He escoltat que avui fa 10 anys que la “mili” va deixar de ser obligatòria. Ara mateix no sabria dir amb exactitud quans de segles va ser-ho, però intueixo que molts.
Va ser sota el govern de José Maria Aznar, però mira, ni amb això puc ser-li agraït a l’expresident. Per la meva edat, la mesura no va afectar-me per a res. Sí en el cas dels meus fills, però ben mirat, no sé si va ser una mesura positiva o no. De vegades penso que, encara que la “mili” fos un pèrdua de temps, aquella estada fora de casa feia espavilar a la majoria dels joves que hi anaven.
Després, els joves que ja no han fet la “mili”, ja no podran contar “batalletes” en les tertúlies d’amics ni als nets. I mira que en passaven d’anècdotes.
He de confessar que jo de “mili” no en vaig fer. Encara que el motiu va ser que m’havia trencat el peu i que quan en van cridar “a files” encara estava de baixa labora, la veritat és que en venia de tradició familiar. El meu avi patern, nascut el 1890, ja no la va fer. I el meu pare, tampoc, es va lliurar perquè mon iaio ja era molt gran. En canvi, el germà de mon pare, mon padrí, en va fer per a tots... Ja que va ser un dels que va fer la guerra i ho va poder contar. Després, en acabar aquesta, va estar en una brigada de treball, arranjant els desperfectes que va causar la lluita armada.
Així que moltes històries de la “miliç” no tinc per contar. Encara que en van fer anar fins a Cartagena (m’havia tocat marina i jo estava molt content, malgrat els 18 mesos que feies llavors en contrapartida als 14 de “terra”), la meva estada allí només va durar 15 dies. Llavors en van declarar “inútil total”. Ha estat la vegada que més content m’he posat en sentir que em deien inútil!
El viatge el férem en tren. Jo calculo que hi anàvem unes 600 persones: 100 de Girona, 400 de Barcelona i 100 de Tarragona. Al passar per l’estació de València, hi havia un mig tirat per terra i amb clares evidències d’haver begut una mica més del compte. Llavors, des de l’andana ens desafiava. Ens deia: “Baixeu si sou valents!”. Devíem de ser covards, perquè ningú va baixar del comboi.
El primer dia d’estada a Cartagena ja hi vaig viure les meves primeres anècdotes. Era el dia 2 de setembre. Ja us podeu imaginar el sol i la calor que feia. Per beure ens van portar cervesa “El Águila” amb porró. Però la cervesa estava calenta. Allò no es podia veure! Per dinar ens van fer... brou (caldo) Crec recordar que a la taula n’eren 18 i un de tots ens preguntà. Sabeu que estem menjant? Tots li responguérem que brou. I ell ens digué: “No, fideus; jo en tinc un!”.
No he dit l’any- Era 1978. El dictador ja estava “fred” i alguns canvis avien arribat fins i tot a les casernes militars. Com que de reclutes n’hi havia també de Castelló, València, Alacant i les Illes Balears, l’idioma oficial entre els soldats era el català! Per tot senties parlar amb el teu propi idioma! I ningú ens deia res... Un altre canvi era que, els diumenges, quan hi havia missa, aquesta no era obligatòria i els que no hi volíem anar, ens deixaven estar en un pati lateral de la caserna.
De suboficials, hi havia de tot. De bons i comprensibles i algun que d’altre “fill de sa mare”.
Curiosament, de tots els companys que hi vaig conèixer: de la Ràpita, de Tortosa i d’altres indrets, només em trobo de tant en tant amb un jesusenc.
Evidentment, el títol d’avui està “inspirat” en la sèrie d’historietes dibuixades per Ivà i publicades a la revista d’humor “El Jueves”.
(La il•lustració també és de la mateixa revista. Encara tinc una samarreta amb aquest dibuix. Fixeu-vos bé amb els detalls)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada