diumenge, 22 d’abril del 2012
dissabte, 21 d’abril del 2012
LA UNIVERSITAT, UN PRIVILEGI A L’ABAST DE POCS
 |
| Facultat de Nàutica de la UPC. |
Després del sotrac que va significar l’anuncia
de que el govern central pretenia apujar les taxes universitàries un 66 %, vaig
quedar una mica alleugerat al assabentar-me ahir que el nostre govern (gràcies
nostre govern) que a Catalunya només s’incrementarien un 25 % (segons publicava
el diari Ara en la seva edició digital) i es podran crear més beques.
Però a fi de comptes més és ben bé igual. L’increment,
sigui el 25 o sigui el 66 és substancial i molt allunyat de l’IPC, però sobre
tot, de la pujada que han sofert les nostres nòmines (he dit pujada? Perdoneu,
volia dir baixada!! –i encara sort que ho puc dir-)
Perquè també hi ha que tenir en compte que s’ha
apujat el transport públic indispensable per aquells que viuen allunyats del
lloc on cursen les seves carreres universitàries, com és el cas de mon fill
(Amposta i Barcelona)
De continuar per aquest camí, novament tindrem
la sensació de retrocedir (com en tantes altres coses) als anys predemocràtics
on només podien estudiar carreres universitàries els “fills del rics” (encara
que haguessin de repetir i repetir), els que vivien a les grans ciutats (encara
recordo quan la Universitat de Barcelona va “aterrar” a Tarragona, abans de
denominar-se Rovira i Virgili) i els que podien gaudir de beques que els
ajudaven a apaivagar les despeses de transport, residència i estudis.
Malauradament mon fill, fins ara, no ha pogut
mai demanar cap beca. El motiu és que entre sa mare i jo mateix, els dos
funcionaris de l’administració de l’Estat, superem els límits per a poder-ho
fer. Però no us cregueu que guanyem una fortuna, ja que ella té la categoria C1
i jo la C2 o sigui la meva dona és administrativa i jo auxiliar, per a que ens
entenguem) Però com tots dos treballem fora del nostre lloc de residència
(Tarragona i Tortosa) hem de descomptar les despeses derivades del
desplaçament: transport públic i privat, carburant, reparació dels vehicles,
substitució per nous quan els que tenim ja no aguanten més, etc., etc.
Paradoxalment, gent com la meva dona i jo som
els que col·laborem amb els nostres impostos a que molts fills d’empresaris
puguin gaudir d’ajuts universitaris. D’això se’n diu PRINCIPI DE SOLIDARITAT.
Evidentment si es creen noves beques, a part
dels paràmetres que es tenen en compte en la actualitat, se’n haurien de crear
de nous per a tenir en compte d’altres condicionants. Si no és així, molt em
temo que per molt bones notes que pugui treure mon fill (que les trau), un
altre cop es quedarà sense cap tipus de possibilitat d’accedir-hi.
Abans existia la solució de que l’universitari
trobés una petita ocupació per alleugerar als pares del sacrifici econòmic que
estaven realitzant. Però ara, quina feina pots trobar? Els universitaris estan
molt condicionats pels horaris de les classes que, de vegades, poden variar d’un
quadrimestre a l’altre. En canvi hi ha molta gent (massa) que no tenen cap
problema a l’hora d’adaptar-se a qualsevol horari de treball, sigui de dia o de
nit... Això sí, sempre que el trobin.
Si voleu llegir més:
Sobiranisme, el conte de la lletera (un article de Joaquim Coll)
Els independentistes parlen dels avantatges de la separació, però amaguen els costos que tindria
Les últimes setmanes hem tornat a comprovar
que el debat sobre la qüestió territorial està dominat per dues posicions que,
si bé representen visions enfrontades, en la pràctica comparteixen estratègies.
Neocentralisme i sobiranisme són dos imaginaris regressius en relació amb el
pacte constitucional, perquè propaguen la tesi del fracàs del model autonòmic i
comparteixen el desig de destruir-lo. La gravetat de la situació econòmica
facilita que apel·lin a la butxaca dels ciutadans per convèncer-los de la bondat
de les seves respectives receptes. Davant la crisi, plantegen dues quimeres
nacionalistes plenes de promeses de bonança i prosperitat.
