En una contradicció més de les que ens té
habituats el govern del PP, per boca del Ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, es
anunciar una apujada “imminent” dels tipus de l’IVA. Ho va fer amb les actituds
xulesques que el caracteritzen. Sembla ser que, a sobre, se’n estigui fotent
dels ciutadans... La mesura no va trigar gaires dies en ser aprovada i entrarà
en vigor el proper 1 de setembre, una vegada la temporada turística estigui
arribant al final.
Bé, centrem el tema. Montoro va insinuar que si
no fos pels defraudadors (ell no ho va dir així, jo sí), no faria falta
incrementar els tipus, però com es recapta poc en concepte de l’IVA, això
justificaria la pujada. Jo encara diria més senyor Montoro. No es defrauda
només en l’IVA, també en l’IRPF i en l’Impost sobre Societats. Però això està
molt malament que ho digui vostè Sr. Ministre. L’Agència Tributària, ens autònom que forma part del seu
ministeri, entre altres coses, té encarregada la missió de lluitar contra el
frau fiscal per mig de la Inspecció i, en menor mesura, també pel departament
de Gestió.
Durant molts d’anys (jo diria que massa),
desgraciadament, la lluita contra el frau fiscal no ha estat l’efectiva que
caldria haver estat. Massa sovint s’ha preferit optar per la “solució fàcil”,
abans d’afrontar els veritables pous de frau fiscal. Quan parlo de “solució
fàcil” vull dir comprovar als petits empresaris i també assalariats per
aconseguir imports petits i fàcils de cobrar, ja que, quan es tracta de grans
quantitats, el cobrament és molt més complicat i, de vegades, s’acaba sense
poder cobrar la totalitat del deute.
A part dels contribuents “controlats” per
Hisenda, es a dir, d’aquells que estan donats d’alta d’activitat i els
assalariats, n’hi ha que treballen sense donar-se d’alta i, evidentment, sense
tributar res de res. Tampoc cotitzen a la Seguretat Social i, tal vegada, estan
cobrant alguna prestació social (atur, ajuda familiar...)
Des del meu punt de vista caldria destinar-hi
molts més recursos per a descobrir els pous de frau que tant de mal fan a
l’economia del país.
No són els únics defraudadors, però és evident
que la denominada “economia submergida” és un refugi de molts sectors, sobre
tot, en temps de crisi.
Per acabar voldria explicar-vos una anècdota
que vaig viure personalment.
Imagineu-vos la situació: Un empresari amb dos
treballadors i que, a principis dels anys 2000 venia a declarar com a benefici
net a la declaració de la renda unes 400.000 pessetes. Li vaig fer veure que
era impossible que ningú es cregués que només guanyava allò i que si, a sobre,
tenia dos treballadors, era evident que la seva feina li devia de reportar uns
beneficis, perquè sinó era així, per a què els havia de tenir.
Em va acabar acceptant (com no podia ser d’una
altra manera) que treballava molt en negre i, a partir d’aquí, les seves
manifestacions em van deixar perplex del tot. Em va dir:
-Tindria que haver una llei que obligués a
tothom a pagar l’IVA, igual com passa quan compres un cotxe...”.
-“La llei existeix –li vaig
respondre-, el que passa és que hi ha molta gent que no la compleix”.
I em va insistir: “Si fes els pressupostos amb IVA,
la gent se’n aniria a la competència i no treballaria; però estic tranquil, si
ve Hisenda, els diners els tinc al banc...”.
El meu interlocutor, més que un defraudador
era un ignorant (puc donar-ne fe), però la majoria actuen amb malicia i, a
sobre, obtenen de la societat avantatges (beques i d’altres ajuts) que no tenim
els qui treballem assalariats i paguem religiosament els nostres
impostos.
