LA VAGA CONTRA RAJOY I MAS

La foto és de Roser Arques publicada Directa (set. de comunicació)

A l’hora d’analitzar la vaga general d’ahir, una vegada més ens trobem en davant d’un enorme ball de xifres. Posem d’exemple la manifestació de Barcelona. Mentre els sindicats parlen d’un milió de persones, la policia local rebaixa la xifra a 100.000 i la Delegació del Govern a 50.000. A Madrid, segons la Delegació del Govern, els manifestants van ser 35.000.
Davant d’aquests mesuraments, pregunto: Cóm és que a la manifestació que es va fer a Barcelona per la diada hi va haver coincidència total?
A Barcelona hi van haver dues manifestacions: la convocada pels sindicats majoritaris (la UGT, CC.OO. i la USOC) i la que va ser convocada per la resta de sindicats encapçalats per la CGT. Aquesta darrera, tot i ser menor, els organitzadors van xifrar en 100.000 el número de manifestant, mentre que les xifres oficials ho rebaixaven a 10.000. A les imatges d’aquesta darrera manifestació es veu com la plaça (situada molt a prop de la Via Laietana) estava totalment abarrotada de gent.  Per tant, sembla poc provable que només hi haguessin 10.000 persones...
Gracies al model policial espanyol (cada cos de policia té assignades unes competències concretes i els ciutadans anem perduts), hi van haver retrets entre els responsables dels Mossosd’Esquadra i els de la Policia Nacional. Sembla ser que alguns dels manifestants van acudir davant de la comissaria que té la Polícia Nacional a la Via Laietana en actitud poc amistosa i les seus inquilins van veure perillar la seva integritat. Segons els comandaments de la polícia autonòmica, pel matí, van oferir-se per a custodiar les instal·lacions, mentre que la Policia Nacional va declinar l’ajut. Per la tarda, tal i com s’anaven agreujat els incidents, la policia estatal va demanar ajut i els mossos es van excusar dient que tots els efectius disponibles estaven de servei a d’altres llocs. Tampoc cal entrar a valorar els fets. Però tornem a la Diada. La manifestació també va passar per davant de la comissaria de la Policia Nacional de Via Laietana. L’única protecció que hi havia era un furgó propi. Els manifestants, mentre passaven, cridaven: Fora, fora, fora, la policia espanyola... I davant de la Delegació del Govern, res de res. Només a una porta lateral (per on passava la manifestació) s’hi podia llegir. Ambaixada Espanyola.  I torno a incidir: Perquè aquell dia no hi va haver cap aldarull?
A Tortosa també hi va haver una manifestació unitària. Va sortir des de la plaça del Carrilet i després de passar per diversos carrers, va acabar-se a la plaça del Mercat. Els cert és que ni vaig arribar tard. Cóm vaig poder arribar tard? Bé, això entra dintre del terreny personal. Vaig incorporar-me a la manifestació al començament de l’avinguda Generalitat, a la mateixa baixada del pont de l’Estat. Vaig posar-me al costat de l’amic Pep Vallés i vaig fer la pràctica totalitat del poc tram que quedava al costat d’ell. En arribar a la plaça del Mercat vaig quedar prou a prop dels companys sindicalistes que portaven la pancarta. Allí vaig poder veure la coreografia de la Troika Styl interpretada per gent de la CUP (o al menys això és el que vaig deduir) Després els parlaments i punt i final.
Quan ja havia marxat la majoria dels manifestants i com alguns no havien pogut veure el ball, el van tornar a repetir.
Al marxar vaig veure com encara quedaven uns 10 agents de policia entre mossos i locals. Al capdavant d’ells l’inspector de la Policia Local. Em va sobtar tanta policia quan pràcticament només quedaven una vintena de manifestants. Vaig pensar que, com es tractava, majoritàriament de membres de la CUP, els van voler controlar fins a la darrera hora. Calia? Personalment penso que no. Posteriorment em van dir que mossos de paisà van incorporar-se a la manifestació.

Voldria recordar sobre tot als mossos (si és que n’hi ha algú que em llegeix) que també són funcionaris i per tant, els afecten les retallades com als demés. Posar-se en contra de la ciutadania només els comportarà antipatia innecessària. Comprenc perfectament que ells estiguin complint ordres, però cada un dels agents és responsable dels seus propis actes. Si de cara als desnonaments es pot objectar per a no tenir que actuar, no es pot fer el mateix a l’hora d’haver de reprimir una manifestació. També entenc que hi hagi manifestants que es sobrepassen, però aquest són sempre una minoria i la resta no en té cap culpa.L'actuació de Tarragona on va rebre un menor i després li van pegar a una noia (suposadament sa germana nomñes per que els hi va recriminar els fets) són del tot reprovavbles i Puig hauria d'expedientar alsagents o dimitir.  

Tal com jo entenc aquestes coses, voldria que ells també entenguessin que, de vegades, la presència innecessària o desproporcionada, també pot arribar a crear tensions en alguns manifestants.
Finalment (i per a fer honor al títol) vull recordar que la vaga d’ahir anava tant contra el govern de Rajoy com el de Mas. Mas va ser precursor de les retallades i ara no pot fer com l’estruç que amaga el cap sota terra com si la vaga i les manifestacions no anessin amb ell.
Qui voti CiU el proper 25 ha de saber que vota més retallades més enllà de la terra promesa  que ens anuncia Mas. Ítaca està molt lluny i Llach desitjava que el camí fos llarg. A part de llarg serà tortuós i ple d’obstacles. I qui no ho vulgui veure, pitjor per ell. 

Dos avis sorians triomfen amb un vídeo viral sobre la crisi

A 'Se veía venir' Isidro i Moisés advertien ja el 2007 que "això s'acabarà molt malament"

EL PERIÓDICO / Barcelona

Era l'any 2007, els documentalistes Olga Latorre i Juan Zarza buscaven entre els habitants de Valdegeña, un petit poble de Sòria, opinions sobre la vida d'Avelino Hernández (escriptor del mateix municipi). 
 
"La conversa amb Isidro Ciriano i Moisés 'Casinadie' --dos avis del lloc--, amb aquestes dues persones va ser una meravella i escoltar-lo ara, 5 anys més tard, una passada", asseguren els realitzadors a la seva web (showu).
A Valdegeña, poble de la comarca del Moncayo que, l'1 de gener del 2010 tenia una població de 45 habitants, 30 homes i 15 dones, es va rodar la cinta fa cinc anys, i ara, cinc minuts d'aquesta filmació s'han convertit en un vídeo viral gràcies a Youtube i a Vimeo, i a les més de 700.000 persones que l'han vist.
Asseguts a la porta de casa, en una cadira i en un pedrís, i garrot a la mà i boina al front, els avis repassaven amb humor des de la seva infància fins com ha canviat la joventut i com ha anat empitjorant l'economia fins a portar-nos, ¡ja fa cinc anys!, que "això acabarà molt malament, però molt malament".
Algunes de les frases del l'encertat diàleg dels vells:
>>"Quan jo era petit anàvem a l'escola de pàrvuls 60 nois" (Isidro)
>>"Al col·legi hi he anat un any i mig... no és com ara que un es passa 20 o 30 anys estudiant; abans res, un caminava i ja se n'anava per aquest móns de Déu. Era una vergonya, home" (Moisés).
>>"Després vam començar a treballar al camp, de pastors, a segar... a no guanyar res" (Isidro)
>>"La gent jove se n'ha anat del poble i ens hem quedat sols els vells" (Isidro) "El dia que ens en anem nosaltres no queda ningú" (Moisés) "'Eso pa' els llops que vinguin per la muntanya" (Isidro)
>>"Ara es viu bé, el que passa és que la gent no es conforma... Jo visc bé, millor que mai... I això que cobro poca pensió, però estic content. Ostres, guanyo ara en un mes el que no he guanyat en tota la vida" (Moisés)
>>"El que la joventut aquesta gasta en un mes" "Un cubalibre, 700 pessetes, però home, senyor meu, fes un trago d'aigua i 700 pessetes que s'han estalviat. Si val mig llom 700 pessetes i amb mig llom es menja mitja setmana. Però la gent jove no fa res més que malgastar, que dic jo, i després que no tenen, ¿què tindran? És que la gent jove demana 40 milions d'un pis i es creen que 40 milions surten de la gorra. I després com que no ho paguen, a l'embargament. I això acabarà malament, això acabarà però molt malament" (Isidro)
>>"Doncs jo et dic la veritat, jo si no en tinc, no me'n compro, me n'estic sense" (Moisés)

Catalunya fa escac i mat a la UE (Un article de Jaume Reixach)

En l'actualitat, el planeta Terra està organitzat en 193 estats, que són els que formen part de l'ONU. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el 2013 l'economia mundial creixerà, globalment, un 3'6%. En canvi, el conjunt dels 17 països de l'Eurozona només creixerà l'any vinent un raquític 0'2% i, en el cas concret de l'Estat espanyol, el PIB tornarà a baixar un 1'3%, després de fer-ho al 2012 un -1'5%.