El neocentralisme ha convertit el model
autonòmic en el boc expiatori del malbaratament públic i de la crisi política,
inclosa la corrupció. Proposa el retorn a l'Estat unitarista. La llenguda Esperanza
Aguirre va expressar fa uns dies el que pensa un sector minoritari però
influent de la dreta espanyola: que les autonomies tornin a l'Administració
central les principals competències. Amb això, suposadament, ens estalviaríem
un fotimer de diners tan immens que gairebé no caldria fer retallades. El
neocentralisme pretén ignorar que en el món contemporani l'eficiència dels
estats està lligada a la gestió descentralitzada dels serveis i recursos.
Pensem, per exemple, en el model federal alemany. Però, curiosament, on més
aplaudiments ha trobat la presidenta madrilenya no ha estat en el seu partit,
sinó en el sobiranisme català, que no es cansa de vilipendiar el mal anomenat cafè
per a tothom. Artur Mas ha aprofitat l'ocasió per marcar novament la
diferència entre les nacionalitats històriques, mereixedores de l'autogovern, i
les «artificials», encara que sense precisar quines són. Aquest despropòsit
subratlla la regressió que, en termes històrics, representa el sobiranisme en
relació amb el catalanisme optimista i integrador del segle XX. Suposa, a més,
un menyspreu davant unes identitats territorials que a Espanya són molt
complexes, sense voler desmerèixer l'existència de tres cultures nacionals
diferents de la castellana. Qualsevol que rellegeixi els debats constituents
del 1978 veurà que des de Miquel Roca fins a Jordi Solé Tura, passant
per Joan Reventós, els partits catalans van defensar que l'autonomia era
extensible a tots els pobles d'Espanya sense excepció.
Malgrat aquesta coincidència amb el
nacionalisme espanyol més castís, l'objectiu del sobiranisme és, evidentment,
un altre: la conquista de l'Estat propi. Ara bé, té al davant un obstacle
sociològic: resulta que la gran majoria dels ciutadans ens sentim en graus
diversos catalans i espanyols. Per superar el mur de la doble identitat, el
sobiranisme neoliberal no desaprofita ni la més mínima ocasió per socialitzar
arguments de calibre gruixut del tipus: «Espanya ens roba, però lliures faríem
de Catalunya una de les economies més pròsperes d'Europa». En definitiva, la
independència com una gran panacea, segons ens relatava ahir amb fruïció Xavier
Bru de Sala, i en la qual, per descomptat, prosperarien els milionaris i
els aturats podrien, en el pitjor dels casos, convertir-se en funcionaris del
nou Estat.
Aquest tipus de contes de la lletera són d'una
enorme frivolitat. Primer, perquè el relat parteix d'una premissa falsa: que la
legalitat espanyola és l'únic que impedeix proclamar la independència, perquè
els catalans ja estem gairebé tots d'acord. Segon, es parla només dels
fabulosos beneficis de la separació, però mai dels costos socials i econòmics
de la ruptura i d'un període de transició indeterminat (¿durant quant temps ens
quedaríem fora de la UE?). Siguem seriosos, sisplau. Si algú deixa els seus
veïns perquè esgrimeix que li roben, ¿aquests veïns seguiran saludant-lo i
entrant en el seu negoci o empresa? Tercer, s'amaguen informacions essencials,
com el fet que, encara que l'economia catalana s'ha obert al món i exporta, el
nostre superàvit comercial únicament es produeix, i de manera molt notable, amb
la resta d'Espanya (www.c-intereg.es). Quart, el repetit argument de les
balances fiscals amaga matisos i sorpreses. Ho hem vist en relació amb les
dades del 2009 subministrades injustament pel conseller Mas-Colell.
Hi ha un ventall de càlculs possibles en
funció de l'enfocament que s'adopti, que va d'un dèficit de 16.000 milions a un
superàvit de poc més de 4.000, passant per altres aproximacions intermèdies
igualment correctes. Hi ha una dada reveladora de la qual CiU no parla i que
indica fins a quin punt hem de ser prudents amb les xifres. Des que va començar
la crisi, la Seguretat Social gasta a Catalunya molt més del que hi recapta:
1.200 milions ja només el 2009.
El problema de fons és que el gruix del
sobiranisme és neoliberal i, per tant, considera que qualsevol dèficit, sigui
entre grups socials o territoris, és il·legítim. Mentrestant, ens ven un
perillós conte de la lletera en què només existeixen fabulosos beneficis mentre
amaga els costos econòmics, socials i polítics de la ruptura. ¿Acabarem per
ensopegar?
Historiador.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)