SERVEIX PER ALGUNA COSA L’INEM?

Potser no és el tema del dia, però la idea d’escriure sobre això me l’ha donat el Periódico de Catalunya d’avui. El titular diu: “L’antic INEM només intervé en un 2% de les col•locacions”. Penso que és del tot eloqüent... I també: “Catalunya va ser la que va fer menys gestió, en només el 0,5 % dels casos”. Les preguntes serien: Serveix per alguna cosa? No caldria plantejar-se la necessitat de suprimir-lo?
I és que l’INEM ha estat sempre qüestionat. Recordo una vegada, ja fa molts anys un acudit gràfic (no sabria dir de qui) que el funcionari que atenia la finestreta dels qui buscaven feina deia: “Jo no pateixo; jo ja en tic de feina”. I és lamentable que un organisme creat per relacionar empreses i treballadors i fomentar l’ocupació tingui aquestes xifres de resultats tan baixes. I així no és d’estranyar que la seva feina estigui en entre dit.
Fa molts d’anys que tinc una feina estable i, per tant, no estic desocupat. Però al llarg de la meva vida hi vaig estar en dues ocasions: la primera d’elles entre 1978 i 1979 i la segona entre 1984 i 1985. Només en una ocasió em van cridar per oferir-me la possibilitat de treballar. Era una feina d’entrevistador de 6 hores diàries. Recordo que quan vaig anar a fer la prova (el procés de selecció li van donar a una empresa especialitzada aliena a la que contractava), no em van saber aclarir els meus dubtes. El primer de tots era si les enquestes eren oficials (o sigui, fetes per alguna administració) o no i si et pagaven la locomoció i la dieta (ja que treballant 6 hores, difícilment ho podies fer tot d’una tirada) No em van seleccionar perquè jo, per aquell temps tenia una sol•licitud de “millora” d’ocupació. Les altres vegades, sempre vaig tenir que ser jo qui es devia d’apropar a l’oficina corresponent i preguntar si havia alguna cosa o mirar de trobar-la al cartell d’anuncis. Mirava les oficines de Tortosa, Amposta, Vinaròs i, fins i tot, una vegada recordo que vaig estar a la de Valls! A Tortosa un cop em van dir que l’antiga clínica Monegal (era la que estava davant de l’estació del tren), buscava un gerent. Personalment considerava que no tenia ni preparació ni experiència. Malgrat tot van insistir que m’hi apropés. Una altra vegada a Vinaròs em van dir que una oficina bancària de Benicarló, d’una entitat avui fusionada amb d’altres i que patrocina les lligues de futbol de primera i segona divisió, buscava un empleat. Vaig acudir-hi, però davant la meva sorpresa, per a poder presentar la sol•licitud, ja era necessari adjuntar-hi la “recomanació” d’una persona coneguda i solvent de la localitat!
Sí que és veritat que quan un organisme (i suposo que una empresa també), vol cobrir una o diverses places, els aspirants hauran d’estar inscrits a l’INEM, però els hi és indiferent si estàs aturat o no. El que no em queda clar és si quan es parla d’INEM, a Catalunya es refereix a l’Oficina de Treball de la Generalitat (OTG) Encarà que sé que tots dos organismes cohabiten a les mateixes oficines. Així que hi ha treballadors de l’estat i treballadors de la Generalitat, en una de les “xapuces” que van fer les administracions de l’època.

(2-0) BÉ ESTÀ QUAN BÉ ACABA

I el partit del Barça-Madrid d’ahir per la nit va acabar bé. Bé pel Barça, es clar! I coincideixo amb l’opinió de molts: encara que no es va poder golejar, una derrota així, produïda en els darrers instants del partit i quan el mateix Eto’o va “solucionar” el penal que havia fallat minuts abans, fa molt mal al contrincant. I si, a sobre, es diu Madrid... Cal reconèixer que el Madrid va jugar un bon partit. Juande Ramos els va fer creure que podrien, al menys, empatar. La primera “tàctica” en observar-se va ser que calia aturar a Messi costés el que costés. Quan es juga així, l’àrbitre té que parar-ho en sec començant a treure targetes i Medina Cantalajo no ho va fer. Això va donar molt d’avantatge al Madrid que, amb aquesta actitud, “va fer fora” a Messi del partit i només va “entrar” en determinades ocasions. Però quan ho va fer... ens fa oferir un gol d’autèntic luxe!!
El Madrid, tot i reconeixent que va jugar bé, no va passar de donar la imatge d’un equip mediocre. Potser condicionat pels jugadors que va alinear, ja que la majoria de les seves estrelles ho estan lesionats o sancionats. Però això no vol dir que amb l’equip de gal•la, el Madrid, hauria pogut treure un millor resultat. De vegades les estrelles juguen millor a futbol, però corren menys. I ahir, el Madrid, si alguna cosa va fer, a més de pegar puntades de peu, va ser corre. L’equip titular hauria pogut jugar molt diferent i també deixar molts més espais que, el Barça, hauria pogut aprofitar...
També jugar contra el Barça motiva. A l’igual que li passa al Barça quan s’enfronta al Madrid. Ara caldrà veure si amb els altres equips, el Madrid, és capaç de jugar com ho va fer ahir. El titular d’avui del diari Marca (no!, no l’he comprat, l’he vist al quiosc) deixa: “Vuelve el Madrid y sé va el Barça. Tinc clar que el Barça s’ha escapat a 12 punts, només cal mirar la classificació. Ara, que “hagi tornat el Madrid”, caldrà veure-ho. Amb el nou entrenador només ha jugat dos partits i si bé un el van guanyar amb claredat, cal reconèixer que l’altre equip no va fer grans coses per mirar d’impedir-ho.
Per finalitzar voldria fer-me ressò de la gran victòria de l’equip femení del Handbol Amposta per 40 a 28 contra les xiques del Tenerife, equip que anava segon a la classificació i amb millor coeficient de gols que les ampostines. Aquest resultar reafirma a l’equip de la capital del Montsià com a líder indiscutible del seu grup i compta amb victòries tots els partits jugats fins ara. Què duri!!

EL BARÇA-MADRID, ALGUNA COSA MÉS QUE UN PARTIT DE FUTBOL

El partit d’aquesta nit, con tots els Barça-Madrid (o a l’inrevés) són alguna cosa més que un simple partit de futbol. Des de fa moltes dècades ha estat així. segurament que els estudiosos ho dirien amb molts més arguments que jo, però el detonant de la rivalitat va ser quan el Madrid va “robar” a Di Stéfano al Barça en aquelles controvertides negociacions en les que el jugador que va acabar sent del Madrid jugava en un club, mentre que els seus drets federatius pertanyien a un altre...
Eren anys de dictadura. Franco oprimia com mai Catalunya i la gent va adonar-se’n que crida “visca el Barça” equivalia a cridar “visca Catalunya”. Cada partit robat per l’àrbitre (el cas més sonat va ser el de Guruceta Muro que va xiular un penal a Rifé per una falta fora de l’àrea i que va privar al Barça de jugar la final de l’anomenada per aquell temps “copa del Generalísimo”.
Amb el temps va arribar la mort del dictador i l’arribada de la democràcia. Però ja no havia marxa enrera. Les televisions havien guanyat molt de pes dintre del món de l’espectacle i calia potenciar una rivalitat (que ja per si sola es sobrava) per guanyar espectadors (la qual cosa vol dir diners en publicitat), a més de fer vendre diaris, llibres, etc.
Davant el partit d’avui, el Madrid presenta un equip minvat per les baixes de moltes de les seves estrelles mediàtiques. A més la trajectòria del Barça d’aquest any és quasi que impecable, mentre que el Madrid ha sofert derrotes que fan mal i ha tingut que fer fora el seu entrenador per mirar de donar un cop d’efecte. Amb aquest panorama, arriba aquesta nit al Nou Camp el Madrid de Juande Ramos. Una víctima propicia per al bon joc del Barça, segons totes les enquestes. I això sol ser perillós, molt perillós. Tota la setmana que dic que “el Madrid té molt poc a perdre i molt a guanyar”. Si el Madrid avui surt derrotat de l’estadi, ningú (o pràcticament ningú s’estranyarà), fins i tot si ho ha per golejada. Ara bé, si empata o guanya (esperem que no sigui així!), demà, la premsa “nacional espanyola”, parlaran de “resurrecció del Madrid”, “què la lliga torna a estar oberta” i, fins i tot “què un Madrid sense estrelles va saber guanyar a un Barça ple amb tots els seus millors jugadors”. Jo em conformaria amb una victòria mínima, això si, sempre que el Barça jugui bé! Si es golejar, millor, però d’ocasions per golejar al Madrid ja n’hi hauran més al llarg de la història...
I pel mig de tot això les declaracions de Lluís Llach. Si algú encara no les ha llegit, va dir textualment: “ En n moment d’hecatombe política a Catalunya, guanyar el Madrid és una aspirina de primera magnitud”. Potser tampoc tant!
Lluís Llach és un nacionalista català que difícilment s’ha identificat mai en cap partit dels que han governat Catalunya. Evidentment ni és convergent ni socialista. És d’aquelles persones que solen anar per lliure perquè estan convençuts que “el que pensen i diuen és el millor per Catalunya”. I mireu, no dic que no! Però en política no sempre un i un són dos. En matemàtiques sí, però en política, no. Governar un país, encara que sigui petit com el nostre, és molt complicat i quasi sempre es depèn d’altres administracions (llegiu govern d’Espnaya, però aquest també depèn en alguna mesura dels dictàmens de la Unió Europea) que dificulten l’autogovern i els recursos necessaris per portar endavant polítiques progressistes i de desenvolupament.
Les declaracions de Llach han estat contestades per la majoria de polítics catalans. Mentre que Convergència i persones properes, les aplaudeixen, d’altres sectors, majoritàriament socialistes, les rebutgen amb rotunditat. Una vegada més queda demostrat que futbol i política estan estretament lligats, encara que ja faci 33 anys de la mort de Franco i governi a espanya un president que diu ser del Barça.
Però que, malgrat tot, que aquesta nit guanyi el Barça... I si pot ser pel golejada, millor!!

MAGNICIDI I GENOCIDI

Només fa uns dies, el diputat a Madrid Joan Tardà, en un acte organitzat per les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), va dir: “Visca la República, mort al Borbó”. La controvèrsia estava servida! Sobre tot, cadenes estatals afins al PP com la COPE i també Onda Cero van clamar al cel llençant tota classe d’improperis contra el diputat republicà. Un dels adjectius que li van tirar, en aquest cas per part de Bono, el “seu” president, va ser el de “primitiu”. Segurament que és un adjectiu adequat a la seva manera de ser. Una altra cosa és, com preguntava una enquesta de el Plural, si la fiscalia havia que intervenir o no. Normalment en les enquestes d’aquest diari digital guanyen els postulats progressistes (a favor de les tesis del PSOE i en contra de les del PP) per “golejada” 90 a 10, 80 a 20, etc. En aquest cas, després de votar “no”, la cosa estava molt més equilibrada i, curiosament, guanyava el “no” amb un 60 a 40 aproximadament. No obstant, com la Justícia no mira enquestes, la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir diligències per si, les declaracions de Tardà, constituïen un delicte en contra de la Corona d’Espanya. Tardà va rectificar i va dir que era un crit que es podia sentir a principis del segle XVIII, després de la guerra de Successió Espanyola a Catalunya, El periodista Manel Lucas ho qüestionava, ja que, per aquell temps, de república se’n parlava ben poc. Una altra cosa era demanar la mort per Felip V! De totes formes, si s’arribés a produir la mort del monarca (que no passarà, evidentment) seria el que s’anomena un magnicidi...
En canvi, Manuel Fraga Iribarne (aquest té els dos cognoms i a més, se li sol dir D. Manuel), abans d’ahir ens va sorprendre dient que les “nacionalistes haurien d’estar tots penjats”. En aquest cas les veus critiques han estat des dels partits nacionalistes i també de l’esquerra espanyola. En canvi, a Madrid, silenci. I més si tenim en compte que el “progressista” Alberto Ruiz Gallardón, va mostrar-se d’acord amb l’afirmació de Fraga. La mort de molta gent (en aquest cas de tots els nacionalistes), seria un genocidi, un crim que, recordem-ho, no prescriu mai! I, en canvi, no he llegit en lloc que la fiscalia hagi intervingut en contra del fundador d’Alianza Popular i, en posterioritat del Partido Popular! Potser també ho caldria fer, no?
Avui al diari Público hi ha un acudit que us tindré que explicar perquè no l’he sabut trobar a Internet. Hi surten les caricatures de Bono, Esperanza Aguirre, Joan Tardà, Fraga i Labordeta. A sobre de cadascú d’ells una frase que van dir algun cop i a sota una mena d’aclariment. Bono diu: “¡Los de los partidos propios son unos hijos de puta!” i a sota “Ejercicio de autocrítica”. E. Aguirre: “¡Los que me han criticado son unos miserables y unos bellacos!” i Legítima defensa. Tardà: “¡Muera el Borbón!” i Cita histórica. Fraga. “¡A los nacionalistas habria que colgarlos!” i “la voz de la experiencia”. I finalment Labordeta: ¡... A la mierda, joder!”, ¡El poeta del pueblo!
No calen més comentaris i que cadascú de vosaltres es faci la seva pròpia opinió...