És a dir, mentre una gran part de la humanitat viu en un "clima" de bonança econòmica i raonables expectatives de millora -encara que molts països parteixin d'una situació de pobresa-, els ciutadans de l'Eurozona i, per extensió, de la Unió Europea (UE) estem immersos en una duríssima i vertiginosa espiral de degradació de la nostra qualitat de vida. En un món habitat per 7.000 milions de persones, els 500 milions que formem part de la UE som els que ho tenim més magre.

(No m'agraden les profecies, però els economistes-matemàtics que s'han dedicat a estudiar-ho pronostiquen que l'Estat espanyol i la Unió Europea no sortirem de la recessió... fins al 2020. Segons aquests models prospectius, la crisi no ha fet més que començar i encara ens queden per davant vuit anys de penúries. Vuit anys!)

Per què la UE i l'Eurozona som tan vulnerables al "tusnami" financer que es va desfermar l'any 2007 a Wall Street amb l'estafa de les "subprime"? Per una raó ben senzilla: per la feblesa estructural de les institucions europees, en plena transició entre l'antic Mercat Comú i els futurs Estats Units d'Europa (EUE). Tots sabem que Barack Obama és el president dels Estats Units d'Amèrica (EUA), però el bon jan de Herman van Rompuy -encara sigui el president del Consell Europeu- no és el president dels EUE... perquè no existeixen.

Europa és una entel·lèquia econòmica, política i cultural. La crisi ha posat al descobert les nostres misèries. L'Eurocambra, la Comissió, els 33.000 euroburòcrates de Brussel·les... són el simulacre d'una falsa identitat. Excuseu-me, però Europa és can Pixa. Noruega i Suïssa no volen saber res de la UE. Gran Bretanya, Dinamarca, Suècia... s'han negat a formar part de l'Eurozona. No hem estat ni capaços de consensuar una llengua comuna que ens vertebri. Com s'han entendre un polonès i un italià, o un portuguès i un grec? En anglès, en francès, en alemany? (I, per postres, Brussel·les no té diners per pagar les beques dels programes Erasmus!)

L'egoïsme i la miopia dels dirigents dels vells Estats-nació han impedit que el projecte europeu qualli i evolucioni ràpidament vers els EUE. Davant aquest clamorós buit de poder, Alemanya -sempre Alemanya- ha decidit tirar pel dret i erigir-se en la potència imperial dominant de la UE. Brussel·les és avui un apèndix de Berlín i l'euro és un marc ampliat. Del somni dels EUE hem passat a la dictadura democràtica del IV Reich.

I heus aquí que, en aquest context, una antiga nació d'Europa, Catalunya, planteja obertament la secessió de l'Estat espanyol, un disciplinat súbdit d'Angela Merkel. Sense ser-ne remotament conscients, els set milions d'habitants d'aquest triangle que va de Lés a Port-bou i a Les Cases d'Alcanar estem a punt de fer saltar pels aires l'actual Unió Europea.

Són faves comptades. L'Estat espanyol és un malalt terminal. Els sectors públic i privat han caigut en un pou sense fons. Sabem què ha passat a Grècia. Però és que l'Estat espanyol és quatre vegades Grècia! Si Catalunya trenca, els aconteixements es precipiten: Espanya declara el "default", Brussel·les no té recursos per rescatar-la, els grans bancs creditors (francesos i alemanys) peten i la UE implosiona.

No siguem infants. Tot el que passa a Catalunya està inserit en el complicat escaquer geopolític europeu. Des de sempre. Fets cabdals de la nostra història, com la Guerra dels Segadors (1640-52), la Guerra de Successió (1701-14), la Guerra de la Independècia (1808-14) o la Guerra Civil (1936-39) no són episodis exclusivament catalans o espanyols. Són enfrontaments polítics entre les principals potències europees, encara que nosaltres hi vam posar la sang i el patiment.

Exactament passa amb l'actual procés secessionista de Catalunya. No és només un contenciós identitari i polític amb Espanya. Té implicacions internacionals de primeríssima magnitud que se'ns escapen. Tots estem molt cofois perquè el "món ens mira". Però, per què ens miren? Perquè els grans líders mundials saben que el trencament de l'Estat espanyol és el detonant que pot carregar-se el precari edifici de la Unió Europea.

