtinguts en convocatòries passades i que no han estat, ni molt menys, els que desitjarien a Madrid.

MAS JA ES VEU DE PRESIDENT!

El passat diumenge, el Periódico de Catalunya, publicava la segona part de l’enquesta que va començar a publicar dissabte i de la que ja us vaig parlar en aquest mateix blog. Segons l’opinió dels enquestats, CiU obtindria més escons que en les eleccions de 2006 (55-56 enfront als 48 d'ara) i encara augmentaria el seu avantatge del PSC (38-39; ara en té 37), que es quedaria, si fa o no fa, igual. En canvi, un dels altres socis de govern, ERC, baixava en la intenció de vot (enquesta 15-16 i n té 21) La qual cosa feia que, entre les tres forces polítiques que composen en l’actualitat el govern d’Entesa, preguessin la majoria absoluta i el panorama quedés obert amb un clar avantatge per part de CiU i amb moltes possibilitats de poder investir Mas com a president de la Generalitat. També, quan es preguntava als ciutadans sobre qui preferien com a president, una majoria opinava que Mas per damunt de Montilla. Cosa que no passava amb les enquestes anteriors. Així, no és d’estranyar que, en el mateix Periódico de dilluns, CiU ja fes constar la seva eufòria.
Al final, l’enquesta, no és només que un toc d’atenció al govern que presideix Montilla. Ara el que s’ha de fer, és prendre nota i mirar de canviar el rumb de la seva política. Una política molt accentuada en temes socials, però quan li preguntes al ciutadà te’n dones compte de les mancances que encara té, sobre tot, per temes pressupostaris (o manca de diners)
Les èpoques de crisi no són propícies, normalment, per als governs. El ciutadà els sol culpar del problemes per no arribar a final de mes, què és, a la fi, el principal problema: els diners.
Amb aquesta enquesta a la ma, un pot treure la conclusió de que ERC no acaba de situar-se políticament parlant al lloc corresponent. Ben mirat, entre ERC i CiU hi ha una diferència més de matisos que no de fons. Potser els republicans tenen més sentit social que no la coalició nacionalista, però el lloc l’espai que ocupen els uns i els altres es prou coincident. ERC no ha tret el rendiment polític necessari de la seva acció de govern (en definitiva cap dels tres, però en aquest cas s’accentua més) També potser que el ciutadà no estigui per utopies i si per coses més materials i tangibles. Em refereixo al discurs independentista del partit que lidera Puigcercós. Només cal mirar els resultats dels comicis del País Basc (tot l’adulterats que vulgueu), on, per primer cop, els partits “constitucionalistes” (com els diuen el mitjans de comunicació) han tret una pírrica majoria suficient per a governar (però majoria en definitiva)
Queda més d’1 any i mig per a les properes eleccions autonòmiques (si no hi ha sorpreses) i, faria bé el govern de la Generalitat, que prengués nota i mires, com he dit abans, de refer-se i afrontar els propers comicis amb garanties suficients de reeditar el govern d’Entesa.

LA CAFETERIA TWISTER TANCA PORTES

Ahir, la cafeteria Twister d’Amposta va tancar les portes (espero que definitivament) Aquesta cafeteria es va fer “famosa” ara fa aproximadament un mes i mig perquè la seva propietària, Encarna Benimuslem va denunciar els Mossos d’Esquadra per una actuació que, segons ella, considerava desproporcionada. Aquesta notícia va ser portada del Diari Ebre (Diari de Tarragona) crec recordar que el 12 de febrer.
És cert que, segons les declaracions de la propietària, després de l’actuació de la policia havia baixat de forma considerable la clientela del bar. Els veritables motius segurament eren uns altres, encara que si que va tenir que veure l’escorcoll efectuat.
Ahir al vespre, la meva dona em va avisar de que les cortines del local estaven corregudes. Al cap d’una estona, quan vaig baixar a la gossa al carrer, una veïna ja em va donar la notícia: “Se’n van! No ho saps? No crec que hagi ningú al veïnat que no estigui content!
Una mica més tard vaig trucar a un amic que tenia relacions comercials amb l’establiment per a posar-lo en avís. Més que res per si li devien diners... Em va dir que no, però em va confirmar la noticia.
Avui encara estan desmantellant el local, com ho demostra lo foto amb les bosses plenes de brossa.
La terrassa que van muntar l’estiu passat i que no la paguen des del mes d’octubre, la desmuntaran? S’admeten apostes. Jo dic que no.

A L'ALCALDE D'AMPOSTA LI VE GRAN "EL VESTIT"

Segurament que els seus vestits no els hi fan a mida, com a Francisco Camps, però sempre vist de forma impecable. Però el “vestit” que li ve gran és el del càrrec que ocupa.
I ho dic amb la credibilitat que donen els fets. Fa temps que vinc observant que la seva cortesia institucional deixa molt que desitjar. Així, per exemple, en alguns concerts al auditori de la Lira Ampostina, mira de fer com aquell que no et veu per “estalviar-se el saludo”. Els fets més recents van passar divendres i avui mateix. Divendres passat sortia de la casa de la vila amb la meva companya i diputada Lluïsa Lizárraga. Ell estava sota els porxos i al anar a sortit nosaltres per la porta que dóna accés a les dependències municipals, ell, l’alcalde, va entrar al lloc on s’ubica el retén de la policia local. Va fer com aquell que no ens veia... Avui, amb un altre company de grup municipal, sortia del saló de plens, on acabàvem de celebrar una comissió informativa de Governació i ell sortia el seu despatx. Li he dit bon dia i dubto que m’hagi contestat. Al cap d’uns minuts (molt pocs, el temps que es tarda entre entrar a la sala de secretaria, sortir i baixar al carrer), l’alcalde, pujava les escales. Anàvem en companyia d’un regidor d’ERC. Al veure’ns, l’ha saludat. I jo li he preguntat: “Què vas sol?” Ell m’ha respost: “No ho sé”. Ignoro si l’alcalde m’ha sentit o no... Tan em dóna!
Jo entenc que ens darrers mesos hi ha hagut certa tensió entre els grup que ell encapçala i el nostre. Fins i tot, no fa gaires setmanes vaig escriure un article que em va publicar la revista amb la que col•laboro: Vinaròs News. Però com diu la dita castellana: “Lo cortés no quita lo valiente”. I jo encara en dic una altra: “El més barat de tot és la salutació. És de franc!”.
També hi ha una altra dita que diu: “Altres vindran que bons ens faran”. Això ho dic perquè l’anterior alcalde (a qui “li vaig dedicar molt més temps” que a l’actual), aguantava molt millor el tipus i sempre t’allargava la ma. El que deia de nosaltres pel darrera, només ells ho saben, com ara, suposo que igual...
Una altra prova del que estic dient, va produir-se el passat dia 11. Acabàvem de fer un ple extraordinari i el nostre grup es va abstenir a l’hora d’una adjudicació inicial per efectuar les obres de la residència d’esportistes vinculada al Centre de Tecnificació Esportiva. Evidentment, vàrem exposar el nostre raonament. Al final del ple va venir a demanar-nos comptes sobre el sentit del nostre vot (?) Fins i tot pretenia que la resta del grup li féssim veure al nostre portaveu de l’error d’haver votat d’aquella manera. Qui és pensa que és?
Tornant a l’article de Vinaròs News, allí explicava la manera d’actuar de CiU amb la seva gent, però no dia res de com actuen en vers a l’oposició. Potser queda prou clar, oi?
De totes formes, quina diferència de l’alcalde amb altres regidors del seu grup. El d’Urbanisme, per exemple. L’altre dissabte, abans d’entrar a un acte que es feia amb motiu del centenari de la ciutat, comentàrem l’article en qüestió i tots dos exposarem els nostres punts de vista. Avui, a la comissió, ha vingut a seure al meu costat!
I que quedi clar que, segurament, tinc jo molts més motius per haver deixat de parlar a l’actual alcalde. El tema ja va passar fa uns anys. I va ser personal... Però en les circumstàncies paregudes, aguanto el tipus...

GERMÀ BEL PRESENTA A TORTOSA UN ESTUDI ECONÒMIC SOBRE LES TERRES DE L'EBRE

(A la fotografia es pot veure a Germà Bel signant el llibre d'honor del Consell Comarcal del Montsià el dia de la comarca (Santa Bàrbara), dintre dels actes de Fira Amposta 2007)
Ahir al vespre tingué lloc a la sala petita de ‘Auditori Felip Pedrell de Tortosa la presentació del “Estudi sobre les percepcions econòmiques dels agents econòmics i institucionals de les Terres de l’Ebre”, a càrrec del prestigiós catedràtic i doctor en economia aplicada de la Universitat de Barcelona i fill de les Cases d’Alcanar Germà Bel.
A l’acte, organitzat per la Delegació del Govern de les Terres de l’Ebre conjuntament amb l’IDECE (Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre) hi assistiren unes 50 persones representants sobre tot, del món polític (diversos càrrecs institucionals, alcaldes i regidors), representants del teixit empresarial i algun que d’altre economista. Cal remarcar l’absència de la majoria d electes del CiU, així com alcaldes i altres càrrecs. També hi vaig veure poca premsa per a un acte tan important encara que només fos pel fet de ser-hi una de les personalitats que més entén d’economia del nostre país.
Qui si que hi eren presents eren la majoria de membres del govern de l’Ebre, les diputades Núria Ventura (també alcaldessa d’Ulldecona) i Marta Cid, el senador Joan Sabaté, l’alcalde de Tortosa (que formava part de la mesa) i d’altres alcaldes com el d’Alcanar (i president del Consell Comarcal del Montsià), l’alcaldessa de la Galera, de Sant Jaume d’Enveja, de Camarles, del Perelló (directora de L’IDECE) i diversos regidors de les nostres comarques, la majoria del PSC.
Avui el Punt, per exemple, no es fa ressò de la presentació de l’estudi ni a la seva edició impresa ni a la seva web. Però tampoc a la pàgina d’Internet de l’IDECE hi ha cap referència a l’acte, ni tampoc l’he pogut veure a la de la Delegació del Govern a l’Ebre.
Germà Bel explicà en un to molt didàctic el moment actual de l’economia ebrenca, quin havia estat el seu mètode de treball i va dir que era un estudi realista, ni pessimista ni optimista. Va explicar que s’havia fet arribar un qüestionari a tots els ajuntaments i empreses amb més d’un treballador i que a partir d’aquí es van treure una sèrie de conclusions. La més important de totes elles és que la indústria a les Terres de l’Ebre “ni està tant malament com ens pensem ni es basa només amb els mobles de la Sénia i les centrals nuclears d’Ascó”. Evidentment hi ha mancances com “la de l’automoció”.
La segona part del qüestionari era preguntar-los a tots com es gastarien si només tinguessin 1.000 euros. Tret de petites diferències, i agrupat en sectors, entre la manera de gastar-los de les institucions i l’empresa, no hi havia tanta diferència.
Encara que una de les mancances més importants i on tothom hi estava d’acord és amb el “dèficit d’infrastructures”.

VÍDEO CONTRA EL RACISME

La meva família i jo mateix (dels 5 als 11 anys), també vàrem ser immigrants a França. El meu pare va anar fins a 19 temporades a plantar arròs, veremar i altres feines del camp.

SONDEIG DEL PERIÓDICO

Avui, el Periódico de Catalunya, publica una detallada enquesta sobre l’actual situació econòmica de Catalunya: finançament, valoració política dels diferents líders, etc.
Sempre he dit que jo no crec gaire en enquestes com aquesta, perquè a l’hora de la veritat entren en joc altres condicionants a l’hora de decidir-te per un u altre partit o si optes per no votar que, encara que sigui una opció que no m’agrada, és totalment legítima. Malgrat tot, les enquestes marquen tendències i sempre pots fer-te una idea de per on van les coses...
Una de les conclusions és la “petició d’unitat” entre els principals partits. Sobre tot entre PSC i CiU fins al punt de demanar la incorporació de Mas al govern presidit per Montilla. Però una cosa és el que voldrien els ciutadans que passés i l’altra són els interessos i estratègies dels partits polítics.
I un detall important: entre tots dos partits hi ha massa recels i massa anys de relacions tenses. I és que al lloc que ha governat CiU, el PSC no ha deixat de ser una mera comparsa política, sense joc i, sovint, amb enfrontaments personals. Segurament que, els de CiU, pensaran el mateix del PSC, però jo opino per la part que em toca...
Normalment, quan estàs a l’oposició de qualsevol tipus d’administració, els suports polítics que li dones a l’equip de govern són de “franc” i se li sol treure rendiment. En canvi, per al que governa, qualsevol cosa que surti bé, encara que sigui amb el suport institucional dels altres grups, comptarà com a resultats propis.
Una altra conclusió de l’enquesta és la baixa valoració de Zapatero. Diu que, per primera vegada, “suspèn” a Catalunya. I a qui estranya? Les relacions Zapatero-Catalunya, no és un “amor” amb reciprocitat. M’explico. Catalunya li ha donat més a Zapatero que no ha rebut aquesta del govern central. Ja va passar amb l’Estatut. Va prometre que s’aprovaria a Madrid el que sortiria aprovat pel Parlament i a l’hora de la veritat ja sabem tots els que va passar. Llavors a Zapatero li calis “un aliat necessari” i el va trobar amb Mas. Ara una situació similar no es pot repetir. Per unes o altres circumstàncies, és igual, però pareix que des d’aquí no s’està disposat a cedir ni un mil•límetre. Però des de l’agost que s’acabava el termini per aprovar el finançament (ho marcava l’Estatut) fins ara, ja han pasta uns bons 7 mesos i les negociacions (al menys des de fora), sembla que es troben en un punt mort. I a sobre li reconeixen a Andalusia “el deute històric” i es parla de tancar un sistema de finançament amb totes les altres comunitats amb excepció de Catalunya. Castells ja parla d’un possible fracàs...
Evidentment que també pot tractar-se d’una estratègia. Tancar un acord de finançament amb les altres comunitats faria que Catalunya pogués tancar-ne un de millor i que les altres no poguessin replicar després.
Penso que Catalunya pot ser la “tomba política” de Zapatero. Si arribar a president va ser possible gràcies als diputats aconseguits pels socialistes a Catalunya i el País Basc, un descens del nombre de diputats per un desencant generalitzat podria significar no tenir una majoria suficient les properes eleccions generals. Siguin o no anticipades.
Al menys que a d’altres llocs d’Espanya hi hagués un daltabaix polític amb un augment de vots cap al PSOE. Cosa poc provable a la meva manera de veure-ho, ja que un hipotètic descens del PP és poc provable. Al PP, els seus electors, no li solen passar factura pels escàndols urbanístics o d’altra mena.

JO SÓC ANTIAVORTISTA!

Em declaro en contra de l’avortament. No obstant he de reconèixer que també sóc molt més tolerant que altres col•lectius moguts per interessos religiosos i que es declaren a favor de la vida del nen.
Referent a la campanya que ha fet l’Església Catòlica de comparar un nadó amb un linx petit i en la que es representa que el dret a la vida de l’animal (o animals) està molt més protegida que la dels infants. Per cert, avui a Catalunya Ràdio han dit que el cadell no és de linx ibèric, sinó d’una espècie euro-asiàtica! La propera pot ser que el nen és fill d’un bisbe...
Aquests dies, quasi sense voler, he pogut escoltar prou debats (o part dels mateixos) sobre la campanya que prou l’Església. Tret d’algun des contertulians, la veritat és que tothom troba la campanya com un “veritable disbarat”. Fins i tot, ahir a la SER, Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, antic diputat i dirigent del Partit Popular, opinava el mateix (com ha canviat aquest homes des de que de les files socialistes sé l’anomenava “Miguel Embustero y Rodríguez de Faltón”!)
Fins i tot el bisbes opinen que és una campanya “demagògica”, però el que pretenen és “cridar l’atenció de l’opinió pública”. I, certament, ho han aconseguit!
Però evidentment no és el mateix la protecció d’un infant (què evidentment compta amb totes les proteccions sanitàries i legislatives possibles) que la d’un fetus o que la d’un animal en perill d’extinció com és el cas del linx ibèric. El fetus, al menys amb la legislació a la ma, encara no és considerat ser humà. Fins i tot molt abans de que s’aprovés a aquest país la primera llei que regulava l’avortament de les dones. Si la memòria no em falla, la llei, el reconeix com a ser humà transcorregudes les primeres vint-i-quatre hores de vida.
I en el cas de l’Església, quan diu que protegeixen la vida dels no nats, cal mirar si estan garantint igualment el dret de la vida de la mare... Ara mateix, un dels supòsits de la llei, el que pretén és garantir la vida de la mare quan aquesta corri greu risc durant l’embaràs. També si es detecta que el fetus té greus malformacions congènites. Un altre cas on és possible avortar és en el cas de la violació de la mare. Aturem-nos en aquest. Segurament, per una dona, no hi ha pitjor situació que ser violada. A part del mal físic que comporta, pot tenir unes conseqüències psicològiques extremadament greus. Si a això sé li ha de sumar tenir un fill no desitjat i fruit d’aquesta relació, “apaga i vámonos!”. Suposo que els col•lectius antiavortistes dirien que “sempre es pot donar el fill en adopció”. I jo pregunto: I per a què fer passar a la mare pels tràngols de l’embaràs i del part per acabar separant-lo d’ella?
Els col•lectius antiabortistes estan preparant una manifestació. Ahir, a la mateixa tertúlia de la SER, deia Santiago Carrillo que amb aquesta campanya veu la ma del PP de cara les eleccions europees del proper mes de juny. Segurament. Així que, un servidor, per molt antiavortista que sigui, no hi aniré! Normalment a les manifestacions hi has d’anar amb una convicció ferma. Jo no la tinc. Ni tinc res a veure amb la ideologia d’aquella gent, que està a les antípodes de la meva!
Una altra cosa que vull dir. Com és sufraga la campanya? Evidentment amb aportacions dels creients. Ja sigui en aportacions directes o indirectes d’haver marcat la casella corresponent de la declaració de la renta. El famós 0,7 % d’aportacions a les organitzacions socials sense ànim de lucre o a l’Església Catòlica. En la passada renda de 2007, els contribuents van destinar més diners a l’Església que altres cops. Segur que una part d’aquest col•lectiu és sentirà agreujat amb la campanya. Jo hi estaria... Els diners són per ajudar als més necessitats. I més en aquests temps de crisi. Gastar-los en propaganda així, és un insult a una bona part de la societat.
I per acabar (encara que no vingui massa al cas) voldria opinar sobre el Papa i l’ús del condó. Per cert, ara diu que es van malinterpretar les seves paraules i ha fet esborrar “condó” de la transcripció oficial. Ahir es deia que era el primer cop que un Papa deia en públic “preservativi”.
Segons afirmava el Papa, l’ús del preservatiu no és el mètode més eficaç per a lluitar contra la SIDA... (i també per a evitar els embarassos no desitjats –això ho afegeixo jo-)
La comunitat científica s’ha tirat a sobre de les declaracions. Bernat Soria ja ha dit que “l’Església camina cap a un costat i la societat cap a un altre”. També a la SER, Miguel Herrero deia que, el Papa no és, precisament, la persona més entesa en aquestes coses” i “que a pesar de tenir-li molt de respecte, creia que es devia de dedicar més a les coses divines...”. Hi estic d’acord.

AUTÒNOMS

Avui el president espanyol Rodríguez Zapatero tenia previst rebre a la Moncloa a Josep González, president de PIMEC-SEFES, una de les patronals catalanes.
Josep González va ser a Amposta desembre passat per inaugurar la fira de mostres que any rera any es celebra a la capital del Montsià, com ja vaig explicar en aquest mateix blog. Només el fet de rebre’l ja és tot un gest per part del president del govern.
Per molta representativitat que tingui González, la seva associació empresarial no deixa de ser com un equip de la segona divisió de futbol, ja que la gran patronal catalana és Foment del Treball. No obstant, en tota seguretat, PIMEC és la patronal que més autònoms representa i això, de per si, ja diu molt.
La reunió és per a demanar-li al president Zapatero mesures eficaces per a que els ses associats puguin salva la crisi de la millor manera possible. Però Zapatero no té una vareta màgica. Ni la crisi no és només espanyola. D’aquí, ens en sortim tots o no se’n surt ningú!
Sóc de l’opinió que per a sortir de la crisi, el que cal és reactivar l’economia. I com es reactiva? Pel consum de les famílies. Però cuita! Aquest no pot set molt exagerat, ja que llavors entraríem en una espiral d’inflació que a la llarga també produiria desajustos greus a l’economia.
Una de les conseqüències de la crisi és l’increment de parats. D’aquests es diu que uns 50.000 eren autònoms només fa uns mesos... Cal matisar-ho. És veritat que molts autònoms han tingut que tancar els seus comerços, tallers, etc. Però també molts d’aquests venen del món de la construcció. El empresari els feia autònoms per a no tenir que pagar-los l’acomiadament. Una situació irregular i no permesa per la Inspecció de Treball, però tant generalitzada que al final es va tenir que regular per llei.
Però també hi ha altres autònoms que, també per llei, no podien treballar com assalariats. Em refereixo als ciutadans dels darrers països que es van incorporar a la Unió Europea i que havien de passar per un període de transició de dos anys. El col•lectiu més gran d’aquests immigrants eren els romanesos. Tant homes com dones per a poder treballar es donaven d’alta de serveix agrícoles, construcció, neteja, etc. Tots autònoms. Ara, passats dos anys i arribada la crisi, han optat, en una gran majoria, en posar-se a treballar com assalariats (aquells que han tingut la sort de trobar feina) o de marxar al seu país d’origen.
Però hi ha d’altres treballadors que no han perdut el seu lloc de treball. Ja perquè el tinguin segur (com és el cas del funcionaris) o perquè les seves empreses no han entrat en crisi o, en el cas d’haver-ho fet, perquè les ERO’s (expedients de regulació d’ocupació) no els han afectat. I tots aquest no estan en crisi! I, quasi m’atreviria a dir, el seu poder adquisitiu s’ha incrementat. No per les pujades de sous, sinó per la baixada de la inflació. Són els que poden seguir consumint. Però és evident que els mitjans de comunicació fan molt de mal. La psicosi de la crisi també arriba a aquests darrers i, aquest factor és decisiu a l’hora de que també mirin la seva butxaca a l’ha de sortir al carrer. Potser caldria pensar en no fer “una publicitat tant negativa” a l’hora de parlar de crisi i del temps que es tardarà en sortir.
Qualsevol altra mesura serà benvinguda per part dels petits empresaris, però activar el consum de les famílies (de les famílies que poden), és avui per avui la millor solució al problema.

“MAS” DEL MATEIX

En política, sé es protagonista o no sé es res! Evidentment, per a ser-ne protagonista s’ha de governar... U organitzar algun acte d’impacte invitant els mitjans de comunicació i mirant que tingui la màxima difusió possible.
Això és el que va fer ahir Arturo Mas: una conferència sobre la crisi i com sortir-ne!
Avui, determinats periodistes (no oblidem que CiU segueix gaudint de gran solvència política i mediàtica, sobre tot en les emissores i diaris afins i alguns periodistes que segueixen treballant als canals públics de la ràdio i televisió i que van entrar en l’etapa de Pujol) Així no és d’estranyar titulars com el de “Mas proposa un pacte nacional per l’ocupació”. Més propi d’un governant que del líder de l’oposició a Catalunya.
Ara bé, una de les mesures que proposa és “fer contractes indefinits i abaratir els costos d’acomiadament”, a més a més de “contenció salarial”. Una solució al més pur estil “neocon”!
Un altre cop els treballadors hem de ser el que hem “de tirar del carro” en temps difícils i els que tenim que pagar sempre els “plats trencats” de la crisi.
La crisi l’han creat els directius i empresaris de les grans empreses (tal com deia l’altre dia: multinacionals i banca sobre tot) En els darrers anys hi ha qui ha fet molts diners i ara encara hi ha directius que es repartiran part dels fons públics que els ha injectat a determinades empreses. Mai pensen en tornar aquells diners i viure com viu un operari d’una fàbrica o un treballador del camp o un petit autònom o un funcionari! Han de ser els treballadors que han de renunciar als augments de sou. I a sobre, multinacionals com la Volkswagen fan xantatge als treballadors en aquest aspecte i els diuen que si volen el nou Audi Q3 s’haurà de congelar-los el sou durant uns anys...
Però tornant a Mas, una de les mesures que proposa: contractació indefinida i abaratiment de costos d’acomiadament, resulta que, ja existeix una mesura similar aprovada pel Parlament espanyol!
És evident que per aconseguir un gran “pacte nacional”, el lloc més adient per a demanar-lo no és des del faristol de un palau de congressos davant d’un públic enfervorit (entre altres coses, perquè és el teu!), sinó les taules dels despatxos amb tècnics i polítics dels partits que governen i que tenen la capacitat per aprovar-les i convertir-les en normativa. Però Mas és més de discursets que de treballar i prou que ho va demostrar en la seva etapa de conseller (sempre a l’ombra del “pare” Pujol)
I a sobre, si els que es diu, ja està dit una i diverses vegades, per a què serveix fer una acte com el que va fer Mas ahir?
Torno al principi: per a ser-ne protagonista per uns dies i que els mitjans parlin d’ell i de les “brillants” idees que té! Tot plegat: Més (o “Mas”) del mateix! Res que ho haguéssim sentit i vist abans...

(L'acudit és de Ferreres al Periódico de Catalunya)

PERQUÈ NO DIMITEIX CAMPS?

Hem escotat nombroses vegades dir-li “Pinotxo” a Zapatero: per incomplir amb l’Estatut, amb el finançament, etc.
Però el darrer Pinotxo de la política és el president de la “Comunitat” Valenciana Francisco Camps. I a més va mentir a una pregunta directa i sense que es pogués malinterpretar de cap manera.
Va ser la setmana passada, en un acte “d’exaltació” de la seva figura fet a la capital de l’imperi espanyol i organitzada per un diari afí al règim dels populars com és l’ABC. Si hi hagués hagut més gent, hauria paregut més un acte dels que s’organitzaven per “glorificar” el cabdill Francisco Franco.
En aquest acte, l’única cosa que va transcendir és quan el director de l’ABC, Ángel Expósito li va preguntar: “Sr. Camps, pagava vostè els seus vestits?” I Camps, sense titubejar ni uns sol instant, li va respondre: “Sí, per suposat que me’ls pagava!”
Però el sastre que li confeccionava els vestits, de nom José Tomás, no diu el mateix. Segons ell, les factures dels vestits de Camps, inclòs el jaqué que va utilitzar per la visita del Papa, li pagava l’empresa Orange Market vinculada al “bigotes” (Álvaro Pérez) i investigada per Garzón per la trama corrupta de Madrid i València i de la que Francisco Correa és el seu principal “cervell”. Aquestes declaracions les va fer el sastre al diari el País i fins i tot va aportar la dada de que “se li pagava en bitllets de 500 euros en ma”. Per aquell que ho desconegui, hi ha que fer-li l’aclariment, que amb aquesta mena de bitllets es solen fer pagaments en efectiu i quan es vol escapar del control del fisc. Fins ara, Espanya ha estat el país de la zona Euro on més han circulat el bitllets de “gamma alta”, també coneguts per “binladens”.
Però el que m’ha sorprès més, ha estat com el PP no “li ha fet callar la boca al sastre”. És que ja no li quedaven diners per a subornar-lo? O no li oferien prou? Vull creure amb l’honradesa del sastre i que, ja sigui per a no complicar-se la vida davant la Justícia o perquè ha estat ben assessorat, va rebutjar qualsevol oferta que sé li va fer de les files populars.
Però ara, al sastre l’han tirat fora de la seva feina. Per a res valen els anys d’experiència al sector ni la destresa a l’hora de confeccionar els vestits (què segur que la té!) L’empresa on treballava (Milano i més tard Forever Young) ha al•legat que el feia fora per què “el considera l’únic vincle del cas Gürtel a l’empresa” (?) Ni tan sols sé li ha respectat el contracte que havia signat en exclusiva fa uns anys!
No obstant, i tornant a la pregunta del principi: Perquè no dimiteix Camps? La meva opino és perquè no saben qui podria ocupar el seu lloc. A la Comunitat de Madrid, la persona que va ser designada per a presidir la comissió d’investigació pel cas de l’espionatge, va haver de dimitir perquè també estava implicat...
Pot passar el mateix a València?

AMB UN ALTRE ACCENT

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

És propi dels territoris fronterers (entre diferents països o comunitats autònomes) tenir parles de transició amb trets i matisos diferenciats de la parla comuna del territori. Així, a les Terres de l’Ebre, tot i parlar català, és evident que hi podem trobar tota una sèrie de paraules, dites i frases fetes, que ens són pròpies i que no tornarem a trobar en lloc. També l’entonació ens delata quan viatgem arreu del Principat.
Però no només és la parla la que ens fa diferents de la resta del territori català, sinó també la nostra manera de ser, les nostres festes i tradicions, els nostres costums, sovint molt més propers als del País València que als de Catalunya.
Històricament caldria anar a buscar els orígens d’aquestes tradicions (després en parlaré) a l’època de la colonització del delta de l’Ebre. Amb la construcció dels canals de rec que van paral•lels a riu (el canal de la dreta, el de la part d’Amposta, va complir 150 anys el 2007, encara que els antecedents més remots són de l’època del rei Carles III amb el canal de navegació, mentre que el de l’esquerra o de la part de Tortosa, el mateix any va celebrar el seu centenari) hi va arribar molta gent procedent de València. A més a més de la ma d’obra, van aportar al territori bona part de les seves costums. Experts amb el cultiu de l’arròs, també van ensenyar a la gent d’aquí l’art de la construcció de barraques, fetes amb canyes, fang i palla d’arròs, una matèria primera que era a l’abast de tothom i sense caler anar-la a buscar a grans distàncies, ja que el delta n’és ple.
Però també ens van aportar la seva cultura en la vessant tal vegada més pròpia de València: les bandes de música. Al principi, les bandes de música les solien formar instruments de vent i percussió (la corda s’ha anat incorporant posteriorment) i el nombre de músics difícilment arribava a passar els vint o trenta. La seva formació musical era més bé escassa i els movia més les ganes de xalar, tot amenitzant les vetllades i els dies de festa, que una altra cosa.
També els valencians van aportar altres tradicions a Catalunya més enllà de les Terres de l’Ebre. El ball de valencians (les muxerangues de la Ribera del Xúquer) es creu que va ser l’origen dels tradicionals castells (veritables torres humanes que poden arribar a tenir 10 pisos d’altura), avui escampats arreu de Catalunya, però que tenen el seu origen a Valls (capital de comarca de l’Alt Camp)
Tornant a les bandes de música, dissabte 28 de febrer, qui va ser president de la Confederació Espanyola de Societats Musicals, l’ampostí Joaquín Urquizú, em deia que al País Valencià hi ha comptabilitzades fins a 516 bandes de música. La comarca del Montsià, la més meridional de Catalunya, té una mitjana que res té que envejar a les dades anteriors: 13 bandes en 12 pobles. Només Freginals, el poble més petit, amb uns 400 habitants no en té, mentre que Alcanar (on per cert, està la més antiga, fundada ja al segle XIX) i Amposta, en tenen dues.
Relacionat directament amb la música, la dansa típica de l’Ebre és la jota. Són molt coneguts els balls de mantons de manila d’Alcanar i Ulldecona, dansats en el marc de les seves festes majors amb el ritme de la jota. Però també seguint el curs del riu la tradició del ball s’ha conservat malgrat el pas del temps. Així pobles com Benifallet, Tivenys, Xerta, Paüls, etc. amb les seves variants i amb vestits no tant festius com els que he citat abans, fan ballades de jota, de vegades de forma improvisada, com és el cas de Paüls durant la celebració de la romeria a l’ermita de Sant Roc, patró del poble. A altres pobles ha estat feliçment recuperada, com és el cas d’Amposta.
Bona part de la recuperació i foment dels nostres sons els hi devem al grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, guanyadors de diversos premis de música popular i tradicional de Catalunya.
Però els actes que reuneixen més aficionats són, sense cap mena de dubte, els bous. La modalitat més tradicional de les Terres de l’Ebre són els bous de plaça, també anomenats vaquetes, encara que podem trobar-hi variants com els bous de carrer. I també el bou capllaçat, que sol obrir les festes patronals de la majoria de pobles. Destaca sobre tot el d’Amposta on, la vigília de festes majors, se’n arriben a fer fins a tres: dos pel matí i un per la tarda. En el primer bou, el de les 7 del matí, la participació és multitudinària. Es barregen les diferents colles, normalment amb camisetes distintives que donen color a la festa, amb el públic en general, fins a congregar a unes tres mil persones. Finalment, la darrera modalitat taurina és el bou embolat. Després de donar la volta he tornat a l’origen, ja que aquesta tradició també ha estat importada des del País Valencià, però que cada cop s’ha anat estenent més i fent-se més popular entre la gent d’aquí.

BLOODY SUNDAY (DIUMENGE SAGNANAT)

De vegades, la casualitat arriba ser molt cruel i inesperada. El passat novembre, a Amposta s’encetava un cicle de documentals que acabarà el mes de juny, amb la programació d’un al mes. Ara fa tot just un mes ja us en parlava del que es va projectar al febrer: Bucarest, d’Albert Soler.
Ahir estava programat “Bloody Sunday” o el que és el mateix: Diumenge Sagnant de Paul Greengrass (2002), sobre uns fets que van passar a Irlanda del Nord diumenge 30 de gener de 1972.
I deia que la casualitat és així de cruel, perquè en aquesta setmana s’han produït dos atemptats mortals a Irlanda del Nord quan feia molts d’anys que això no passava. Amb només quaranta vuit hores de diferència entre diumenge 8 i dimarts 10, hi van morir dos militars i un policia. Els atemptats van ser reivindicats per dos faccions dissidents de l’IRA (l’exercit republicà Irlandès)
El documental, rodat en format de pel•lícula, narra els fets que van passar aquell nefas diumenge a la població de Derry, amb el resultat de 14 morts /6 d’ells menors d’edat i més de 50 ferits.
El cert és que al finalitzar la projecció, vaig comentar amb la meva dona les imatges que acabàvem de veure i li deia que, “sense voler justificar l’exercit, caldria saber-ne una altra opinió de com van succeir els fets i si, des del bàndol dels manifestants es van disparar o no trets en contra dels soldats”. Difícilment, només sentint-ne una versió, pots tenir una idea certa de que ha passat.
Però aquest matí, al documentar-me una mica més per a escriure aquestes línies i buscar la informació per Internet, l’entrada a la Viquipèdia, és pràcticament un calc del que narrava la pel•lícula.
Acabaré dient que al seure a la cadira del Casal municipal (què és el lloc es fan les projeccions) hi vam trobar la fotocòpia d’unes pàgines de la Vanguardia i el País dels dies 30 de gener de 1998, 1 de febrer del mateix any i 29 de juliol de 2005, amb notícies, articles i entrevistes del llarg procés de pau de l’Ulster i que molts el fan servir d’exemple amb el procés que hauria de seguir el País Basc en la seva pacificació que significaria el final de la banda terrorista ETA.

2TEIXIDOR m’ha fet arribat la cançó d’U2 Sunday Bloody Sunday, precisament en memòria de la matança de Derry. Gràcies.

MY SWEED LORD

EN MEMÒRIA DE GEORGE HARRISON.-
Aquest concert va ser en homenatge a George Harrison, dos anys després de la seva mort.
A la guitarra acústica Eric Clapton; a la guitarra elèctrica el mateix fill de George; al piano Paul McCartney; a la primera bateria Ringo Star, a la segona bateria Phill Collins; a la segona guitarra elèctrica Tom Petty; i a l’orgue i interpretant la primera veu, l’increïble Billy Preston.
Entre les veus del cor està Linda Eastman, esposa de Paul McCartney.
També van estar presents al concert: Bob Dylan, Ravi Shankar, Jethro Tull i un nombrós grup d’amics i contemporanis dels Beatles, així com tot el grup ‘The Cream’ de Eric Clapton.
Tots una mica més canosos, pelons, grassets i arrugats, però encara representen el millor del millor. El més representatiu de la música dels ’70.
A Billy Preston se’l va arribar a conèixer com el cinquè ‘beatle’. Ell va ser qui va interpretar sempre el piano o l’orgue en tots i cada un dels enregistraments dels Beatles.
A gaudir-ho!

LES DONES DEL CINEMA

QUÈ VOL DIR AQUEST SENYAL?

Fa uns dies us anunciava el començament d’obres a diversos punts de la C-12. Això comporta una senyalització complementaria per indicar els conductors sobre l’eventualitat.
Al final del carrer Amposta on està la fàbrica de Ballesté, la botiga de Herraiz, etc. s’hi troba el senyal que podeu veure a la imatge.
Evidentment la resposta a la pregunta del encapçalament és del tot inadequada, ja que encara que estigui al revés, no crec que passi cap conductor que no arribi a la conclusió exacta: No és pot circular a més de 40 Km./hora.
Però és evident que qui la hagi col•locat no passaria un control de qualitat d’aquest que requereixen un certificat ISO. Primer perquè, és evident, el senyal està a l’inrevés. I segon, la seva ubicació no és la més oportuna, ja que, com es veu, està ubicada al carril de sortida de la rotonda cap al carrer la Sénia i no el d’entrada. O sigui al de l’altre costat. Cosa que tampoc seria correcte, ja que per allí surten cotxes que van cap a d’altres direccions.
Un aclariment. La foto la he fet amb el cotxe aturat, mentre esperava darrera un camió poder circular.
(Si no la veieu bé, podeu “clicar” sobre la imatge i s’engrandirà)

EL JOC DE LES DIFERÈNCIES

No sé si queda del tot clar, però es tracta de la mateixa persona: Francisco Correa, el causant de l’anomenat cas Gürtel que ja ha salpicat diversos càrrecs del PP de Madrid i València i que amenaça en esquitxar-ne molts més. I apunta ben alt...

La primera evidència és ben senzilla: unes fotos són en blanc i negre i l’altra en color i, en un lloc n’hi ha tres i en l’altre tant sols una. Però aquesta no compta.

DIFERÈNCIES:

1.- La foto de color està feta el dia de la boda de Ana Aznar Botella (la filla gran de José Maria Aznar i Ana Botella) amb Alejandro Agac Longo el 5 de setembre de 2002. L’altra és de fa uns dies, quan la policia el va fitxar.
2.- A la primera tot li anava de cara. Era un home de negocis amb influència. Ara està a la presó i tos se’n aparten con si tingués la lepra. Ahir mateix sé li preguntava a Aznar pel seu “amic” i no va voler respondre...
3.- Abans solia fer regals com per exemple un Jaguar a canvi de concessions d’obres i d’altres negocis. A partir d’ara el visitaran a la presó i li portaran cigarrets (al menys això és el que es diu quan algú diu que vol visitar a un altre que està tancat) Potser seguirà demanant favors, però d’una altra mena i segur que no serà a canvi de cotxes.
4.- L’extraordinari jaqué que portava el dia de la boda, segur que fet a mida, ha donat pas al vestit de ratlles (al menys, metafòricament parlant)
5.- Aquell dia i molts d’altres anava ben acompanyat d’una senyora també vestida de forma molt elegant i de gran bellesa. Suposo que era la dona. I ara patirà la solitud de la presó.
6.- Abans vivia en una mansió fastuosa envoltat de tot tipus de comoditats i diversos lavabos. Ara en uns pocs metres quadrats i gràcies que disposi d’un inodor i una pica o rentar-se la cara.
7.- Si regalava jaguars, quin cotxe devia de tenir ell? Ara de la cel•la al pati i de tornada, ho haurà de fer a peu, no tan sol tindrà transport públic. I si surt de la presó per a fer una visita a l’hospital o ser traslladat a un centre penitenciari, ho farà en un furgó de la policia i custodiat.

...

A partir d’aquí us convido a que sigueu vosaltres mateixos qui en recerqueu d’altres.

CIVISME? NO, GRÀCIES!

