Els jocs de mans del prestidigitador

JOAN TAPIA

Periodista

Ahir (per dimecres 15) vaig escoltar a Rac 1 el portaveu Francesc Homs, sempre eficaç a subratllar el que interessa al president -no és crítica, és la seva feina,

i a Maragall i Montilla els hauria anat d'una altra manera amb un Homs-, dir: «Estem fent un acte de dignitat, alguns no volen que votem i nosaltres votarem». Bé, els catalans votem des de fa molts anys. I el 9-N no ho farem. Simplement hi haurà una altra mobilització, molt respectable i similar a les dels 11-S dels últims tres anys, en què els partidaris del sí-sí no votaran (no hi ha cens electoral, ni garanties i l'organització estarà en mans de voluntaris), sinó que ficaran en una urna la papereta del sí-sí. Això no és exercir el dret de vot, sinó el de manifestació.

D'acord que Homs faci propaganda, una altra cosa és que els ciutadans la comprin. Té raó Miquel Iceta, que repeteix des de fa temps que la consulta sense pacte amb Madrid és impossible (el drama d'Iceta és que -història dixit- l'Estatut pactat tampoc va ser possible). Al final, Mas ha hagut de donar la raó a Iceta, però ha fet un joc de mans i s'ha tret de la màniga un colom blanc. De la consulta firmada el 27 d'octubre amb gran solemnitat, el vestit del casament de la seva filla i l'estilogràfica donada als arxius nacionals, hem passat a una espècie d'Arenys de Munt a nivell de tot Catalunya, pagat per la Generalitat i externalitzat a l'ANC de Carme Forcadell.Potser és una mica més màgic que la firma massiva de cartes de protesta que preconitzava Joan Herrera. També menys honest.

Le Monde -no és la Bíblia, però el segueixo des de fa anys- titulava ahir: «Catalunya renuncia al seu referèndum. Després de la negativa de Madrid, Barcelona recorre a una 'enquesta' popular per calmar (apaiser) els independentistes». I Mariano Rajoy deia que després de la retirada de la consulta es pot iniciar un diàleg. Ja sé que Oriol Junqueras és un líder amb influència, però no crec que els seus tentacles arribin al diari parisenc i a la Moncloa per rebaixar l'èpica presidencial. Mas és un polític pencaire (escola Aula) i sap treure's del barret de copa una consulta participativa després d'obeir el Constitucional. ¡Bravo! Ahir vaig dir que era un temerari i Ernesto Ekaizer i María Dolores García el van qualificar de prestidigitador. Pot ser que l'encertessin més.

Abans-d'ahir va oferir a ERC una llista única amb un programa conjunt per fer el referèndum definitiu sobre la independència de Catalunya a través d'unes eleccions plebiscitàries. Sona èpic i fort. I si Junqueras no ho accepta, fins i tot pot semblar que prioritza els interessos de partit (o la seva ambició) al patriotisme. Però fa vuit dies el mateix Mas es va negar (no era oportú) a un govern de coalició amb ERC per «blindar» la consulta firmada amb tota la pompa al Palau. I mentrestant governa amb els democristians, que fugen com del pecat de les eleccions plebiscitàries-referèndum i amb un líder que ha reaparegut proposant acabar la legislatura amb un pacte de govern amb el PSC, el partit d'Iceta i Pere Navarro que l'agitprop convergent ridiculitzava dia sí, dia també.

Curiós. Mas és un polític per a totes les salses. De business friendlyel 2010 a ferotge nacionalista el 2014. La flexibilitat és una virtut, però tots els excessos són dolents. A mi -encara que per desgràcia ja no sóc un nen- els jocs de mans i els prestidigitadors m'agraden. Els aplaudeixo. Però dubto que tal com estan els hospitals públics, els llocs de treball i les finances de la Generalitat de Catalunya, siguin la professió a reverenciar en aquests moments. Encara que compte, potser el mag té més cartes amagades.