La ingovernabilitat diu: «Ja sóc aquí»

JOAN TAPIA

Periodista

Diumenge passat vaig plantejar els tres escenaris postelectorals possibles. El primer, el que preveien les enquestes, era que les dues llistes independentistes tinguessin juntes majoria absoluta però que -com que escollir un diputat a Barcelona costa 48.000 vots i a Girona o Lleida 30.000 o 20.000- no arribessin al 50% dels vots.

Així ha sigut. Dilluns EL PERIÓDICO -com Le Monde- va titular:«Amarga victòria». I el diari parisenc va recalcar que els independentistes havien guanyat les eleccions però perdut el plebiscit. El separatisme va obtenir 72 diputats (quatre més que la majoria absoluta) però es va quedar en el 47,8% dels vots.

A més a més, el repartiment és molt dur per a la llista unitària. Mentre que Junts pel Sí (JxSí) ha tret 62 escons, nou menys dels de CiU i ERC juntes en la passada legislatura, l'assembleària CUP ha passat de tres a 10. El separatisme només té majoria absoluta gràcies a la CUP i, a més, al quedar-se en 62 diputats, Artur Mas no en té prou amb l'abstenció de la CUP per ser elegit. Necessita un mínim de dos vots dels «anticapitalistes». En cas contrari, el resultat seria de 62 vots a favor (JxSí), 10 abstencions (CUP), i 63 vots en contra (de tots els altres grups).

Per aquest motiu quan en la nit electoral JxSí es va quedar en 62 diputats es van disparar totes les alarmes i la cara de Mas va reflectir el cop. La CUP s'havia passat tota la campanya afirmant que en cap cas votarien el líder de CDC. I dilluns va sorgir el rumor que, tenint en compte el veto de les CUP, el president podia ser Raül Romeva, l'exeurodiputat d'ICV que obria la llista unitària, o Oriol Junqueras, el líder d'ERC. També la vicepresidenta, Neus Munté,que tenia l'avantatge de ser de CDC i venir de la UGT.

Però CDC s'ha tancat en banda a l'indicar que si Mas no és presidentel Parlament s'hauria de dissoldre en dos mesos i faria falta anar a noves eleccions dos mesos després. Al febrer. D'aquesta manera s'incrementava la pressió sobre la CUP que fins i tot va pujar més quan dimarts el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va citar a declarar Mas el dia 15 d'octubre per la querella interposada pel fiscal general de l'Estat arran del procés participatiu del 9-N. ¿Impediria la CUP que fos reelegit un president imputat per haver posat les urnes?

Ningú sap què farà el grup que ara encapçala Antonio Baños. Insisteixen que és una decisió col·lectiva no votar Mas, encara que ja han dit que no el volen matar i un diputat electe -Julià de Jòdar- ha mostrat dubtes. I han llançat idees tan peculiars com una presidència coral, a base de tres o quatre persones amb comandament polític similar. O rotatòria.

El que finalment facin tindrà molta rellevància perquè depèn d'ells la reelecció de Mas i potser provocaran les terceres eleccions anticipades en tres anys. Però el que ja s'ha posat de relleu és que avui no hi ha majoria de govern possible.

Sense disciplina de partit

El grup de JxSí és molt divers: 30 diputats de CDC, 21 d'ERC i 11 independents que són del seu pare i de la seva mare. No tindran disciplina de partit ni la d'una coalició com CiU (em diuen que a la primera reunió Lluís Llach ja va avisar que el seu vot seria sempre lliure). Però encara que JxSí funcioni satisfactòriament, només són 62 diputats. Per poder governar, i més amb un programa que no és gens fàcil, es necessita un sòlid pacte de legislatura. O molts pactes puntuals.

Costa creure que Mas (o un altre president de JxSí) els pugui aconseguir. Primer perquè la CUP és assembleària i l'únic pacte possible seria sobre la base de mesures radicals, que farien que el successor en Economia d'Andreu Mas-Collell hagués de suar encara més per poder afrontar el pagament de nòmines i proveïdors a final de mes. I a accelerar l'anomenat procés, cosa que podria acabar molt malament. I com que les lleis de la transició nacional i la nova Constitució no són coses fàcils en 18 mesos, i menys en un termini inferior, apareix el fantasma d'un xoc frontal amb l'Estat, precipitat i desestabilitzador, que causa seriosa preocupació en el món econòmic i institucional.

I a part de la CUP, JxSí no pot pactar amb ningú perquè el seu programa -i la seva cohesió interna- són incompatibles (tret de revisió profunda) amb les posicions del PSC i fins i tot d'ICV-Podem. Un grup sense majoria pot governar (no sense sobresalts) si aconsegueix pactes puntuals (com Mas el 2011), o de legislatura (Maragall i Montilla del 2004 al 2010) amb altres grups. Però això exigeix un pragmatisme al qual JxSí ha renunciat a l'erigir la independència com a dogma irrenunciable i a curt termini. D'aquesta manera, l'únic pacte possible és amb la CUP, que per definició i caràcter assembleari és totalment refractària a un programa de govern. Sembla doncs que, tret de miracle o ruptura de JxSí, cosa massa improbable, hem entrat en una etapa d'ingovernabilitat. Que pot ser coral o rotatòria. I això no seria el pitjor perquè perdre el nord porta a ridículs com el de Lluís Companys l'any 34 al proclamar una independència que va acabar en poques hores amb la seva rendició a la Guàrdia Civil del general Batet, que va imposar l'ordre constitucional. Batet va ser després afusellat per Franco per idèntic motiu.

Però el pitjor no és mai segur. I les eleccions del pròxim 20-D poden canviar coses.