Si afirmem que els nostre país no és un exemple de netedat, no estarem dient cap disbarat ni res que no sigui evident i la gent no se’n adoni. Per a mi dos són els factors. El primer caldria anar-lo a buscar en l’actitud del ciutadà en general i en un sentit ampli de la paraula. Generalitzar, aquest cop, pot crear suspicàcies per part d’aquelles persones que vigilen de tenir cura del seu entorn. D’això se’n dir ser cívics: no embrutar, no destruir el mobiliari urbà, seguir unes pautes de comportament social, etc.
Però la manca de civisme és patent allà on vagis, amb la degradació del nostre entorn que això suposa.
L’altre factor té que veure amb l’administració. Primer cal que es posin les mesures correctores necessàries per a que el ciutadà no tingui l’excusa d’incomplir-les, precisament, perquè no s’han posat al seu abast tots els instruments necessaris.
A Amposta, per posar un exemple, la manca de papereres al llarg i ample del poble és un fet incontestable. Fa uns tres anys, i degut a un accident a Sevilla amb papereres del mateix model, la brigada en va retirar unes quantes. Algunes d’elles a l’avinguda Catalunya. Encara no s’han reposat. I no és que no s’hagi dit... Un altre exemple són els passos de vianants (també coneguts com a passos zebra) Qui no ha vist un vianant passant per on no li toca, de vegades tot hi tenir-lo al costat mateix. Però més perillós que això pot resultar que el conductor d’un vehicle no s’aturi quan hi hagin vianants creuant o que hi vulguin creuar i estiguin parats esperant, precisament, que arribi el conductor prudent i es pari. Però de vegades, els passos de vianants, no hi són on tenen que ser... Un altre exemple d’Amposta. Als carrers recent urbanitzats on, de vegades no h viu ningú, estant pintats, mentre que a l’avinguda de la Ràpita, el principal eix viari de la ciutat, hi ha una gran mancança d’aquesta mena de senyalització, tot i que bona part de la zona educativa es concentra al costat de baix d’aquest carrer (dos instituts, un col•legi i l’escola de capacitació agrària)
L’altra mesura, mal que ens pesi, ha de ser correctora. O sancionadora, si ho preferiu. De vegades la gent no escarmenta fins que li posen una bona multa (o dues)
Ahir, el Diari de Tarragona, a la pàgina 8, parlava precisament de la recerca que fa la policia local de Tarragona dels infractors d’aquests tipus de conductes. Titulava: “La Guardia Urbana huele a ‘calçot’”, sobre el decomís d’aquest tipus de producte al barri de Bonavista per manca de llicència de venda. I subtitulava: “Durante la operación también se intervinieron varios kilos de hierbabuena y perejil”. Y se multó a los propietarios de siete coches por tener carteles de venta enganchados a los cristales”.
Volia acabar, precisament, parlant d’aquestes pràctiques il•legals. Segurament, els que posen a la venda el seu cotxe i enganxen el cartell amb el preu, potser ho ignoren, però la pràctica està prohibida. Fer ulls grossos per part de la policia local, com en tantes altres ocasions, seria una prova més de que la policia local, de vegades, no fa bé la seva feina. Per a beneficiar a uns pocs, tots els altres, patim les conseqüències de les males praxis.
I per acabar, voldria tornar a citar Amposta. Hi ha una empresa dedicada al lloguer de vehicles, amb seus a la Sénia i Amposta que deixa les furgonetes al carrer ocupant la via pública. Ahir per la nit, fins i tot hi havia un cotxe. Si es té un negoci, hi ha que tenir-lo en les condicions adequades i deixar-lo al carrer, no ho és.

UN PLAER PER ALS TEUS SENTITS

Un duet entre Andrea Bocelli i Sarah Brigthman.
(El vídeo me'l va enviar una amiga de Sevilla: Charo Aguirre Lérida)

ELS QUE S’APROFITEN DE LA CRISI

En èpoques de crisi sempre hi ha qui se’n vol aprofitar. De fet, sempre hi ha algú que mira de treure profit de qualsevol situació. Però em sembla que ara és el pitjor moment de fer-ho i de segons qui.
Si mirem enrera, només a fa un any i escaig, veure’m que la crisi encara no era patent. A les ciutats i pobles, la construcció encara anava “vent en popa i a tota vela...”. Els pisos per sobre del peu que hauria taxat qualsevol entès i la venda de cotxes de gamma alta funcionava de mil meravelles. El diner corria... Avui, aquest diner on és?
Un cop em van dir que un dels principis econòmics diu: “L’economia no es crea ni es destrueix, només es transforma”. Quan la gent guanya diners, algú els ha de perdre...
De sobte, la gran bombolla immobiliària es comença a desinflar i arriba la crisi. O això és el que ens diuen! Perquè en aquest país, la crisi l’ha provocat el sector immobiliària. Això està demostrat. I la mundial, la banca dels Estats Units que va acceptar invertir en hipoteques d’alt risc (per tant, també el sector immobiliari) Ara les empreses no tenen feina i estan descapitalitzades... Però (hi torno) els diners algú els té!
L’oposició (el PP a Espanya i CiU a Catalunya), donen la culpa... Al govern! Segurament és més fàcil que girar-se de cara els “seus” empresaris i culpar-los a ells!
Els governs poden mirar d’aportar solucions i si les solucions no funcionen, mirar de buscar-ne unes altres. Però sense complicitats, la solució és difícil que arribi. I, per a sortir de la crisi, el govern ha de tenir dos importants aliats: la banca (el capital) i les empreses (multinacionals, sobre tot) Però resulta que aquest sector no són precisament d’esquerres i, normalment, els seus dirigents, no estan patint la crisi. La crisi la pateixen els treballadors que s’han quedat a l’atur i que se’ls està acabant la prestació... Això, si en tenen!
En canvi, les empreses (les multinacionals sobre tot) volent que es congelin els salaris, com si això fos la gran panacea. Amb salaris baixos, menys poder adquisitiu! Això és la solució per sortir de la crisi!
Però parlava d’aprofitar-se de la crisi, de picaresca... L’altre dia em comentaven que a Amposta es pot anar a buscar menjar a dos llocs diferents: a la Creu Roja i a Càritas. Ara podria fer un comentari sobre els recursos que tenen aquestes dues onegés i que si els arribés el 0’7 % de la renda, tindrien més recursos per ajudar els necessitats... Seguim. Hi ha qui anava a demanar menjar a totes dues associacions per a revendre’l després! Al final, des dels serveis socials de l’ajuntament s’ha tingut que coordinar l’ajuda. Així, primer, cal anar-se apuntar a l’ajuntament i, des d’allí t’indiquen on has d’anar a buscar el menjar.
Però avui llegia al Periódico que el PP també se’n vol aprofitar. “El PP exhuma el delicte del furt famèlic per minar el Govern”. O dit amb unes altres paraules: “El PP desenterra el delicte dels robatoris per gana (als súpers) per a desgastar a Zapatero”.
Com si les furts al supermercats no fos cosa habitual! Ara fa un parell d’anys (o 3), del Mercadona d’Amposta es van emportar un carro ple de begudes alcohòliques. Van buidar pràcticament una prestatgeria! D’acord que no eren aliments i ara, segons el PP ho són, però caldria conèixer l’opinió dels treballadors dels súpers...
Tota la informació cal (o caldria) contrastar-la abans d’escampar “merda”.

CIRCUIT SALUDABLE

Aquesta setmana ha quedat instal•lat a l’avinguda Aragonesa d’Amposta, la que va des de la rotonda de la Castellania a la del “bou”, al darrera mateix dels jutjats, un circuit saludable.
El cap de setmana passat ja va anunciar-ho la Veu de l’Ebre, però el situava al passeig Canal, malgrat que la informació que se’ns havia donat des de la regidoria de Serveis, era precisament que s’emplaçaria allí on finalment ha estat.

Vaig recomptar el nombre d’aparells i foren 8 els que, finalment, estan llestos per a ser utilitzats. Ara només cal esperar que la iniciativa sigui un èxit.
La veritat és que la instal•lació d’aquests aparells és una bona idea que, en les passades eleccions municipals, algun grup ja portava al seu programa. Ara que la població envelleix més, cal donar-los solucions per a que puguin fer exercicis complementaris al de caminar. Així, si per on és costum veure gent caminant, hi poses aparells de gimnàstica, estaràs posant a l’abast dels ciutadans els instruments necessaris per a fer una activitat sana. Sempre i quan segueixin les instruccions i no abusin de la seva utilització.

Només cal esperar que la iniciativa tingui continuïtat. Hi ha altres indrets a la ciutat on també seria convenient la instal•lació d’aparells de gimnàstica.
M’han comentat que a la ciutat de Roquetes també n’hi ha a la vora del casal de jubilats, propers a la carretera del Mas de Barberans i la Sénia.
Només cal que els vàndals els respectin, a pesar que m’han dit que són a prova d’actes incívics.

En el clima polític postelectoral s’està parlant gaire bé tant de l’Alberto Núñez Feijóo, que per la seva victòria per majoria absoluta a Galícia, no té que pactar en ningú i només esperar que es compleixin els terminis per a ser investit i nomenar govern, que de les converses per formar majoria estable a Euskadi.
La setmana passada vaig opinar en una reunió de polítics (amb regidors de CiU i d’ERC) que les darreres autonòmiques de les dues comunitats esmentades, no havia anat tant malament els socialistes. Que si bé s’havia perdut a Galícia, al País Basc s’havia augmentat de forma ostensible i que hi havia possibilitats de governar. Una regidora de CiU em va dir que la victòria de Feijóo tenia molt de “marketing”. Possiblement...
Jo sense seguir molt la campanya vaig poder comprovar que va rebutjar fer debats a tres bandes, perquè pensava que estaria en minoria. Si n’hagués fet dos, hauria fet el doble del que els altres... Però el que és evident és que la campanya mediàtica del cotxe oficial de l’anterior president de la Xunta Pérez Touriño, les obres de la seu presidencial, el compromís d’acabar venent el cotxe i comprant-ne un de fabricat a la seva comunitat (Citroën), etc. De tot el que representar aquesta campanya, hi he trobat una carta al Periódico d’avui d’allò més reveladora. La carta, signada per un senyor de la Corunya, explica una carta que es va enviar als militants del PP d’aquella comunitat amb tot un seguit de bones intencions que, encara més que difícils de creure, seran més difícils de complir, per no dir impossibles! Ja que el compliment de tot aquest “programa” aniria en contra de la pròpia filosofia del PP i per a mostra dos botons: Madrid i València. Encara que el diari digital el Plural, el que fa, és explicar el cas del govern de la Rioja on el seu govern, disposa de 18 Audi A8 com el controvertit de Touriño. També, el Plural, citava dies enrera que la marca Citroën li va regalar el cotxe particular de l’elegit president quan aquest va arribar a la presidència regional del seu partit.
Pel que es veu, Núñez Feijóo no ha disposat dels 100 dies de gràcia que es sol donar per “cortesia” a tots els governs, ja que la seva victòria ha estat, si més no, controvertida, però els 4 anys de govern, segur que no els hi treu ningú... I després ja ho veurem! Encara que no acabi complint el seu compromís amb l’electorat. Després tot sé li podrà perdonar i el temps ho acaba curant quasi tot. Això si, mentre no arribi a la categoria d’escàndol!

HOMENANTGE A TOTES LES DONES DEL MÓN

Sobren les paraules!

ORIGEN: MONCLOA (MADRID). DESTINACIÓ: VALÈNCIA (PALAU DE LA GENERALITAT)

Segueixen passant els dies i el degoteig d’imputats i de pressumtes imputats, no para.
Encara que la novetat d’aquests darrers dies és que tot pot haver sortit del palau de la Moncloa, seu de la Presidència del govern d’Espanya en l’època en que el seu inquilí era José Maria Aznar (Josemari per als amics) Des d’allí es va començar a fraguar l’entramat empresarial amb guanys molt lucratius per a molts dels dirigents del Partit Popular, en principi de la capital d’Espanya. Però quan el deixeble d’Aznar va arribar derrotat a Madrid, després de perdre unes eleccions on la gent va votar més en clau del seu antecessor que d’ell, pareix que la trama va girar cua cap a la València de Camps. Carlos Fabra ja no estava sol!
Quan un pensa que José Maria Aznar (Josemari per als amics) ens volia donar lliçons de moral traient a relluir els casos de corrupció apareguts al sí del PSOE (GAL, Roldán, etc.) mentre ell feia ulls grossos amb el que passava dintre del seu partit o fins i tot, n’era el principal instigador, la indignació creix fins quotes alarmants! Sí ja teníem mania a Aznar (Josemari per als amics) per haver-nos fet entrar en una guerra declarada il•legal per la ONU i mai aprovada pel Congrés dels Diputats i, per tant, ratificada pel Rei, en assabentar-nos de la seva implicació en tot aquest entramat, encara ens agafa més ràbia...
Ja ho va dir Guerra: “Si voleu saber qui són els implicats, només cal mirar els convidats a la boda de la filla d’Aznar (Josemari per als amics)
Un altre dels implicats és Juan Costa, per un temps “jefe” meu, ja que va ser-ne Secretari General d’Economia i Hisenda. O sigui, va estar al front d’una institució que té com a un dels seus objectius lluitar precisament, contra la corrupció! Igual li va servir d’escola...
A València hi van trobar el “caldo de cultiu” necessari per a seguir amb les seves activitats. I a més a més, un presumit Francisco Camps a qui no l’importava gens ni mica que li regalessin vestits a mida.
El que crida l’atenció és com el PP, ara comandat per Mariano Rajoy, amb la Maria Dolores de Cospedal com a ma dreta, han destituït peces de menys categoria política (entre elles diversos alcaldes de la Comunitat de Madrid), però no a aquells que en els seu dia van ser ministres (el propi Juan Costa o José Maria Michavila) i altres aforats. Segurament per no “molestar” a Aznar (Josemari per als amics) que encara manté intacte el seu prestigi dintre del PP. Així, no anem bé!