MERCÈ BARCELÓ
La nova llei de consultes populars no referendàries i de participació ciutadana aprovada pel Parlament torna a obrir l'esperança a la ciutadania de Catalunya d'exercir el seu dret a decidir mitjançant el vot. No obstant, la nova llei de consultes -tal com diuen insistentment representants del Govern estatal i de diversos partits-, una vegada impugnada, serà declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional (TC). Com a constitucionalistes que som ens preguntem quina és la certesa que acompanya aquesta asseveració i que no arribem a captar, precisament a la vista de la doctrina del TC sobre la qüestió.
En efecte, després que el mes d'abril passat les Corts Generals rebutgessin la petició del Parlament de delegar a la Generalitat la competència per autoritzar la convocatòria d'un referèndum, aquest ha optat per desenvolupar la competència que li reconeix l'article 122 de l'Estatut, elaborant una llei de consultes no referendàries que poden ser directament convocades per la Generalitat.
L'elaboració d'aquesta llei de consultes s'ha de situar en el context de dues importants sentències del Constitucional: la 103/2008 i la 42/2014. En la primera, el tribunal exposa la diferència entre referèndum i consulta popular no referendària, i afirma que el referèndum és aquella consulta que es fa (a) al cos electoral, i (b) exterioritzada mitjançant un procediment electoral basat en un cens, gestionat per l'administració electoral, i assegurada amb garanties jurisdiccionals específiques; característiques de les quals no podria disfrutar la consulta no referendària.
Vot als 16 anys
Precisament per això, i seguint punt per punt aquesta doctrina, el Parlament ha elaborat la llei de consultes populars no referendàries d'acord amb la qual no es crida el cos electoral a votar (el dret a vot s'amplia, per exemple, a persones de més de 16 anys); la consulta no s'organitza sobre la base del cens electoral (la llista de votants es confecciona a partir del registre de població); i en la qual els instruments de garantia es busquen fora de l'administració electoral.
Aquestes consultes, a més a més, al no ser referendàries no necessiten, segons la Constitució, l'autorització de l'Estat i poden ser convocades per la Generalitat. De manera que també presenten una característica substantiva que les diferencia del referèndum i és que, com que són convocades per la Generalitat, el resultat afecta la posició de la Generalitat, però no la de cap altre poder públic.
La llei del Parlament de Catalunya de consultes no referendàries s'ha fet, doncs, seguint la doctrina del TC i s'ha fet, a més a més, després que l'alt tribunal hagi reconegut en la sentència 42/2014 l'existència del «dret a decidir», que configura com una aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució i a la qual s'ha d'arribar mitjançant un procés que s'ajusti als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat. Procés en el qual té cabuda una proposta que pretengui modificar l'ordre constitucional establert (com pot ser per exemple la secessió d'Espanya) sempre que les activitats dirigides a «preparar i defensar» aquesta aspiració política no vulnerin els principis democràtics, els drets fonamentals o mandats constitucionals.
Es generaria d'aquesta manera, segons el tribunal, un deure de lleialtat entre les parts, de manera que si des de la Generalitat es formulés l'obertura d'un procés d'aquestes característiques després de conegut el resultat de la consulta, l'Estat hauria d'entrar a considerar la proposta. Tribunal Constitucional dixit.
En conseqüència, si la llei de consultes s'ha elaborat a la llum de la doctrina del TC, ¿per què el Govern de l'Estat l'ha d'impugnar davant el TC? ¿Per què afirma amb tanta rotunditat que el TC la declararà inconstitucional? ¿Què li fa pensar al Govern espanyol que el TC no tindrà en compte la doctrina que ell mateix acaba de formular?
Les regles del joc
Si fos així, si el TC situés de sobte la llei de consultes fora del marc constitucional, el trencament de les regles de joc democràtic tan nítidament assenyalades per la Constitució espanyola (i tan ben subratllades en la sentència 42/2014 pel tribunal) deixarien de protegir per voluntat unilateral de qui té el control de les institucions estatals una part de la ciutadania, que l'únic que vol majoritàriament és dur a terme un acte tan simple en un Estat democràtic com votar. Exclosos, doncs, d'aquesta protecció seria necessari trobar vies de solució del conflicte però que ja no es podrien trobar en la formulació actual del «dret a decidir».
CATEDRÀTICA DE DRET CONSTITUCIONAL. COORDINADORA DEL COL·LECTIU PRAGA.
Aquest article el firma també Mercè Corretja, professora associada de Dret Administratiu de la UB i així mateix membre del Col·lectiu Praga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada