Al congrés de Unió Democràtica de Catalunya del passat cap de setmana, el renovat líder de la formació va apostar per avançar les eleccions catalanes i arribar a un acord de govern, al menys, amb el PSC. Seria l’anomenada “sociovergència”. Li va faltar temps al líder del altre partit de la formació (Convergència Democràtica de Catalunya), Arturo Mas per a desdir Duran i vetar qualsevol proposta que vagui en aquest sentit. Fa temps que entre CDC i UDC hi ha més un matrimoni de conveniència que una altra cosa. Mentre a Duran li agrada flirtejar amb el socialistes i es postula fins i tot com a ministres (molt alimentat per la premsa, cal dir-ho) els de l’altra formació aspiren a veure a Arturo Mas de President amb un pacte amb ERC i si no n’hi hagués prou, s’inclouria al PP. Evidentment, en aquest segon cas faltaria veure que dirien els republicans i si ho acabarien acceptant. Aquesta situació tan descabellada a priori, ja s’ha posat en pràctica a ajuntaments com el de la Galera on hi ha un pacte de govern entre el PP i ERC, compartint alcaldia durant els quatre anys a raó de dos anys cada cap de llista.
Ja fa temps, més de 10 anys, el candidat a les eleccions municipals d’Amposta per ICV l’any 1995 ja apostava per un pacte entre socialistes i demòcrata-cristians. Impensable en aquells moments, potser a hores d’ara no seria tant descabellat.
De totes formes, l’altra formació al•ludida, el PSC, també hi té alguna cosa que dir. No seria d’estranyar que vists els resultats del actual govern d’Entesa o tripartit, sobretot referent a ERC (que recordem-ho, ha amenaçat en votar en contra del pressupost que elabora els seu propi partit dintre del govern), veiguèssin amb bons ulls el pacte reclamat per Duran, sobre tot per donar estabilitat a Catalunya.
Però una cosa és el que pensi la seva direcció nacional i l’altra cosa les bases del partit. Les bases socialistes són reticents a pactar amb CiU, fins i tot, contràries, diria jo. Però coses més difícils s’han vist... Segurament el PSC tindria una gran nombre de baixes de militants. Llavors cal calibrar tots els pros i contres d’un pacte així. La meva opinió és que a curt termini seria per al PSC, més negatiu que positiu.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
MÉS ENLLÀ DE LA VEGUERIA
Dissabte, a Móra d’Ebre, es va celebrar el II congrés territorial del PSC de les Terres de l’Ebre. A apart de les dues ponències: la política i la d’organització, del debat, de les votacions i fins i tot de l’executiva que en va sortir, voldria fer una menció especial a la proposta de resolució que va presentar l’agrupació de Tortosa i va defensar el portaveu del grup municipal a l’ajuntament Joan Sabaté. Aquesta proposta de resolució era tota una declaració d’intencions sobre el que ha d’aspirat la futura vegueria de l’Ebre més enllà de la seva estructura i la seva tasca política. Significava la defensa dels valors de la nostra terra. I quan dic terra, vull anar més enllà de les fronteres naturals de les Terres de l’Ebre: el coll de Balaguer i els rius Algars i Sénia. També hi formen part, perquè culturalment i fins i tot comercialment i sanitàriament ha estat així durant molts d’anys: el Matarranya, a l’Aragó i el Baix i alt Maestrat i els Ports, al País Valencià. Qui em segueix sap que sóc un fer defensor de tot aquest territori i encara diria més: “Hem sento més identificat amb Benicarló o Cervera que amb Cambrils o el Pla de Santa Maria”. Som cruïlla de territoris, de una parla molt semblant, de una dansa que ens uneix (la jota, bona mostra és el monument que hi ha a la plaça Corona d’Aragó de Tortosa)
He de confessar que a l’altre blog que gestiono (el Tossal dels Tres Reis), fins avui la comarca dels Ports no constava al seu encapçalament. Avui mateix corregiré aquesta omissió.
Cal dir que al congrés estaven convidats els alcaldes de Vinaròs (Jordi Romeu) i el de Morella (Ximo Puig), que es van excusar per que havien d’assistir a un altre acte. Però si que hi va ser present el de Beceit Alberto Moragrega.
Recordo que ja fa més d’un més vaig escriure una carta de temàtica molt similar a la proposta de resolució que es va aprovar, sinó per unanimitat, si per una àmplia majoria (Diari de Tarragona va publicar la meva carta el 10 de setembre) La carta portava per nom “la sardana imposada”, però que era tant una defensa de la nostra dansa (la jota, evidentment) com de la nostra peculiar forma de ser i sentir.
Dijous passat, per la comissió de Cultura i Festes de l’Ajuntament d’Amposta va passar una proposta (es suposa que acabarà sent una moció al ple d’aquest mes), de la colla sardanista del Baix Penedès, on es demana que es declari la sardana “com la dansa de Catalunya”. Evidentment, si es presenta (ho farà CiU) sortirà que sí i suposo que per unanimitat. Però caldrà dir que hi estem d’acord sempre i quan la jota no sigui desplaçada. A l’igual que a l’Estatut es reconeix la nostra bandera i la nostra parla i que des del poder central “s’obliga” a posar la bandera espanyola i que el castellà sigui idioma oficial a Catalunya, amb la jota i la sardana s’ha de fer el mateix: S’ha de reconèixer primer que la jota és el ball típic de les Terres de l’Ebre, així com d’altres indrets de Catalunya, com el Priorat i bona part dels territoris cruïlla i llavors, la sardana, serà la dansa nacional sense cap mena de problema.
Encara que la jota va estar uns anys marginada, perquè no gaudia de cap suport oficial, hi havia una llarga llista de pobles on sempre s’ha ballat en les festes més populars. Segurament me’n deixaré algun: Alcanar (ball de Sant Antoni), Ulldecona (el Xim-xim), Paüls, Benifallet, Xerta, Falset, Calig...
Però la resolució anava més enllà. També parlava de la presència de la nostra parla als mitjans de comunicació oficials, com són la televisió i la ràdio de Catalunya, on fins ara es pot sentir parlar valencià o mallorquí, però no ebrenc (o tortosí con deia el text) Una anècdota: la setmana passada, Belen Fabra, filla de Tortosa i protagonista de la pel•lícula: “Diario de una ninfómana”, va anar al Club de l’Albert Om i aquest no es va poder estar de repetir-li algun “lo”.
Espero i desitjo que les altres forces polítiques presents a l’Ebre puguin aprovar resolucions similars per caminar plegats cap la “nostra pròpia normalització”.
He de confessar que a l’altre blog que gestiono (el Tossal dels Tres Reis), fins avui la comarca dels Ports no constava al seu encapçalament. Avui mateix corregiré aquesta omissió.
Cal dir que al congrés estaven convidats els alcaldes de Vinaròs (Jordi Romeu) i el de Morella (Ximo Puig), que es van excusar per que havien d’assistir a un altre acte. Però si que hi va ser present el de Beceit Alberto Moragrega.
Recordo que ja fa més d’un més vaig escriure una carta de temàtica molt similar a la proposta de resolució que es va aprovar, sinó per unanimitat, si per una àmplia majoria (Diari de Tarragona va publicar la meva carta el 10 de setembre) La carta portava per nom “la sardana imposada”, però que era tant una defensa de la nostra dansa (la jota, evidentment) com de la nostra peculiar forma de ser i sentir.
Dijous passat, per la comissió de Cultura i Festes de l’Ajuntament d’Amposta va passar una proposta (es suposa que acabarà sent una moció al ple d’aquest mes), de la colla sardanista del Baix Penedès, on es demana que es declari la sardana “com la dansa de Catalunya”. Evidentment, si es presenta (ho farà CiU) sortirà que sí i suposo que per unanimitat. Però caldrà dir que hi estem d’acord sempre i quan la jota no sigui desplaçada. A l’igual que a l’Estatut es reconeix la nostra bandera i la nostra parla i que des del poder central “s’obliga” a posar la bandera espanyola i que el castellà sigui idioma oficial a Catalunya, amb la jota i la sardana s’ha de fer el mateix: S’ha de reconèixer primer que la jota és el ball típic de les Terres de l’Ebre, així com d’altres indrets de Catalunya, com el Priorat i bona part dels territoris cruïlla i llavors, la sardana, serà la dansa nacional sense cap mena de problema.
Encara que la jota va estar uns anys marginada, perquè no gaudia de cap suport oficial, hi havia una llarga llista de pobles on sempre s’ha ballat en les festes més populars. Segurament me’n deixaré algun: Alcanar (ball de Sant Antoni), Ulldecona (el Xim-xim), Paüls, Benifallet, Xerta, Falset, Calig...
Però la resolució anava més enllà. També parlava de la presència de la nostra parla als mitjans de comunicació oficials, com són la televisió i la ràdio de Catalunya, on fins ara es pot sentir parlar valencià o mallorquí, però no ebrenc (o tortosí con deia el text) Una anècdota: la setmana passada, Belen Fabra, filla de Tortosa i protagonista de la pel•lícula: “Diario de una ninfómana”, va anar al Club de l’Albert Om i aquest no es va poder estar de repetir-li algun “lo”.
Espero i desitjo que les altres forces polítiques presents a l’Ebre puguin aprovar resolucions similars per caminar plegats cap la “nostra pròpia normalització”.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
ESMENAR ERRORS DEL PASSAT
Llegeixo que Barcelona canvia el nom d’un carrer. Precisament el que porta el nom de Duc de la Victòria (Baldmero Espartero –Granátula 1793, Logronyo 1879), el militar que va fer bombardejar Barcelona l’any 1842. Evidentment resulta sorprenent que un carrer de Barcelona portés el nom d’una militar espanyol que la va fer bombardejar de forma indiscriminada. Recordo que l’any passat, mentre estiuejàvem a la Rioja, a Logronyo, la seva capital, hi vaig poder veure l’estàtua eqüestre. Imagino que quasi ningú se n’havia d’adonar de que el Duc de la Victòria era aquest trist personatge. Ara, el carrer, portarà el nom de l’escriptor Francesc Pujols.
Cal recordar, una vegada més, que a Amposta encara hi ha carrers de clares connotacions franquistes. Sense cap mena de dubte, els dos més famosos són el de l’aviador Garcia Morato i el del falangista Ruiz de Alda. Però n’hi ha d’altres com els de Burgos, Navarra, Larache, etc. també amb clares reminiscències de la dictadura i tota una llarga llista de carrers de conqueridors, polítics espanyols, herois i heroïnes (Bé de heroïna només n’hi ha una: Agustina d’Aragó) que en l’etapa Franquista es destacaven als textos d’història per “engrandir l’honor de la Pàtria”.
Finalment us contaré una anècdota. Divendres passat, a la comissió de cultura es va plantejar posar el nom d’un carrer al cantador de jota improvisada Josep Guarch, més conegut com el Teixidor. Es vol donar així resposta a la moció aprovada a instàncies del PSC. El regidor Carles González, d’ERC, ja va proposar canviar el nom d’un d’aquest carrers esmentats abans. Però com que l’equip de govern d’Amposta o està per aquest tema, se’ls plantejava una difícil disjuntiva. Des de el PSC es va suggerir posat el nom del Teixidor a l’actual parc municipal, ja que no té nom, a diferència, per exemple, al de Tortosa que es diu Teodor González. La regidora de Cultura va quedar en passar-ho a la junta de govern per a que es pronunciessin. A hores d’ara desconec la decisió que va prendre el màxim òrgan de govern d’Amposta.
Cal recordar, una vegada més, que a Amposta encara hi ha carrers de clares connotacions franquistes. Sense cap mena de dubte, els dos més famosos són el de l’aviador Garcia Morato i el del falangista Ruiz de Alda. Però n’hi ha d’altres com els de Burgos, Navarra, Larache, etc. també amb clares reminiscències de la dictadura i tota una llarga llista de carrers de conqueridors, polítics espanyols, herois i heroïnes (Bé de heroïna només n’hi ha una: Agustina d’Aragó) que en l’etapa Franquista es destacaven als textos d’història per “engrandir l’honor de la Pàtria”.
Finalment us contaré una anècdota. Divendres passat, a la comissió de cultura es va plantejar posar el nom d’un carrer al cantador de jota improvisada Josep Guarch, més conegut com el Teixidor. Es vol donar així resposta a la moció aprovada a instàncies del PSC. El regidor Carles González, d’ERC, ja va proposar canviar el nom d’un d’aquest carrers esmentats abans. Però com que l’equip de govern d’Amposta o està per aquest tema, se’ls plantejava una difícil disjuntiva. Des de el PSC es va suggerir posat el nom del Teixidor a l’actual parc municipal, ja que no té nom, a diferència, per exemple, al de Tortosa que es diu Teodor González. La regidora de Cultura va quedar en passar-ho a la junta de govern per a que es pronunciessin. A hores d’ara desconec la decisió que va prendre el màxim òrgan de govern d’Amposta.
divendres, 17 d’octubre del 2008
LA NOVA ESTACIÓ DE TREN, A AMPOSTA?
Ahir, O. Messeguer signava un article al diari el Punt on parlava de que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, havia lliurat un estudi al Ministeri de Foment on hi constaven dues alternatives per a un nou traçat viari del corredor del mediterrani. També destacava que a l’Aldea es construiria una nova estació. I jo pregunto: I perquè no a Amposta?
Abans d’abordar aquest tema, n’hi un altre que, al meu parer, és molt greu: la construcció d’una nova estació vol dir que l’anterior ha quedat desfasada. Quants anys fa que funciona? Deu? Dotze? És igual si la comparem a la llarga vida que han tingut altres estacions del territori, de vegades adaptades amb unes poques reformes.
Ja des de la seva construcció es va dir que era molt petita, que pràcticament era més un abaixador que una estació de tren. Jo mateix ho vaig recordar a la primera manifestació a Amposta de la PDE en el manifest que va llegir Toni Costes...
Amposta, duran molts d’anys ha reivindicat una estació de tren. De vegades s’ha parlat d’una estació central de mercaderies de les Terres de l’Ebre. I sempre per no “molestar Tortosa”. I és que entre Amposta i Tortosa sempre hi ha aquell recel de dues poblacions rivals i veïnes. Queda clar que Tortosa no tindrà mai una gran estació de tren. Quan la capital del Baix Ebre era la tercera ciutat de Catalunya (Barcelona, Reus i Tortosa), allà per finals del segle XIX i tenia una potent indústria oleícola, es va aconseguir que el tren, tot i fent un rodeig, passés per allí. Hi ha qui diu que va ser un suborn... No ho sé.
L’Aldea era una solució intermèdia (digueu-li de consens, si voleu) Al principi era l’Estació de l’Aldea-Amposta i anys després es va afegir el nom de Tortosa. Tots contents? Llevat que els aldeans, penso que ningú de les altres dues ciutats hi podien estar. Uns perquè l’havien perdut (a l’època en que el farmacèutic Vicent Beguer n’era l’alcalde) i els altres perquè tampoc havien guanyat res. A Amposta, si abans volien pujar al trens els calia anar a l’Aldea i ara els hi passa el mateix.
Aquest matí m’ha trucat l’amic Vicent Benito, un valencià de la Sollana que treballa a la duana de València. Hem estat parlant una bona estona i, sense sortir en cap moment el tema de l’estació, si que m’ha preguntat sobre el tema de la Vegueria i la seva capitalitat. Entre altres coses, m’ha dit que Amposta estava millor comunicada que Tortosa, i que en els darrers anys havia crescut més, etc. La qual cosa dóna peu a que, estratègicament i econòmicament parlant, possiblement, la nova estació de tren podria tenir una millor ubicació a Amposta que a l’Aldea (una vegada descartada Tortosa) I encara diria més. Si de mi depengués, construiria un ramal fins la Sénia, la població més industrial de Catalunya, per nombre d’habitants, encara que el seu motor principal, el del moble, hagi perdut un 20 % de negoci, segons posa avui mateix la Veu de l’Ebre.
També informa aquest setmanari que els ajuntaments de Tortosa i Amposta s’han unit al de Reus per a formar un consorci i reclamar més infrastructures sanitàries. Aquest és el camí. La unió i no el “divorci”.
A mi no em preocupa si el nou traçat de la A-7 (l’autovia que ha d’enllaçar la Plana de Castelló amb l’Hospitalet de l’Infant) ha de passar uns quilòmetres més amunt o més avall. El que si que em preocupa es tenir bones comunicacions amb Tortosa (en el doble sentit de la paraula) Ara si he d’anar a l’estació de l’Aldea o a fer la revisió del cotxe a Campredó he de donar la volta. I tot indica que si no es soluciona el problema del pont sobre l’Ebre, hauré de seguir igual. Si les noves infrastructures es fan amb el cap i no amb els peus, qui hi sortirà guanyant, en definitiva, serà el territori!
Abans d’abordar aquest tema, n’hi un altre que, al meu parer, és molt greu: la construcció d’una nova estació vol dir que l’anterior ha quedat desfasada. Quants anys fa que funciona? Deu? Dotze? És igual si la comparem a la llarga vida que han tingut altres estacions del territori, de vegades adaptades amb unes poques reformes.
Ja des de la seva construcció es va dir que era molt petita, que pràcticament era més un abaixador que una estació de tren. Jo mateix ho vaig recordar a la primera manifestació a Amposta de la PDE en el manifest que va llegir Toni Costes...
Amposta, duran molts d’anys ha reivindicat una estació de tren. De vegades s’ha parlat d’una estació central de mercaderies de les Terres de l’Ebre. I sempre per no “molestar Tortosa”. I és que entre Amposta i Tortosa sempre hi ha aquell recel de dues poblacions rivals i veïnes. Queda clar que Tortosa no tindrà mai una gran estació de tren. Quan la capital del Baix Ebre era la tercera ciutat de Catalunya (Barcelona, Reus i Tortosa), allà per finals del segle XIX i tenia una potent indústria oleícola, es va aconseguir que el tren, tot i fent un rodeig, passés per allí. Hi ha qui diu que va ser un suborn... No ho sé.
L’Aldea era una solució intermèdia (digueu-li de consens, si voleu) Al principi era l’Estació de l’Aldea-Amposta i anys després es va afegir el nom de Tortosa. Tots contents? Llevat que els aldeans, penso que ningú de les altres dues ciutats hi podien estar. Uns perquè l’havien perdut (a l’època en que el farmacèutic Vicent Beguer n’era l’alcalde) i els altres perquè tampoc havien guanyat res. A Amposta, si abans volien pujar al trens els calia anar a l’Aldea i ara els hi passa el mateix.
Aquest matí m’ha trucat l’amic Vicent Benito, un valencià de la Sollana que treballa a la duana de València. Hem estat parlant una bona estona i, sense sortir en cap moment el tema de l’estació, si que m’ha preguntat sobre el tema de la Vegueria i la seva capitalitat. Entre altres coses, m’ha dit que Amposta estava millor comunicada que Tortosa, i que en els darrers anys havia crescut més, etc. La qual cosa dóna peu a que, estratègicament i econòmicament parlant, possiblement, la nova estació de tren podria tenir una millor ubicació a Amposta que a l’Aldea (una vegada descartada Tortosa) I encara diria més. Si de mi depengués, construiria un ramal fins la Sénia, la població més industrial de Catalunya, per nombre d’habitants, encara que el seu motor principal, el del moble, hagi perdut un 20 % de negoci, segons posa avui mateix la Veu de l’Ebre.
També informa aquest setmanari que els ajuntaments de Tortosa i Amposta s’han unit al de Reus per a formar un consorci i reclamar més infrastructures sanitàries. Aquest és el camí. La unió i no el “divorci”.
A mi no em preocupa si el nou traçat de la A-7 (l’autovia que ha d’enllaçar la Plana de Castelló amb l’Hospitalet de l’Infant) ha de passar uns quilòmetres més amunt o més avall. El que si que em preocupa es tenir bones comunicacions amb Tortosa (en el doble sentit de la paraula) Ara si he d’anar a l’estació de l’Aldea o a fer la revisió del cotxe a Campredó he de donar la volta. I tot indica que si no es soluciona el problema del pont sobre l’Ebre, hauré de seguir igual. Si les noves infrastructures es fan amb el cap i no amb els peus, qui hi sortirà guanyant, en definitiva, serà el territori!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)