Votar CiU és votar corrupció (un article de Jaume Reixach)

Si un turista em demana que li mostri l'edifici més emblemàtic de Catalunya no l'acompanyo a la Sagrada Família o a la Pedrera. Li ensenyo la Ciutat de la Justícia, ubicada a L'Hospitalet de Llobregat, obra del prestigiós arquitecte britànic David Chipperfield. Per a mi, aquest conjunt d'edificis multicolors -on s'imparteix el valor suprem de la democràcia, la justícia- és el paradigma de la Catalunya que hem construït des de la mort de Franco fins avui.

Les obres de construcció de la Ciutat de la Justícia, pressupostades en 300 milions d'euros, van ser adjudicades per l'últim Govern de Jordi Pujol a la UTE formada per Ferrovial, OHL, Fomento, Comapa i Emte. Segons queda demostrat de manera fefaent en el sumari del "cas Millet" que instrueix el jutge Josep Maria Pijuan, la constructora Ferrovial va pagar un 4% de l'import d'aquesta adjudicació com a "subvenció" al Palau de la Música que, a la seva vegada, va fer arribar el 2'5% d'aquest "impost convergent" a la Fundació Trias Fargas (l'1'5% restant se l'embutxacaven els testaferros Fèlix Millet i Jordi Montull).

De quina manera van pagar l'"impost convergent" les altres empreses de la UTE de la Ciutat de la Justícia? Això no ho sabem i molt possiblement no ho sabrem mai. Però, en tot cas, ha quedat acreditat per a la història de Catalunya que els edificis de David Chipperfield on radica l'Estat de Dret -i on, algun dia, seran jutjats Fèlix Millet, Jordi Montull i tota la "banda del Palau"- estan construïts sobre els fonaments de la corrupció. Amb quina legitimitat s'administra justícia a Catalunya si les parets que l'acullen són el "monument al 4%"?

Jo acuso Jordi Pujol d'haver portat, des de 1980, el càncer de la corrupció a la vida pública catalana. I com bé saben els països que l'han patit i la pateixen, el pitjor enemic de la democràcia és la corrupció. Com a periodista no m'he cansat, ni em cansaré, de denunciar aquest flagell que ens assota. Jo tinc molts amics, bona gent, que són militants, simpatitzants o votants de CiU. Ho sento per ells, però en la seva ingenuïtat han estat i són còmplices d'un règim, en essència, corrupte.

Ho escric de memòria, però el nombre de casos de corrupció que han esquitxat la Generalitat convergent des de 1980 fa feredat: els crèdits de la CARIC, l'adjudicació dels mercats i poliesportius, les loteries de la Generalitat, l'autopista Terrassa-Manresa, la revista "Anàlisi", les subvencions fraudulentes a la Crida, el "cas Casinos-La Vanguardia", el finançament del diari "Avui", la trama gironina de les obres públiques, Javier de la Rosa, el jutge Lluís Pascual Estevill, Hidroplant, les subvencions europees per la formació dels aturats, el despatx de Ganduxer, les presons de Can Brians i Quatre Camins, el "cas Prenafeta", el "cas Planasdemunt", el "cas Cullell", el "cas Roma", els plans de pensions de FGC, Adigsa, la "màfia de la Sanitat", Europraxis, les obscenes adjudicacions als empresaris Josep Cornadó, Carles Sumarroca i Ramon Bagó, el "cas Millet", el pastís de les ITV, etc., etc., etc.

Ho dic amb rotunditat: no hi ha cap país a la Unió Europea on la corrupció institucionalitzada hagi arribat als extrems que hem patit i patim a Catalunya. I ho dic amb pena: no hi ha cap país a la Unió Europea on la societat civil, els mitjans de comunicació i la justícia hagin estat tan permissius -per activa o per passiva- amb el càncer de la corrupció que ens va inocular Jordi Pujol des que va arribar al poder. M'adreço als il.lustres professors de la Iniciativa Wilson: què hauria passat als Estats Units amb el governant que hagués perpetrat un, tan sols un, dels casos de corrupció que he esmentat?

En el nom sagrat de Catalunya hem permès que s'hagi instal·lat una mentalitat cleptòmana i mafiosa en el cor de la Generalitat. Catalans, mirem-nos al mirall: és per això que Lluís Companys va morir afusellat? és aquesta la nació que Pau Casals va exaltar a les Nacions Unides? és aquesta Catalunya -bruta i corrupta- per la qual milers de compatriotes van patir exili, repressió i mort?