En el joc mundial, què és avui Catalunya? A través del port de Barcelona, que hem cedit graciosament a l'empresa Hutchinson, som la gran plataforma d'entrada de les mercaderies Made in China al Vell Continent. El Govern d'Artur Mas és el principal aliat polític que té el sionisme a la Unió Europea. També som la base industrial i financera d'Alemanya a la península Ibèrica. I ja hi ha 200.000 russos que s'han instal·lat a casa nostra i que n'han fet una colònia. Poca broma. El còctel és explosiu i m'agradaria saber les anàlisis que transmeten, de tot plegat, els cònsuls dels Estats Units, Gran Bretanya o França.

Per ser clars. Escòcia no treu la son a la UE: és un país perifèric que està fora de l'Eurozona. Flandes, tampoc: si deixa Bèlgica, s'integrarà directament a l'òrbita alemanya. Ni Euskadi: és molt petit (dos milions d'habitants) i ja fa molts anys que, com Navarra (0'6 milions d'habitants), és semi-independent. El maldecap, el gran maldecap de Berlín-Brussel·les, és Catalunya.

Dit això. Plantem cara i lluitem contra el IV Reich. Una altra Europa és possible, necessària... i urgent!

Podeu llegir l'article al Triangle. 

TENIM SOLUCIONS! QUE NO ENS PRENGUIN EL FUTUR!

Avui, 14 de novembre, treballadors i treballadores, ciutadans i ciutadanes d’arreu d’Europa ens hem mobilitzat. De Hèlsinki a Lisboa, d’Atenes a Berlín, de Londres a Barcelona, milions de persones hem alçat la veu per dir PROU a unes polítiques d’austeritat que comporten greus retallades als drets laborals i socials de tots els ciutadans i ciutadanes, i per dir NO a unes polítiques que posen en perill el futur del model social europeu!
Les polítiques que estan aplicant els governs del PP i CiU són totalment injustes per a la majoria de la població i inútils per sortir de la crisi. Mentre, es troben fàcilment solucions per resoldre la fallida del sistema financer i no se li exigeixen responsabilitats, es retallen recursos per a les polítiques socials i es crea una situació d'exclusió social que afecta, cada vegada més, una major part de la ciutadania. Els pressupostos generals de l’Estat per al 2013, en són un clar exemple, perquè prioritzen el pagament dels interessos i continuen amb l’estratègia d’afebliment de l’estat del benestar.
A Catalunya i a Espanya ja fa dos anys que patim les polítiques de retallades i ajustos del PP i CiU, que han provocat l’augment de l’atur i la pobresa, més precarietat laboral i molta més desigualtat: es retallen salaris i condicions laborals; es bloquegen els convenis col·lectius i es desequilibra la relació entre empresari i treballadors, a causa de l'aplicació de la reforma laboral; es retallen les prestacions d'atur i s'hi endureix l'accés; disminueixen els recursos per a la renda mínima d'inserció; s'aplica el recopagament sanitari i l'euro per recepta; es retallen beques d’estudi i menjador, i s'augmenten les taxes universitàries i per a la formació professional; fins abans-d’ahir continuava la política de desnonaments de manera indiscriminada... I tot això, mentre continuen aplicant una política fiscal regressiva que augmenta l'IVA per a tothom, no persegueix el frau i l'evasió fiscals i només beneficia les grans fortunes i les grans empreses!
El malestar creix, no es veu el final d’aquesta greu situació i, a més, vivim sota l’amenaça contínua d’un rescat que, de ben segur, vindrà acompanyat de noves retallades en les pensions i les prestacions d’atur. Que no ens enganyin! Que ens diguin què ens pretenen fer pagar pel rescat!
No és veritat que no hi hagi diners. Hi ha alternatives i hi ha recursos suficients per fer unes altres polítiques més justes i eficaces per sortir de la crisi a Catalunya, a Espanya i a Europa! Per això avui hem aconseguit paralitzar Catalunya, Espanya, el sud d’Europa! I hem omplert de manifestacions els carrers de moltes ciutats europees i espanyoles, i els de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Granollers, Sabadell, Reus, Mataró, Vilafranca, Tortosa, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Vic, Manresa, el Vendrell...!
No ens aturarem, perquè no ens resignem! No pararem fins que no canviïn aquestes polítiques!
Continuarem plantant-hi cara i cridarem ben fort:
Prou retallades!
Tenim solucions!
Que no ens prenguin el futur!
14 de novembre de 2012