REPUBLICANS D’ESQUERRA I DE DRETA

És sabut que a tots els partits polítics hi ha una ala més radical i una més moderada. Recordem, per exemple, a Francisco Fernández Ordóñez (el ministre del divorci) que va ser-ho amb Adolfo Suárez (UCD) i Felipe González (PSOE) la seva condició de socialdemòcrata li permetia aquesta ambigüitat. Als temps d’ara potser un clar exemple seria Ferran Mascarell.
Però avui toca parlar dels republicans. Un republicà pot ser de dretes o d’esquerres, indistintament. Durant la II República espanyola hi va haver presidents de diversos colors polítics. Només cal estar en contra de la monarquia.
El govern tripartit (o d’Entesa) va ser possible perquè a l’hora de signar el pacte es va prioritzar fer un govern d’esquerres abans que sobiranista. Carod Rovira, tot i ser independentista (això no cal posar-ho en dubte) va preferir fer fora a CiU del govern i va prioritzar un pacte amb els partits  de l’arc parlamentari de l’esquerra catalana.
Però en un procés d’aquells d’autodestrucció tan propi d’ERC, el sector barceloní  (Puigcercós, Ridau...) va apartar de la primera línia al sector de l’avellana (Carod, Benach, Bargalló, Niubó, etc.) Però els primers tampoc van estar-se durant molt de temps al poder i l’arribada de Junqueras va canviar les estratègies del partit de dalt a baix.
Ara mateix, bona part de ERC només té un objectiu (una obsessió, diria jo): la independència de Catalunya a qualsevol preu. Si per assolir aquest propòsit s’ha de pactar amb el propi dimoni, sense cap mena de dubte es pactarà.  
CiU potser no serà el dimoni, però el seu ampli historial d’afers extrapolítics, fa que, al menys, l’honorabilitat de determinats dirigents, es fiqui en entredit.

Coneguts són els casos de corrupció que han esquitxat polítics convergents i d’UDC (casos Palau, Pretòria, Treball, etc.) Malgrat tot, no els ha impedir quasi que mai, que el seu fidel electorat seguís confiant amb ells. Al propi president Mas, encara que no se’l relacioni directament en cap d’aquests casos, com a màxim dirigent del partit, sé suposa que alguna responsabilitat hauria de tenir. Al menys per omissió... També cal recordar l’exemple poc modèlic del seu progenitor que tenia un compte a Liechtenstein on, presumptament, estaven dipositats capitals evadits d’Espanya.

Amb aquests antecedents, Junqueras i els seus, donaran suport a CiU (sempre que no obtingui la federació majoria absoluta) per a fer la consulta sobiranista com a primer pas per a que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Al Períodico de divendres es podia llegir el següent titular: ERC s’erigeix en l’assegurança per evitar que CiU reculi.  
Cal tenir els conceptes molt clars. CiU és el partit de la dreta catalana, ideològicament molt proper al PP i, ara mateix, la direcció de ERC ha virat cap a la dreta. Si després de les eleccions el govern de Mas (dono per suposat que tornarà a ser el president) torna a retallar drets socials i laborals i ERC li acaba donant suport (implícit o explícit, tant em dóna), la formació republicana també en serà responsable.  
S’ha de ser sempre conseqüent amb totes i cadascuna de les decisions que es prenguin.