LA REIVINDICACIÓ DE MARROC I LA DE CATALUNYA

És la ressaca de la visita del Reis d’Espanya a Ceuta i Melilla: la reivindicació de Marroc sobre aquestes dues ciutats nord-africanes. De fet aquesta reivindicació ha estat sempre. Mentre Espanya s’aferra a que eren seves molt abans de que el Marroc es constituís com estat independent. Dient que volen obrir converses amb Espanya per a parlar-ne. Molt bona idea! Em sembla genial acabar amb el colonialisme!
Però el cert és que m’importa poc si un dia Ceuta i Melilla acaben donant-se a Marroc encara que s’aprofiti per a fer-li un regal d’aniversari al monarca alauita o a la pujada al poder del fill de Mohamed VI, és indiferent.
El que en realitat m’importa és començar negociacions amb França per a demanar-los els territoris catalans donats a aquell país pel tractat d’Utrecht, a saber, part del Rosselló i la Cerdanya, el Capcir, el Conflent i el Vallespir, després de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola.
Evitaré demanar el retorn de Nàpols, Sardenya i els territoris de la neo pàtria (a l’actual Grècia), perquè van ser terra conquerida, encara que van formar part històricament de la Corona d’Aragó.
Però els del sud de França si eren nostres i allí els coneixent com el País Català, perquè doncs no es pot demanar això? Algú ho ha intentat?

EL TOT PODERÒS PRESIDENT LA DE DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ

Acabo d’escoltar què, el president de la Diputació de Castelló el “popular” Carlos Fabra ha augmentat la plantilla d’assessors personals amb dos més. Ara en té 32! Sabeu què penso? Què si un polític necessita realment tenir tants assessor és que és un inútil!!

O és inútil o és què “col·loca” a tots aquells que li cauen bé: familiars, amics, companys de parit. Després li deuran favors que se’ls cobrarà en forma de vots? Us sona l’argument? I tant què us sona!! Quina pregunta més tonta què us acabo de fer!

BRETOLADA

Potser per insignificant, la noticia us ha pogut passar desapercebuda. Un home de la província de Badajoz va voler demostrar que la amanita fal·loide (bolet) no era tant tòxica com es deia i se la va menjar. Va estar a punt de morir. Una bretolada així fa que la seguretat social (que paguem tots) tingui que pagar innecessàriament les despeses d’hospitalització, farmàcia, etc. Jo crec que se li tindria que fer pagar a ell.

Si no fos què està mal vist, el que caldria és pegar-li una bufetada per burro, però si als 45 anys no n’ha après, ja no ho farà.!

URGÈNCIA DE INFRASTRUCTURES

Wifredo Miró, secretari general de la UGT a les Terres de l’Ebre i bon amic, demana celeritat a l’hora de realitzar les infrastructures necessàries para la demarcació. I de raó no n’hi manca, no!

Vaig tenir l’honor de participar l’any 98 en la confecció del pla estratègic de les Terres de l’Ebre que havia de formar part del programa de Pasqual Maragall com a candidat del PSC a la Generalitat de Catalunya. Recordo que el dèficit d’infrastructures era un dels elements debatuts i es reclamava una millora considerable, sobre tot a la Terra Alta. S’ha millorat, sí, però no el suficient. Pareix que les necessitats de cada moment ens sobrepassen sempre o el que és el mateix: sempre anem endarrerits. L’Eix de l’Ebre, una de les carreteres “estrella” del govern Pujol, només uns anys després està pràcticament desfasat. Ara ja ens cal una autovia. També una cosa a millorar és el tren amb una millor comunicació entre els diferents pobles de les nostres comarques i, si cal, fer alguna estació més (em refereixo a Amposta)

Sense infrastructures les indústries no acaben venint al territori i sense indústria no hi ha progrés.

Veus com les de Miró, home d’esquerres i compromès socialment, han de donar un cop d’atenció als polítics “amics”, a la vegada que encoratjar-los a treballar millor per al territori.

Heu sentit el discurs del President Montilla? Cal emmirallar-se en ell i demanar tot aquell dèficit històric que tant Madrid com Barcelona ens deuen!