BENVINGUT, MISTER MARSHALL

Mentre estic escrivint això, a les televisions d’arreu del món estan retransmetent en rigorós directe la presa de possessió del nou mandatari americà, que és quasi com dir el “mandatari del món”. La majoria acomiaden l’era Bush amb sonades crítiques a la seva gestió, sobre tot per la guerra il•legal de l’Iraq on Espanya també i va prendre part per obra i gràcia el govern del PP encapçalat per José Maria Aznar i donen la més acalorada benvinguda la nova era americana. Barack Obama, descendent de negres africans ha aconseguit el que allí diuen el “somni americà”. És el primer negre en arribar a la Casa Blanca i, si no passa res, s’hi estirà durant quatre anys i després, ja es veurà. Un segon mandat serà possible si ha cobert la majoria de les expectatives que en ell ha dipositat el seu poble i també molts dels habitants del nostre planeta Terra. S’ha convertit amb el 44è president dels Estats Units d’Amèrica.
Una de les primeres mesures que prendrà, segons s’ha dit, serà tancar la presó cubana de Guantánamo. Una presó, com la guerra, il•legal, on no es respecten els més elementals drets dels seus presoners: fer-los un judici abans de condemnar-los, deficients instal•lacions, no deixar-los dormir per les nits, etc.
Un altre dels reptes per a Obama és impulsar l’economia productiva. Es diu que quan els Estats Units esternuden, la resta del món occidental està constipat. Si la política econòmica d’Obama i dels seus assessors és l’adequada, el seu país sortirà de la rescissió econòmica i farà de locomotora de tots els altres.
També s’espera del elegit president que canvi de política respecte al pròxim orient. La guerra d’Iraq no ha tingut el final que Bush va preveure. Encara que s’obstini a dir que és la democràcia més jove del planeta, la veritat és que la guerra entre faccions rivals continua. No serà fàcil trobar una bona sortida... I sobre Iran, què dir? O sobre Síria o Israel? Caldrà parlar molt i negociar més. Encara que arribar a un món sense guerres, avui per avui pareix una utopia!


La Pel•lícula “Benvingut Mister Marshall”, va ser rodada l’any 1953 per José Luis García Berlanga. La trama passava en un poblet fictici de nom Villar del Rio. Per aquell poble havia de passar una comitiva d’autoritats americanes (crec que encapçalades per l’ambaixador) i tenien que portar prosperitat al poble. Amb aquesta expectativa hi viuen els seus ciutadans, encapçalats pel seu alcalde (Pepe Isbert) Al final els americans hi passen de llarg i els veïns del llogaret es queden en un pam de nassos.
Dintre de quatre anys serà hora de fer balanços i es veure si el final del cicle Obama serà tal com s’espera o una gran decepció com va ser el final de la pel•lícula.

ADULTERACIÓ DEL CAMPIONAT DE LLIGA

La lliga de futbol, la de primera divisió, la que porta el nom d’una entitat bancària amb arrels basques, des d’ahir està una mica més adulterada.
Ahir, al Santiago Bernabeu, catedral del Real Madrid, en antre temps “realísimo”, per estar en sintonia amb qui va manar Espanya quasi quaranta anys, l’àrbitre càntabre de cognom català Pérez Borrull va adulterar la competició en dirigir el partit de forma partidària i decantant la balança a favor de l’equip local.
Ja a la primera part, quan anaven 0-1 a favor de l’Osasuna, P. Borrull es va “menjar” un clar penal comès sobre el jugador Juanfran i a sobre li va treure targeta groga per simular una caiguda dintre de l’àrea. Els locutors de la Cadena SER, l’equip de Paco González i companyia no se’n podien avenir. El Madrid va remuntar el partit i es va posar per davant amb un 2-1. Llavors, un altre cop Juanfran va xafar àrea i un altre jugador del Madrid li va xafar el peu i va tornar a caure. El resultat va ser idèntic: targeta groga per simular caiguda i, com que era la segona, expulsió del jugador de l’Osasuna! Un altre cop, els de la SER, clamaven el Cel! Ho consideraven com unes de les accions més injustes que havien vist! No només s’havia “menjat” els dos penals sinó que havia expulsat el jugador de forma totalment injusta. Es va parlar de presentar recurs davant el Comitè de Competició per mirar de treure-li les dues targetes, però encara que els hi tregui, el resultat (3-1) al final, no el canviarà ningú!
A l’equip de l’Osasuna, tot eren queixes. Començant pel seu entrenador, Camacho, madridista on els hi hagi. Fins i tot, quan es referia al segon penal no assenyalat parlava que l’àrbitre el va arribar a senyalar i, després se’n va penedir i va dirigir-se al seu auxiliar. Segui dient Camacho que, al camp, qui mana és ell (l’àrbitre) i que millor que ell no ho havia vist ningú.
El madridistes més optimistes diran que als aficionats del Barça ens agafa por i per això ens queixem. Res més lluny. El Barça depèn d’ell mateix i si segueix jugant com ho ha fet fins ara, al menys a Espanya, no hi ha cap equip que li pugui fer sobra. I menys el Madrid! Ja es va veure ara fa un mes i escaig quan l’equip blanc va visitar el Nou Camp. Va jugar com un equip que està a la cua de la classificació: tancats darrera, intentant mantenir el 0-0 i donant cops de peu a Messi, avui per avui el jugador més determinant del món!
Si l’àrbitre (o el col•legi d’àrbitres) van voler “donar la benvinguda” al nou president del Madrid, crec que no era la “millor forma” de fer-ho. Potser una carta, un telegrama o un correu electrònic hauria pogut servir.
Ara, en canvi, el regal de al menys 2 punts que li van fer ahir al Madrid, pot alterar la classificació al final de temporada. Sobre tot per aquells equips que, com el Madrid, aspiren al subcampionat: Sevilla, València Vila-real, etc.
Qui si que va tenir una bona rebuda va ser l’Osasuna. Els van insultar, els van cantar himnes feixistes i van ensenyar banderes del mateix sentit. I així ho va fer constar l’àrbitre a l’acta: “Es va observar la presència en un dels fons de banderes i roba amb simbologia ultra o radical, i a més a més també es van sentir càntics que feien al•lusió a “la cambra de gas, que mori Osasuna, sempre feixistes” acompanyat tot plegat de gestos i senyals de tipus feixista”. (El Barça des de que està Laporta, no deixa entrar radicals i violents a l’estadi.
Ah! I el diari Marca, gens sospitós d’anar en contra del Madrid, ahir, a la seva edició digital, deia que el Madrid havia guanyat amb 13 jugadors al camp: els 11 que formen l’equip, l’àrbitre... i el porter de l’Osasuna!

ÚLTIMA HORA.- Pérez Borrull no arbitrarà dimecres l’Espanyol-Barça de Copa. El Col•legi d’Àrbitres l’ha posat a la “nevera”. Però com he dit abans, el mal ja està fet i el resultat no el canvia ningú i l’Osasuna, al final de temporada pot trobar a faltar aquests punts que li han robat!

BOICOT ALS PRODUCTES D’ISRAEL

La guerra de Gaza, la que Israel porta a terme a la franja palestina contra els qui consideren terroristes, Hamas, no només ha fet més de 1.000 víctimes, entre elles moltes d’innocents (infants) sinó que a sobre no es ruboritzen quan ataquen escoles i magatzems de l’ONU i la Creu Roja internacional (o la Mitja Lluna Roja) o impedeixen entrar l’ajut humanitari per socorre la població civil.
Ahir, a la concentració-manifestació d’Amposta es va parlar d’una llista de productes de l’estat hebreu als que calia fer boicot.
Personalment penso que aquesta mena de boicots (com els actes que han fet fins ara) serveixen de ben poc. En el cas del boicot només el faran els “quatre” més consciènciats. I suposo que aquestes multinacionals israelianes ho saben i els importa ben poc aquesta mena d’actes.
De totes formes, si formes part dels que estàs disposat a fer boicot als productes d’Israel, pot entrar a Kaosenlared.net i donar-li un cop d’ull.

UNA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA (article aparegut avui a Vinaròs News)

Josep Pernau, veterà periodista, columnista diari del Periódico de Catalunya, exdirector de Diari de Barcelona i expresident de l’antiga Associació de la Premsa de Barcelona, exdegà del col•legi de Periodistes de Catalunya, etc., aquests passats dies de Nadal va escriure un relat en tres capítols sobre la retirada de l’exercit republicà a través del territori de Catalunya. No era el primer cop que tractava el tema. Pernau, l’any 1989 escrivia “Diari de la caiguda de Barcelona”, publicat per Edicions B.
Recordo que el Periódico de Catalunya també va lliurar l’obra en capítols. Llavors, Miquel, el fill gran de mon tio Leonardo, exiliat com tants espanyols a França, li va voler regalar al seu pare. Mon tio la va rebutjar de forma enèrgica: no volia “reviure” aquella dolorosa etapa de la seva vida.
Leonardo Martí Verge va néixer al poble de La Galera (comarca del Montsià), situat al sud de Catalunya, el 20 de gener de 1920, fill de Leonardo Martí Muñoz i de Teresa Verge Segura i va ser inscrit al registre civil de la Galera dos dies després.
Mon tio Leonardo va tenir la desgràcia d’haver nascut, precisament, l’any 1920! Per tant va ser de la quinta del 41, es a dir, de l’anomenada “lleva del biberó”. Va ser cridat a files per part del govern de la II República Espanyola contra la rebel•lió feixista que havia promogut, entre altres, el general Francisco Franco.
Ell ha segut la persona que més vivències i anècdotes m’ha contat de la guerra civil. La història que us explicaré a continuació es va desenvolupar en tres etapes diferents de la seva vida: abans de començar la guerra, en un episodi de la mateixa i una vegada acabada la mateixa, ja al camp de concentració de França. Cal dir que, en els dos primers episodis, ell només va ser-ne testimoni mut dels fets...
Tot va començar un dia qualsevol a un lloc indeterminat als afores d’Amposta. Segurament proper on està la Cambra Arrossera de la capital del Montsià. La gent de la Galera baixa amb carro a Amposta per carregar palla d’arròs per a posar-la als corrals, pallisses, etc. Els protagonistes foren un guàrdia civil i un jove ampostí amb una bicicleta (més o menys de la seva edat) Els dos estaven discutint acaloradament mentre mon tio passava amb el carro i el matxo prop d’on es produïen els fets. De sobte, el guàrdia, va fer us de la seva baioneta i la va clavar a la roda de la bicicleta del jove. L’aire va començar a sortir mentre els gestos de ràbia i els crits anaven pujant de to.
El següent capítol va tenir lloc quan l’exercit republicà va cercar el castell de Miravet on s’havia fet fort un grup de guàrdia civils revoltats. Al cap d’uns dies de setge, quan se’ls acabaren les municions, van decidir rendir-se. El soldats republicans van fer posar el guàrdies que acabaven de fer presoner en fila per poder-los controlar millor. De sobte un soldat es va abalançar sobre un dels guàrdies tot clavant-li diversos cops. Efectivament, eren els mateixos protagonistes de l’escena anterior. Els altres soldats el van tenir que subjectar per a que l’incident no anés a pitjor.
Finalment, el tercer capítol, com ja he dit, va passar al camp de concentració de Argelès sur Mer, al Sud de França, una vegada acabada la guerra i quan mon tio ja s’havia retrobat amb els seus pares, tot just al passar per la frontera del Portús. Les condicions del camp eren molt dolentes. La gent (famílies, amics, etc.) havien d’improvisar amb escàs material els seus habitacles on poder dormir i resguardar-se de les inclemències del temps. Cada dia calia anar a buscar aliments i aigua als llocs destinats expressament per al subministrament dels refugiats. Tot just al passar per davant d’una d’aquelles tendes improvisades, va veure el que ell creia que era el pont d’Amposta, fet amb petxines de la mar. Un dia, mon tio Leonardo es va decidir i va apropar-se per a preguntar si eren del poble de la riba de l’Ebre. Quan va ser la seva sorpresa al trobar-se al jove ampostí! Mon tio li va començar a explicar el dia que el va conèixer, prop d’Amposta, sense haver tingut l’oportunitat d’haver-li pogut parlar. El jove ampostí, ràpidament, li va prendre la paraula i es va disposar a explicar-li el segon capítol. El meu tio el va tallar i li va dir que ell també havia segut testimoni presencial d’aquella segona trobada amb el guàrdia civil a Miravet.
Havien passat molts d’anys i finalment s’havien pogut parlar. A partir d’aquí no sé si la relació de tots dos va seguir o es va acabar, con s’acaba la relació amb tantes i tantes persones que vas coneixent al llarg de la vida.