El trist espectacle de diumenge és el punt final d'una sèrie de despropòsits a què ens ha conduït la sublevació independentista emocional de molts (comprensible) i la professional d'altres (menys justificada). És penós que una entitat privada, meritòria pels seus èxits organitzatius i els seus fins altruistes (en principi), que demana la independència perquè creu que Catalunya té poc autogovern, no vacil·li a ordenar amb veu retronant al president de Catalunya -sortit d'unes eleccions i votat al Parlament- un avançament electoral. Oblidant (o ignorant) que aquesta és una facultat reservada al cap de l'Executiu català i que fins ara només ho exigia l'oposició fèrria del PPC i Ciutadans (en el seu paper), i crec que (en una mala tarda)Pere Navarro.
Però que els independentistes facin xantatge a Artur Mas no recolzant la pseudoconsulta del 9-N si no convoca eleccions, o sigui que renunciï a un dels seus poders com a president de Catalunya, revela una absència total de seny institucional, de sentit d'Estat.
L'ANC (és estrany que una entitat privada es bategi com a Assemblea Nacional en un país que té un Parlament electe) ha cedit a la pressió de Mas, ja que sense el seu suport la pseudoconsulta naufragava i el ridícul era monumental, però ha respost amb una acció similar al xantatge: t'ordenem que convoquis eleccions d'aquí tres mesos.
¿Com s'ha pogut arribar a aquest disbarat? Sí, el Govern de Madrid i el PP, fins i tot el PSOE, en tenen culpa perquè el procés de l'Estatut va sublevar gran part de Catalunya. Però la indignació no és bona consellera. ¿Va ser astut Mas al dir-li a Mariano Rajoy, després de la gran mani de l'11 de setembre del 2012: o pacte fiscal o m'apunto a la independència? ¿És que els bascos i els navarresos no són espanyols? I el resultat d'aquelles eleccions -en què Mas es va presentar com el Moisès català- va ser que CiU va perdre 12 diputats, ERC va guanyar-ne 11 i la CUP va entrar amb tres. Malament.
Llançat a no rectificar -Rajoy tampoc hi donava peu-, Mas va acceptar la poc realista condició d'ERC de la consulta independentista el 2014. Ell sabria torejar més que Rajoy l'Estat de dret. Al final, ni ha pogut celebrar la consulta -Miquel Iceta l'hi va advertir- ni tampoc instrumentar el seu pla b: una llista única per a unes plebiscitàries amb Oriol Junqueras perquè ara els sondejos donen guanyadora ERC. ¿Per què els republicans havien de renunciar a una possible victòria -la primera des del 36- per afavorir un altre partit, a més molt qüestionat?
Molta màniga ampla
Per això, el prestidigitador ha canviat la consulta per una pseudoconsulta sense garanties. Dir que concentracions amb paperetes i urnes (sense cens i amb tot controlat per voluntaris militants) és un «procés participatiu» revela... molta màniga ampla. I pressionar l'ANC perquè l'avalés i així forçar ERC a la llista única...
Ara a tots se'ls veu el llautó. A l'ANC perquè ha de recolzar un succedani, que no li agrada i sap que és un engany, per salvar el procés. A Mas perquè l'ANC aguanta però a canvi li fa xantatge exigint eleccions immediates. I a ERC perquè en lloc de subratllar que les llistes úniques, els programes únics i els somnis de partits delpresident són sospitosos, diu que s'oposa a aquesta llista no per respecte al pluralisme, sinó per maximalisme. Exigint l'endemà (suposant que aquesta llista guanyi, que està per veure) la proclamació de l'Estat independent.
¡Estrany! Però no tant. És bastant estrany que una part intel·ligent i il·lustrada d'un país que no ha aconseguit fer una llei electoral pròpia en 24 anys d'autonomia cregui que el culpable de tots els mals és Espanya. Però és així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada