Jugant amb la credibilitat

JESÚS NÚÑEZ VILLAVERDE

La Generalitat es podria haver estalviat la vergonya d'haver d'admetre el que negava

Poques coses han tingut més fàcils els responsables polítics i policials de la Generalitat de Catalunya, en la gestió del tràgic atemptat de Barcelona, que la forma de sortir al pas de la informació que es feia ressò de l’avís que la intel·ligència nord-americana els havia fet arribar el 25 de maig sobre un possible atemptat a la Rambla.

Només calia que haguessin reconegut, des del primer moment en què es va donar a conèixer en aquest mitjà, que, efectivament, havien rebut un document d’intel·ligència i que, després de la seva valoració, es va entendre que no aportava res en termes d’investigació operativa. Igualment només calia fer veure que el contingut del document era tan inconcret –dir atemptat, Barcelona, estiu i Rambla no aporta gaire de valor immediat als que treballen per avortar preparatius terroristes en una Espanya que és a la llista d’objectius del terrorisme gihadista des de fa anys– que es va considerar que no era necessari afegir res de substancial al que ja s’estava fent en un país que des de fa temps es troba en el nivell d’alerta 4. També podien assenyalar la debilitat del comunicat recordant simplement que la Rambla només va ser l’escenari luctuós escollit pels terroristes com a resultat del desbaratament del pla original i que, per tant, ningú hauria pogut avortar una acció tan improvisada.

I d’aquesta manera s’haurien estalviat la vergonya i la pèrdua de credibilitat que ara estan patint a l’haver de reconèixer el que han negat repetidament sense necessitat. En el seu afany per presentar una imatge immaculada de la seva gestió i de la capacitat operativa dels seus serveis policials –amb una molt estudiada escenificació estatal i una xocant apel·lació a l’«èxit» en una situació en què es comptabilitzen 16 morts i s’han «abatut» sis terroristes–, devien considerar convenient eliminar qualsevol taca que pogués enterbolir el missatge.

I, d’aquesta manera, ara es troben en una difícil conjuntura de la qual proven de sortir per una via equivocada: matar el missatger. Apel·lar a aquestes altures a una mena de conspiració interessada a enfonsar la Generalitat i a escarnir els Mossos sona tan ranci com ineficaç. Tant si és una transcripció –per protegir la font, per exigència d’aquesta o per simples presses– com un document original, és obvi a aquestes altures que alguns dels màxims representants de la Generalitat han mentit, fins i tot d’una manera que s’hauria de qualificar d’infantil, a l’insistir que la CIA no es va comunicar en cap moment amb ells (com si això tanqués altres vies per fer-los arribar el missatge) i que el document tenia una «feble credibilitat» (qüestionant, per tant, la font, quan en realitat potser es volia dir «feble operativitat»). I també ho és entendre que l’atemptat no s’hauria pogut evitar encara que el seu contingut hagués provocat una valoració diferent de la registrada. 

Per aquest motiu, resulta penós que s’hagi jugat amb la credibilitat d’una institució política volent aparentar el que no és.