dimarts, 23 d’octubre del 2012

PRIVILEGIS AMPOSTINS



Això és The Waterfall o la meitat del que havia de ser...

Estic de vacances. I que un està de vacances té una altres horaris com per exemple, em llevo més tard del que és habitual en un dia laborable. Normalment, després de passar per la dutxa i abans d’esmorzar, trec a l’Electra per a que faci les seves necessitats.
És habitual que em porti fins el moll de càrrega d’una carnisseria propera. Allí sempre hi sol trobar un osset o una mica de greix.
Ahir, mentre estàvem allí, va arribar amb la seva vespa la repartidora de la Revista Amposta (qui sigui d’Amposta sabrà de qui parlo) Després de saludar-me, ràpidament entra cap a la carnisseria amb un exemplar de la publicació. En aquell moment és quan dubto si el número corresponent del mes d’octubre ja s’ha repartit o no. Creia recordar que, efectivament, per casa no l’havia vist. Mentre ho pensava, la repartidorava sortir sense haver comprat res.
Al cap d’una estona entro al bloc de pisos on visc i a la bústia no hi ha cap exemplar de la RA. Li pregunto a la meva dona que, com jo, també està de vacances i tampoc m’ho sap dir segur. Miro entre els diaris vells i el primer exemplar de la RA que trobo és del mes de setembre. Dedueixo amb tota lògica que la d’octubre encara no l’han repartit i això que estem al dia 22!
M’oblido de la revista. En acabar de dinar, sobre les 3 de la tarda si fa o no fa, toquen al timbre. Ràpidament em faig la pregunta habitual en aquests cassos: Qui serà ara? Qui és? –pregunto- I una veu en castellà respon. Le vengo a dejar la Revista Amposta. Ai carai! Efectivament i sense cap mena de dubte, la repartidora aquest matí la portat expressament a la carnisseria. Sembla ser que encara hi ha privilegis (ingenu de mi, és què m’imaginava el contrari?)  
Quan la RA ha arribat a les meves mans li he donat un cop d’ull per veure si portava alguna notícia de darrera hora (ha, ha, ha... de darrera hora!!): la col·locació de la senyera al pont penjat el matí de la Diada, el viatge a Barcelona dels convergents principals, la inauguració de la gran obra d’art The Waterfall al pont penjat... Com veieu tot notícies molt interessants i de rigorosa actualitat.
Per cert, no sé si és que m’ho ha semblat a mi o el sinyó ancalde hi surt menys del que ens té acostumats a fer-ho. Però surt, eh? No us cregueu que no s’ha aprofitat el número de la RA per a no treure’l aprofitant qualsevol excusa.
Per cert, ja sabeu qui és la repartidora?
Una persona que s’ha fet a si mateixa. De repartir correspondència a tenir un pes específic molt rellevant a la nostra ciutat. Diuen que darrere d’un home important sempre hi ha una gran dona... Bé, no sé si aquesta afirmació és del tot encertada, però és una pista.  

Rubalcaba como ejemplo de nuestra lamentable élite política (un article d'Alberto Sicilia)


El batacazo que ayer sufrió el PSOE y el patético silencio de Rubalcaba resultan otro gran ejemplo de la decadencia de la élite política que ha gobernado (y sigue gobernando) nuestro país.
Pensadlo un momento. Estamos atravesando una crisis económica terrible. ¿Y quién está en el gobierno? ¿Quién dirige la oposición? Los mismos que colocaron a sus amigotes en las cajas de ahorros. Los mismos que celebraban el “milagro económico” mientras se inflaba la mayor burbuja inmobiliaria de Europa.
Llevamos tres décadas gobernados, esencialmente, por miembros de la misma tribu. Rajoy ya era ministro hace 16 años y Rubalcaba hace 20. Lo mismo podríamos decir de muchos gobiernos autonómicos y alcaldías.
Esa élite ha construido un sistema que bloquea cualquier renovación: partidos donde sólo medran aquellos que repiten desde su adolescencia las consignas del líder, fundaciones que reciben subvenciones multimillonarias y que se dedican al electoralismo más chabacano, amistades íntimas con periodistas y empresarios.
En las Elecciones Generales de noviembre de 2011 el PSOE obtuvo su peor resultado desde el fin de la Dictadura. Rubal, cava que te cava, siguió cavando. Ayer los socialistas perdieron en Galicia otros 7 puntos con respecto al año pasado.
Supongo que Alfredo quiere imitar la estrategia-Mariano: aguantar en el sillón hasta que quienes gobiernan se hundan por sus propios errores.
Visto lo visto, puede incluso que le salga bien.

Llegit a Público

dilluns, 22 d’octubre del 2012

LES PRIMERES DERROTES SOCIALISTES




Mals resultats a Galícia. Mals resultats al País Basc... Cal buscar més excuses? Diu la dita que hi ha qui veu la palla a l’ull aliè i no veu la biga al propi... I per al colmo hi ha qui se’n recordade Zapatero a l’hora d’atribuir-ne els mals resultats. I Aznar? perquè posats a comparar, no hi ha color entre tots dos expresidents. Zapatero potser no en va saber més... però Aznar ha estat, sense cap mena de dubte, el pitjor president del govern que ha tingut Espanya d’ençà de la restitució democràtica. I ho defensaré on calgui! Fins i tot l’actual president del govern, Rajoy, quins mèrits sé li poden atribuir? Ni quan era ministre (Aznar se’n va cuidar de que no tingués carteres de responsabilitat per a no cremar-lo més del compte) va fer res destacable. De l’única cosa que se’n recorda la gent va ser de la desastrosa gestió del petroler Prestige i aquells hilitos de plastilina... I des de que exerceix de president del govern? Alguna cosa positiva que destacar? Rotundament no!
Sembla mentida que des del PSOE es facin anàlisis tant superficials com el que s’ha fet a l’hora de valorar els resultats de les eleccions d’ahir. El diari digital Público ha fet una enquesta amb la següent pregunta: Qui deu d’assumir la responsabilitat al PSOE per la derrota electoral? I aquest ha estat el resultat: Els candidats Patxi López i Patxi Váquez (12,2%); Alfredo Pérez Rubalcaba (79,71%); Ningú, els resultats són acceptables (8,9%)
Amb totes les reserves sobre la fiabilitat que tenen sempre els resultats d’aquests tipus de sondejos (qui vota no sempre té el rigor necessari), em semblen prou clars a l’hora de valorar la gestió socialista des del 20-N de l’any passat. El poble espanyol ja va emetre un vot de càstig contra els socialistes en les passades eleccions generals. Cal recordar que van estar els pitjors resultats que mai s’havien aconseguit?
Dintre d’un mes i escaig (25 de novembre) hi hauran eleccions autonòmiques a Catalunya. De moment, tot el sondejos parlen d’una victòria aclaparadora de CiU (que s’ha embolcallat de la bandera independentista) i de un descens estrepitós del PSC. Fins i tot, sembla que es podria convertir-se en la quarta força política després de CiU, ERC i ICV-EUA.
El PSC, que sempre havia estat hegemònic a les generals i municipals i que només quedava segon a les autonòmiques, ja va patir un fort revés a les passades generals quan, per primera vegada va quedar relegat al segon lloc després de CiU, tot i les retallades de mas que ja portava un any al govern.
La caiguda, si ningú hi posa remei durant aquest mes que queda, sembla del tot irremeiable. I un mes passa molt ràpid i haurien de produir-se una sèrie de factors que permetessin una certa recuperació del vot, cosa bastant improbable.
No fa gaires dies llegia que ja hi ha qui treballa pensant en una gran ensopegada del candidat (i primer secretari del partit) Pere Navarro.
Tan el PSOE com el PSC van perdre l’oportunitat històrica de renovar idees i cares en els seus darrers congressos. Fins i tot als socialistes catalans, l’avançament de les eleccions autonòmiques els va agafar amb el peu canviat i no van poder fer ni les primàries anunciades. El mateix que podria passar ara al PSOE si Rajoy decidís disoldre les cambres espanyoles.  
Tots aquest fets, sumats a l’actual desencantament de una bona part de l’electorat progressista han d’acabar passant factura a la que, fins ara, eren les formacions hegemòniques de l’esquerra espanyola i catalana. Ara mateix els socialistes no són alternativa de govern, sinó simples comparses electorals.  
Les actuals cúpules socialistes haurien d’acceptar que es van equivocar i posar-hi remei el més aviat possible.
Val més entonar un mea culpa fora de temps que no fer-ho mai i, a sobre, pensar que la culpa de tots els mals la tenen els altes i esperar que els ciutadans acabin posant les coses al seu lloc. Els resultats del País Basc i Galícia han estat un clar exemple de quina és la situació actual. Siguem realistes! 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA RIBERA II