ÉS POT SER CATALÀ I NO SER DEL BARÇA?

Per a mi, la resposta a la pregunta que formulo és contundent: No!
Qui hagi respost sí a la pregunta té una opinió contraria a la meva i donarà els seus arguments. Jo en dono els meus.
Ser del Barça (i els que ho som, ho portem sent des de fa molts d’anys...) és un sentiment. No només som del Barça perquè juga bé a futbol. De vegades no juga tan bé o ha fet, fins i tot malament, i ho em seguit sent. Tot i patir...
Durant molts d’anys, a l’època negra de la dictadura, va ser quan aquest sentiment és va aguditzar més. En aquells moments, on no hi havia una institució que representés Catalunya (com tenim ara la Generalitat), era el Barça, en el seu defecte, qui representava el nostre país arreu del món. I d’una manera encara més accentuada quan jugaven a Madrid o qualsevol ciutat de l’Espanya profunda.
Davant de la prohibició per part del franquisme dels nostres símbols, els catalans fèiem servir els colors blaugranes, l’himne del nostre club i els jugadors (llavors com ara, molt del país) con els herois mítics de la nostra història. El nom de la penya blaugrana almogàvers és representativa d’aquest sentiment.
Encara avui, quan el Barça juga en aquests camps (Santiago Bernabeu, Mestalla, Nuevo Zorrilla, los Pajaritos, etc.), els socis i aficionats més radicals així ho entenen encara. Per això mostren més que mai les seves ensenyes nacionals “d’Espanya” com és la seva bandera. També per això, la majoria d’aquests club porten estampada a la samarreta els mateixos colors: dos franges roges i una de groga de doble amplària (tal com recull la Constitució) En contra partida, el nostre Barça porta les quatre barres que, segons la llegenda, Guifré el Pilós va estampar al seu escut d’armes quan estava ferit de mort. En canvi, l’Espanyol (només el nom el delata) no porta ni una ni l’altra bandera. Si us fixeu, a la part de darrera, du la creu de Sant Jordi. Altres clubs com el Betis, en porten dues, l’espanyola i l’andalusa. I per no parlar dels càntics, insults, etc. que usen només quan juga el Barça.
El gest de Puyol petonejant el braçalet de capità va resumir tot el que ha de sentir (i aguantar) quan va al camp del Madrid. Segurament molts no ho van entendre, però el que va fer Puyol va ser petonejar el símbol de Catalunya que en aquell moment tenia més al seu abast.
Molts dels jugadors del Barça que han arribat de fora, no han trigat gaire temps per comprendre aquest sentiment i identificar el club on juguen amb la petita noció que som.
En canvi n’hi ha d’altres que, encara que hagin nascut aquí, hagin crescut i educat aquí, no ho poden entendre.
Però el que encara és més inversemblant és que militen a partits nacionalistes... Ara mateix en podria identificar dos de coneguts per la majoria de ciutadans del territori. Però com no ve al cas, no ho faré, si de cas, feu vosaltres aquest exercici de memòria. Incongruències de la vida...
Un nascut a la Galera com jo, de nom Jaume, tot elevant-t’ho a la “màxima potència”, deia: “Català és tot ciutadà del món que sigui del Barça”. És un punt de vista...
Visca el Barça i Visca Catalunya!!