Jo no sé si és cert, com diu el suposat "esborrany" de la UDEF que aquests dies publica el diari "El Mundo", que una part dels diners del "cas Millet" van anar a parar a uns comptes que les famílies d'Artur Mas i Jordi Pujol tenien a Liechtenstein i Suïssa. Jo no sé si Jordi Pujol, Marta Ferrusola, Jordi Pujol Jr. i Oriol Pujol administren un compte opac amb 137 milions d'euros a la banca Lombard Odier de Ginebra. En tot cas, vistos els antecedents, puc dir que no m'estranyaria.

Aquest diumenge 25 de novembre ens toca votar. No voteu CiU. Votar CiU és votar corrupció. La majoria absoluta de CiU vol dir la corrupció absoluta. Catalunya té dret a decidir, Catalunya pot ser independent si així ho volem. Però si per assolir la independència hem de passar per l'ominós peatge de la corrupció, haurem creat un monstre que devorarà la nostra dignit at i la nostra llibertat.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 21-11-2012

El bar que tenim als baixos de l'edifici, el Continental, especialistes en cuina internacional (pakistanès, romanès i italià), a principis d'aquest mes i una vegada acabada la llarga temporada d'estiu, va desmuntar la terrassa, però ara ocupa l'espai amb les dues motos que utilitzen per a fer el repartiment a domicili.
No és una manera encoberta d'ocupació de la via pública?
Si no ho és, al menys molest per als veïns, sí.

CiU: la doctrina del miedo (un article d'Esther Vivas)

“Tensar la ley hasta allí donde esté permitido y un poco más” prometió el consejero de Interior de la Generalitat Felip Puig al poco de ocupar su cargo. Y así ha sido. Desde el inicio de la legislatura de CiU se ha abierto una página web para delatar a manifestantes que después fue cerrada ante el creciente rechazo social, se han arrestado a más de cien personas desde la Huelga General del 29M por haber participado en piquetes, se han llevado a cabo varias detenciones preventivas y, además, tres personas han perdido un ojo por el uso de pelotas de goma de los Mossos d’Esquadra y varias han sufrido heridas por cargas policiales.
La doctrina Puig no sólo busca “tensar la ley” sino que tiene como objetivo infligir miedo. Y así lo vimos anteayer en la jornada de Huelga General. Nombraremos sólo dos hechos. Al mediodía en Tarragona una carga policial indiscriminada contra los manifestantes acabó con un niño de 13 años herido en la cabeza tras los golpes recibidos por parte de los Mossos. Las personas que increparon a los agentes por dicha actuación recibieron también varios porrazos. Por la tarde en Barcelona, los Mossos cargaban violentamente en Via Laietana. El uso de pelotas de goma provocó varios heridos, entre ellos una mujer a quien reventaron el globo ocular izquierdo, tuvo que ser operada y perderá la visión de un ojo.
Ante estos hechos, Felip Puig declaraba ayer que el niño de 13 años fue herido por “mala suerte” y que el agente que lo golpeó actuaba “en defensa de su persona” frente a los manifestantes que, por cierto, huían corriendo tras la carga. Las imágenes de este vídeo dan otra versión de los hechos: la de un niño que es golpeado una vez en la carga y otra mientras se protegía inmóvil en el suelo. ¿Mala suerte?
Respecto a los hechos de la tarde en Barcelona, donde una mujer resultó herida en un ojo, según Puig no se dispararon pelotas de goma. Los vídeos y los testimonios cuentan, pero, una versión muy distinta: varias pelotas de goma fueron disparadas contra los manifestantes. Algunas de ellas incluso a muy corta distancia. Ayer uno de los hashtags más utilizados en twitter por activistas sociales era #CiUesviolencia. No es casualidad.
Tiene que haber “más miedo la sistema” afirmaba en una entrevista Felip Puig meses atrás, para justificar el endurecimiento del Código Penal. Miedo a manifestarse… no sea que te detengan, te multen, te golpeen o incluso llegues a perder un ojo por el impacto de una pelota de goma. Nos quieren con miedo a salir a la calle y a luchar. Ante una pérdida de legitimidad galopante de las instituciones y del poder político, la represión es cada vez más el arma recurrente para mantener el orden social.
La asociación Stop Bales de Goma trabaja desde sus orígenes, en el año 2010, para que las pelotas de goma sean prohibidas, como sucede en muchos otros países de Europa. En el Estado español, 23 personas han perdido un ojo desde 1990, por el impacto de estos proyectiles y otras muchas han resultado heridas en el pecho, la mandíbula, las orejas, las piernas, etc. A muchos políticos, como el Sr. Felip Puig, les preocupa más el coste de unos escaparates rotos o del inmobiliario urbano que el que tiene para una persona la pérdida de un ojo. La fotógrafa Francesca Oggiano retrató cruda y brillantemente lo que significa para un joven perder un ojo por el impacto de una pelota de goma en The Stolen Eyes (Los ojos robados).
Varios episodios de violencia policial se han vivido en Catalunya desde la era Puig. Los más destacados: el desalojo de los indignados de Pl. Catalunya el 27 de mayo de 2011, que se saldó con más de 120 heridos y por el cual medio centenar de personas se querellaron contra Felip Puig y otros cargos políticos y policiales. Y la intervención policial en la manifestación de la Huelga General del 29 de marzo en Barcelona con uso de gases lacrimógenos y pelotas de goma, que concluyó con centenares de personas heridas.
En la celebración este año del Día de las Esquadres, el comisario general de coordinación territorial de los Mossos David Piqué comparó a la gente que protesta con “ratas”. Y afirmó, ante la presencia de Felip Puig, “a los que quieren destruir con violencia el modelo de sociedad elegido democráticamente que la policía les irá a buscar y lo pagarán caro”. Y añadió: “Pueden esconderse donde quieran, porque les encontraremos. Ya sea en una cueva o en una alcantarilla, que es donde se esconden las ratas, o en una asamblea, que no representa a nadie, o detrás de una silla de universidad”. Fue el discurso más aplaudido de la jornada.
Objetivo: deshumanizar a quienes protestan. Y legitimar, así, su criminalización y represión. Anteayer, en las cargas policiales en Barcelona, varios manifestantes oyeron como se les gritaba: “Muévete rata”. La doctrina del miedo es la que impulsa CiU. La otra cara de la doctrina del shock, de los recortes y los ajustes.

