LAIA BONET
El progrés i la pau social estan en risc. I la política n'és la primera víctima
Els últims dies, amb la successió d’escenaris inimaginables i de decisions cada vegada més imprevistes, s’han sentit més i més veus que expressaven una creixent incomprensió sobre les raons que portaven a cada una d’aquestes situacions.
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci convocant unes eleccions en les quals amb tota probabilitat una part significativa dels eventuals candidats no podran fer campanya perquè estan sota presó provisional sense fiança?
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci permetent que un fiscal general, reprovat pel Congrés per la seva dubtosa professionalitat en relació amb els investigats del PP en casos de presumpta corrupció, presenti una querella per uns delictes pels quals la gran majoria d’experts creuen que no es donen ni tan sols els elements més bàsics del tipus penal? ¿I ho faci permetent que s’apropiï de la competència l’Audiència Nacional encara que és jurídicament més que discutible?
¿Com s’entén que qui diu que defensa la legalitat la debiliti més i més blindant tot possible canvi i fent-la inútil, així, en la seva primera i última raó de ser (resoldre els conflictes que en cada moment existeixen en una comunitat)?
¿Com s’entén que qui diu que defensa l’Estat el posi en canvi cada vegada més en crisi?
¿Com s’entén que qui diu que vol eixamplar la base social d’un projecte polític legítim, la independència, opti per una estratègia unilateral, que necessàriament porta a debilitar indefectiblement aquesta base i a impedir el reconeixement internacional?
¿Com s’entén que qui admet que no disposa clarament de les eines pròpies d’un Estat decideixi presentar batalla sense preparar-se realment per a les envestides contràries, al contrari, fent-ho tot amb la bandera del #tenimpressa?
¿Com s’entén que després de fer el pas definitiu amb la votació d’una declaració d’independència no es produeixin ni gestos simbòlics ni actes jurídics de cap tipus per part del Govern de la Generalitat?
¿Com s’entén que qui diu que protegeix la república declarada posi en marxa a la vegada dues estratègies i dos relats difícils de compaginar (una feta des de Brussel·les, al·legant la falta de seguretat per ser jutjats amb objectivitat a Espanya; i l’altra a Madrid, assumint les primeres decisions judicials)?
Entendre-ho passa per imaginar-se què pretenia exactament aquell que en cada un d’aquests escenaris es decantava per una determinada opció. Si alguna cosa potser ja podem extreure dels últims capítols del conflicte és que la incomprensió expressada davant les decisions preses radica en el fet que molts encara pensem que l’objectiu de tot líder polític, que actuï des d’una verdadera responsabilitat, és resoldre els conflictes existents, no perpetuar-los o servir-se’n per aconseguir objectius a curt termini, personals o electorals.
Quan ningú fa el que tocaria, preocupem-nos. El progrés i la pau social estan en risc. I la política n’és la primera víctima.
El progrés i la pau social estan en risc. I la política n'és la primera víctima
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci convocant unes eleccions en les quals amb tota probabilitat una part significativa dels eventuals candidats no podran fer campanya perquè estan sota presó provisional sense fiança?
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci permetent que un fiscal general, reprovat pel Congrés per la seva dubtosa professionalitat en relació amb els investigats del PP en casos de presumpta corrupció, presenti una querella per uns delictes pels quals la gran majoria d’experts creuen que no es donen ni tan sols els elements més bàsics del tipus penal? ¿I ho faci permetent que s’apropiï de la competència l’Audiència Nacional encara que és jurídicament més que discutible?
¿Com s’entén que qui diu que defensa la legalitat la debiliti més i més blindant tot possible canvi i fent-la inútil, així, en la seva primera i última raó de ser (resoldre els conflictes que en cada moment existeixen en una comunitat)?
¿Com s’entén que qui diu que defensa l’Estat el posi en canvi cada vegada més en crisi?
¿Com s’entén que qui diu que vol eixamplar la base social d’un projecte polític legítim, la independència, opti per una estratègia unilateral, que necessàriament porta a debilitar indefectiblement aquesta base i a impedir el reconeixement internacional?
¿Com s’entén que qui admet que no disposa clarament de les eines pròpies d’un Estat decideixi presentar batalla sense preparar-se realment per a les envestides contràries, al contrari, fent-ho tot amb la bandera del #tenimpressa?
¿Com s’entén que després de fer el pas definitiu amb la votació d’una declaració d’independència no es produeixin ni gestos simbòlics ni actes jurídics de cap tipus per part del Govern de la Generalitat?
¿Com s’entén que qui diu que protegeix la república declarada posi en marxa a la vegada dues estratègies i dos relats difícils de compaginar (una feta des de Brussel·les, al·legant la falta de seguretat per ser jutjats amb objectivitat a Espanya; i l’altra a Madrid, assumint les primeres decisions judicials)?
Entendre-ho passa per imaginar-se què pretenia exactament aquell que en cada un d’aquests escenaris es decantava per una determinada opció. Si alguna cosa potser ja podem extreure dels últims capítols del conflicte és que la incomprensió expressada davant les decisions preses radica en el fet que molts encara pensem que l’objectiu de tot líder polític, que actuï des d’una verdadera responsabilitat, és resoldre els conflictes existents, no perpetuar-los o servir-se’n per aconseguir objectius a curt termini, personals o electorals.
Quan ningú fa el que tocaria, preocupem-nos. El progrés i la pau social estan en risc. I la política n’és la primera víctima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada