Sandvitx de CiU

Un article de Jaume Reixach.

Més enllà de l’aparent fortalesa que les enquestes que publica “La Masguardia” atorguen a CiU, no hi ha dubte que aquests 80 dies que resten per a les eleccions del 28-N seran un “calvari” per a la formació que lidera Artur Mas. Sortint com a gran favorita per guanyar els comicis, la coalició postpujolista viurà, cada dia que passa, amb l’ai al cor per si quelcom (digui’s Fèlix Millet, Joaquim Tosas, Jordi Pujol Jr…) esguerra aquesta “crònica d’una victòria anunciada”.

La veritat és que Artur Mas, acaronat per les previsions de “La Masguardia”, ha optat per un perfil de campanya baix, molt baix. A hores d’ara, què ofereix CiU a l’electorat català? Ben poca cosa:

1. La promesa de negociar i assolir el concert econòmic per a Catalunya (és més fàcil obtenir la independència per la via del referèndum que no un concert a la basca arrencat a Madrid).

2. El record, en clau nostàlgica, dels “anys daurats” del pujolisme (ja s’ha vist que l’ “oasi català” era, en realitat, una claveguera tapada pel silenci mediàtic). Això no és el "canvi", això és el "retorn".

Certament, el programa que presenta CiU és molt migrat i ho refia tot a la capacitat d’influència i d’encert de les enquestes de “La Masguardia”. En canvi, CiU té un sarró –el milió de vots que va obtenir a les urnes el 2003 i el 2006- que és objecte de les cobdícies d’un grapat de partits (PP, PSC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana…) i que, si no va amb molt de compte, li poden acabar birlant.

“La Masguardia” ha situat Artur Mas al bell mig del “ring” electoral i ha adjudicat a la resta de candidats, pul·lulant al seu voltant, el paper d’aspirants a disputar-li el ceptre. Amb una diferència substancial, però: Artur Mas és, des de fa set anys, el cap… de l’oposició i, com passa amb els homes grans sense parella, corre el risc de quedar-se conco.

Jo ho veig així: l’aparent fortalesa electoral de CiU és fictícia i amaga una esparverant feblesa que, cada dia que passa, anirà fent-se més evident. Artur Mas està assetjat per tots cantons i el missatge al seu electorat no té ganxo ni coherència. Ja ho ha dit ell mateix en veu alta i és cert: Artur Mas no és Jordi Pujol.

Pel cantó més conservador, el PP li pot mossegar clientela davant les vel·leïtats sobiranistes. Pel cantó més pragmàtic i seriós, el PSC ha dissenyat un “pack” federalista amb capacitat d’atracció dels sectors sociològicament “roquistes”. Pel cantó més nacionalista, els “tres Joans” (Puigcercós, Carretero i Laporta) entonaran, més fort que mai, el “cant de la sirena independentista”, sabent que si poden créixer és només a costa d’afeblir CiU.

O Artur Mas espabila i es treu alguns conills del barret o es pot trobar com un sandvitx, mossegat per tot arreu. Queden 80 dies i una certesa: a la Catalunya del 2010, “La Masguardia” no guanya les eleccions.

“LA CIRERA ESTIMADA”.

En francès “Chéri” vol dir “estimat”. I en anglès “Cherry” significa “cirera”. No em direu que totes dues paraules no tenen força significat amb la marca xinesa de cotxes “Chery”? D’aquí ha sortit la idea de fer el joc de paraules amb les que he titulat l’escrit d’avui.
Certament l’emplaçament, en el cas de produir-se, de l’empresa xinesa d’automòbils “Chery” no deixa de ser una cirera força desitjada per molts municipis.
Després de la visita del president Montilla a la Xina la passada setmana, aprofitant l’Expo que s’està fent, i dels contactes que va tenir amb aquella marca d’automòbils per a fabricar a Catalunya un model de cotxe elèctric, les expectatives creades són moltes. Sobre tot als llocs on va anunciar-se un possible emplaçament: l’Espluga de Francolí , Vila-rodona i Abrera.
Enseguida que vaig assabentar-me de la noticia vaig pensar “I per què no a les Terres de l’Ebre?” Fins i tot abans de saber que s’havia creat a Facebook un grup que ho demanava. Després vaig saber que Dani Andreu, alcalde de l’Aldea, també va posar a disposició del govern de Catalunya el polígon Catalunya Sud, entre els termes municipals de Tortosa i l’Aldea per poder ubicar la instal•lació. Bravo per Dani! És una petició coherent i raonable.
Però anem a pams. Que hi ha ara per ara d’un possible “aterratge” en terres catalanes de la multinacional xinesa d’automòbils “Chery”? Ara per ara només hi ha bones intencions. No ens enganyem. Igual com ho va sol•licitar Montilla per a Catalunya, suposo que molts d’altres governant han demanat el emplaçament per al seu país. I els xinesos que no són babaus, optaran per la millor oferta. Aquella que els garanteixi unes millors condicions d’ubicació, logística i, sobre tot, la que més diners rebi de les administracions pertinents.
Tinc la seguretat que el govern de la Generalitat treballarà intensament per poder-la “portar” al nostra país. Que ho aconsegueix o no, no depèn exclusivament del nostre govern.
Sense llevar mèrits a les “candidates oficials”, penso que les Terres de l’Ebre seria una bona ubicació en el cas de que, finalment, vingués a Catalunya. I seria una manera de reparar un deute històric que té el govern català (i parlo de tots els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la restitució de les nostres institucions després de la dictadura) amb les Terres de l’Ebre.
Port Aventura podria haver anat a l’Ametlla de Mar i, finalment va anar a Vila-seca-Salou, uns kilòmetres més enllà, però ja no són les TT.E. i així d’altes industries que, finalment van acabar instal•lant-se al Camp de Tarragona perquè allí disposaven de l’aigua del minitransvasament de l’Ebre.
Des de la crisi econòmica des de fa un parell d’anys, moltes industries s’han deslocalitzat o han tancat portes. Arreu de tota Catalunya ha estat així. També a les nostres comarques. Quan s’havia de tanda Lear, el govern va prometre reindustrialitzar el nostre territori i això estem esperant...
Per cert, tret de l’alcalde de l’Aldea no he sentit a cap polític més demanar per al territori la “hipotètica” fàbrica automobilística. I no s’hi val dir que “no és segur que acabi venint”. Des de el primer moment cal presentar la candidatura, al menys per a que et tinguin en compte. Després, de vegades, ja s’arriba massa tard!

TALLAT UN PONT A AMPOSTA PER L’ACCIDENT D’UN CAMIÓ

Era sobre ¾ de 4 de la tarda quan portava a mon fill a l’estació de l’Aldea per a marcat cap a Tarragona. He sortit d’Amposta per la part Sud, allí on hi ha l’escultura de Josep Niebla. En donar la volta a la rotonda i en arribar a l’altura del pot que creua la carretera N-340, aquest estava tallat. El motiu un camió tombat i les tasques de retirar-lo de la carretera per a que s’hi podés tornar a circular.
He arribat fins l’Aldea i he deixat a mon fill a l’estació. En arribar a Amposta he mirat de fer algunes fotos. La carretera encara estava tallada i s’hi podien veure camions a sobre del pont. Al no veure el que havia patit l’accident, he suposat que ja l’havien posat en peus.
La causa més provable de l’accident ha degut ser la velocitat que portava el camió en deixar la carretera per entrar al pont per creuar-la per sobre per agafar la C-12 o l’Eix de l’Ebre.

ENQUESTES CONTROVERTIDES

És evident que la notícia del dia és l’alto el foc anunciat per la banda terrorista ETA. De fet ja va produir-se ahir (ho avançava pel matí com a noticia de darrera hora el Canal 3-24 de TV3) Però d’aquesta noticia ja se’n parla prou als mitjans i, a l’hora d’escollir-ne una per a opinar, he preferit la que porta el Periódico de Catalunya amb el següent titular: “El PPC reparteix un tes sobre el rebuig als immigrants”.
Cal recordar que el PPC de Badalona, amb el seu president Xavier García Albiol al cap davant, ja va repartir per aquella ciutat fullets informatius criticant la immigració romanesa. Per tant, res de nou.
El problema d’aquesta enquesta o test, és que les respostes són “induïdes”, és a dir, el propi PP ja “marca” el camí de les respostes. O dit d’una altra manera, les possibles respostes del ciutadà han estat prèviament seleccionades minuciosament pel PP per a que es respongui allò que ells volen. M’enteneu, oi?
Això no és cap descobriment. És una tàctica emprada fis i tot per alguns mitjans de comunicació.
De tant en tant us he dit que, normalment, solc respondre les enquestes que hi surten a diferents diaris digitals. Majoritàriament les del Periódico de Catalunya, les del Punt (ara també Avui) i les del Plural. En la majoria dels casos, a la pregunta que es planteja només hi caben dues possibilitats: “sí” i “no”. No és el cas del Punt que porta quatre respostes. Curiosament, quan es fa alguna pregunta de caire “nacionalista”, les possibles respostes que s’hi donen, també van en el sentit de criticar els governs, sobre tot l’espanyol.
Però tornem al test fet pel PPC. A l’apartat “Noms propis”, del Periódico, on es qualifica l’actitud o els fets d’alguns personatges que són protagonistes del dia, sobre la presidenta del PPC Alícia Sánchez Camacho diu això: “El test que els conservadors catalans han posat en circulació entre els ciutadans per conèixer la seva opinió sobre la immigració és un bon exemple de preguntes amb resposta induïda al gust de qui les formula. En un tema tan sensible, i salvant el seu dret de criticar el Govern, el PP hauria de mostrar una mica més de responsabilitat”. Evidentment la “qualificació” a l’Alicia Sánchez Camacho és el de “suspès”, amb la fletxa cap avall en fons roig.
El tema de la immigració és un tema molt controvertit i que crea moltes susceptibilitats. Els partits de la dreta el solen usar com a rama electoral com a mesura populista (molt populista) per a guanyar vots que, normalment, votarien altres opcions. No cal remuntar-nos a èpoques passades que tots tenim al cap per a donar-nos-en compte de la magnitud que pot arribar a tenir el tema.
A Catalunya, a part del PPC, qui “exprimeix” bé el tema de la immigració es Plataforma per Catalunya (PxC), el partit del xenòfob Josep Anglada, regidor de Vic. També, com recordareu, l’ajuntament de Vic, ara fa uns mesos, va voler prendre algunes mesures contra les dones immigrants que portaven vel integral, com si aquest fos un problema de magnitud considerable.
Però aquest discurs va calant poc a poc entre la població. Així no és gens estrany torbar-te pel carrer algú que et parli de la següent manera: “Jo no sóc racista, però a molts immigrants se’ls hauria de fer fora”. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig viure un episodi així. Però davant d’això no saps ben bé com actuar, si tallar-ho de soca-rel o donar-los-hi la raó. Al final, per no discutir, acabes assentit amb el cap i només els censures si, finalment, la conversa pren un camí radical.