Les nines russes d'Artur Mas

ANTONIO FRANCO

Periodista

El dirigent segueix demorant-ho tot amb nous números d'una màgia que sempre té truc

El que crida més l'atenció de les successives propostes d'Artur Masper guanyar temps és que cada vegada semblen més insatisfactòries als catalans que desitgen expressar-se en relació amb el seu futur, més lleugeres i inconsistents als observadors que intenten ser objectius, i més reconfortants als seus adversaris. Al capdavant d'aquests últims hi ha Mariano Rajoy, que gràcies a Catalunya viu el millor minut de glòria de la seva desgraciada i graponera legislatura, perquè ha guanyat el round de si hi hauria o no una verdadera consulta el 9-N, encara que la batalla de fons continuï.

Les propostes de Mas són com nines russes. La primera és gran, molt aparent, ben definida, de colorit vigorós i una panxa plena de contingut. Les següents cada vegada són més petites, tosques i menys elaborades. I l'última és una cosa minúscula, de la mida d'una llentia, i tan desdibuixada que només pot considerar-se nina si s'utilitzen unes grans dosis d'imaginació.

Després d'ignorar els ciutadans catalans que discrepen de l'opció independentista, Mas va començar el joc de les nines russes tant amb els que ell seguia, bàsicament ANC i Òmnium, com amb els que el secundaven. Va fer creure a la seva opinió pública addicta que aconseguiria realitzar gairebé un referèndum clar i nítid com el d'Escòcia. Després va iniciar la rebaixa i va oferir un primer succedani: seria una consulta sense valor legal però amb la força moral suficient perquè el resultat impulsés el salt final cap a la independència. A continuació va utilitzar més tisora: va retallar la suposada grandesa de mires inicial del pseudoreferèndum a l'optar per una pregunta enredaire que garantia una lectura confusa dels seus resultats. I quan va arribar l'esperable negativa de l'Administració espanyola a facilitar-li les coses, el que va esgrimir en el seu recurs legal va ser una nineta molt petita: l'al·legació assenyalava que l'objectiu final del pas per les urnes era efectuar una simple enquesta demoscòpica sobre el que opinaven els catalans.

Ara, al final, ha tret de la màniga una nina russa encara més ínfima: el promès referèndum ja no serà una consulta, ni tan sols una enquesta, sinó una altra festa reivindicativa, encara que en lloc de formar una cadena humana o dibuixar una immensa V el seu al·licient serà convertir els manifestants en suposats votants, apoderats i escrutadors dins d'una ficció d'elecció. Però la publicitat institucional segueix impulsant-la dient que a través de la consulta «tu decideixes».

Recapitulem. Rajoy de moment guanya, però segueix comprant números per acabar perdent. Davant una reclamació majoritària i pacífica de canvis, ell segueix fent créixer entre els catalans la desafecció i l'independentisme per la seva falta de resposta (i no és gens segur que respecte als canvis que demanen la primera opció dels catalans sigui la independència). Mas segueix demorant-ho tot amb nous números de màgia. Però la màgia sempre té truc (també se'n pot dir trampa), i és que ha perdut la seva neutralitat institucional al diluir i fer invisible des de tota l'esfera pública una de les dues alternatives possibles per resoldre la crisi: que Catalunya continuï a Espanya al preu d'una reforma constitucional i una millora/blindatge de l'autogovern en les matèries que els seus ciutadans consideren més sensibles. Aquesta alternativa la desitja una franja important de l'opinió pública del país, probablement igual o superior en nombre als partidaris de l'escissió.

Realitzar el 9-N una altra festa de mobilització és legítim. Però no té res a veure amb el que s'havia promès al principi, i equival a ajornar la consulta que ningú pot impedir: unes autonòmiques en què l'independentisme competeixi de cara amb les altres opcions. Però és que a Mas no li convenen aquestes eleccions per la debilitat del seu partit, que elecció a elecció ha estat com una altra nina russa: n'ha sortit cada vegada més petit i menys recolzat. A partir que a Catalunya existia una altra formació més creïble en l'aposta independentista, amb la seva estratègia Mas ha trencat CDC pel seu eix, CiU per la seva frontissa, i ha distanciat la seva formació de l'ampli espectre del catalanisme majoritari, tant el burgès com el popular. Per això condiciona l'avançament electoral al fet que sigui una cita amb candidatura unitària en què CDC no hagi de presentar-se amb el seu devaluat nom.

Tothom reconeix que Mas ha estat enginyós al passejar sobre el fil de la legalitat/il·legalitat desatenent les estirades d'Oriol Junquerascap a la desobediència frontal o el desacatament. La majoria de la gent sempre ha cregut que amb aquests trucs Mas el que intentava era enganyar Madrid. Ara es va obrint pas la tesi que, per salvar els llocs de treball i els interessos de molts dels seus companys de partit, als que també enganya al no convocar d'una vegada les eleccions inevitables és a molts catalans.

Periodista.