Llegit al diari Público. 

REPUBLICANS D’ESQUERRA I DE DRETA

És sabut que a tots els partits polítics hi ha una ala més radical i una més moderada. Recordem, per exemple, a Francisco Fernández Ordóñez (el ministre del divorci) que va ser-ho amb Adolfo Suárez (UCD) i Felipe González (PSOE) la seva condició de socialdemòcrata li permetia aquesta ambigüitat. Als temps d’ara potser un clar exemple seria Ferran Mascarell.
Però avui toca parlar dels republicans. Un republicà pot ser de dretes o d’esquerres, indistintament. Durant la II República espanyola hi va haver presidents de diversos colors polítics. Només cal estar en contra de la monarquia.
El govern tripartit (o d’Entesa) va ser possible perquè a l’hora de signar el pacte es va prioritzar fer un govern d’esquerres abans que sobiranista. Carod Rovira, tot i ser independentista (això no cal posar-ho en dubte) va preferir fer fora a CiU del govern i va prioritzar un pacte amb els partits  de l’arc parlamentari de l’esquerra catalana.
Però en un procés d’aquells d’autodestrucció tan propi d’ERC, el sector barceloní  (Puigcercós, Ridau...) va apartar de la primera línia al sector de l’avellana (Carod, Benach, Bargalló, Niubó, etc.) Però els primers tampoc van estar-se durant molt de temps al poder i l’arribada de Junqueras va canviar les estratègies del partit de dalt a baix.
Ara mateix, bona part de ERC només té un objectiu (una obsessió, diria jo): la independència de Catalunya a qualsevol preu. Si per assolir aquest propòsit s’ha de pactar amb el propi dimoni, sense cap mena de dubte es pactarà.  
CiU potser no serà el dimoni, però el seu ampli historial d’afers extrapolítics, fa que, al menys, l’honorabilitat de determinats dirigents, es fiqui en entredit.

Coneguts són els casos de corrupció que han esquitxat polítics convergents i d’UDC (casos Palau, Pretòria, Treball, etc.) Malgrat tot, no els ha impedir quasi que mai, que el seu fidel electorat seguís confiant amb ells. Al propi president Mas, encara que no se’l relacioni directament en cap d’aquests casos, com a màxim dirigent del partit, sé suposa que alguna responsabilitat hauria de tenir. Al menys per omissió... També cal recordar l’exemple poc modèlic del seu progenitor que tenia un compte a Liechtenstein on, presumptament, estaven dipositats capitals evadits d’Espanya.

Amb aquests antecedents, Junqueras i els seus, donaran suport a CiU (sempre que no obtingui la federació majoria absoluta) per a fer la consulta sobiranista com a primer pas per a que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Al Períodico de divendres es podia llegir el següent titular: ERC s’erigeix en l’assegurança per evitar que CiU reculi.  
Cal tenir els conceptes molt clars. CiU és el partit de la dreta catalana, ideològicament molt proper al PP i, ara mateix, la direcció de ERC ha virat cap a la dreta. Si després de les eleccions el govern de Mas (dono per suposat que tornarà a ser el president) torna a retallar drets socials i laborals i ERC li acaba donant suport (implícit o explícit, tant em dóna), la formació republicana també en serà responsable.  
S’ha de ser sempre conseqüent amb totes i cadascuna de les decisions que es prenguin.