Recordo la primera vegada que vaig escoltar “Entràrem al bar a fer la penúltima copa”... Tenia 14 anys i ens ho explicava el professor de gimnàstica que, la nit abans havia sortit de marxa amb la professora de matemàtiques.
Des de llavors ho he escoltat moltes més vegades i també ho he dit: “Ha estat la seva penúltima ficada de pota”... “la seva penúltima mentida”, etc. Vol dir que, segurament, després d’aquella en vindrà un altra, encara que no ho sapiguem.
Ahir, a Santander, Franco va ser “enterrat” per penúltim cop! I potser en aquest cas sigui veritat, ja que, segons sembla, era una de les dues darreres estàtues eqüestres del dictador. Ara, l’última es troba a Ceuta. Quina ironia. Franco sobre un cavall! Quan ell era d’infanteria. Conta la història que volia ser de marina. Havent nascut al Ferrol (durant molts d’anys el Ferrol del Caudillo) a què havia d’aspirar sinó? Però el van rebutjar per no donar la talla. L’única talla que va donar en tota la seva vida va ser la de dictador. Ja que, també diu la història que com a general deixava molt que desitjar... Però a l’hora de signar sentències de mort, els pols no li tremolava gents ni mica. Això sí, el bo que té l’Església Catòlica és que després et confesses i redimeixes totes les culpes i a sobre pots anar envoltat de cardenals i bisbes “sota pal•li”!
No és d’estranyar que una de les darreres estàtues de Franco estigués en peus a Santander. Duran molts d’anys, l’alcalde de la ciutat cantàbrica va ser Juan Hormaechea. Un franquista de cap a peus! Si algú podia ser més franquista que el propi Franco, Hormaechea, de segur que ho era. Ha tingut que ser Íñigo de la Serna, del Partit Popular, que, complint la llei de la memòria història la fet retirar.
I en aquest cas no es va treure per la nit, com va passar a València, sinó, en plena llum del dia i amb la plaça plena d’espectadors. Alguns, nostàlgics amb banderes de la Falange. Els altres, segurament fill d’excombatents de l’exercit republicà, entonant les notes de la Internacional.
És curiós que, després de més de trenta anys des del seu enterrament real, encara hi ha ciutats en que seguia “en peus”. Però el veritable enterrament del dictador i de la seva etapa, no serà una realitat fins que se’n deixi de parlar...
divendres, 19 de desembre del 2008
dijous, 18 de desembre del 2008
ERRORS HOSPITALARIS
Vull començar explicant que el que jo denomino “errors hospitalaris” no tenen res a veure amb els errors mèdics, afortunadament!
Ahir per la tarda vaig acompanyar a la meva mare de 77 anys a la ginecòloga de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El meu pare, que té 80 anys i certa dificultat al caminar, va voler acompanyar-nos. A l’arribar, l’ascensor de consultes externes no funcionava i vàrem optar per pujar per les escales. Hi havia dues més gent esperant-se. Una iaia que esperava a la seva neta, i dos matrimonis grans, una mica menys que els meus pares. Un era d’Amposta i l’altre de la Cava. Al sortir la noia jove, van cridar a ma mare. De sobte la conversa va derivar a parlar sobre els “errors hospitalaris” que havien patit. La senyora d’Amposta va explicar que una vegada li van confondre el seu expedient amb el d’una cosina que tenia el mateix nom i cognom. Mentre la senyora de la cava, per la seva part, també va explicar un cas sobre un accident que va tenir i que es va fracturar les dues cames. Després de fer-li les radiografies pertinents, li van deixar a sobre esperant la visita del metge. Mentre, un zelador li va agafar i se’n va anar. A l’arribar el metge va buscar desesperadament les radiografies sense dir res ni obtenir resultat, fins que el seu marit li va preguntar que és el que estava buscant. Al dir que les radiografies, li van explicar el que havia passat... El metge, mostrant la seva estranyesa va dir que cap a on. Evidentment no hi havia resposta per part dels afectats. La parella de la senyora va prendre la paraula per a dir que a ell, una vegada també li van fer radiografies de les mans, de totes les posicions, fins i tot li van fer posar a l’espatlla. El metge, al mostrar-li, li va dir que tenia uns genolls molt bonics (?) Al final van resultar d’una senyora! Per això devien de ser tant bonics! I un altre cop, que li van manar fer-se anàlisi, el metge, vists els resultats, li va preguntar si estava viu (?) La incredulitat el va envair... Finalment eren els d’un vellet! A ma mare, una vegada també li van donar uns que tampoc eren els d’ella i a l’etiqueta ho posava ben clar. També van equivocar els d’ella pels d’un senyor!
Jo els vaig fer veure que, tot plegat, eren massa errades. Que tots podem equivocar-nos i, fins i tot, TENIM EL DRET DE FER-HO! Però no és normal que, amb la poca gent que hi érem, tots tinguéssim casos que explicar sobre errades produïdes pel personal sanitari. Afortunadament, tots els presents ho podien contar... però que passaria si, vistos els resultats, el metge t’ordenés un tractament contraproduent i la cosa anés a pitjor? Pot passar o no?
Potser també caldria que, els hospitals, obligatòriament, haguessin d’obtenir un certificat de qualitat com les empreses.
No sé si a la resta d’hospitals passa el mateix (hi ha que pensar que sí), però, és evident, que es tindria que tenir molta més cura. No només perquè s’estan tractant dades molt confidencials (les mèdiques tenen el nivell més alt de privacitat), sinó, perquè s’està jugant amb la salut dels pacients.
Si t'ho poses a pensar, el tema és molt greu... Algú hi posarà remei?
Ahir per la tarda vaig acompanyar a la meva mare de 77 anys a la ginecòloga de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El meu pare, que té 80 anys i certa dificultat al caminar, va voler acompanyar-nos. A l’arribar, l’ascensor de consultes externes no funcionava i vàrem optar per pujar per les escales. Hi havia dues més gent esperant-se. Una iaia que esperava a la seva neta, i dos matrimonis grans, una mica menys que els meus pares. Un era d’Amposta i l’altre de la Cava. Al sortir la noia jove, van cridar a ma mare. De sobte la conversa va derivar a parlar sobre els “errors hospitalaris” que havien patit. La senyora d’Amposta va explicar que una vegada li van confondre el seu expedient amb el d’una cosina que tenia el mateix nom i cognom. Mentre la senyora de la cava, per la seva part, també va explicar un cas sobre un accident que va tenir i que es va fracturar les dues cames. Després de fer-li les radiografies pertinents, li van deixar a sobre esperant la visita del metge. Mentre, un zelador li va agafar i se’n va anar. A l’arribar el metge va buscar desesperadament les radiografies sense dir res ni obtenir resultat, fins que el seu marit li va preguntar que és el que estava buscant. Al dir que les radiografies, li van explicar el que havia passat... El metge, mostrant la seva estranyesa va dir que cap a on. Evidentment no hi havia resposta per part dels afectats. La parella de la senyora va prendre la paraula per a dir que a ell, una vegada també li van fer radiografies de les mans, de totes les posicions, fins i tot li van fer posar a l’espatlla. El metge, al mostrar-li, li va dir que tenia uns genolls molt bonics (?) Al final van resultar d’una senyora! Per això devien de ser tant bonics! I un altre cop, que li van manar fer-se anàlisi, el metge, vists els resultats, li va preguntar si estava viu (?) La incredulitat el va envair... Finalment eren els d’un vellet! A ma mare, una vegada també li van donar uns que tampoc eren els d’ella i a l’etiqueta ho posava ben clar. També van equivocar els d’ella pels d’un senyor!
Jo els vaig fer veure que, tot plegat, eren massa errades. Que tots podem equivocar-nos i, fins i tot, TENIM EL DRET DE FER-HO! Però no és normal que, amb la poca gent que hi érem, tots tinguéssim casos que explicar sobre errades produïdes pel personal sanitari. Afortunadament, tots els presents ho podien contar... però que passaria si, vistos els resultats, el metge t’ordenés un tractament contraproduent i la cosa anés a pitjor? Pot passar o no?
Potser també caldria que, els hospitals, obligatòriament, haguessin d’obtenir un certificat de qualitat com les empreses.
No sé si a la resta d’hospitals passa el mateix (hi ha que pensar que sí), però, és evident, que es tindria que tenir molta més cura. No només perquè s’estan tractant dades molt confidencials (les mèdiques tenen el nivell més alt de privacitat), sinó, perquè s’està jugant amb la salut dels pacients.
Si t'ho poses a pensar, el tema és molt greu... Algú hi posarà remei?
dimecres, 17 de desembre del 2008
LES "SIRERES" VERDES
Normalment no em resulta massa difícil buscar el títol per als meus escrits. Busco que, en si mateixos, siguin explícits. Avui tampoc he tingut que pensar gaire. Ara, més pareix el títol d’una pel·lícula que el de uns escrit per a blog.
Quan parlo de “cireres”, em refereixo a “una sola”: Daniel Sirera, expresident del Partit Popular de Catalunya. I el quan a l’adjectiu de “verda”, és que demostra un gran desconeixement de les normes de circulació. En les declaracions que va fer ahir, va dir que “a les autopistes és il·legal circular a menys de 60 Km./hora”. La qual cosa és una fal·làcia.
Vaig començar les meves classes teòriques per a treure’m el carnet de conduir el mes d’octubre anterior a la mort del dictador. No em vaig examinar fins el gener, una vegada mort i enterrat Franco. Encara que algunes de les coses que vaig dependre, amb el temps, me s’han oblidat, crec recordar que no era ban bé així. El que deia el còdig de circulació és que “no podran circular vehicles que no puguin córrer a més de 60 Km./h.”. Evidentment no és el mateix. I Cirera queda en evidència només que un pensi una mica. Jo mateix, per l’autopista, hi ha hagut cops que he circulat a 0 Km./h. I ho he fet quan he tingut que passar per la zona de Barcelona camí de la Costa Brava o França i ha coincidit amb la sortida de cap de setmana de molta gent que viu a la capital de Catalunya. Les retencions són quilomètriques i la velocitat és pràcticament nul·la i fins i tot arribes a estar parat! I d’això se n’ha fet ressò moltes vegades la premsa, fins al punt de que organitzacions de consumidors hagin demanat l’aixecada de barreres quan es produeixen aquestes situacions.
Diu el Periódico que “troba que Daniel Cirera ho ha fet amb finalitats electorals, per a poder captar el vot de determinats conductors...”. No ho crec. No crec que el vot d’un ciutadà pugui canviar d’opció només perquè a les entrades a Barcelona et deixen circular a més o menys de 80 Km/h! Jo crec que és ignorància més que una altra cosa.
Pareix mentida que encara hi ha ciutadans que discrepen d’aquestes mesures. La limitació a 80 Km/h que es va fixar només fa uns mesos pretén dues coses: reduir accidents i rebaixar la contaminació. El “descobriment” no el va fer el govern d’Entesa, ja que, la mesura, es ve aplicant a d’altres ciutats d’Europa. Les noves limitacions vindran donades per la intensitat del trànsit. A molta intensitat, menys velocitat... Es pretén salvar vides. Alguns només saben lamentar-se quan ja és massa tard...
Quan parlo de “cireres”, em refereixo a “una sola”: Daniel Sirera, expresident del Partit Popular de Catalunya. I el quan a l’adjectiu de “verda”, és que demostra un gran desconeixement de les normes de circulació. En les declaracions que va fer ahir, va dir que “a les autopistes és il·legal circular a menys de 60 Km./hora”. La qual cosa és una fal·làcia.
Vaig començar les meves classes teòriques per a treure’m el carnet de conduir el mes d’octubre anterior a la mort del dictador. No em vaig examinar fins el gener, una vegada mort i enterrat Franco. Encara que algunes de les coses que vaig dependre, amb el temps, me s’han oblidat, crec recordar que no era ban bé així. El que deia el còdig de circulació és que “no podran circular vehicles que no puguin córrer a més de 60 Km./h.”. Evidentment no és el mateix. I Cirera queda en evidència només que un pensi una mica. Jo mateix, per l’autopista, hi ha hagut cops que he circulat a 0 Km./h. I ho he fet quan he tingut que passar per la zona de Barcelona camí de la Costa Brava o França i ha coincidit amb la sortida de cap de setmana de molta gent que viu a la capital de Catalunya. Les retencions són quilomètriques i la velocitat és pràcticament nul·la i fins i tot arribes a estar parat! I d’això se n’ha fet ressò moltes vegades la premsa, fins al punt de que organitzacions de consumidors hagin demanat l’aixecada de barreres quan es produeixen aquestes situacions.
Diu el Periódico que “troba que Daniel Cirera ho ha fet amb finalitats electorals, per a poder captar el vot de determinats conductors...”. No ho crec. No crec que el vot d’un ciutadà pugui canviar d’opció només perquè a les entrades a Barcelona et deixen circular a més o menys de 80 Km/h! Jo crec que és ignorància més que una altra cosa.
Pareix mentida que encara hi ha ciutadans que discrepen d’aquestes mesures. La limitació a 80 Km/h que es va fixar només fa uns mesos pretén dues coses: reduir accidents i rebaixar la contaminació. El “descobriment” no el va fer el govern d’Entesa, ja que, la mesura, es ve aplicant a d’altres ciutats d’Europa. Les noves limitacions vindran donades per la intensitat del trànsit. A molta intensitat, menys velocitat... Es pretén salvar vides. Alguns només saben lamentar-se quan ja és massa tard...
dimarts, 16 de desembre del 2008
DOBLE MORAL
He dit en molts de cops que en política val tot (o quasi) En el meu escrit d’ahir, deia que, segurament, no era el tema del dia. Potser quan es parla de grans temes polítics (i la decisió del PSC de votar els pressupostos de l’Estat per al l’any 2009, no és tema menor), abans d’opinar sense tenir prou informació, pot ser arriscat i no sempre objectiu.
Vagi per davant que a mi no m’agradaria haver estat a la pell de cap membre del consell executiu del PSC que, ahir, per unanimitat (inclòs el Conseller Castells), van decidir votar a favor d’aixecar el veto que el Senat va posar als pressupostos i, per tant, havien de tornar a ser votats pel Congrés dels Diputats.
A principis del passat mes d’octubre, ho recordo perquè anàvem de viatge, Montilla feia pública la seva amenaça a no votar els pressupostos si el govern de Zapatero no avançava en el tema del finançament. La veritat sigui dita és que a Zapatero li ha mancat lleialtat amb Catalunya, desatenent, sistemàticament, els terminis que fixava, primer l’Estatut i després els que va donar el propi govern de Madrid per a pactar els diners que l’Estat havia d’enviar cap a Catalunya. Avui tornava a llençar bones paraules i parlava de que s’obtindrà un excel•lent finançament... Però ja ho comencem a posar en dubte!
Al final, l’amenaça no s’ha complit i ahir, tothom criticava els socialistes per, segons els crítics, “havien mostrat la seva cara més espanyola”.
Evidentment, tots els altres partits, en aquest cas, es “miren els bous des de la barrera” i amb la crítica, en tenen prou. Però que passaria si els diputats socialistes votessin no als pressupostos? En primer lloc que per a l’any 2009, des de l’Estat, no es podrien prendre les mesures anticrisi que contemplen els pressupostos, ja que es prorrogarien els d’aquest any de forma automàtica i, el que és més greu, caldria anar a un avançament d’eleccions. Per la qual cosa caldria dissoldre les Corts quan encara no es portaria ni un any de legislatura i convocar noves eleccions que, imagino, no es farien abans del març o abril d’aquest any. Després, imagino, caldria redactar uns nous pressupostos que contemplessin les mesures contra la crisi.
I a qui l’interessa que hagi un avançament electoral? Per suposat al PP que, amb les darreres enquestes a favor, pensa que tindria possibilitats d’assolir una victòria electoral. I a CiU, l’interessa que caigui el govern? No ho veig amb el govern d’Espanya, però si amb el de Catalunya. Evidentment, una crisi al si del govern central no implica necessàriament la fractura del govern d’Entesa, però, segurament, també quedaria tocat.
Després de fer l’explicació, vull denunciar la doble moral que solen aplicar els convergents. Ells sempre son els més (més catalans que ningú, més progressistes que ningú, fins i tot, més perfectes que ningú) Quan ells voten al costat del PP, ho fan pel bé de Catalunya! Quan Pujol va pactar amb Aznar, ho va fer pel bé de Catalunya! Quan Más va pactar la retallada de l’Estatut amb Zapatero, ho va fer pel bé de Catalunya! No perquè siguin menys catalans!
Finalment, penso que hi ha que donar un darrer vot de confiança. Tant els socialistes d’aquí com els de Madrid. Si Zapatero, un cop més, frustra les expectatives de Catalunya, caldrà fer un plantejament seriós. Si no el fa el PSC, si potser el faran (o farem) molts socialistes. De totes formes es podria anar cap a un trencament. Des de Madrid ja s’hauria sondejat aquesta possibilitat i Corbacho podria ser el nou home fort d’un PSOE català.
Vagi per davant que a mi no m’agradaria haver estat a la pell de cap membre del consell executiu del PSC que, ahir, per unanimitat (inclòs el Conseller Castells), van decidir votar a favor d’aixecar el veto que el Senat va posar als pressupostos i, per tant, havien de tornar a ser votats pel Congrés dels Diputats.
A principis del passat mes d’octubre, ho recordo perquè anàvem de viatge, Montilla feia pública la seva amenaça a no votar els pressupostos si el govern de Zapatero no avançava en el tema del finançament. La veritat sigui dita és que a Zapatero li ha mancat lleialtat amb Catalunya, desatenent, sistemàticament, els terminis que fixava, primer l’Estatut i després els que va donar el propi govern de Madrid per a pactar els diners que l’Estat havia d’enviar cap a Catalunya. Avui tornava a llençar bones paraules i parlava de que s’obtindrà un excel•lent finançament... Però ja ho comencem a posar en dubte!
Al final, l’amenaça no s’ha complit i ahir, tothom criticava els socialistes per, segons els crítics, “havien mostrat la seva cara més espanyola”.
Evidentment, tots els altres partits, en aquest cas, es “miren els bous des de la barrera” i amb la crítica, en tenen prou. Però que passaria si els diputats socialistes votessin no als pressupostos? En primer lloc que per a l’any 2009, des de l’Estat, no es podrien prendre les mesures anticrisi que contemplen els pressupostos, ja que es prorrogarien els d’aquest any de forma automàtica i, el que és més greu, caldria anar a un avançament d’eleccions. Per la qual cosa caldria dissoldre les Corts quan encara no es portaria ni un any de legislatura i convocar noves eleccions que, imagino, no es farien abans del març o abril d’aquest any. Després, imagino, caldria redactar uns nous pressupostos que contemplessin les mesures contra la crisi.
I a qui l’interessa que hagi un avançament electoral? Per suposat al PP que, amb les darreres enquestes a favor, pensa que tindria possibilitats d’assolir una victòria electoral. I a CiU, l’interessa que caigui el govern? No ho veig amb el govern d’Espanya, però si amb el de Catalunya. Evidentment, una crisi al si del govern central no implica necessàriament la fractura del govern d’Entesa, però, segurament, també quedaria tocat.
Després de fer l’explicació, vull denunciar la doble moral que solen aplicar els convergents. Ells sempre son els més (més catalans que ningú, més progressistes que ningú, fins i tot, més perfectes que ningú) Quan ells voten al costat del PP, ho fan pel bé de Catalunya! Quan Pujol va pactar amb Aznar, ho va fer pel bé de Catalunya! Quan Más va pactar la retallada de l’Estatut amb Zapatero, ho va fer pel bé de Catalunya! No perquè siguin menys catalans!
Finalment, penso que hi ha que donar un darrer vot de confiança. Tant els socialistes d’aquí com els de Madrid. Si Zapatero, un cop més, frustra les expectatives de Catalunya, caldrà fer un plantejament seriós. Si no el fa el PSC, si potser el faran (o farem) molts socialistes. De totes formes es podria anar cap a un trencament. Des de Madrid ja s’hauria sondejat aquesta possibilitat i Corbacho podria ser el nou home fort d’un PSOE català.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)