LA FOTO DEL DIA 29-11-2012 (2)

Quan es fan fotos des de l'Hospital Verge de la Cinta...

EL PLA B DE CIU

http://www.e-faro.info/

Ahir vaig llegar que, la nit electoral, Mas va posar el seu càrrec a disposició del partit. O sigui, va intentar dimitir. Però el partit no li va acceptar. Entre d’altres coses, imagino, perquè l’Oriol no sabria com campejar el temporal que té ara la federació nacionalista, encara que tingués al seu costat a son para Jordi el Capejador.
Ni Mas ni ningú del seu partit esperaven uns resultats com els que van obtenir diumenge. Els pocs convergents amb qui he tingut l’oportunitat de parlar, així m’ho van dir. Per tant, no tenien un pla B per si el resultat electoral no els hi era favorable.  
Els de CiU no deixen rea per a la improvisació. Quan prenen alguna decisió ha d’estar tot lligat i ben lligat. Però aquest com no ha estat així.
Ara, amb 50 diputats, lluny dels 68 que marca la majoria absoluta, han de buscar aliances electorals amb d’altres formacions polítiques que els hi permeti una certa estabilitat parlamentària. No és difícil veure que amb ERC (21 diputats),amb el PSC (20) o, fins i tot, amb el PPC (19) podrien configurar una majoria suficient, ja que amb qualsevol de les 3 formacions polítiques passarien el límit dels 68 diputats. Ara bé, amb qui de tots? Analitzem els pros i els contres.
Amb ERC. Seria el més lògic. Les dues formacions van ser les que es van proclamar guanyadores de la nit electoral. CiU perquè va guanyar (això és un fet incontestable) i ERC perquè va ser la força que més va pujar respecte a les eleccions de 2010 amb 9 escons i, per tant, els guanyadors morals. Després per les similituds existents entre totes dues formacions: ideològicament són pràcticament idèntics i totes dues estan clarament a favor de fer una consulta d’autodeterminació que pugui derivar, finalment, en la creació d’un estat propi.
Ara bé, mentre CiU vol una implicació màxima d’ERC i pretén que entri al govern, els republicans domés volen donar-los suport parlamentari, sense entrar al govern. Si ho recordeu, la setmana passada ja vaig dir que el millor que podia passar a ERC és que CiU tragués majoria absoluta. Llavors, la implicació no hauria anat més enllà que el suport a la consulta i traçar el camí cap a la independència.
D’entrar al govern, ERC, s’hauria de responsabilitzar de les retallades que han d’arribar i que segons el portaveu del govern en funcions Quico Homs, seran d’uns 4.000 milions d’euros. A part, com també he dit, l’entrada representaria una validació automàtica de les polítiques que CiU ha fet en aquests darrers dos anys. Aquestes hipotètiques situacions acabarien passant factura a la formació. No ho dubteu. Ahir Junqueras ja va tancar la porta a entrar al govern encara que els republicans votaran la investidura de Mas. 
Amb el PSC. Durant les primeres hores CiU no ho descartava, però Pere Navarro va tancar-los la porta als morros. El PSC està en hores baixes i un hipotètic pacte amb CiU podria significar el cop definitiu que els portés a ser un partit residual.
Ara mateix, el PSC té d’altres prioritats. La primera i principal la regeneració interna i mirar de passar pàgina dels darrers anys. 

De Manel Fontdevila a eldiario.es

 
Durant la campanya el PSC va predicar el federalisme i amb la boca petita va dir que estava a favor de fer la consulta popular, però dintre de la legalitat; mentre que CiU i ERC la volien fer sí o sí, encara que des de Madrid els ho prohibissin expressament.
Amb el PPC. Dilluns pel matí, l’Alicia Sánchez Camacho ja va dir que un pacte de govern amb CiU amb Artur Mas era impossible i sense Mas, pràcticament impossible. Han passat els dies i ara diuen que l’única manera possible d’arribar a acords seria que CiU renunciés a fer la consulta, la qual cosa em sembla molt improbable.  
De totes formes, CiU ja ha admès que si no té un ampli suport, serà molt difícil tirar endavant la consulta.

Ara mateix, si Mas tingués el domini del temps, faria marxa enrere i tornaria al dia abans d’anunciar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. Però el temps és impossible de controlar i sol passar factura de les accions que s’han pres al passat. 

Ah! I de pla B no n'hi havia... 

LA FOTO DEL DIA 29-11-2012

Tortosa. Carrer la Ràpita. Cartellera.

La política no és un conte (un article de Joan Barril)

Hi havia una vegada una reina que es passava el dia mirant-se al mirall i preguntant-li al mercuri si era cert que ella era la més guapa del regne. Així van passar els anys i el mirall màgic no feia altra cosa que confirmar la seva bellesa. Amb aquest reforç òptic la reina vivia tranquil·la i satisfeta. I quan passejava pels carrers de les seves ciutats fins i tot la seva ombra era un model d'elegància i de gràcia. Fins que un dia, vostès ja ho saben, el mirall es va atrevir a dir-li a la reina que en els confins del seu món hi havia una dona més jove i més bonica que ella.
No sabrem mai si el president Mas va trencar el mirall a miques quan van arribar els resultats electorals. Però altres coses s'havien trencat a Catalunya. En primer lloc l'aïllament nacionalista, forjat durant aquells anys en què les eleccions catalanes semblaven ser només cosa de catalans. El panorama electoral ha canviat. La gent està de mal humor. Els joves volen dir que hi són. I la premsa i la televisió de la caverna han fet forat en aquests ciutadans que amb el seu absentisme havien deixat el Parlament de Catalunya a les mans exclusives dels partits tradicionals.
La Catalunya real
El mirall en què es mirava Mas estava entelat pels molts anys en què Pujol exercia efectivament de Moisès i el poble elegit era una part de Catalunya amb el seu electorat natural al capdavant. Avui, ¿què tenim? Doncs ni més ni menys que la Catalunya real, que no és poca cosa. Gent que va a votar a la contra i que no sent la més mínima emoció per la independència. I també gent que, de tant desitjar-la, no està disposada a regalar-li el lideratge a un president que -en la millor tradició pujoliana- no ha dubtat a apropiar-se una manifestació a la qual no va anar. Els plantejaments sobiranistes es mantenen incòlumes. L'independentisme va arribar fins aquí per quedar-se, però no serà ni un partit únic ni encara menys un líder ungit pel seu antecessor qui dirigirà el procés, que ja no tindrà davant la passivitat de la Catalunya unionista. Ciutadans s'ha emportat vots socialistes i populars amb la bandera de la regeneració democràtica. Són a la trinxera i han recuperat l'orgull de portar-li la contrària a l'establishment dels Millet.
¿I ara què? Tornem als contes. Italo Calvino va analitzar la manera d'explicar els contes italians en què només s'explica allò que és essencial. Calvino cita: «Un rei va emmalaltir. Els metges li van dir que per curar-se hauria de prendre una ploma de l'ogre. I l'ogre està en una de les set coves». Ni una línia més. Ni sabem per què els ogres tenen plomes ni quina és la malaltia reial. Però Mas té la possibilitat de buscar en alguna de les set coves parlamentàries els suports de l'ogre més benevolent. O potser decidirà una vegada més quedar-se a la seva gloriosa i insuficient soledat. Convergència ha volgut anar molt de pressa, malgrat els bons i pragmàtics consells de Duran.
Però tot es pot arreglar. La Cata-lunya real no s'alimenta amb contes sinó resolent les petites realitats de cada dia. És la diferència entre somiar o administrar, entre governar el futur o governar el present.