El moment present que viu Catalunya té –per bé o per mal, això ja ho veurem- un clar inspirador i triomfador en el pla ideològic i polític: el petit Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Fundat l’any 1968 com a escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC), el PSAN va adoptar una doble i innovadora línia estratègica:
* L’independentisme revolucionari d’esquerres, en concomitància amb moviments semblants sorgits en aquella mateixa conjuntura històrica al País Basc, Irlanda del Nord, Bretanya, Còrsega…
* L’adopció dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià, Balears i Catalunya Nord) com a marc d’implantació i actuació política, desbordant l’herència rebuda de l’independentisme clàssic (Estat Català i Nosaltres Sols!)
Des del 1968 ençà, la vida ha donat moltes giragonses, i el PSAN també. De les escissions i desercions que va patir en van derivar un estol de sigles i d’experiments polítics. Els Nacionalistes d’Esquerres (N d’E), l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres (ENE), els Maulets, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Terra Lliure (TLL), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Catalunya Lliure, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP)… són organitzacions, moltes d’elles difuntes, que deriven del tronc comú del PSAN.
En la gènesi de l’actual “procés sobiranista” que sacseja la vida política catalana hi ha una operació cabdal: l’entrada en massa, a partir de 1989, de militants de la “galàxia PSAN” a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que en aquella etapa estava dirigida per Joan Hortalà, l’actual síndic de la Borsa de Barcelona, i defensava un ideari liberal i federalista.
Els independentistes s’apoderen d’Esquerra i converteixen l’“old party” en la gran plataforma expansiva de les tesis secessionistes. Fidels a la tradició del PSAN, fins i tot creen seccions d’ERC a València i a Mallorca. El gran salt endavant arriba amb la constitució dels dos Tripartits, que els permet “tocar” i explorar el cor i els budells del poder institucional per dins.
En paral·lel, a Convergència Democràtica (CDC), la jubilació formal de Jordi Pujol força un recanvi generacional a la cúpula del partit. I sota el paraigua d’Artur Mas, l’ungit per pilotar aquesta etapa de transició, pugen una colla de dirigents obertament independentistes –coneguts com el “pinyol”- formats en els rengles de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) i de l’elitista Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN), que en el seu inici va estar liderat per Jordi Pujol Ferrusola.
L’any 2012, al congrés de Reus, CDC es va decantar per les tesis sobiranistes i va elegir Oriol Pujol com a secretari general, càrrec que l’havia d’acabar catapultant a la presidència de la Generalitat. Però la investigació judicial sobre un cas de corrupció a Galícia va derivar en el descobriment de la “trama de les ITV” a Catalunya i la posterior imputació i dimissió de tots els càrrecs polítics d’Oriol Pujol.
La “galàxia PSAN”, després de cruspir-se ERC, està a punt de fer el “gran cop”: apoderar-se i engolir Convergència, aprofitant l’extrema feblesa del partit i del seu líder, Artur Mas, immersos en gravíssims casos de corrupció, amb la seu embargada i amb una caiguda en picat dels seus resultats i de les seves expectatives electorals. Com i quan es produirà l’escac i mat d’ERC a CDC? Ja sabem el desenllaç d’antuvi, però resta saber la jugada final i el moment precís.
“Chapeau” pel PSAN i les seves terminals orgàniques i mediàtiques. Estan a punt d’esdevenir, amb la pantalla d’ERC i sobre el cadàver de CDC, la primera força política de Catalunya. Però, a quin preu?
* Dels ideals revolucionaris d’esquerres, la “galàxia PSAN” ha passat a convertir l’ultraliberal Xavier Sala-i-Martin en el seu economista de capçalera
* La independència de Catalunya, si algun dia es concreta el “procés”, tindrà una conseqüència fulminant: el País Valencià i les Balears tallaran radicalment les relacions amb el nou Estat com a reacció defensiva a la pulsió expansiva de l’independentisme català.
Paradoxes cruels de la política. La “galàxia PSAN” té la victòria a un pam.., però a costa de la derrota dels seus pressupòsits programàtics fundacionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada