PACTES TANCATS

El diari la Razón també ho diu.

He escoltat aquest matí per la ràdio que s’hauria tancat un pacte entre CiU i ERC per a després de les eleccions. Insisteixo, no m’invento res, ho he escoltat per la ràdio.  

És evident que entre CiU i ERC hi ha més sintonia que mai i la seguirà havent mentre CiU segueixi marejant la perdiu en el tema de la independència. En el moment que CiU abandoni la idea o doni mostres de feblesa, possiblement se’n desdirà, però potser per a molts ja sigui tard.

Segons la informació periodística, ERC acceptaria que el govern de la Generalitat de Catalunya fes més retallades a canvi de més sobirania.
A veure, en qüestions com la de la independència no hi pot haver mitges tintes: o sé ho és o no. Al menys que algú m’expliqui una altra cosa i em faci canviar d’opinió...
Els qui em llegiu sovint, fa uns dies, igual vareu llegir un escrit titulat “Republicans d'esquerra i de dreta” on ja parlava de la responsabilitat que tindran els republicans amb les retallades de drets socials i laborals que farà el nou govern de CiU (tenia i tinc molt clar que encara en farà més) si, finalment els hi donaven suport.
Parlant de pactes secrets, sembla ser que ICV-EUA també en va signar un amb CiU, ERC i, imagino que també s’hi va afegir SI, tal i com va desvetllar Mas diumenge durant el debat.
És increïble que els eco-socialistes puguin fer el joc als convergents. Ells que sempre han dit que mai pactarien amb la federació nacionalista i ara resulta que, sense dirsi volen o no la independència, vagin signant pactes.
Bé, imagino que això és la política, però els polítics haurien d’entendre que, comportament així, fan tornar als ciutadans cada vegada més escèptics amb els nostres representants. 

Mireu la notícia que publica avui el Periódico.  

Las presuntas corrupciones de los Mesías de turno

Aquel jueves 3 de marzo de 2005 fue muy movido en términos políticos, primero en Cataluña e, inmediatamente después, en el resto de España. En un debate parlamentario sobre los desprendimientos del metro en el barrio del Carmelo, el entonces presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, aseguró que Jordi Pujol "se había equivocado" nombrando a Mas ‘conseller en cap’, especie de ‘primer ministro’ en versión catalana.


Pero el presidente Maragall dio de pronto otro estacazo mucho más fuerte a CiU. Se levantó de su escaño y dijo: “Hemos llegado al meollo de la cuestión: ustedes tienen un problema y este problema se llama tres por ciento”. La conmoción en el Parlamento fue escandalosa.
Síntomas e indicios
Maragall se hizo eco así de una avalancha de síntomas y de indicios que iban de boca en boca por Barcelona y que apuntaban a una presunta corrupción que habría venido beneficiando a CiU mediante el supuesto cobro de comisiones en las obras públicas promovidas por el último Gobierno Pujol, con Mas de primer ministro.
Círculo de confianza
Sin embargo, Maragall no supo resistir la amenaza patriótica con la que le replicó Mas. Éstas fueron sus palabras: “Usted ha perdido completamente los papeles”. Y le amenazó subrayando que “no olvide” que en los próximos meses entre PSC y CiU hemos de hacer cosas muy importantes al servicio de este país (…) y para ello es muy necesario que entre ustedes y nosotros siga existiendo un círculo de confianza política, que no es de amistad, de intentar hacer cosas juntos al servicio de este país”.
Por Cataluña
Maragall acabó aceptando la propuesta de Mas afirmando lo siguiente: “Lo hago por una sola razón (…) y es que Catalunya tiene cosas en adelante muy importantes que hacer, y espero de usted y su grupo apoyo”. Señaló además que estaba por medio el Estatuto de Cataluña, la Constitución española “y, en buena medida, nuestro futuro”.
El sector acomplejado
La verdad fue que CiU se salvó de la quema con el visto bueno, también patriótico, de Maragall y del sector más catalanista del PSC o más acomplejado, según se observe. Han pasado siete años desde aquella nefasta sesión parlamentaria.  El Estatuto fue tiroteado por Mariano Rajoy y el conjunto del PP en su afán de desactivarlo. Lo consiguieron. CiU jugó todas sus cartas y puso obstáculos innecesarios al Estatut. ERC elevó sus exigencias y contribuyó al hundimiento mediático de los tripartitos.
Los intereses patrióticos
Cuando faltan muy pocos días para las elecciones, El Mundo, citando unos informes policiales -al menos en apariencia solventes-, ha puesto al descubierto una posible  corrupción que, de ser cierta, debería suponer la caída política de Artur Mas y la caída asimismo política de la familia Pujol, que continúa controlando el rumbo de CiU. Esta vez, los intereses patrióticos no tendrían que ser la coraza convergente. Maragall cometió un error absolviendo a Mas a cuenta de asuntos de fondo patriótico.
La bandera y la cartera
Es hora ya de que la bandera no oculte más la cartera y los negocios non sanctos, si los hubiere, como en diversas ocasiones ha venido sucediendo respecto a la honradez política de CiU. Hasta el presente, los soberanistas catalanes han sido realmente muy hábiles para tapar con el victimismo nacionalista los acosos judiciales. Desde el affaire de Banca Catalana la conjunción Pujol/Cataluña o ahora Artur Mas/Cataluña ha sido una barrera intocable para eludir responsabilidades ante los tribunales.
Operaciones oscuras
¿Por qué los fiscales y los jueces no han investigado a partir de los informes policiales con el fin de que los ciudadanos catalanes y españoles puedan votar sabiendo si estamos ante un asunto delictivo o no? El asalto al Palau y las operaciones oscuras de una parte de la vieja guardia pujolista, como Prenafeta y Alavedra, entre otros personajes, no han sido aún escudriñadas debidamente.
¿Un Gobierno sospechoso?
Cataluña no se merece un Gobierno sospechoso. ¿O es que nos merecemos una Cataluña independiente, aunque eso sí dependiente de las  presuntas corrupciones de los Mesías de turno?

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

LA IRRUPCIÓ DE LA CUP

Només fa uns dies, la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) es van presentar en societat a Amposta. És un pas més en el seu propòsit d’expandir-se per les Terres de l’Ebre i, finalment a tots els indrets de Catalunya, tal i com va fer CiU a principis dels anys 80 quan eren uns autèntics desconeguts en aquestes comarques. I no pretenc, en cap cas fer comparatives més enllà d’aquest punt, ja que la diferència entre una formació i l’altra és abismal.

Malgrat tot, la CUP no és un partit nou, ja que va ser fundat l’any 1986. Josep Lluís Millan, ex alcalde d’Ulldecona per ERC que, ha estat un des primers en presentar-se sota aquestes sigles, ja que en les passades eleccions municipals va ser el cap de llista ARA-CUP (Assemblea Republicana Alternativa-CUP) al seu poble.  

Però que és la CUP? (o les CUP, ja que ni ells mateixos ho saben en certesa) La CUP és un moviment independentista dels Països Catalans, assembleari, de ideologia socialista i que estan desencantats amb els diferents governs, tant de Catalunya com d’Espanya (espero que els agradi la definició)

A les Terres de l’Ebre, la majoria d’integrants venen de moviments juvenils com ara ARRAN (abans Maulets) o associacions independentistes com el Casal Panxampla de Tortosa, però també sorgits del moviment 15-M.

El 15-M, recordem-ho, va ser un moviment espontani dels indignats amb les primeres retallades que va fer el govern Zapatero. En aquell moment, molts es van preguntar a qui beneficiava les concentracions que hi van haver, sobre tot, a la Puerta del Sol de Madrid o a la plaça de Catalunya de Barcelona. Però també a d’altres poblacions d’arreu de l’estat i Catalunya hi van haver moviments similars. A Amposta per exemple, s’hi van reunir durant alguns caps de setmana, quan molts d’ells retornaven a Amposta després de residir durant la resta dels dies a Barcelona o Tarragona on estudiaven.

En aquells moments van ser molts els qui ens varem preguntar a qui beneficiaria el moviment del 15-M. Alguns pensaven que, en un principi, a la dreta, però que a llarg termini acabarien beneficiant a l’esquerra política.  

És evident que a curt termini va beneficiar a la dreta, ja que al cap de pocs mesos Artur Mas va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya i Zapatero no va poder acabar la legislatura i va haver de convocar eleccions, les quals, van ser guanyades pel PP.

Però que acabi beneficiant a l’esquerra està per veure. Quan parlo de l’esquerra em refereixo als partits que tradicionalment s’han manifestat d’esquerres en aquests país com per exemple el PSOE, el PSC, IU, ICV-EUA, etc. . 

Ara per ara, a nivell de Catalunya, la CUP són un moviment incipient que no té pràcticament representació institucional més enllà d’algun càrrec municipal. Navàs, un poble de la comarca del Bages, és el primer poble de Catalunya governat per dita formació. Predir quin serà el seu futur no és fàcil.

Aquest cop serà la primera vegada que es presentaran a unes eleccions autonòmiques. Si aconsegueixen un bon resultat, es a dir, si poden esgarrapar algun ascó parlamentari, tot serà molt més fàcil.

La irrupció de la CUP representa una opció més a l’hora d’escollir una formació política en les properes eleccions, però això també significarà una dispersió del vot de l’esquerra. Cal suposar que molts joves que votaran per primer cop o, que fins ara no es sentien atrets per cap de les formacions tradicionals d’esquerres, acabin votant-la. Però també poden acaparar vot d’aquells sectors que, ara mateix, se senten decebuts pels actuals líders de l’esquerra i que volen buscar d’altres alternatives.

Alguns dels darrers sondejos electorals no descarten que la CUP pugui obtenir un diputat. Normalment seria a la demarcació de Barcelona.

Veurem si en un futur són capaços d’ocupar l’espai polític al que l’esquerra catalana tradicional pareix que hagi renunciat.  

Votar CiU és votar corrupció (un article de Jaume Reixach)

Si un turista em demana que li mostri l'edifici més emblemàtic de Catalunya no l'acompanyo a la Sagrada Família o a la Pedrera. Li ensenyo la Ciutat de la Justícia, ubicada a L'Hospitalet de Llobregat, obra del prestigiós arquitecte britànic David Chipperfield. Per a mi, aquest conjunt d'edificis multicolors -on s'imparteix el valor suprem de la democràcia, la justícia- és el paradigma de la Catalunya que hem construït des de la mort de Franco fins avui.

Les obres de construcció de la Ciutat de la Justícia, pressupostades en 300 milions d'euros, van ser adjudicades per l'últim Govern de Jordi Pujol a la UTE formada per Ferrovial, OHL, Fomento, Comapa i Emte. Segons queda demostrat de manera fefaent en el sumari del "cas Millet" que instrueix el jutge Josep Maria Pijuan, la constructora Ferrovial va pagar un 4% de l'import d'aquesta adjudicació com a "subvenció" al Palau de la Música que, a la seva vegada, va fer arribar el 2'5% d'aquest "impost convergent" a la Fundació Trias Fargas (l'1'5% restant se l'embutxacaven els testaferros Fèlix Millet i Jordi Montull).

De quina manera van pagar l'"impost convergent" les altres empreses de la UTE de la Ciutat de la Justícia? Això no ho sabem i molt possiblement no ho sabrem mai. Però, en tot cas, ha quedat acreditat per a la història de Catalunya que els edificis de David Chipperfield on radica l'Estat de Dret -i on, algun dia, seran jutjats Fèlix Millet, Jordi Montull i tota la "banda del Palau"- estan construïts sobre els fonaments de la corrupció. Amb quina legitimitat s'administra justícia a Catalunya si les parets que l'acullen són el "monument al 4%"?

Jo acuso Jordi Pujol d'haver portat, des de 1980, el càncer de la corrupció a la vida pública catalana. I com bé saben els països que l'han patit i la pateixen, el pitjor enemic de la democràcia és la corrupció. Com a periodista no m'he cansat, ni em cansaré, de denunciar aquest flagell que ens assota. Jo tinc molts amics, bona gent, que són militants, simpatitzants o votants de CiU. Ho sento per ells, però en la seva ingenuïtat han estat i són còmplices d'un règim, en essència, corrupte.

Ho escric de memòria, però el nombre de casos de corrupció que han esquitxat la Generalitat convergent des de 1980 fa feredat: els crèdits de la CARIC, l'adjudicació dels mercats i poliesportius, les loteries de la Generalitat, l'autopista Terrassa-Manresa, la revista "Anàlisi", les subvencions fraudulentes a la Crida, el "cas Casinos-La Vanguardia", el finançament del diari "Avui", la trama gironina de les obres públiques, Javier de la Rosa, el jutge Lluís Pascual Estevill, Hidroplant, les subvencions europees per la formació dels aturats, el despatx de Ganduxer, les presons de Can Brians i Quatre Camins, el "cas Prenafeta", el "cas Planasdemunt", el "cas Cullell", el "cas Roma", els plans de pensions de FGC, Adigsa, la "màfia de la Sanitat", Europraxis, les obscenes adjudicacions als empresaris Josep Cornadó, Carles Sumarroca i Ramon Bagó, el "cas Millet", el pastís de les ITV, etc., etc., etc.

Ho dic amb rotunditat: no hi ha cap país a la Unió Europea on la corrupció institucionalitzada hagi arribat als extrems que hem patit i patim a Catalunya. I ho dic amb pena: no hi ha cap país a la Unió Europea on la societat civil, els mitjans de comunicació i la justícia hagin estat tan permissius -per activa o per passiva- amb el càncer de la corrupció que ens va inocular Jordi Pujol des que va arribar al poder. M'adreço als il.lustres professors de la Iniciativa Wilson: què hauria passat als Estats Units amb el governant que hagués perpetrat un, tan sols un, dels casos de corrupció que he esmentat?

En el nom sagrat de Catalunya hem permès que s'hagi instal·lat una mentalitat cleptòmana i mafiosa en el cor de la Generalitat. Catalans, mirem-nos al mirall: és per això que Lluís Companys va morir afusellat? és aquesta la nació que Pau Casals va exaltar a les Nacions Unides? és aquesta Catalunya -bruta i corrupta- per la qual milers de compatriotes van patir exili, repressió i mort?

Jo no sé si és cert, com diu el suposat "esborrany" de la UDEF que aquests dies publica el diari "El Mundo", que una part dels diners del "cas Millet" van anar a parar a uns comptes que les famílies d'Artur Mas i Jordi Pujol tenien a Liechtenstein i Suïssa. Jo no sé si Jordi Pujol, Marta Ferrusola, Jordi Pujol Jr. i Oriol Pujol administren un compte opac amb 137 milions d'euros a la banca Lombard Odier de Ginebra. En tot cas, vistos els antecedents, puc dir que no m'estranyaria.

Aquest diumenge 25 de novembre ens toca votar. No voteu CiU. Votar CiU és votar corrupció. La majoria absoluta de CiU vol dir la corrupció absoluta. Catalunya té dret a decidir, Catalunya pot ser independent si així ho volem. Però si per assolir la independència hem de passar per l'ominós peatge de la corrupció, haurem creat un monstre que devorarà la nostra dignit at i la nostra llibertat.