En
veure-ho, li vaig enviar un missatge dient-li que recordava les campanyes de
mobilitzacions i recollida de signatures que es van fer per tot arreu per a
demanar un referèndum clar i vinculant, ja que una part important de la
ciutadania del país estava en contra de l’entrada a l’aliança militar.
Vaig
aprofitar l’ocasió per a explicar-li una anècdota que molt pocs coneixen. Durant
el transcurs de la manifestació que es va fer a Amposta per a demanar el
referèndum, es va portar a terme una recollida de signatures i com havia de
ser, vaig signar. La meva signatura no estava ni la primera de davant del full,
ni la primera del darrere. Que perquè us dic això? Ara ho sabreu.
Aquell
cap de setmana el setmanari que avui se’n diu l’Ebre i que per aquella
època tenia un altre nom que, en el moment d’escriure-li el missatge no
recordava amb exactitud perquè al llarg dels anys el setmanari ha canviat de
nom diverses vegades, sovint fruit de fusionar-se amb altres setmanaris comarcals
o locals, va publicar la llista dels signants i, sorprenentment, el meu nom
figurava el primer seguit de la paraula ‘administratiu’.
Per a
sorpresa meva, la resposta que em va remetre Fernando enviant-me la pàgina
número 8 del número 410 del dijous 6 de març de 1986 de l’Ebre Informes
on es publicava el llistat dels signants que ‘donaven el seu recolsament a
la campanya que duu a terme el col·lectiu Anti-OTAN Baix Ebre, subscrivint els
quatre puts que el defineixen: PER UN REFERÈNDUM CLAR I VINCULANT; NO A L’OTAN;
PER LA NEUTRALITAT; BASES FORA’ (sic) on, efectivament, es pot constatar
que el meu nom sortia en primer lloc entre tots els que vam signar aquell
manifest. Avui en dia, per la llei de privacitat de dades, un document així no
es podria publicar.
Tal
com ens recordava Fernando, el 12 de març de 1986, dimecres (al principi
del restabliment de la democràcia les eleccions es feien en dimecres) es va
celebrar a Espanya l’anunciat referèndum sobre si s’havia de formar part de
l’estructura militar de l’OTAN. En lloc d’una pregunta clara, el govern
es va treure de la mànega una pregunta molt enrevessada: ‘Considera
convenient per a Espanya romandre en l’Aliança Atlàntica en els termes acordats
pel Govern de la Nació?’.
Aquell
referèndum va portar molta controvèrsia i no només per la pregunta, que també,
sinó perquè aquells que havien fet bandera de l’eslògan ‘OTAN, d’entrada no’
(el PSOE quan estava a l’oposició) van canviar el seu discurs mostrant-se
favorables a entrar-hi, mentre que Aliança Popular (el germen del Partit
Popular actual) que sempre s’havia declarat proatlantista, demanava el ‘no’.
I per què es va produir aquest contrasentit? L’explicació té
la seva lògica. Els socialistes, al capdavant del govern d’Espanya des de 1982
havien canviat el discurs, suposadament, per les pressions dels estats membres,
sobretot dels que formaven part en aquell moment de la Comunitat Econòmica
Europea, avui Unió Europea. Mentre que els d’Alianza Popular van
voler convertir el referèndum en un plebiscit contra el govern de Felipe
González.
Tot i
que Catalunya, el País Basc, Navarra i a la província de las Palmas de Gran
Canaria van votar majoritàriament ‘no’, al conjunt d’Espanya va guanyar
el ‘sí’ i vam acabar entrant de ple a l’estructura militar de l'OTAN.
I així estem quaranta anys més tard...
Tal
com diu el títol de l’escrit, el temps
vola!
