CARLOS CARNICERO URABAYEN
Politòleg. Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics
El nexe comú de l'infantilisme estratègic davant el veí rus és la fragmentació del poder de la UE
L'evasió de la realitat és un comportament típic en la infància, on no compten les conseqüències de les accions que es prenen. Conèixer les derivades de les decisions és fonamental en les relacions internacionals: si es tria un camí, s'ha d'estar preparat per superar les dificultats.
Malgrat els seus més de 60 anys de vida, la Unió Europea viu la seva infància en la política exterior. El seu desbordament davant els cops de cap que li està donant el seu veí rus indica que o no va mesurar bé les conseqüències de la seva estratègia respecte a l'Est o no es va preparar per a això. Vegem-ho.
El veí de l'Est planteja un dilema estratègic per a la Unió Europea: larealpolitik, és a dir, una política exterior basada en la defensa dels interessos nacionals (per sobre dels valors) aconsellaria condicionar la seva estratègia a tenir bones relacions amb Rússia. No en va l'ex-Unió Soviètica, malgrat la seva decadència econòmica, segueix sent un poder nuclear (juntament amb els Estats Units posseeix el 90% dels caps nuclears del planeta), és gegant (ocupa la vuitena part de la superfície terrestre) i conserva un ego ferit pel declivi del que va ser un imperi. En canvi, una política més idealista invitaria la Unió Europea a continuar recolzant els nostres (petits en comparació amb Rússia) veïns de l'Est en el seu camí cap a la llibertat i una democràcia consolidades. En perspectiva, la decisió de firmar l'acord d'associació amb Ucraïna sense l'aquiescència russa indica que Europa es va aventurar per aquesta segona opció. Però sense arribar a meditar-ne els costos.
L'ós rus va fer una urpada l'estiu del 2008 quan va envair Geòrgia, davant la perspectiva que aquesta exrepública soviètica oficialitzés la seva candidatura per entrar a l'OTAN. ¿No era previsible que donés una altra urpada ara amb Ucraïna? En lloc d'estar preparats hem perdut el temps, embrancats en una crisi econòmica a la qual ens hem entestat a donar resposta amb un prisma nacional i sense una visió estratègica per al conjunt d'Europa.
La unió energètica, un projecte vital per dotar-nos de més múscul al reduir la nostra dependència energètica (sobretot russa), es va ajornar malgrat que el 2009 Rússia ja va tallar el seu subministrament a Ucraïna, en ple hivern, deixant sense gas diversos països europeus. Ara, amb l'hivern a la cantonada, es preparen plans d'emergència davant la possibilitat que Rússia torni a tancar l'aixeta, però els deures no estan fets.
El mateix ha passat amb les nostres capacitats militars. El projecte de l'Europa de la defensa, llançat per França i el Regne Unit el 1998, ha anat perdent ambició. Si els Estats Units poden escollir entre desplegar el seu exèrcit o recórrer a l'OTAN, ¿per què els europeus no disposem també d'aquestes opcions? La dècada del 2000 va produir el miratge que les amenaces provenien exclusivament de zones remotes (l'Afganistan, l'Iraq) en què els Estats Units estarien disposats a patrullar per la nostra seguretat col·lectiva. La despesa de defensa dels països europeus fa anys que està en caiguda lliure (del 2006 al 2011, un 10%). Davant l'imperatiu de restringir-la per la crisi es podria haver impulsat la política de defensa europea, estalviant costos però augmentant les nostres capacitats. No ha passat res d'això.
L'enderrocament de l'avió de Malaysia Airlines a l'est d'Ucraïna es podria haver evitat si s'hagués fet una anàlisi seriosa dels riscos i els estats de la Unió Europea haguessin compartit suficient informació. ¿No era potser evident el perill de volar sobre una zona en què havien abatut diversos avions i helicòpters militars durant les setmanes prèvies?
Però el súmmum de la incongruència estratègica europea té segell francès. El gener del 2011 -com si l'estiu de la guerra de Geòrgia el 2008 no hagués deixat clares les intencions russes-, París va firmar la venda de diversos vaixells de guerra a Moscou, el primer dels quals s'havia d'entregar ara en aquest mes d'octubre. El surrealisme d'armar un veí al qual imposes sancions i amb qui mantens una escalada de tensió s'ha acabat, finalment, després de molta pressió i vergonya francesa.
El nexe comú d'aquest infantilisme estratègic és la fragmentació del poder europeu. Si cada país pretén seguir exercint l'acció exterior pel seu compte, el resultat és desastrós per a l'interès del conjunt dels europeus. Aquest és el repte -res de nou, però més urgent que mai- al qual s'enfronta la nova Alta Representant per a la Política Exterior, la italiana Federica Mogherini. ¿Aconseguirà domar els 28 ministres d'Exteriors dels estats de la Unió Europea per teixir junts una estratègia que porti d'una vegada per sempre la maduresa a la política exterior?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada