EL BARÇA DE LAPORTA

Un antic i ja difunt professor meu, repetia sovint: “D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre la guerra”. Una cosa així li ha passat a Joan (Jan) Laporta. Qüestionat només fa un any, l’assembla general d’ahir va ser, segurament, la més plàcida del seu mandat. I és que guanyar els tres títols més importants que jugues, no està a l’abast de tothom. Bé, de ningú, ja que ha estat el Barça el primer equip de la història que ha aconseguit guanyar la copa, la lliga i la Champions. Ara tothom el vol emular. A “can Madrid” hi ha moltes veus que ho reclamen... Això és bo, per una vegada a “can Madrid” tenen “barcelonitis” i s’han gastat una fortuna per a reforçar un equip que, encara o sé sap com, l’any passat es va estar tota una volta sense perdre...
Per a mi Laporta no ha estat ni un gran president ni un president dolent. Ha estat, sense adjectius, un president del Barça. Si l’equip de futbol va guanyar 3 títols en una sola temporada va ser gràcies a Pep Guardiola i al seu equip, molts d’ells formats a la pedrera del Barça i això, és el que té més mèrit de tot!
I tot fa pensar que si d’aquí al 31 d’aquest mes no arriben nous fitxatges, al Barça 2009-2010 encara en nodriran dos o tres jugadors més formats a la pedrera i preparats a donar el grans salt per a quan digui Guardiola.
Mentre (i com fan la majoria de mandataris) Laporta va preparar el camí dels seu successor a l’assemblea d’ahir. Tot apunta que serà Xavier Sala Martín, l’home de les “americanes”. Laporta vol una successió tranquil•la i amb la continuïtat d’un dels membres de l’actual junta se la garanteix.
Però no cal oblidar el que deia abans. Laporta, ara fa un any, no vivia tant feliç. Bona part de la seva junta directiva havien dimitit. Es pot dir que la majoria de qui l’acompanyaven quan accedia per primer cop a la presidència fa uns 6 anys, ara mateix no queda ningú. Molts d’aquest, per a mi, entenent més de futbol que Sala Martí i no li posaran fàcil al “candidat oficial”. Entre ells cal recordar d’una manera especial a Sandro Rossell. Hauria guanyat Laporta les eleccions si o hagués format tàndem amb Rossell? Segurament que no...
Sandro Rossell és un home de futbol que viu per al futbol i, sense tenir ni cap interès personal ni ser-ne soci d’aquest gran club, crec que es mereix ser-ne el president. És qüestió de predileccions, com ho era fa uns anys Lluís Bassat, simplement perquè la primera vegada portava a la seva candidatura a Ernest Lluch. Una persona amb qui hauria anat on ell hauria volgut i que sempre tindré al meu record com un des meus personatges favorits de la història.
Bé, després d’aquesta mica de romanticisme, tornem a centrar el tema. L’important sempre ha estat i estarà que el nostra Barça guanyi títols. No importa qui estigui de president si Sala Martín, Sandro Rossell o qualsevol d’altre.
Dintre d’uns 9 mesos, quan la temporada “futbolera” hagi acabat, tornarà a ser temps de fer balanços. Llavors es sabrà si l’estratègia de fitxatges del Madrid ha funcionat o el Barça a estat capaç de guanyar una part dels títols que s’hi jugava (l’any que ve amb la lliga o la Champions en tinc prou), la qual cosa voldrà dir que el Madrid no ho haurà pogut guanyar tot i no hauran rendibilitzat la milionada gastada en aquest principi de temporada.
De totes formes, per acabar diré que el model del Barça és, a llarg termini, molt més sostenible que el del Madrid (o el Manchester City, guanyador a nit del trofeu Joan Gamper) Que duri...

TEMPS DE VACUNACIONS

Davant d’una tardor “calenta” i un hivern gèlid cal estar preparats. Per una part, els metges aconsellaran quins són els grups de risc susceptibles de ser vacunats. Però per l’altra part caldrà vacunar a la ciutadania en contra de les envestides d’un PP cada cop més ancorat a la dreta.
Aquests dies, fonts del propi PP deien que els seu missatge està calant a la població. Només cal que el govern els doni “munició” amb errades de “bulto” com la que han comès amb tema del subsidi d’atur per aquells que el van esgotar el dia 31 del mes passat... Una ajut hauria de ser “universal”, més enllà del dia en que s’acaba una prestació. Amb ajuts a “mitges” com el que ha establert al govern, es tira, no més en contra el PP, sinó els propis sindicats, als que no els interessa ni gens ni mica estar-hi, ja que amb la confrontació amb una patronal propera al PP, ja en tenen prou!
Cal assumir que l’estratègia “popular” va agafar desprevinguts tant el propi govern com al partit que li dona suport, o sigui, el PSOE. Una estratègia “d’acoso y derribo” amb tota regla. I què es pot fer davant d’una situació com aquesta? La solució és complicada. És més fàcil dir el que no s’ha de fer. El que no s’ha de fer és anar a remolc de les seves mentides i infàmies que, en definitiva és l’estratègia que s’han marcat. Si el PP demana una comissió d’investigació, abans hauran de portar les proves necessàries per a justificar-la. Esperanza Aguirre, amb proves, amb inculpats i amb tota mena d’indicis de corrupció política dintre i fora del seu govern, la va acabar tancant en falç. Una comissió d’investigació seria un punt i seguit a l’estratègia pepera. No hi ha proves, per tant, el veredicte de la comissió seria molt provablement en aquest sentit. El PP no ho acceptaria i “torna a començar”.
El que cal fer des del govern és precisament el que té encomanat. Governar. I com es governa? Amb fermesa, donant solucions als problemes dels ciutadans, de les petites i mitjanes empreses i, sobre tot, als grups més desfavorits. No es pot aprovar una llei com la de la dependència i que després de acabi de funcionar del tot. Ja sigui per culpa de les comunitats autònomes o del propi govern, tant m’hi és. Ha de tenir ma ferma per a fer complir aquelles lleis d’aplicació a tot el territori espanyol.
Li cal al govern i al PSOE grans dosis d’imaginació. Si es pot sortir cada dia als mitjans d’informació amb noves propostes, noves solucions i menys “fotudes de pota”, se li guanyarà l’espai al PP en el seu terreny. No s’aconseguirà canviar mitjans com Intereconomía, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc. Però s’hi d’altres una mica més imparcials i objectius i, evidentment, a la premsa més afí als postulats socialistes.
Anar a remolc del PP amb desmentits i justificacions no farà canviar l’opinió dels ciutadans que es creuen les infàmies vessades dels de l’oposició. Per aquí, no!
Més que una vacuna caldria immunitzar a la població en contra de l’avenç de la dreta, però molts de ciutadans de l’Espanya profunda i, de vegades, no tant, no hi estan preparats, encara que ja faci més de 30 anys des de la mort del dictador Franco.

LES FESTES D’AMPOSTA COM “JUAN PALOMO”

Ara i aquí vull denunciar les actituds sectàries de l’equip de govern d’Amposta, començant pel seu alcalde i continuant per la majoria de membres del seu equip de govern. Ben pocs se’n salvarien d’entrar en aquesta llisa, però, de moment, ometré noms, no sigui què...
Ahir, al acabar la marató popular, tot estava llest per lliurar els premis als guanyadors i no havia ningú de l’equip de govern de Menel Ferré. Estava cantat que “plourien” les queixes. Si es mira el programa de festes, estava anunciat per a les 10 la concentració dels corredors per a la inscripció a la cursa. A les 11 donaria començament des del pont penjant. A partir d’aquí res més que parlés de la cursa popular (o marató, el nom popular com sé la coneix)

Molts dels regidors de l’ajuntament hi eren presents duran la celebració de la carrera. Fins i tot el cap del grup socialista de l’ajuntament Antoni Espanya hi va participar. Però entre els qui estaven, com he dit, ningú de l’equip de govern.
Antoni Espanya va tenir temps d’anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba. Encara ho havia arribat ningú de CiU. L’organització va decidir començar a lliurar els premis. Al cap d’un moment va arribar el senyor alcalde visiblement molest per que no se’l havia esperat...

Però en casos com aquests, qui ha d’esperar a qui? Els corredors estan cansats i suats i qui més qui menys amb ganes de marxar cap a casa. Entre les 11 i prop les 12 quan van a començar a lliurar els trofeus hi havia temps suficient per arribar... El que passa es que al “fallar” el regidor d’esports, ningú va avisar l’alcalde que, com “Juan Palomo” vol estar per tot arreu i, de vegades no arriba...
Però que passa quan és a l’inrevés? Què passa quan assisteixen membres de l’equip de govern? La resposta és contundent. Ignoren els de l’oposició. A les 12 d’avui, a una de les sales petites del museu s’inaugurava una exposició de dibuixos i pintures fetes per la gent gran de les residències d’avis. L’any passat va celebrar-se la primera edició sense “sortir” del centre. Aquest any sé li ha volgut donar més rellevància. Hi eren l’alcalde, la regidora de cultura i festes, la regidora de serveis socials i el regidor de mitjans de comunicació, a més de l’exregidora de cultura que realitza tasques de “animadora” (!)

Ningú d’ells s’ha molestat en dir-me res... I, evidentment, a l’hora de lliurar als ancians un ram de flores, entre ells se’ls han repartir ajudats per la directora de la llar. Només la cap de protocol s’ha apropat a mi per demanar-me fotos ja que el fotògraf contractat per a les festes, no havia acudit.
Podríem seguir parlant-ne, però potser acabaria cansant els lectors.

ELS 6 ESTATUTS D’AUTONOMIA DE “CATALUNYA”

Una de les avantatges que ens va portar el món de la informàtica van ser els programes de tractament de textos. Una de les funcions que tenen incorporades és la de “cortar y pegar”. Així, quan vols incorporar un text d’un escrit a un altre, només cal seleccionar-lo, tallar-lo i pegar-lo allí on vols. Certament no acabo de descobrir res a ningú. Tothom que llegeix aquestes línies sap del que estic parlant i, segur, ho ha fet més d’un cop.
Però mentre un equip d’experts de diferents partits polítics miraven d’elaborar un complex Estatut d’Autonomia de Catalunya, el segon després de la dictadura de Franco i el restabliment de la democràcia, d’altres comunitats autònomes (Andalusia, Aragó, Balears, Castellà Lleó i València) elaboraven els seus texts estatutaris a partir del projecte català, utilitzant, en molts d’articles els ja conegut “cortar y pegar”. Així articles sencers van ser incorporats als nous tests, això si, abans els van tenir que traduir al castellà o, fins i tot, al valencià que, com tots sabem és una llengua “molt diferent al català que parlem aquí”.
Així ho reconeixia el ministre de Justícia Francisco Caamaño i ho donava com una de les excuses per a “justificar” el retard en que, el Tribunal Constitucional, ha de dictaminar sobre el recurs interposat pel Partit Popular. Curiosament, Castella Lleó, el País Valencià estan governades pel PP i també les Illes Balears per aquella època. O sigui, algunes coses que no troben bé que fiqui la norma bàsica de Catalunya, els apareix perfecte que vinguin a d’altres text estatutaris.
Caamaño diu que la resolució de l’alt tribunal posarà les bases d’una nova relació entre l’estat central i les comunitats que integren el país i que farà “que es reinterpreti la Constitució”.
No és que em preocupi que la Constitució tingui diverses lectures, però crec que hauria de deixar clar d’una vegada per totes on acaben els interessos de l’estat i on comencen les de les autonomies. Sinó, depenent del grup majoritari que configuri el Tribunal Constitucional, dependrà de que els seus veredictes tinguin una determinada resolució un altra. O sigui, donin més grau d’autonomia a les comunitats o se’n reservi l’estat unes determinades competències.
Cal pensar que el sistema actual no és el més idoni per a un estat de les autonomies (jo no m’atreveixo a dir federal!), ja que, tal com està ara, els poders de l’estat sempre es guardaran les competències que consideraran bàsiques.
Així, l’oportunitat que ara té, no només l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i els altres 5 estatuts més que, com el català, aspiren a millorar els seus sistemes de finançament i les seves competències, moltes d’elles fonamentals per a un autogovern complet (tampoc m’atreveixo a dir autodeterminació), davant d’una sentència restrictiva (o retallada), potser tardaran uns quants governs més a tenir una nova oportunitat que els reconegui els drets fonamentals que reclamen.
També es desprèn de les declaracions de Caamaño que, segons sigui el veredicte del TC, Catalunya es veurà més legitimada en reclamar l’autodeterminació i, en un termini segurament una mica més llarg, fins i tot, plantejar-se la independència.